Gran proposta d'Amenábar al cine

Gran peli la d'Alejandro Amenabar Mientras dure la guerra. La història d'uns personatges que són alguns dels protagonistes del segle XX. Per una banda Miguel d'Unamuno que representa la intel·lectualitat d'aquest país que fuig de les misèries de la guerra i per altre costat Franco i tota la camarilla de generals preparats per conquerir Espanya. Aquesta és una peli molt real amb històries molt crues de com eren les coses en aqueslls moments convulsos. Una història molt ben explicada que mostra el perill dels fanatismes i el que costa a vegades mantenir una postura neutral. Aneu-la veure.

Els correus al Vendrell van pitjor que malament

Hola, el servei de correus normal al Vendrell fa fatal. T'arriben les cartes un cop al mes i et venen cartes de més d'un mes que estan enviades. La culpa no són els professionals que fan el que poden sinó l'empresa que no posa personal. En canvi les coses urgents va molt bé. Enviar cartes al Vendrell es un exercici potser obsolet però sempre hi ha gent en rep perquè la majoria són factures i promocions i altres històries, però és més que lamentable. Si algú vol enviar les postals de Nadal al Vendrell ja ho pot fer i amb una mica de sort arribaran a temps.

Barcelona 1714, bones intencions i poc pressupost

Una de les pelis èpiques catalanes és la de Barcelona 1714, una història al voltant de la derrota de Barcelona a mans de l'exèrcit de Felip V. Una proposta on ningú cobrà cap cèntim i està feta de manera altruista. Llàstima que només es fan en unes poques sales d'aquest país perquè aquest estem dominats per les grans distribuidores i el cinema alternatiu no hi té espai excepte punts molt concrets. Aquesta és una peli amb un guió acceptable, el problema són els escenaris i les escenes exteriors que estan fetes en croma i molts cops sembla que estiguis en una obra de teatre. És més una tv movie que no pas una peli en cinema gran. Agafes la idea i li poses uns pocs milions d'euros i tens una cosa molt digna, però aquí hi ha bona intenció però li falten diners. Les realitats que s'hi plantegen són força convincents amb un clero que va fent de les seves i uns espies que no saps on te'ls pots trobar. Una peli que es pot veure, però els escenaris són molt precaris.

Coses que NO S'HAN COMPLERT DELS 100 dies de govern optimista.

En la pàgina dels 100 dies del govern optimista dins l'apartat 3 de millora de l'administració pública municipal apareix aquest dos punts, dels quals NO S'HA COMPLERT "FENT EFECTIU ELS INCREMENTS DE SOUS PENDENTS


a) La millora dels serveis públics també passa per la millora de les condicions laborals dels treballadors municipals, com per exemple, aprovant la reducció de la jornada laboral a 35 hores i fent efectiu els increments de sous pendents.

b) Un nou disseny de la pàgina web, que millorarà la qualitat de la comunicació i la transparència de l’Ajuntament, i adaptada a qualsevol dels dispositius electrònics. 

50 anys, entre la lluna i el 5 G

Després del pas just d’una dècada ens tornem a trobar aquí per recordar que els baixpenedesencs nascuts el 1969 tenim una cita el proper dia 19 d’octubre al Vendrell. Només s’ha d’enviar un mail a baixpenedes69@gmail.com.

Evidentment aquesta cita al voltant d’una taula està completada per altres activitats i sorpreses que de mica en mica els protagonistes de l’esdeveniment de la proposta aniran esbrinant en una mesura justa. Els fills d’aquesta generació de la comarca ens vàrem conèixer majoritàriament a la zona escolar on la majoria de municipis de la comarca enviaven els seus alumnes en algun dels dos centres públics del Baix Penedès que en aquella època convivien al Vendrell en ensenyament mitjà. 30 anys després les coses han canviat molt i quasi la meitat de municipis de la comarca ja tenen el seu institut propi. En aquells temps no hi faltaven altres companys que venien de Torredembarra i Roda de Barà per diferents motius també compartien aquests centres.

