El Baix Penedès un cop més és mou pels presos polítics catalans

Els carrers més cèntrics del Vendrell s'han omplert aquest matí per una manifestació que ha durat una hora i que ha anat de la plaça Vella al carrer dels Cafès però a través de la carretera de Valls. Mig  miler llarg de persones vingudes d'arreu de la comarca han participat en aqueste marxa per reclamar la llibertat dels presos polítics a les presons madrilenyes. Un acte més organitzat per diferents organitzacions entre elles l'ANC en aquest camí tortuós i dur en vers la llibertat del poble català. A l'arribar  les 11 a la plaça Vella hi havia una desena de persones,  però un cop a tirat endavant pel carrer Major la comitiva s'ha fet més llarg i feia goig de veure tota la gent que al final s'ha ajuntat. Avui és un dia curiós, tot i ser laborable està immers entre dos festius com divendres i diumenge i feia un vent que a més d'un li ha fet volar la gorra. La marxa ha acabat al carrer dels Cafès on cada dissabte a les 12 del matí un grup de músics del Vendrell i comarca es troben per recordar la presó dels presos polítics. Allí un dels caps de l'ANC Catalana, Josep M. Llasat entre altres misatges a favor de la llibertat dels presos que estan en pèssimes condicions a les seves sales amb aigua que es congela del fred que fa per les nits. ha defensat que el president legítim és Carles Puigdemont. Tot seguit s'ha fet una petita audició d'aquests músics que cada dissabte al matí es donen cita en aquest cèntric espai vendrellenc.

Maridatges d’alt nivell

El que no fan els polítics ho han de fer les empreses i els particulars que tenen molt clar quins han de ser els camins i les combinacions per treure el màxim profit a les nostres potencialitats tan mostrades arreu.

Al Baix Penedès, com a la resta del Penedès hi ha grans cuiners, però entre ells hi ha una 1a divisió que ha creuat fronteres a nivell mundial. El Baix Penedès està cofoi de tenir entre els seus creadors gastronòmics a Jordi Guillem del restaurant lo Mam de Calafell. Un lleidatà que fa anys que es va deixar caure per les nostres contrades. A mitja llarga hora a peu del seu restaurant trobem una altra de les joies de la nostra corona, com és el Méridien Ra. Un hotel de cinc estrelles únic a les nostres contrades i gaudeix d’una gran prestigi a nivell mundial com s’ha vist fa poques setmanes arran de Mobile World Congress.

Doncs la cosa no costa gaire de combinar. Si tenim un cuiner d’alt nivell i també gaudim  un hotel arran de mar amb els seus serveis el que s’ha fer és ben senzill. Doncs a partir d’aquest proper mes de maig aquesta interessant combinació donarà els seus fruits a casa nostra. Aquesta és la feina que hem de fer. No ens cal anar a Barcelona, ni a les grans ciutats, perquè els recursos els podem tenir mitja hora a peu. No ens cal gaire més. Només ens cal confiar en nosaltres i potenciar els nostres professionals i els nostres equipaments. Aquest maridatge de ben segur serà un primer pas a altres vincles entre una gran cadena mundial i un grup de professionals de casa nostra com són els Terra i Taula. Aquesta és un primer pas que de ben segur arribarà molt lluny. A partir d’aquí només és tirar endavant amb noves propostes que unides poden arribar molt més lluny que no pas per si soles. Una gran notícia per tots nosaltres i endavant.

el aviso, interessant

Gran proposta espanyola a través del aviso. un tipus de peli que és més normal en altres latituds però que no és el mes habitual que fem aquí  En aquesta desvdel primer minut no pots deixar d'estar atent a la trama.

Els quatre pilars de la societat vendrellenca

Aquí al Vendrell tenim quatre pilars que a mesura que passen els anys es van consolidant perquè els del seu costat van minvant i aquests protagonistes cada cop són més alts i més ferms.

