La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 31 de gener de 2015

La Xatonada del Vendrell, tot depèn del temps

Demà al Vendrell se celebra una edició de la Xatonada Popular. A veure si el temps acompanya. La gràcia de la cita és que faci bon temps. Jo he anat en diferents edicions i si fa solet la gent va, però com faci vent la gent es queda a caseta. Hi hagut anys amb bon temps i mal temps i algun cop s'ha fet sota la pluja. Sort del C.C. l'Estació. No cal posar ni molta ni poca propaganda. La gent ja ho sap i si fa bon temps hi va i sinó doncs a caseta. La ració val 7 euros. La tarrina és la de sempre. Jo en posaria una més senzilla sense ser cutre i ho donaria per un euro o dos més econòmic. La gent que hi va a buscar el xató ja deu estar tipa de tarrines d'aquestes que unes quantes van bé, però massa les acabes donant.. El xató que es reparteix hi ha anys que està millor que altres depèn de la fornada. 
La festa dura massa i si fa fred és un suplici. Hauria de ser més curta i no cal estar tanta estona allí llegint noms de nens i nenes a buscar el ditxós diploma. Es podria fer més ràpid i senzill. A les dues i pico donar el nom del guanyador quan des de les 9 ja estan allí dale que te pego al morter són moltes hores. És una de les festes consolidades on hi van els de sempre i algun més que es deixa caure. Hi ha alguns que saben fer xató i altres van a passar l'estona amb els colegues i tot això i el plat és el de menys. Abans portaven algun famosillo al jurat però en aquest país tothom vol cobrar, doncs els de casa i algú més que sempre li va goig venir.  Hi ha hagut membres del jurat que no tenien ni idea del que era el xató, altres el coneixien prou bé. 
Bé, demà és el dia que s'inaugura el nou bar de la Bambolina, cal Guitarra al carrer Colom. Oficialment obre el dilluns, però demà si aneu a donar un tomb el trobareu allí obert a tothom. Tots els amics i clients del bar ho saben, ja ho sabeu, aneu a donar un tomet i veure la versió moderna d'aquest bar tradicional al cor del Vendrell. Vinga esperem que no faci mal temps i ja ens veurem a la Rambla del Vendrell. Després s'agafa un pollastre a l'ast i un postre i ja està. En un poble normal estarien obertes totes les botigues de la zona centro perquè la gent anés mirant però aquí al Vendrell som peculiars i la majoria estaran tancades com cada diumenge.

Las ovejas no són para el verano: humor britànic made in spain

Una peli made in spain amb la història de tres parelles que afronten moments peculiars de la vida s'estrena aquest cap de setmana als nostres cinemes sota el títol Las ovejas no pierden el tren. Estem davant d'una peli més aviat tipus Woody Allen amb un humor més britànic que de tant en tant apareix. És entretinguda i apareixen nous temes com el compartir cotxe o el facebook d'una manera natural i tret del dia a dia que pot a qualsevol. Val la pena per passar una bona estona amb aquests personatges entre la realitat i alguna amb una mica de paranoia.