En aquells moments hi havia sentiment de comarca, tots aquells joves que anàvem i veníem amb el bus més tard ens anàvem trobant a les festes majors i a les principals activitats que s’han portat a terme a la comarca i fora d’ella. De la mateixa manera que abans érem promeses que ens formàvem el pas del temps ha portat alguns al món de la política, altres al món del disseny, potser alguns ha preferit crear el seu propi negoci i altres s’han deixat portar per les xarxes de l’administració pública amb les seves coses positives i negatives.

En aquests sopars preparant aquesta cita  hem recordat aquell Vendrell que es movia al voltant dels 10.000 habitants, amb molta immigració d’altres parts de la Península Ibèrica i uns carrers on només s’escoltava català i castellà i molt poca cosa més. Avui en dia estem en una societat multicultural on hi podem trobar gairebé 100 nacionalitats diferents amb representació de tots els continents.

Estem en aquest Vendrell que va viure una gran dècada dels 60, 70 i 80, però quan amb el pas del temps la velocitat del creixement econòmic s’anava reduint fins arribar a la bombolla immobiliària que amb el 2007 va caure en picat fins avui quan encara no ens hem recuperat. Tampoc hem estat capaços de traçar les nostres línies de futur i anem fent pedaços a la nostra realitat diària. Un Vendrell que es conegut pel seu peatge, per les seves cues a la N-340, per tenir durant uns anys una important representació d’un partit que val més no recordar. Un Vendrell que té el luxe de mantenir dos equips de futbol en categories baixes, perquè no ha estat capaç d’unir esforços. Un Vendrell farcit de petites entitats de moltes coses, algunes familiars i poca cosa més. Una vila on la gent que hi participa està en 25 coses i la resta no se la veu en cap entitat. Un Vendrell que és capital de comarca accidentalment, però no pas per voluntat de la vila perquè encara hi ha una gran abisme entre la capital i els seus nuclis amb platja.

La nostra era una generació amb possibilitats, filla d’unes famílies  que més o menys s’havia pogut guanyar la vida. Nosaltres podíem estudiar, treballar i guanyar diners perquè hi havia diners en moviment. Actualment tenen molts aturats entretinguts cap aquí fins allà i només reben fum. En la nostra joventut podíem escollir on anar de festa amb diferents opcions. Avui en dia a vegades hem pregunto on va la gent jove perquè per aquí a la vora la veritat és que no es veu gaire a part de les festes majors i similars.

Nosaltres érem joves amb una carrera i una formació complementària amb un preu raonable i un futur a les nostres mans tangible. Avui en dia hi ha un ampli camp de formació que no té aturador i en massa ocasions a uns preus desorbitats. Ara estem en una vila pobra on només falta veure les gent que fa cua per rebre algun tipus d’ajut social. Les llistats de beneficència del segle passat amb les famílies de sempre s’ha superat amb desmesura.

Nosaltres som la generació del Vip’s del Long Play, del Hidroshima, del HG, de la Biblioteca a la Rambla i d’una fira amb els “cavallitos” a la Rambla. Fa 50 anys vàrem arribar a la lluna i ara estem entrant en el món del 5G, però per la resta estem pitjor que quan érem joves i miràvem per la tele la mort de Franco, el Mundial 1982 i les Olímpiades de Barcelona ara anem per la via verda per perdre aquests quilos de més. A veure si us animeu i veniu al sopar i parlàrem de tot això i molt més.

 

Impressionant la baixada de l'Àliga de Tarragona

Feia anys que no anava a la Festa Major de Tarragona. Ahir em varen convidar a veure la baixada de l'Àliga des de la catedral. Un esdeveniment que no havia vist mai ni de prop ni de lluny. La sensació va ser brutal veient tot el carrer i la plaça plena de gent i botant al so de la txaranga corresponent. Hi ha havia una festassa sota als meus peus que també m'arribava a mi.Va ser una sensació impressionant que no recordo haver viscut mai i em va venir al cap la Patum de Berga que encara no he vist mai. Una nit màgica amb grans amics a taula i després a gaudir d'aquest acte tradicional que fa enfervorir als tarragonis i altes persones vingudes d'arreu per veure aquesta petita cercavila nocturna pel casc antic de Tarragona. Genial. Gràcies a vosaltres per fer-ho possible. Al final de la cercavila un gegantó de l'ampolla de la més coneguda beguda tarragonina.