Primer de tot parlarem del més efímer. Un dels pilars està fabricat a base de fum, imaginació, inspiració després d’una llarga reflexió però està folrat amb papers de molts colors que s’adapta a la visió de cada persona i cada moment. Molts polítics el tenen ben posat en els seus discursos i els serveix de pedrera per anar bastint any rere any programes electorals, propostes, estudis, treballs, plans de futur, de present. És una mica la musa de tot plegat. Aquest és aquell on s’amaguen totes les nostres potencialitats com és la situació, el clima, les comunicacions, la proximitat a dos pols com són Barcelona i Tarragona i un llarg etcètera. Són moltes les empreses universitats que han fet, fan estudis per treure partida a tot aquest tresor que tenim amagat i que no sabem com explotar. Els que li han tret suc són aquests estudiosos que han tingut la seva recompensa econòmica per dir-nos un cop més que guapos i que vivim en un paradís per explotar. Aquest pilar abans i després de les eleccions, en especial les municipals, agafa una forta embranzida.

Un altre dels puntals del nostre país petit són les festes majors. Ara encara ens hem moderat una mica, però no fa gaires anys en el mes de febrer ja en deien els grups que vindrien a finals de juliol i quan tocava la cita ja no recordàvem qui ens visitaria. Hi ha molta història al voltant de la festa major que comença a la Rambla fins el Botafoc i des de la zona escolar fins a la Pep Jai amb una mica de sort. Després els barris marítims i urbanitzacions tenen la seva pròpia història. Alguns actes fa anys que estan marcats en la programació i només es tracta de canviar la data i tot arreglat. Aquí s’hi esmercen molts diners, moltes hores i aquesta és una mica la part positiva i real de tot plegat. És el pilar més optimista, el més alegre i on petits i grans, hi participen d’alguna manera, encara que alguns aprofiten per fer pont i tocar el dos.

Després tenim dos pilars que es fan servir per aguantar el tipus, perquè sembli que tot rutlli quan el futur no és gaire galdós, però molts fa anys que no volen fer cas a la situació socioeconòmica de la vila i sembla que plogui. No tenen projectes per polítiques reals i de contenció, per arreglar una mica el patí encara que sigui a mig o llarg termini.

Una dada prou important que indica on estem són les 21.000 atencions que s’han fet l’any passat al Vendrell. Evidentment quan donem un tomb pel Vendrell i veiem el que hi ha és veu clarament que la cosa va molt justa i en els darrers anys no ha millorat. Les persones han de cobrir unes necessitats bàsiques. Quan aquestes persones no ho poden aconseguir treballant perquè no poden accedir al mercat laboral o la jornada o el salari són minsos han de parar a Serveis Socials. Aquest és un mur de contenció social que no hauria de tenir tanta importància com actualment perquè les alternatives laborals són ben minses. Tot això s’ha agreujat perquè moltes de les persones que venien a viure aquí no ho feien per viure prop l’orgue del Vendrell sinó perquè aquí semblava que tot era una mica més econòmic. Arran de la bombolla immobiliària aquestes persones no han tingut altra remei que anar a Serveis Socials. Tot això ha generat una mena d’efecte crida augmentat pel gran nombre de pisos ocupats que encara tenim al Vendrell, però encara n’hi deu haver de lliures que aniran caient.

Per tancar el cercle i que tot funcioni d’aquella manera sense que els efectes secundaris siguin gaire notables toca tenir una policia que es vegi aquí i allí encara que sigui jugant al gat i a la rata com fan a la platja amb el top manta. Un joc que no pararà a curt ni mig termini  perquè vivim en una societat on moltes lleis estan fetes per una altra galàxia. De tant en tant es fa alguna batuda documentada a les zones conflictives amb unes quantes identificacions i sempre s’agafa algú que tenia el DNI caducat i anar fent fins la propera. Mentrestant vigilem que ningú prengui mal i tots ho acabem pagant d’alguna manera perquè la vida al carrer no és per tothom flors i violes i hi ha molta gent que ja no té res a perdre.

A tot això s’ha d’afegir que ja no convoquen places de policia de carrera i els nous són interins amb els mancances que això comporta i  també hem de contractar agents privats de seguretat perquè alguns clients hotelers  estiguin ben tranquils quan vulguin anar a na platja.

Maria Magdalena, una peli igual, però diferent

Aquests dies està en cartellera una peli religiosa com ens posaven abans per setmana santa, Aquesta és un xic diferent, sense grans propòsits, una proposta senzilla, molt humana, molt ben tractada sense ser presumptuós i tenir un tracte molt especial amb el personatge. Realment val la pena anar a veure Maria Magdalena perquè et porta a una nova lectura d'aquest personatge bíblic, molt criticat per alguns i estimat per uns altres. Una feina neta, amb molt bona intenció amb versió de la passió on la Magdalena és la gran proagonista. Vinga aprofiteu aquesta setmana santa.