dimarts, 27 de gener de 2015

Tan senzill com


Tan senzill com passar els plens per la televisió local del Vendrell. No cal anar gaire lluny per veure com altres similars de les nostres contrades que practiquen aquest exercici fàcil de transparència política. Possiblement la rua de carnaval atrau molts més espectadors que no pas la reunió de tots els regidors d’un consistori per parlar del present i futur del municipi, però evidentment hi ha altres esdeveniments públics retransmesos en directe per la petita pantalla tenen molta menys audiencia que el pugui tenir un plenari municipal.
Tan senzill com fer una convocatòria pública per a les persones que es volen participar a la comissió de festes. La gent qui vulgui prendre part que s’apunti en una llista. A partir d’aquí, només queda fer unes entrevistes i agafar a la gent que compleixi amb un perfil més o menys  preestablert, però que tothom hi tingui la porta oberta. Que cada dia el poble sigui una mica més gran i pugui acollir més gent amb noves iniciatives i propostes. Unes festes obertes a tothom. No com ara que sempre surten els de sempre amb molt comptades excepcions
Tan senzill és com posar un contenidor d’orgànica al costat de cada contenidor de rebuig perquè les persones que tenim la mala mania de reciclar en un sol viatge a la zona de contenidors ho pugui resoldre. No  cal anar a la recerca i captura del contenidor marró perquè és innocent i no ha fet res dolent perquè estigui foragitat dels seus companys. Mai saps on el podràs trobar. Té vida pròpia
Tan senzill com agafar la comarca en el seu  conjunt i fer una planificació de les rues de carnavals més importants entre altres coses que també són importants. Sembla ser que som una comarca. Per tant encara que no ens agradi hem de mantenir una imatge mínima d’unitat. Reconec que  això de formar part d’una comarca no agrada a ningú en petit comitè, però no es pot dir públicament i hem de guardar les formes.
Tan senzill com tenir un seguit de fires i mostres populars que permeti als nostres comerciants vendre i oferir els seus productes. No ens cal fer venir gent de fora per posar a la venda als seus productes si aquí a casa nostra també en tenim de molt millors. S’ha d’analitzar els motius pels quals els nostres comerciants no participen en aquest tipus d’esdeveniments públics. Seran massa cares? No els hi resulta atractives? On està el nostre error?
Tan senzill com els polítics de la nostra comarca deixin pas a les noves promocions. Crec que després de vuit anys  de càrrec electe s’haurien de buscar altres formes de guanyar-se la vida i deixar pas a les noves fornades. Sinó ens trobem com ara que la majoria de partits fa quasi 40 anys que presenten els mateixos rostres demanant la confiança del poble un cop més. Ja han tingut moltes oportunitat per portar el vaixell a bon rumb i no han estat capaços de redreçar la situació sinó en alguns casos tot al contrari.
Tan senzill com unificar entitats i associacions per treballar millor tots plegats i conciliar sinergies i voluntats.  Tenir un ampli ventall d’entitats petites no ens ajuda a gaire gran cosa perquè el seu camp d’acció és limitat. Té molt més importància que hi hagi poques entitats però amb molta gent que moltes amb un parell o tres de persones al capdavant. En la majoria dels casos en aquestes es van combinant entre ells els càrrecs.
Tan senzill es buscar en el diccionari paraules com democràcia, transparència, igualtat,  seguretat i aplicar-ho a la realitat. Deixar d’utilitzar aquests termes en titulars i grans discursos quan saps de bon tros que la realitat i el missatge oficial estan a anys llum. Tan senzill com conèixer la definició del terme superàvit per aquells ajuntaments que arrosseguen un deute que estarem com a mínim 40 anys en poder veure  la sortida del túnel dels crèdits bancaris.
Tan senzill com deixar de fer una festa com Turismar que és la versió puntual dels paradistes d’estiu de l’alberg o el de la bicicleta que ja fa anys que estan en uns nivells mínims. Va tenir la seva època i ara és com una ànima en pena que s’aguanta per la solidaritat escolar imposada des dels centres. No passa res per provar noves propostes i deixar enrere altres que ja no ens identifiquen.
Tan senzill com rebaixar les hores de zona blava per fomentar el comerç local i donar més vals per estacionar als pàrquings públics. Aquesta seria una manera de promocionar els nuclis antics. La gent està acostumada a aparcar al costat de l’establiment i no està per atendre gaires raons i menys de rascar-se la butxaca. No ens cal planejarr grans estacionaments pels quals després no tindrem usuaris.

Tan senzill com posar la segona i la tercera i la quarta pedra del CAP del Botafoc que va ser víctima d’un acte electoral per captar quatre vots tot just abans de les darreres eleccions municipals. La primera pedra està allí al costat de l’escola Bressol del Botafoc, morta de fàstic. Aviata hi ha eleccions i alguna cosa haurem de fer.  També podríem a profitar la carcassa del projecte d’esplai d’avis del Tancat per fer pelis de por o similars. No us sembla? Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès Diari a partir del 22 de gener del 2015

dilluns, 26 de gener de 2015

Somnis fets realitats seguint l'actualització de la vida


Estem en uns moments de crisis i jo admiro les persones que en un moment donat de la vida troben la felicitat fent altres coses que no tenen res a veure amb la seva pressumpta professió inicial. Avui a Pas de Vianants de la ràdio he entrevistat a la llorencenca Roser Ràfols que és popular pel paper de Lúcia a la popular sèrie la Riera de TV3.  Una noia que va participar en un càsting global de TV· i la van agafar per fer aquest paper. Havia estudiat filosofia i la seva vida anava per un altre camí. Havia fet molt poc teatre en la seva vida, però un dia li va agradar va anar al càsting i la van agafar. Més tard ha passat a estudiar al Institut del Teatre. Tots tenim unes aptituds millors que les altres. La gràcia és trobar-les a temps. Aquesta jove actriu en un moment donat de la vida va decidir llençar-se i entrar en un altre món que l'ha portat a la fama. Aquesta és la gràcia de tot plegat, saber actualitzar-se en un moment de la vida i trobar allò que realment t'agrada, sense embuts. No cal tenir la paret penjada de diplomes i cursets, sinó posar tota la carn a la graella en allò que t'agrada. Moltes felicitats per ser on estar Roser i molta sort en el teu nou camí que segurament un altre dia et portarà més enllà. Ara ja has entrat en unm petit grup selecte. Pel programa han passat informàtics que fan de cambrers, instal·ladors d'aires condicionats que es guanyen la vida de fotògrafs, matemàtics que fan de coaching i tantes altres històries personals de gent que han trobat un nou camí a la vida que pot durar fins on pot durar, però han fet realitat el seu somni. Endavant Lúcia i Roser i totes les persones que s'actualitzen i lluny de queixar-se aposten per obrir noves portes en el llarg camí de la vida. Persones senzilles que no se'ls ha pujat la fama al cap. 