Ramon Mirabet, un gran descobriment musical

Un dels artistes que he descobert aquest any ha estat Ramon Mirabet. Arran del disc Polièdric dels Laxnbusto el vaig veure per primera vegada en dos dels seus 4 concerts. Llavors l'he anat seguint. Vaig anar a Lleida a Barcelona al Maremagnum i ara tocava a Sitges, la seva segona residència. És un cantant català que canta amb anglès que en un principi em va costar entrar en la seva música, però a mesura que el vas escoltant et va encantant. És una persona molt senzilla i molt humana i això ho transmet en els seus directes. Hi ha algunes cançons que fan que el públic es posi a cent. També en el seu repertori incorpora algunes balades bestials. Si fa un concert proper de vosaltres us aconsello que l'aneu a veure. En gaudireu.

No et prometem el paradís, però si una oportunitat

No et prometem el paradís perquè sabem que no te’l podem donar, però si que et podem garantir una difusió d’aquelles persones que han decidit provar sort en el món de l’art i la cultura.

No ens calen tenir grans festivals amb artistes de primera ordre que omplen estadis arreu, sinó que hem d’aconseguir que els nostres veïns participin de les nostres activitats més nostrades. No ens calen grans titulars als mitjans de comunicació més mediàtics mundials sinó que només desitgem que la gent ens conegui per allò que som i per allò que fem. A casa nostra tenim artistes i professionals que tenen un gran nivell i els hi hem de donar l’oportunitat que la gent els conegui i poc a poc vagin pujant en aquesta escala imprevisible que és la fama i la popularitat. A mesura que vas ascendint vas veient com noves portes es van obrint i nous camins es veuen més clars que abans.

Si tenim escoles de música i tenim festivals, però la gràcia que algunes dels alumnes que algun dia han passat per aquests centres privats o públics presentin la seva oferta en algun dels nostres espais, Les nostres comarques són riques en creació musical i en també tenim força auditoris, però només ens cal veure quants llocs tenim perquè aquests joves puguin donar a conèixer el seu art als seus amics i parents, els primers passos sobre els escenaris. Molts han de sortir d’aquí per anar a altres contrades a oferir a altres allò que han après entre nosaltres. Aquest és un treball a mig i llarg termini que s’ha de fer perquè no ens podem quedar de braços creuats quan uns joves et demanen un lloc per fer el seu primer concert encara que sigui a un preu simbòlic. Aquesta és una de les nostres mancances actualment tot i que hi ha algun viarany obert que permet veure una mica de llum, però ara per ara és totalment insuficient. Aquí també s’ha d’invertir en futur.

Memòries del rei de les nostres platges

Fa uns pocs anys vaig publicar una breu descripció del personatge que representaria la filosofia del Riuet de Coma-ruga sota el nom de Barbie Riuet. En aquest article es  mostrava el perfil de persones que visiten les nostres platges i en especial aquesta zona mediàtica del nostre litoral més internacional. Hem de ser sincers a la realitat i hem de donar el protagonisme a qui li toca i no és més que el corriol camanegre que actualment té un risc mínim. Un ocell de la família dels caràdrids de 16 centímetres d’alçada que fa anys i panys que va escollir el nostre litoral per tenir-hi també la seva caseta vora el mar. La cosa anava molt bé fins que varen venir els turistes i els plans de construcció del litoral amb el límit actual que ha obligat a posar-hi ordre abans no decideixi tocar el dos per altres llocs on estigui més tranquil.

El nostre corriol que és una au voladora pot habitar al llarg dels nostres 7 quilòmetres de costa, però té una especial predilecció per la zona de les Madrigueres i Sant Salvador, tot i que òbviament l’animal no hi entén de fronteres i límits i te’ls pots trobar Coma-ruga i fins i tot més enllà, però ara amb la nova versió de les Madrigueres en aquest espai al voltant de la part final de la Riera de la Bisbal s’hi troba com peix a l’aigua tot i que és un ocell.