Antoni Tolmos, un grapat de sensacions

Gran concert a Cambrils del pianista lleidetà Antoni Tolmos, en un lloc molt recollit com és la cripta de l'ermita l'artista ens va oferir un a un tots els temes del seu darrer cd, Energy, el desè de la seva producció. Un públic atent, interessat va acompanyar els acords d'aquest talent de la música catalana que està posat en mil històries. Us ho recomano. No l'havia vist mai en directe i em va frapar.

Manu Guix, molt recomenable

No havia vist Manu Guix mai en directe i he de confessar que tampoc en sóc un apassionat, però ahir vaig anar a un concert seu a l'Auditori de Vilanova i la Geltrú i em va trencar una mica els esquemes. És nota que és un músic que gaudeix del que fa i això ho transmet a la gent. Va connectar amb la gent fins el darrer minut de l'hora i mitja de concert. Va tenir el detall d'explicar una mica de cada peça del nou treball que presentava i jo crec que la gent s'ho va passar bé. Hi havia molta gent jove, suposo que és el fenomen OT,

Molt recomenable la Tribu

Gran peli la Tribu amb una Carmen Machi esplèndida i un Paco Leon molt encertat, Jo la recomano a tothom perquè és una molt bona manera de desconnectar i riure una mica amb un seguit de propostes originals que et fan passar molt bona estona. Una peli també amb una música que et queda a la memòria i quan surts del cinema la vas repetints. Barreja els programes televisius de la recerca de talents, amb els videos virals i altres temes de plena actualitat.

Avinguda 1 d’Octubre

Molts fets històrics s’escolen en el nostre present més pur i no sabem quin serà el seu abast. Un dia ha de passar alguna cosa, llavors tu fas el teu paper. Al dia següent surten les notícies de tot plegat i si la cosa segueix endavant vol dir que aquells fets poden ser mediàtics. Però si altres elements com jutges, polítics, governs internacionals també hi posen cullerada és que realment hem viscut gestes històriques en primera persona. A més a més a tot aquest batibull hi afegeixes les diferents versions de les parts que poden passar del blanc al negre segons l’interlocutor. Per uns ni va existir, altres encara et poden mostrar ferides de guerra d’aquell dia. Llavors realment aquí tenim una data històrica que cal recordar i que el temps posarà en el seu lloc, però encara han de passar molts anys i uns quants presidents de la Generalitat.

Aquesta data és el moment d’eclosió d’un moviment que feia quasi una dècada que s’anava coent a foc lent, amb moments més intensos, però tot apuntava en aquesta direcció d’una manera o d’una altra. Evidentment que algunes persones han viscut a banda d’aquest esdeveniment històric, però també s’han hagut de posicionar d’una manera o d’una altra, però aquest primer d’octubre no ha passat gairebé desapercebut per a ningú.

No només és la data simbòlica del procés. Un punt d’inflexió on després de la gran promesa del referèndum d’independència de Catalunya amb uns resultats, uns fets s’ha desmanegat una mica tot plegat i cadascú ha hagut de prendre posicions segons la seva situació. Alguns polítics davant del jutge on han descrit com una espècie de joc de rol. Altres han dit que la cosa anava en serio i que era un referèndum amb totes les de la llei. Aquesta data a generat a nivell català i més enllà de les nostres fronteres un moviment de defensa dels nostres drets des de la mateixa població anònima, sense líders visibles i la gran majoria de cops des d’una posició de base. Segurament aquelles estructures d’estat que estaven a punt de caramel i que ens havien de salvar en el nou vaixell només estaven apuntades sobre el paper. Des del mateix moment de la declaració d’independència que ja va trontollar el dia abans, les coses han anat per camins incerts. Si hagués hagut decisió ferma de fer-ho realitat s’hagués publicat al DOGC, però clar aquesta mancança ha donat peu aquesta situació entre la ficció i la realitat, perquè els nostres representants tenien molt clar que Espanya no es quedaria de mans creuades i tenien por de les represàlies, com s’ha pogut veure que encara citen a declarar persones vinculades amb aquests fets històrics. Els nostres polítics fa anys van apostar per aquest camí per crear una il·lusió a molts catalans, però a mesura que la cosa s’apropava han anat tocant de peus a terra, veient com les circumstàncies no els hi eren prou favorables..