dissabte, 24 de gener de 2015

Festes que es repeteixen en el calendari

Els Tres Tombs i el Carnaval ha perdut la seva essència. Ara s'ha convertit no en un negoci, però si en una mena de festa que durant uns dies o uns mesos com passa amb els animals va de poble en poble. Abans es feia el dia que tocava i punt. Ara per cobrir despeses s'ha optat per aquesta modalitat. Inclús a Calafell i Cunit han inventat una mena de carnaval d'estiu que pel que m'han dit no és gaire reexit, però amb l'excusa d'entretenir els turistes aquí muntem una xatonada al ple mes d'agost a la platja. A més són quasi sempre els mateixos animals i carrosses que van d'un lloc a un altre per fer front a les despeses. Evidentment són coses de la modernitat i de la necessitat d'adaptarse-se a les noves circumstàncies.

Trobo a faltar el dinar de persones vinculades al Diari del Baix Penedès

Quan el Diari del Baix Penedès sortia en paper i les coses no estaven com ara i hi havia una mica més de diners, no gaires més, però hi havia voluntat i ganes i altres coses perque el món rutlli. Una setantena de persones vinculades aquest diari ens convidaven a dinar, generalment al Xaloquell. Allí els col.laboradors, treballadors i amics del Diari parlavem una mica de tot i més. Ja fa dies que això ja no és fa per aquestes mancances. Era tot un honor compartir taula amb el Sr. Manel Bofarull, el Jordi Beltran, el Jan Fontana, el Llorenç, el Lleó, El Salvador Arroyo, i tants altres que no fallaven mai a la cita anual. Hi havia convidats polítics per compromís, però era igual. Nosaltres al nostre rollo ens posàvem al dia de tot una mica i més. Ja sé que això no tornarà o potser no tornarà. No sé. En aquell dinar si la gent hagués pagat per dinar segurament la majoria hi haguéssim anat perquè era un poti poti de la comarca. Com una selecció a través del Diari del Baix Penedès. Ho trobo a faltar. M'hauré de deixar barba i anar al sopar de barbuts, però ja és diferent tot i que molts dels vips de la comarca en porten. 

divendres, 23 de gener de 2015

Parabola dels nens bons, eficients i dolentots

Els nens mimats sempre reben més llaminadures que els nens que treballen i fan el que li diuen els papes. Els nens sempre estan al costat dels papes i fan la pilota als papes i es porten super bé quan estan els papes i presumptament fan els deures perquè els papes estiguin contents. Els nens eficients fa molta feina encara que els papes no hi sigui, encara que els papes hagin sortit o no s'hi fixin. No tenen necessitat de fer la pilota, ni de plorar cada cop que els papis marxen de casa. No tenen necessitat de dir que si a tot el que els papis els hi diuen. Perquè pensen i funcionen a base de raó no a base del si bwana. Els nens dolents fan la tasca que han de fer i fan els serveis mínims que marca el guió sense més implicació. Quan arriba el Nadal i quan papes premien els nens, sempre surten guanyant els bons, els pilotes, els submisos, els privilegiats, els babosos i algun nen eficient per dissimular que alguns nens bons són tontets, però com som bons els papis els premien amb el que desitgen encara que no els correspongui, però com són tan bons i obedient s'ho mereixen tot. Els nens dolents ja ni van a recollir els premis del nadal perquè saben quina és l'escala de valors de l'escala de la família feliç. Aquesta és la parabola del nens bons, els eficients i els dolentots. A vegades algun fan més d'un paper, però acostuma a predominar un sobre els altres. En aquest joc no existeixen normes, ni lleis subjectives només amor de papa i amor de nen bo que es fon en aquells moments tendres que tothom coneix i comparteix en silenci. El nen bo acabarà sent el rei de la casa, el nen eficient acabarà tenint un bon sou i el nen dolentot acabarà recitant versots als diables