El nostre protagonistes fa uns anys tenia que anar amb els peus de plom no sigui que algun dels cotxe o vianants de les Madrigueres acabessin amb la seva existència en el pàrquing ubicat en aquest espai i el volum de persones que hi transitaven en especial a l’estiu. Però en la passada legislatura vàrem fer un gir de 180 graus i el que era un lloc per posar-hi cotxes ho hem anat transformant en una reserva natural de la costa Daurada, tot això gràcies a la crisis de la construcció sinó ja haguéssim vist tot allò ple d’habitatges amb vistes al mar amb dos espais reduïts naturalitzats per cuidar la consciència ecologista dels seus responsables i fer la cosa més atractiva comercialment.

Ara tenim la cosa controlada majoritàriament i entre les forces que s’han de controlar estan els brètols que s’encarreguen de fer malbé els passos o els qui tiren deixalles en aquest espai natural entre altres dolents de la proposta.

La natura és sàvia i veient el que tenia que suportar el pobre ocellet ja va decidir que les seves postes serien a l’abril o al maig que són mesos tranquils a no sé els quatre dies de setmana santa, però la natura va complicar la cosa i va fer que aquests animalons poguessin tenir segones postes en el mes de juny quan ja comencem a tenir una certa afluència en aquests espais marítims.  Els tres ous que acostuma a fer en les seves postes necessiten 25 dies per ser covats pels seus dos progenitors. Aquí és on està el perill si la cosa es desmarxa una mica en el temps i hi ha visitants que fan coses que no haurien de fer.

Realment aquest és el rei de les nostres platges i si l’obra de la Seu com va ser el pont sobre  la Riera de la Bisbal de sant Salvador que va estar tants mesos aturat una part de la culpa la té el rei de tot aquest territori que primerament va ser verge, després, no tant i ara volem conservar el que hem creat artificilament i que recuperi el seu esperit original en la mesura del possible.

Aquest personatge ha d’aguantar la pressió de la modernitat que s’accentua en els mesos d’estiu amb els cotxes i els vianants ocupant el seu espai natural. També li toca suportar les estridències del castell de foc de Sant Salvador que es tira dels seus espais preferits a casa nostra. El nostre rei que tot i les seves dimensions reduïdes l’hem de tractar com li pertoca. Ja en té prou d’ingerències en el seu terreny natural que a punt va estar de no tornar-lo a veure mai més. 

Museu de les Il·lusions de Barcelona

Al carrer Pintor Fortuny 17 del Raval de Barcelona hi ha un museu que només són pintures dibuixades a la paret i al terra, el seu nom és Museu de las Ilusiones de Barcelona. És una planta baixa ple de dibuixos i et marquen des d'on s'ha de fer la foto i quina postura aconsellen. En una hora i poc el tens mirat i remirat. És un museu modern, es diu museu per dir alguna cosa que quedi bé, però podria ser qualsevol cosa. La idea és original i allí pots passar una bona estona simulant en fotografia que puges per unes escales, ets devorat per un dinosauri i mil coses més. Pel que veig de tant en tant van canviant alguna pintura, però està molt divertit, la veritat.

Castellfort, un poble amb un altre estil de vida

Després de la Diada he estat tres dies a dos pobles dels Ports de Morella, en concret Castellfort i Portell. La meva mare es filla de Castellfort i per coses de la vida va anar a parar a Albinyana. He trobat uns pobles amb moltes cases tancades on es veuen massa cartells en venda o lloguer de cases. Pobles petits on molta gent que pot marxa perquè tothom busca les comoditats tot i que en aquests pobles hi ha moltes comoditats per la seva situació. Són pobles tranquils, on la majoria d'habitants són avis tot i que de tant en tant sents xiscles de petits grups de canalla que tomben pel poble. Localitats petits amb pocs establiments amb el mínim on la gent compra el mínim perquè prefereix anar a les botigues d'altres localitats i de mica en mica la tenda és més una obra social que una altra cosa. Localitats on cuiden el turisme amb bones carreteres i tot molt ben marcat perquè el turisme ha de ser un dels punts de la seva riquesa. Sort de fàbriques com la Marie Claire de Vilafranca del cid i altres persones que són funcionaris del govern i viuen de vigilar el bosc. Dos llocs tranquils on es viu una altra vida.