Ara estem en una situació un xic surrealista jugant al gat i al gos, però tots dos saben que els d’allà no cediran ni un mil·límetre. Mentrestant els d’aquí entre Brussel·les i Barcelona i Suïssa van dissenyant plans per intentar salvar els trastos de la brega, però allà no estan per la feina. Tothom té molt clar qui mana a Europa i el poder que té Espanya en aquest marc més global.

Nosaltres seguirem cap aquí i cap allà, cantant, manifestant, escrivint articles i molts coses més, però tothom té sap qui té el poder i els canvis de consciència en un estat com aquest no és una qüestió de dies ni de setmanes, potser han de trigar dècades perquè alguna cosa canviï. Molts encara senten molt proper la Guerra Civil Espanyola, perquè encara que tinguem internet, la nostra mentalitat no evoluciona tan ràpid.

De moment, no podem perdre aquest esperit i no estaria malament que si alguna de les nostres localitats encara creix urbanísticament doncs que posi el nom d’un nova via urbana a aquesta data tan important per la nostra història recent i que encara portarà cua uns quants anys. Agradi o no, però el primer d’octubre va ser una data clau per entendre la nostra realitat i la de qui ens envolta.

El debat: un esport més que necessari

Ahir en el Pas de Vianants varem convidar a joves del Vendrell per parlar de política. Era una mica com varem començar fa 11 anys amb l'Alfredo, el Roger, la Marta, la Yolanda i la Laia. Es tornava a repetir una mica la història d'uns joves que parlen sobre el seu entorn. Jo aquest cas feia de moderador, però la veritat que no calia perquè la cosa va sortir rodona i tot molt bé. És important que hi hagi fòrums de debat sobre les qüestions que facin falta perquè la gent pot aprendre del seu entorn i conèixer millor els pros i contres de cada opció. Aquesta és una motl bona proposta que repetirem en propers mesos per donar veu als joves que han de ser protagonistes del present i del futur d'aquesta vila i d'aquesta societat. Gràcies al Xavi, al Christian, al Sergi, al Miguel, a la Salima per parlar de les vostres posicions. Aquest cop va ser majoritàriament el Procés i un tastet de política local, però hi tornarem.

De mica en mica es va destapant les candidatures

De mica en mica al Vendrell es van destapant les candidatures per a les properes municipals. Els clàssics apuraran fins el darrer minut per evitar desercions i mals rollos i val més un silenci contingut que una claretat perillosa. Ahir dissabte va ser el torn dels veïns de les platges del Vendrell que ja estan farts que l'Ajuntament els prengui el pèl i han decidit fer una candidatura per a les properes municipals. Depèn com quedi el consistori poden tenir pes, però almenys encara que estiguin a l'oposició tindran veu en aquest món de la política local. Tenim també els Ara el Vendrell que van fent feina de formigueta pels barris, entitats i més enllà. De moment oficial no hi ha res més. Anirem esperant
Demà dilluns tinc intenció de fer un programa de ràdio a Pas de Vianants amb un tastet de la dreta i esquerra de casa nostra. Vull deixar ben clar que alguns convidats els he triat jo personalment i altres algú de la meva confiança. No vull que sigui una cosa oficial sinó que m'he permès el luxe de triar qui vull que vingui amb representació de sectors presumptament oposats. Com a ànima del programa crec que tinc el dret i ho he fet. Potser alguns no són els més representatius, però és una cosa que no m'importa perquè m'agrada trobar nous valors en els partits i noves cares i no escoltar el de sempre. Apa ens veiem demà a pas de vianants de 7 a 8 a ràdio el Vendrell. Una hora no dóna per gaire però la intentarem aprofitar. Gràcies.