dimecres, 21 de gener de 2015

A cops de web

Les noves tendències de la moda és arreglar el país a cop de webs. Ara sorgeixen un munt d'entitats, partits i institucions. També sorgeixen i s'activen perfils de facebook i twitter. La xarxa comença a treballar amb intensitat les properes eleccions que tenim aquí a la cantonada. No cal fer res més, posar un web i anar posant cosetes de tant en tant. és el que es porta. Després de tot plegat quedarà allí mig morta i fins a la propera. Vinga que ho tingui pendent ja fa tard.

dimarts, 20 de gener de 2015

El que ens preocupa és l’habitat de l’òs polar?


En aquest país per treure’ns els complexes de sobre i per demostrar que es fa alguna cosa pel bé comú tenim tres grans mecanismes infalibles que serveixen realment  per ben poc, però que assoleixen un ressò mediàtic fora de qualsevol mena de dubte.
El primer pas que se li passa pel cap als nostres polítics és presentar una moció al ple. En aquestes actes polítics de gairebé nul·la eficàcia pràctica, però ben carregats de populisme barato ens atrevim a demanar descomptes a les autopistes, ampliació dels pàrquings dels centres públics, més llibertat i dret a decidir per a la nostra pàtria, equipaments ens solidaritzem amb qui faci falta i tants actes de bona voluntat amb discursos globalitzadors que fa sentir per uns minuts als ponents com a mínim president de les Nacions Unides o similars.
En uns pobles on nom som capaços de tenir els carrers ben nets i  els fanals encesos ens endinsem en camins de la ciència ficció com autèntics herois,  durant uns minuts toquem el cel, però quan apaguem continuem veient la cantonada de casa sense llum.
El segon acte que tenim per arreglar el món amb fotografia garantida  consisteix en el minut de silenci. Polítics a primera línia en autèntic formació militar clouen la boca perquè el de més rang o el més avispat acabi en un discurs curtet, però emocionant per donar pas als aplaudiments de tots els allí presents. En el principi d’aquests pràctiques mediàtiques i quan les cites eren molt puntuals, la gent encara tenia ganes i voluntat de participar en aquestes trobades cronometades amb final feliç, però un mal ús de la proposta i un abús ha portat a què només hi vagin els de sempre, els més interessats i algú que no ha gosat eludir la foto de família circumstancial.
El germà gran d’aquesta cita callada és la manifestació. Una manera de donar ales a la voluntat d’un poble quan els polítics no tenen cap ganes de donar-hi una solució real i coherent mentre la pressió social augmenta. Llavors es prepara una gran manifestació on hi va tothom. La gent hi pren part de manera festiva i alegre. Torna a casa i segut al sofà somriu content dient jo també hi era.
Aquests són els mecanismes per arreglar aquest país en uns moments que ens han quedat moltes coses al tinter per fer. Uns pressupostos públics que en prou feines serveixen per poden pagar el deute d’una pèssima gestió dels darrers anys i un mal ús d’uns diners que no sé sap on són. Un estat del benestar que és víctima de les retallades contínues per part dels responsables polítics en una mena de campanya encoberta perquè t’acabis fent soci d’una mútua o t’esperis un anyet perquè et puguin operar.

Evidentment hem d’apostar per la pau mundial i pel benestar del pingüí, però hem de tenir en compte la nostra situació real en una comarca sense encara alternativa a la liquidació de l’època daurada del totxo, amb uns índex d’atur i de formació realment preocupants. Podrem estar contents que ningú malmeti l’hàbitat de l’òs polar, però realment com solucionem els problemes dels més desfavorits i com plantetem el futur? Posant contenidors de firmes privades perquè enviïn la roba recollida a l’Àfrica? Potser que la reutilitzem pels d’aquí, no? Les mocions són molt tendres, sostenibles, mediàtiques, enlluernadores, fascinants, exquisides, però realment per alguna cosa i si així és fem un monument al gran Eladi Llop, regidor d’ERC al Vendrell que més mocions ha presentat en aquesta comarca en el mig del tot arreu, però sense un programa de futur ni de present gaire clar.