Hi havia més densitat de concentrats que en altres Diades

Sis han estat els autobusos que han sortit avui del Vendrell per anar a la Diada, menys que en altres èpoques, perquè hi ha gent que està desencisada de com va tot i altres opten per altres mitjans de transport. Avui tocava la Gran via de les Corts Catalanes en el tram 16, prop del carrer Calabria. El carrer es va omplint de poc a poc, però avui ha estat un dels dies amb més gent concentrada per rajola que altres vegades. Feia dies que no estava la gent tan junta com avui, potser el tram era més curt que en altres anys, però la gent estava com una llauna de sardines i la veritat que costava moure's en els moments centrals de l'acte. Una Diada saludable amb molt bon ambient, veient gent que fa dies que no veus de la comarca o altres llocs. Molt bon rotllo, tot i que ens havien dit que no hi havia sonorització enguany si que n'hi havia a cada tram. Molt bon ambient com un dia festiu i a casa hem estat mitja hora per sortir per la Diagonal. Molt bon ambient. He trobat que hi hagut massa parlaments per arribar a dir el mateix entre una cosa i una altra i quan ha arribat els Segadors, molta gent ja havia tocat el dos. Un dels moments més emotius és quan passen per tots els trams una estelada gegant que tapa a la gent. Ara tindrem una tardor calenta a veure que passa tot plegat. El poble ha respost, un cop més. Ara només falta que ho facin els polítics que tenen la paella pel mànec. A veure com acaba aquesta etapa que acabem i una nova que potser aviat començarem. Al novembre a votar per Espanya i potser també a Catalunya. Un gran dia de bon rollo i la pluja ens ha perdonat.

Li van prometre el paradís

Quan va veure per primer cop la seva nova llar en una pàgina web que comercialitzava habitatges li va semblar que havia trobat el paradís.

Allí en aquella petita elevació a cinc quilòmetres de la platja ho tenia tot al seu abast visual: l’horitzó marítim amb les seves postes de sol encisadores, no gaire lluny d’allí havia vist cartells que indicaven l’estació de tren a 0,5 quilòmetres, no hi faltaven en aquell mapa grans superfícies comercials que podia veure mentre prenia un cafè amb gel en les caloroses nits d’estiu.

Contenta i feliç es va embarcar en aquesta aventura que es comprar una casa en les nostres contrades amb vistes al mar.

La nostra protagonista era una senyora de 70 anys i escaig que havia venut el seu piset de Barcelona pressionada per les grans immobiliàries i havia comprat amb aquests diners i una herència fortuïta una caseta aïllada en un punt del nostre territori costaner amb piscina.

Aquesta bona dona fins aquell moment havia presumit del bon preu que havia hagut de donar pel nou habitatge i encara no s’havia adonat dels efectes secundaris de la seva adquisició.

Una de les seves primeres visites va ser al metge, evidentment sense cotxe va haver d’utilitzar la xarxa de transport públic municipal. El resultat és que va estar tot el matí per anar i tornar de la consulta del seu doctor de capçalera. Els serveis eren molt reduits i feien molta volta en el terme municipal que havia patit un creixement desmesurat dels anys 60 i 70 del segle passat.

La nostra protagonista pel que fa als subministrament ja havia estudiat amb detall quina era la millor gran superfície que li podia portar les compres a casa. Ella ho tenia molt ben estudiat i amb un cop de telèfon encomanava tot allò necessari a l’empresa. Pel que fa a la xarxa no disposava de fibra òptica i les seves connexions eren més pròpies dels anys 90 que no pas de l’actualitat. En el seu moment havia llegit que en un parell d’anys hi hauria fibra òptica a tot el municipi, però aquesta era una d’aquestes promeses que saps que mai es compliran del tot. Per aquest tema ja estava resignada i ja sabia que la cosa tenia les seves limitacions per força anys.