Jasmin, aprendre més enllà de les aules

Una de les persones que té més clar que s'ha d'anar més enllà de les aules per aprendre un idioma és la Jasmin Selby de l'acadèmia l'estudi del Vendrell. Ella cada any proposta tres històries diferents amb els seus alumnes per sortir de classe i practicar l'anglès o també fer convivències. Aquest dissabte tocava una visita guiada pel barri gòtic de Barcelona, havia de ser en anglès. No hi havia alternativa. El primer trimestre va tocar Munich en un viatge d'un dia per al mercat de Nadal i a final de curs toca Gales. Aquesta és una manera de treballar molt recomenable per aprendre idiomes. Al final els alumnes són com un club social que gaudeixen d'aquests dies especials fora de la rutina. Les sortides es fan amb temps i en cas del viatge a l'estranger es va pagant de mica en mica i es busca el més sostenible. La gent s'ho passa bé perquè hi ha molt bon ambient i tothom qui ve està benvingut. Gràcies Jasmin per aquestes estones que et fan diferent.

Treballar la pedrera cultural

L’any passat Calafell va treure de les seves propostes culturals el concurs de contes de nadal, un concurs de poesia entre d’altres iniciatives destinades a reconèixer els futurs artistes d’aquest país que amb els seus treballs s’anaven fent un nom en el món de la literatura. Petits i grans competien per aconseguir un premi en aquestes cites destinades a donar una empenta als creadors de casa nostra. Gent de tot Catalunya i del País Valencià participaven en aquesta mena de competicions culturals. Evidentment la localitat veïna ha trobat el seu gran acte cultural en la cantada d’havaneres del principis d’agost que omple tota la sorra de persones amants o simpatitzants d’aquest gènere musical. Una forta inversió que està molt lluny del que destinaven a aquests guardons que busca posar el nom de la localitat entre els festivals d’estiu de la costa catalana.

El Vendrell també es dedica a aquesta política mediàtica a favor dels grans noms i deixant de banda el treball a la pedrera. Potser més endavant els futbolistes titulars de la nostra oferta cultural també els haurem d’anar a buscar a una altra localitat perquè la nostra tasca de donar possibilitats a aquests joves des de les escoles en el món de la creació ho hem desatès, deixant de banda un treball que feia anys que es portava a terme a casa nostra amb la participació de moltes persones i institucions públiques i privades

Enguany és el torn del Concurs Literari Sant Jordi quan tot just  es complia la LXVI edició. Una cita escolar anual que tenia el goig de participar des de feia més d’una dècada com un dels molts membres del jurat que era un dels eixos fonamentals de la cita literària. En els darrers anys, s’havia plantejat canvis profunds en el certamen, però la cosa es va quedar aquí sense prendre una nova direcció i una nova aposta. Eren ja uns quants anys i les coses havien canviat molt. Hi havia una part prou important com les xarxes socials o el món virtual que es podia treballar perquè tingués un pes important en el concurs i d’aquesta manera que també s’actualitzés com ho han fet els seus protagonistes en els darrers 40 anys com són els nens. Doncs després d’una partida de tennis amb propostes cap aquí i altres en sentit contrari, la cosa va tancar en fals i aturem el tema i a veure per on surt la cosa. Esperem que aquest any serveixi per plantejar una nova proposta de cara el futur, però el fet que l’any 2019 sigui any electoral no ajuda pas gaire a endegar nous projectes culturals. Cal a dir que en el 2015  en aquest concurs hi van prendre part 1.156 alumnes del Vendrell de 3r de primària a 2n de Batxillerat, una xifra prou rellevant del seu abast.

En els darrers anys hem assistit silenciosament com el Vendrell perdia altres certàmens  i premis que havien gaudit d’un reconeixement arreu de Catalunya. No podem oblidar el Concurs de Teatre Amateur Àngel Guimerà que havia superat amb escreix les 10 edicions amb obres vingudes d’arreu de Catalunya. Arran del funcionament de la nova Lira, va desaparèixer sense deixar esquela.  No oblidem el Premi Andreu Nin d’investigació que també potser ha passat a millor vida o potser un bon dia torna a sorgir com per art de màgia. El Consell Comarcal del Baix Penedès organitzava fa un tems cada any un concurs de pintura i escultura de gran renom que també ha desaparegut d’escena. Si es miren les parets d’aquesta institució es poden admirar alguns dels treballs guanyadors.

No podem oblidar el reconeixement anual a una dona de la vila que hagi destacat amb el guardó anual del Teresina Martorell. Molts recorden encara el premi que s’emportava la guanyadora obra de l’artista Roser Oter.