Es pensen que som un país de necis

El documental de ciutat morta va triomfar a la tele el passat dissabte. En aquest país a la mínima t'enxufen una entrivista del Mas del Junqueras en prime time i si potser a l'hora del Polònia, però realment si fan alguna cosa interessant la gent ja s'espavila o ho mira per les xarxes. Es pensen que som un país de tontos sense criteri, però el que provoca és que la gent es reboti i acabi mirant la cosa menys inversemblant en compte de tragar discurs de sempre que ja fa riure de tant matxacat com està i no ens porta arreu. És molt trist que el diumenge al  Telenoticies no diguessin ni muuu de la concentració esporàdica arran de l'emissió d'aquest documental a la pl. Sant Jaume de Barcelona. Segur que si hi hagués anat algun dels polítics de torn haguessin dedicat cert temps, però com era gent de segona o tercera divisió no val la pena. Ja està bé que ens tractin així, sort del twitter i altres xarxes socials perquè la propaganda oficial la poden tirar a la basura. 

Modernitzar els nostres museus

A Cervera són molt espavilats i tenen un museu de la localitat amb trossos del seu passat i també hi tenen un espai dedicat a Marc Marquez, campió del món de motociclisme. Evidentment que hi ha gent que li va la història, però n'hi ha molts més que els hi van les motos i la velocitat. Aquí al Vendrell per donar vida a algun museu dels que tenim, no estaria malament dedicar un petit espai als Laxen. Ja sé que és una xorrada, però segurament tindria més visites que no pas per admirar el que hi ha. Hem de ser moderns i transgredir amb una mica de seny uns models que ens pesen gaire.

dissabte, 17 de gener de 2015

Gran Gran concert dels Laxen a Ruidoms i altres herbes

Gran gran concert dels Laxen a Ruidoms amb una sonoritat de culló de mico amb un teclista nou: Dani Garcia que tocava el piano amb tècnica i precissió i amb la partitura per assegurar el tret. Una sonoritat bestial i un repertori amb temes una mica oblidats i on no van faltar els clàssics de sempre. El 25 d'abril a la Lira del Vendrell. Una hora i mitja i molt molt agradable. La gent va sortir molt contenta. Alguns comparaven el so d'ahir amb l'Escola de Música del Vendrell i es queixaven que aquí a la capital del Baix Penedès no sonava gaire bé. No tenim tantes coses bones com ens volen fer creure. Ens veiem. La propera cita prop de Mollerusa el dia 14 de febrer, data  que alguns celebren alguna cosa.

Un consistori tuti colori on predomina el blanc canós

Poc a poc la cosa es va aclarint. Sembla que Podemos es presentarà amb un altre nom, ho estan tantejant a veure com acaba tot plegat. ICV ja té candidat que pot anar amb altres partits que difícilment seran algú de Sompoble que uneix Procés, CUP i EUiA. Sembla que pel PP hi anirà l'Eli que ja fa és regidora. ERC sembla que apunta per un dels líders històrics del partit, el Marrassé, però encara no és clar de tot. El que sembla és que el Llasat es dedicarà a l'ANC i caurà la idea de ser cap de llista per aquesta formació. De CDC, se sabrà a principis de febrer que per aquest partit pot voler dir a finals de febrer, però hi ha molt de cacau intern i el que sembla segur és que el Benet se jubila i es dedica a la bona vida de jubilat. Del PSC hi ha diverses versions sempre amb el Kenneth, ara falta si aquest va de primer o s'incorpora a mitja legislatura com a cap de llista i plega l'actual alcalde o ho fa tot l'actual alcalde. No sé sap res més. Els armengolians doncs seguiran amb el seu líder endavant i tothm els hi dóna un augment de regidors. Ells van fent feineta per sota i això no es veu però s'ho van currant. El proper govern serà de coalició tots o quasi tots contra els armengolins. PSC i CDC ja podrien anar junts i així tothom ho tindria més clar, però tal com pinta el patí es tornaran a ajuntar, però també diuen que es fotaran una castanya tots dos partits imprevisible, però no sé sap mai. Falta que Avancem es presenti i a veure com acaba tot plegat. Potser tindrem un regidor, un  partit menys armengolins que si que faran festa. Ciutadans també tenen força i ja veurem si aguanta el PP.  Ahir la cosa estava així, potser avui ja ha canviat.

divendres, 16 de gener de 2015

El Carnaval del Vendrell ja té una mica més de seny

El Carnaval del Vendrell va evolucionant. Fa uns anys volien que les carrosses no anessin a Segur que es fa després. Van idear la genial idea de donar els premis a les Matas perquè la gent es quedés allà i no anés a l'altre carnaval. El resultat va ser patètic perquè la gent com és obvi va anar a l'altra rua. Ara ho fan més aviat perquè la gent hi puguin anar. Una gran idea que ha costat una mica de sortir. Per altra banda, això de la llei seca és una llegenda urbana, perquè jo crec que el que veu la majoria de gent no és ni aigua ni refrescs tot i que sapiguin mantenir el control de la situació. Poc a poc ens anem fent grans i ens donem compte quines són les costums de la gent que participa a les festes.