Passaven els dies i les setmanes i s’havia après de memòria els horaris del transport local que el portaven a 300 metres de la seva llar, el més proper que havia trobat en la xarxa local d’autobusos. En aquesta seva llar només no va veure mai un escombriaire com els que veia cada cop que anava a l’oficina central per pagar els seus impostos.

Molt de tant en tant veia algun cotxe de policia que passava per davant de la seva casa vigilant que tot el barri romangués tranquil.

Li van prometre el paradís, però aquest ben aviat es va esvair quan per les nits segons com bufava el vent sentia els trens de mercaderia que passaven ràpidament per aquelles vies que tenia no gaire lluny de la seva terrassa.

Un somni que també es truncar en les nits de pluja o vent que tota aquella zona es quedava a les fosques perquè el cablejat elèctric ja feia dies que estava en mal estat i demanava un canvi radical.

Un dia es va decidir anar a gaudir de la platja, va estar molts de dies pensant en superar aquest repte perquè preferia tenir-lo en la part dels somnis i no trencar aquesta màgia que la va portar a comprar aquest lloc. Doncs es va trobar en una platja amb molta gent que havien conquerit aquell dia aquest espai per gaudir d’aquest medi entre la sorra i l’aigua. Va tornar a la seva torre d’ìvori després d’esperar dues hores i mitja l’autobús i va decidir buscar un altre dia per tornar a trepitjar aquest espai sorrenc. En els primers mesos ella es feia el manteniment de tot plegat, però al cap de poc va llogar una dona per tenir la casa ben neta i també una empresa de manteniment de piscines. Havia descobert que el més bonic de tot plegat ho tenia allí dins i no calia buscar gaires gran coses fora d’aquells quatre murs amb bones vistes.

Erase una vez... Hollywood, per entesos

La darrera peli de Quentin Tarantino  és una proposta per amants del 7è art. Dos grans papers per Dicaprio i Pit en una cinta que dura quasi tres hores. Evidentment no hi falta la sang i escenes dures però són poques i versió light. Una peli que passa ràpida però no tant com un volia. Per cinèfils.

El proper 19 d'octubre tindrà lloc el sopar de baipendesencs nascuts el 1969. Si no hi voleu faltar, encara esteu a temps, però no trigueu gaire. El sopar són 40 euros.

Miquelet i Miquel a València

Feia anys que tenia ganes d'anar a València. Hi havia estat fa temps, però mai havia donat un volt com es mereix. Una de les coses curioses és el Miquelet que està al costat mateix de la catedral de València. És un campanar que està allí al costat i vigila el seu entorn. Són petites anècdotes, però molts cops la gràcia està en aquests petits detalls de la vida. Ja tinc la foto oficial amb el Miquelet.

Quien a hierro mata és una peli recomenable

Quien a hierro mata és una peli protagonitzada per Lluis Tosar ambientada en una residència gallega on la droga hi està molt present. És una història dura de venjances i passats mai oblidats. Una sèrie de realitats se centren el voltant del protagonista d'aquesta peli feta a mida els papers que més li agraden. Una història on de tant en tant es van obrir noves realitats que confluiran al final de tot. Recomenable.

Què farem el proper 11 de setembre?

Aquesta és una de les preguntes que fa dies que tombà a les xarxes i molta gent està decebut per mil i una raó sobre tot el procés que ens ha portat fins aquí. El darrer capítol d’aquesta història comença el 10-J del 2010 quan 1,1 milió de persones van sortir al carrer a Barcelona segons al Guàrdia Urbana i 1,5 milions segons els organitzadors en contra la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuat per Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya. Una crida realitzada per Òmnium Cultural i altres partits catalans. Fins aquella data va ser la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya.