No parlarem del concurs de pubilles i galants del Vendrell que per sort es va deixar de fer, però la gràcia de la cita no era el tema sinó tot aquells escenari que es muntava sobre el llac de Coma-ruga que era el millor de tot plegat. La resta era per passar pàgina ràpidament.

No oblidem el Track del Vendrell que un dissabte plujós del 2015 es va acomiadar per sempre de la nostra història amb 8 edicions a la seva esquena. Un concurs de música que estava emmarcat en aquesta comarca que sempre ha tingut tanta estima per la música des de diferents punts de vista.

No ens cal crear nous concursos sinó mantenir i treballar aquests que amb el temps sembla que s’havien consolidat, però abans de fer canvis, doncs els traiem de circulació i ja seguirem pensant en alternatives que difícilment arriben mai. Cada dilluns que vaig a la ràdio encara penso amb les puntes de coixí i brodats a mà que ocupaven la part baixa de l’edifici on està l’emissora municipal. Un record per aquestes pubilles esforçades i enamorades d’aquesta forma creativa que també ha petit els efectes de la política mediàtica.

 

La gran estafa dels cursets

Una de les grans estafes actuals són tots aquests cursos que quan acabes has de fer practiques gratuïtes en una empresa. Això serveix per baixar el nivell d'atur i perquè aquella empresa es pugui estalviar un contracte laboral. Està bé formar a la gent, però aquests cursos estarien bé si les practiques encara que no fossin totes algunes es puguessin quedar a l'empresa a treballar perquè molta gent ja ha renunciat a fer això. Avui en dia hi ha molta gent preparada per una cosa o una altra. Cadascú pot treballar del seu. No cal que un administratiu estudi disseny gràfic perquè hi ha de feina per tots. Molta gent es prepara fa un parell de cursos d'aquests amb les seves practiques i et diu que mai més. Ell ja ha fet la seva obra social. La gent jove també té les seves despeses i ja està cansada de fer obra social amb l'excusa de trobar feina. S'ha de potenciar les noves contractacions i no omplir cursos i cursos per seguir a l'atur sense ajuda a les contractacions.

Loving Pablo, dos grans actors en una història real

Loving Pablo és un retrat dels anys més convulsos de Pablo Escobar i el cartel de Medellin. Una història fonamentada en fets reals, molt dura que explica el seu poder dins l'estat colombià. Un gran paper del Bardem i de la P són claus per apropar-se a aquesta realitat que ens arriba aquí des de diferents visions, però que aquesta peli intenta mostrar una lectura objectiva de tot plegat perquè és poden veure les dues posicions.

Per una política cultural global

La manera més directa perquè la gent participi en les propostes de cultura l’esport es practicar una política efectiva en aquests camps. Aquesta seria una manera d’enriquir la ciutat, però clar això és molt difícil de fer i més en el sector privat. A vegades s’inverteixen molts diners en actes on la gent no hi participa perquè han quedat anacrònics o estan fora de lloc pels temps que corren. Els polítics no sempre estan actualitzats en allò que realment interessa als veïns del seu municipi i molts cops s’entossudeixen en apostar per aquelles propostes que no generen el mínim interès de la gent. Evidentment s’ha de preservar les manifestacions minoritària sinó malament perquè ens ho acabaríem de carregar tot, però també hem de posar diners en allò que realment té caliu o sigui una aposta de futur. Fer concerts de música clàssica amb quatre gats de públic, com a exemple és una cosa molt trista que passa massa cops en les nostres contrades. Llavors el que s’ha de fer és cultura musicals als nens de les escoles perquè de ben petits hi hagi una formació i una cultura. El dia de demà aquests joves potser ho valoraran i seran els que ompliran els auditoris de casa nostra. Hi ha zones de Catalunya on conviuen diferents sales de concerts en petit format. Alguns grups més populars que facin algun concert en aquests espais segurament tindran més caliu de gent perquè ja hi ha un treball de fons que atrau a un nucli de seguidors que és la base d’altres coses. Hi ha localitats que aquest base no la té llavors per omplir sales necessites propostes molt populars perquè no tenen una sòlida tradició en seguir aquests petits focus de caliu artístic que hi ha en algunes localitats. Això s’ha de treballar facilitant als seus membres tirar endavant els seus projectes per potenciar la cultura de la localitat.