dijous, 15 de gener de 2015

Per exemple un exemple

Un dels punts més divertits d'aquest semestre són les eleccions locals. Ja hem vist fins on arribava el 9N i ara ens queda configurar els nostres consistoris i de retruc el Consell Comarcal. És molt trist que els que han estat presidents fins ara també hagin estat alcaldes de les ciutats més grans de la comarca. Realment aquesta no és la funció d'aquest ens, però aquí a la comarca sempre fem el que no s'ha de fer i clar estem on estem. Són coses del clima. Aquí ara tots preparen els seus temes. De moment els qui no repetiran seran el Benet i el Jimmy. A la resta pot passar qualsevol cosa. El que si que sembla que pujaran seran els que fan ara el paper d'oposició. La nova tendència apunta per aquí. Uns partits tradicionals esgotats i sense recanvi afavorits per una política galàctica allunyada dels ciutadans portarà més que segur a què els cinc que tenim augmentin la seva representació perquè tot els hi resulta favorable. No cal que facin gaire cosa, així que Podemos, el riu de la societat els portarà al seu lloc sense gaire esforç. A veure que fan Sompoble i poden recollir tots els rebotats dels partits clàssics que n'hi ha uns quants. Seguirem parlant del tema com toca

dimarts, 13 de gener de 2015

@somelsdesempre versus @somelsnous

Vist que a can Barça no són tot flors i violes  i que el temps no ens aporta gaires novetats importants hem de trobar en la política un dels camps més profitosos per cercar tema de conversa.
Enguany anirem ben farcits perquè presumptament tenim tres cites amb les urnes que poden quedar repartides equitativament al llarg de l’any. Si fóssim un país estalviador on realment procuréssim per ajudar els més necessitats en una gran jornada electoral ho podríem arreglar tot. Evidentment això és una proposta irreverent i hem de respectar l’autonomia de les diferents comtesses electorals, no sigui cas que un ciutadà vagi a votar per l’alcalde del seu poble i ho acabi fent pel president del país. Això no es pot permetre en un país tan democràtic i transparent com el nostre. Un greu delicte arribar a aquesta situació preocupant i que podria aportar un daltabaix dels principals focus de poder a nivell estatal.
Fa quatre dies els partits s’ubicaven a la dreta o a l’esquerra segons si defensaven els treballadors o els patrons d’aquest país, però quan els protectors dels febles van arribar al poder varen demostrar que havien quedat lluny de l’imaginari de molts dels seus votants qui van quedar orfes de representants  politics. La dreta ha fet de les seves amb el suport de la resta del panorama polític espanyol.
Vist que tot això era un gran desengany global, va sortir el tema de la identitat. Llavors tothom es va situar a un costat o a l’altre de la senyera. Uns la defensaven a ultrança lluny d’altres símbols patríotics imposats. Els altres s’abraçaven amb les dues banderes que oficialment identifiquen aquest tros de la Península Ibèrica.
Fins aquí tot anava normal quan s’acaba un tema és proposa un altre i els partits s’actualitzen i la vida continúa.
El problema ha sorgit quan han sortit a la llum altres formacions amb noves formes de funcionament intern i amb una idea clara que, en principi, els seus mètodes de treball són diferents al seus predecessors en el marc polític.
Aquests grups no han necessitat ni fer propaganda perquè la resta de formacions s’han encarregat de fer publicitat d’una manera  indirecta. A vegades per la manca d’experiència d’aquests nous líders. Alguns tenen un passat dins altres sigles que ja han fet història, val més està calladet i esperar darrera la barrera perquè en el moment que obres la boca et posiciones poc o molt. Això a vegades no convé. És millor passar sense dir res perquè els altres ja fan la feina que toca.
Realment per la gran majoria de votants no té gaire rellevància com es reparteixen els vots els membres de @somelsdesempre perquè mirant el que hem tingut i tenim sempre han anat compartint el pastís segons els vots obtinguts, però de cara a la majoria d’electors els hi és ben indiferent el pes de cadascú. Els més interessats són els que poden rascar algun càrrec, ajuda o contracte. Pel que fa a la resta és ben indiferent. Segurament a les nostres contrades també entrarà algun d’aquest partit sense deixar anar ni un ral en publicitat, però les xarxes socials i l’actualitat té un pes molt important en la nostra societat. Falta saber quina reacció tindran aquests membre de @somelsnous dins els clàssics. És possible que acabin totalment integrats i absorbits d’una manera miraculosa amb quatre paraules dels veterans i un copet a l’esquena, desconeixedors totals del nou medi ben aviat quedaran fora de joc. Potser trobarem algun Robinson Crusoe que vulgui marcar el seu estil, però és una tasca no gens fàcil. A veure que passa en tot plegat i hem de tenir en compte que en el darrer segon abans d’introduir el nostre vot sempre pensem val més dolent conegut que bo per conèixer, però altres es decanten per pitjor no podem estar, cal provar sort. Temps al temps com diuen els Laxenbusto. Article publicat al Diari del Baix Penedès, EixDiari, Baix Penedès Diari i 7accents a partir del 10 de gener del 2015