Concurs Sant Jordi del Vendrell, de moment, RIP

Acabo de rebre un mail de l'organització que enguany i fins a proper avis no hi haurà Concurs Sant Jordi del Vendrell que aplegava les redaccions dels escolars de la localitat. Durant els darrers anys s'han anat apuntant que s'havia de canviar perquè hi havia coses que no anaven ni en rodes, però encara no s'havia plantejat una alternativa amb cara i ulls que pogues ser viable intentés aunar les diferents postures i fer una cosa adaptada al segle XXI. És molt trist que de moment la cosa es pari. Potser no cal publicar en paper els treballs guanyadors, potser s'haurien d'haver optat per noves tecnologies de comunicació. Hi ha mil maneres de seguir mantenint aquesta flama en els estudiants de casa nostra, però aquestes coses costen de tornar  a fer. Recordem el Concurs de Teatre Amateur de Catalunya que amb la nova Lira se'n va anar a fer punyetes. Recordem la desaparició del Track i altres aventures que esperant grans canvis van quedar en l'oblit. El Teresina Martorell, un concurs de pintura i ceràmica del Consell del Baix Penedès que estava molt currat. Doncs res. Visca Pau Casals i l'orgue.
Calafell també va fer la seva neteja cultural amb l'eliminació del concurs de contes de Nadal, de poesia i d'investigació sobre història local. A ells els hi va les havaneres i tot això doncs sembla que era totalment prescindible.

Moltes reunions, cap acord.

En la nostra realitat actual hi ha moltes maneres de superar una negociació quan un és el qui té el poder i l’altre només  hi posa la  mà d’obra. Ignorem per un moment la raó perquè és una cosa tan subtil que molts cops es trenca per la seva fragilitat i subjectivitat. Els nostres polítics per solucionar un problema poden apostar per una estratègia més que consolidada a casa nostra i que no dóna bons resultats, però garanteix que al cap de quatre anys et torni a demanar temps per acabar de posar la solució al tema.

Hi ha diverses fases. Primer de tot es comença en actuar sense cap tipus d’informació en ver la part afectada. Els de dalt fan i desfan al seu gust, sense consultar-ho a ningú i buscant les persones, els temes, els camins que els hi puguin resultar més favorables. En aquesta fase, la primera part domina absolutament a la segona que s’ha de quedar mirant a la barrera a veure que passa. Sinó hi ha cap contraordre la cosa segueix per aquest camí anys i panys i ningú hi diu res.

Davant aquesta ignorància manifesta és molt possible que l’altra part faci alguna cosa contundent. Per exemple anar a la justícia o a algun organisme que pugui redireccionar la força principal. Llavors si la resposta és favorable i li toquen les crestes al poder, la seva reacció és ràpida. El primer que fa és descarregar les culpes en algun altre organisme que no té res a veure en tota la trama central. Sempre hi ha algú que li toca pagar el pastís encara que no estigui ni convidat a la festa.

A partir d’aquí, el següent pas es començar a fer reunions a totes les bandes a totes les hores per no arribar mai a cap acord. Encara que en algun moment de crispació del poder tinguin un moment baix i acceptin algun cosa que surt del que hi havia per petita que sigui, a la propera reunió es tiren enrera. És una mena de rotonda de reunió a reunió amb els mateixos temes, sense moure cap coma de tot plegat. En el cas que hi hagi alguna petita variació, llavors el problema és la seva aplicació. Aquest tema és ideal torna a la cistella de sempre i gira que giraràs. El més important és tenir un bon calendari de reunions i portar un munt de temes que es passen per alt per a la propera cita. Així entre en un bucle que és un no parar fins deixar a la part feble confosa que ja no sap on tocar perquè és una presa de pèl sense pal·liatius, tot és sempre igual. Moltes reunions per no arribar enlloc. Evidentment aquesta postura estadísticament dóna molt de sí perquè són moltes les hores invertides per donar tombs i tombs a la mateixa rotonda.

El tercer pas és buscar una empresa de fora que s’encarregui de fer la feina bruta. Tot allò que els poderosos no volen tocar per no quedar malament amb ningú ho encarreguen a aquestes empreses de portes giratòries on molts polítics segueixen cobrant quan hagin deixat de figurar a les llistes dels càrrecs electes.