dissabte, 10 de gener de 2015

Un poble tan petit tan petit que no tenia candidats a Reis Mags

En un poble molt petit de muntanya van fer els reis. Hi havia un nen molt eixerit que era la persona que ho organitzava. Primer de tot s'havia de buscar els tres protagonistes amb unes condicions que complir, entre altres que fossin més alts de 1,80.  Clar era un poble molt petit i no hi havia gent que pogues fer de rei. Llavors va anar al poble del costat a buscar un rei perquè era un poble tan petit que no hi havia homes per fer de rei. El tercer en discòrdia era un amic de tota la vida que si que feia la mida necessària. Colorin colorada este cuento se ha acabado. Seguirem els popers capítols La cavalgada igual que la resta d'anys per alguns Altres la varen trobar millor i altres pitjor. Cadascú que escollí l'opció.

dijous, 8 de gener de 2015

Invencible, patriotisme americà a dojo

Invencible és una peli típica americana on s'alaba un soldat esportista que va caure en mans nipones durant la segona guerra mundial. És molt llarga i també s'ho fa. Hi ha una mitja hora que narra la història del naufragi dels protagonistes que es fa una mica pesadet perquè és sempre el mateix. Una peli amb escenes molt dures amb la finalitat de lloar un país i un exercit perquè surtin tots una mica més patriotes. La veritat és que m'ha decepcionat una mica.

dilluns, 5 de gener de 2015

reis de Reis


Els reis de tota la vida tornen un altre cop en la seva cita obligada. Petits i grans tanquen els ulls durant unes hores per gaudir de la màgia del moment. Des de sempre els tres monarques tenien representants blancs a la terra, però fa un temps que alguns municipis han buscat entre els seus veïns representants d’altres ètnies per evitar que els petits sospitin sobre el color dels protagonistes de la diada.
En aquesta societat farta de tot i també necessitada de tot una mica, als nostres personatges els hi correspon un paper força complicat. A mesura que passen els anys la classe mitja va desapareixent de la seva posició social. Els entesos apunten que mai ha existit classe mitjana sinó que era una il·lusió òptica d’un grup de gent que vivia amb peus de fang que la rierada de la crisis ha empès torrent avall. Llavors ens trobem dos grans grups allunyats els uns dels altres. Per una banda, els que es poden permetre el luxe de demanar coses presumptament innecessàries per aquestes dates que només tindran el seu minut de glòria i després es guardaran en algun traster durant un temps prudencial. Per ells cada dia és el dia 6 de gener i molts ja han perdut la gràcia i la il·lusió que acompanya a aquesta data tan esperada. .
Després estan els qui demanaran alguna joguina bàsica per seguir creient en aquesta màgia. Petites històries que potser seran de segona o tercera mà que els portaran a tocar el  cel amb la mà i creure feliçment en els tres personatges que avancen misteriosament en els pessebres familiars.
El misteri dels Reis és com tantes coses a la vida que ens obliguen a creure i que sempre tenim un petit dubte. Quan escoltes grans missatges polítics que anuncien que ja estem sortint de la crisis. Mires al teu costat i veus en seguida que t’estan aixecant la camisa, però costa a vegades tancar la porteta de l’esperança que sempre acompanya les notícies positives encara que el que t’envolta et digui tot el contrari.
Els reis són com aquest finestra que tothom obre a la sort en especial una mica abans de Nadal. En alguns pocs casos sempre acaba funcionant amb escreix, però la majoria comproven que tots aquells dècims que tenen a casa no els aportarà cap cèntim, ni per comprar un altre número dels Reis.
Els autèntics reis si que ens acompanyen, però altres voltes ens deixen de banda. Uns monarques puntuals quan la sort ens visita per trobar un bitllet d’avió a un preu molt reduït o també a vegades la necessitem per estacionar el cotxe cinc minuts en el cor d’una gran ciutat sense que ningú ens sancioni i sense utilitzar cap pàrquing de pagament.
Els Reis els podem trobar quan perdem una cartera amb 50 euros i amb tota la documentació personal en el seu interior. Al cap d’uns pocs dies reps un sobre misteriós amb tot el contingut de la cartera i sense que s’hagi perdut cap bitllet. Això ja és un miracle de la ciència. Els nostres personatges també els podem trobar quan des de la nostra situació d’aturats ens truquen per una entrevista o millor encara ens citen per començar a treballar amb uns horaris i uns salaris mínimament dignes. Això cada dia és un xic més fantasia.
Els Reis conviuen amb moltes famílies que els permeten arribar a cap de mes amb totes les despeses pagades i els principals puntals de la família a l’atur. Històries més comunes cada dia a casa nostra.

No ens cal que ens portin or, encens i mirra perquè en les nostres vides només ens cal salut i feina i amor. A partir d’aquests principis bàsics la resta ho podem anar adquirint a dèbit o a crèdit, però sempre tindrem l’oportunitat de comprar moltes coses a través de la xarxa. No cal ni que ens movem de casa. Ens ho porten tot al nostre domicili i pagant en còmodes terminis. Potser també hauríem de demanar temps per poder gaudir de tot això que arriba a les nostres llars. Nosaltres podem fer de reis per uns minuts quan una persona gran busca seient en un tren o algú cau a terra enmig d’una gran ciutat on la gent és aliena als seus conciutadans. És una possibilitat que ens aporta la realitat i que hem d’aprofitar per poder fer aquest paper encara que sigui sense corona. Per acabar, molt bon dia de Reis i que no us toqui la fava. Article publicat a partir del 5 de gener al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari, Eix Diari, i 7accents

dissabte, 3 de gener de 2015

Aquest diumenge fos 4 a la tarda petits i grans al Vendrell amb els Laxen

Les festes són molt boniques i necessàries per a tothom, però dins les festes també hi ha moments amb poques propostes diferents i més en una ciutat amb mentalitat de poble com el Vendrell. Els Laxen que ja fa dies que es mereixen un carrer al municipi perquè són més coneguts que el Tobies, el xató, l'Apel·les Fenosa, el Benvingut Socias, el Deu Font, Jan Toldrà. Pep Jai i molts altres es mereixien un carrer al municipi, però hi ha un costum d'esperar a què algú la palmi per donar-li un carrer o similar. Mira que és trist.  Llavors segons qui mana té més punts que altres. Aquest diumenge, dia 4, a dos de sis de la tarda, els Laxen tocaran a l'Escola de Música de la pl. del Tívoli.  És gratis i per cada nen hi podran entrar dos adults. Això està dins el Jokirama. Una gran idea per acostar la bona música als més petits que ja deuen estar farts i tips del rabadà i les dotze van tocant entre altres hits internacionals que ja estan bé, però massa no es bo.
Els Laxen a l'igual que van per coles i instis per demostrar que la vida del músic no es tan facil i la gent es tregui pardalets aportats per programes com OT, Tu si que vales y otros on sembla que viure de la música és com bufar i fer ampolles quan hi ha milers de grans músics vivint d'altres històries o malvivint de la música.
Penseu que aquest auditori només té 333 cadires i penseu que al Vendrell hi ha 38.000 habitants i la comarca ja superem els 100.000 Per tant, aneu amb temps o us quedareu al carrer. També hi ha la remota possibilitat que en facin dos, La remota possibilitat o s'inventin alguna història. Tot depèn. Però en una tarda de diumenge de les festes de Nadal amb moltes coses tancades i més al Vendrell les possibilitats són reduïdes. El Vendrell és la gran capital de comarca amb una Lira i un Auditori Pau Casals amb unes 400 i aquest auditori una mica menys. No estem preparats per grans invents i quan ho fem doncs toca duplicar l'espectacle o al carrer que s'hi està molt be. El concert durarà més d'una hora i menys d'hora i tres quarts i serà normal, però no tocaran peces que algun puristaa alterat podria denunciar com Toca'm els ous Maria i Per una copa, però segurament els nens també se les saben. En aquest país la gent som aixi. No ens preocupeu. Vinga vagi molt bé, Vinga ompliu l'escola del Vendrell de música, petits i grans i que aqui comenci un clàssic que es pugui repetir altres anys. Ells també s'ho mereixen.