Llavors aquí ve la màgia. Quan veus el l’esperat resultat d’aquest estudi, aquesta nova proposta d’una empresa presumptament independent, professional, segura, fiable, intueixes que tens el mateix que tenies al principi de tot, però tot amb importants canvis teòrics. Al primer cop d’ull sembla que de tenir un tractor hagis passat a tenir un vaixell, però quan aixequés el drap de la literatura barata veus que ara només tens un carro vell amb moltes pretensions que no deixen de ser bones intencions.

Aquesta és la història real de molts processos en llocs on els responsables reals de tot plegat no donen la cara i sempre s’amaguen darrera d’altres que no tenen cap culpa en tot el procés. Fan de simples espectadors. Quan fallen els més propers és busca una empresa que ja està preparada per fer aquest paper de dolent de la pel·lícula que és la seva tasca real com tantes vegades ha fet amb altres episodis semblants per no deixar malament els clients que són els qui paguen i els que sempre tenen la raó encara que ells saben que no la tenen, però amb un somriure diplomàtic tot s’arregla fàcilment i així anar fent un darrera l’altre. Aquesta és la rotonda que es podria solucionar per una línia recta entre dos punts, però en un país on els compromisos i els vots són massa importants per fer el que toca sempre un s’ha de deixar portar per aquests dos elements claus que són els que els mantindran en el poder un temps més al preu que sigui, tot per fer, però moltes hores asseguts a taula per no res.

Gràcies a Cellers Domenys pel lot de productes

L'altre dia diumenge per coses d'agenda vaig acabar esmorzant a la Bisbal del Penedès en una gran festa per celebrar els 100 anys dels cellers Domenys. Allí una esplanada plena de gent amb parades i caliu durant tot el matí. Vaig escoltar que sortejaven un lot de productes dels cellers, però no vaig agafar l'adreça. Un cop a casa i abans d'anar a dormir em vaig dedicar a etiquetar totes les fotos per participar en el concurs. Ves per on vaig guanyar un lot de caves de Cellers Domenys que m'ha fet molta il.lusió. Gràcies per aquest detall i gràcies a la sort que em va escollir.

Sin Rodeos, el millor està en el trailer

Una peli diferent divertida la primera dirigida per Santiago Segura, Sin Rodeos, és un sarcasme dels mites, dels tòpics i de les noves tecnologies. Una peli que fa la pinta que fa riure, però ho fa, però no tant com sembla. La recomano. No és gaire friki

Carnaval Tour

De mica en mica el carnaval ha agafat embranzida en el nostre estimat Penedès. Moltes localitats comparteixen un seguit de rues que poble a poble intenten treure el màxim profit a la seva inversió. Per la seva banda, Vilanova i la Geltrú i Sitges es poden permetre el luxe de tenir una festa pròpia que es va perfilant d’any en any. Potser una de les atraccions turístiques de les nostres contrades és el Carnaval. Evidentment no és pot comparar el que es pot veure en altres latituds, però la nostra proposta és molt digna. Aquesta proposta es podria combinar amb un bon plat de xató i alguna ruta per les nostres contrades per admirar les nostres construccions de pedra seca i les nostres vistes al mar sense turistes. Són propostes que per un cap de setmana donen molt de si. Només cal posar fil a l’agulla i vendre un producte concret que pot agradar als nostres veïns del nord.

Aquesta á la nostra tasca turística, però també hem de ser capaços de dissenyar unes rues de carnaval que donin molt de joc perquè carrosses i comparses puguin treure el màxim partit a la seva inversió. La cosa no és gens fàcil, però abans que algun dia siguem una vegueria independent,  hem de començar a parlar entre nosaltres per començar a treballar en comunitat. De res serveix tenir una vegueria a casa nostra i que cada municipi només defensi els seus interessos. Això és una mica el que tenim actualment que moltes paraules, però no som capaços que dos municipis com el Vendrell i Calafell facin compatibles les rues de carnaval de divendres a la nit. No hem d’esperar que els de fora ens treguin les castanyes del foc. Nosaltres que ja som grandets ens toca gestiona el millor possible la voluntat de milers de persones que fan possible aquestes rues invertint temps i diners que molt difícilment recuperaran.