Aquest va ser el principi de tot plegat que va culminar amb el Referèndum del 1 d’octubre del 2017. Van ser 7 anys de Diades i altres jornades reivindicatives que ens van portar fins aquesta jornada històrica a Catalunya que durant molts anys viurem els seus efectes secundaris més o menys negatius però que fins ara ha esta una fita prou important en el camí. A partir d’aquest data de la tardor la cosa encara segueix uns mesos amb força i energia, però sembla que de mica en mica es va diluint perquè no hi ha un front comú per respondre a la política espanyola envers Catalunya. Els principals partits juguen partides diferents i dins aquest força unitària sembla que cada dia sorgeixin més formacions amb ganes de dir la seva i sortir d’una mena d’anonimat que marcava la corrent social cap a la possible independència, però vist com ha anat evolucionant tot plegat alguns han dit preferit dormir a cobert abans de seguir al ras esperant algun miracle d’aquesta Europa que un cop més ha demostrat que d’unió poca i que cadascú va a la seva una mica com els pobles del Baix Penedès, però en un àmbit molt més ampli. Molta literatura però a l’hora de la veritat els resulta molt difícil posar-se   d’acord en l’acollida dels migrants que naveguen pel Mediterrani buscant un món una mica millor.

Cada 11 de setembre sembla que acabis formant part d’un moviment estètic i de disseny i a veure quina forma dibuixarem sobre Barcelona principalment i quina lectura en podrem donar. Abans d’aquest 2010 se celebrava la Diada amb una manifestació principal i algunes d’alternatives d’una manera més senzilla i quan acabava tothom cap a casa i tornem a la feina. Ara és tot com un moviment artístic amb una samarreta, un dibuix gegant i altres elements que s’afegeixen que només ho veus quan arribes a  casa perquè quan estàs al peu de la concentració no veus gran cosa i escoltes menys a no sé que et portis uns cascos de casa.

A part de tot això tothom té ben present que en algunes localitats la versió política de l’ANC s’ha presentat en llistes polítiques en nom de la unitat de l’independentisme, però encara que han vist que no l’han aconseguit el seu objectiu han seguit amb el seu propòsit i en alguns casos com el Vendrell fins i tot han tret representació política, cosa que no ha passat en gaire casos. Crec que aquesta incursió en la vida política catalana amb unes sigles concretes no és el millor camí a seguir.

Afegit a tot això tenim pendent  la sentència del Suprem que pot servir per donar una mica de cohesió a l’independentisme català perquè ara per ara cada ovella campa pel seu camp. Aquesta potser una excusa per tornar a començar un altre cop a fer pinya perquè sinó la cosa s’anirà diluint de mica en mica i la culpa serà de tots i de ningú al mateix temps.

Per altra banda també tenim a Catalunya un Govern que no té una majoria parlamentària clara i per tant el seu marge de maniobra és molt petit amb un pressupostos prorrogats durant dos anys. Sinó hi ha una solució miraculosa no seria gens estrany que abans d’acabar l’any tornéssim tots a visitar les urnes per 3a vegada aquest any superant tots els records en aquest exercici polític.

Si Catalunya vol fer una cosa seriosa en el seu futur ha de tocar de peus a terra i jugar a un joc o a un altre, però aquest canvi de baralles que alguns han fet per salvar el seient no és el més saludable perquè al final ens acabem coneixent tots i aquesta divergència que patim ara és una cosa que arrosseguem  fa segles i fins que no hi posem fil a l’agulla val més que mirem cap a un altre cantó o la gent es decebrà dels seus líders que no han portat el seu poble amb l’honestedat i claredat necessària quan s’està al davant d’un col·lectiu tan important. Al final suposo que més o menys convençuts acabarem complint amb el protocol.

Cartagena, qui t'ha vist i qui et veu

Fa 26 anys que no trepitjava Cartagena, lloc on vaig fer de marinerito des del gener al setembre del 1993. Enguany que faig 50 anys era un bon moment per recordar 9 mesos de la meva vida en què no vaig aprendre moltes coses però va ser una experiència diferent i que guardo molts records, la majoria sense fotografies i moltes persones que en un moment o altre varem coincidir en aquest periple militar. Doncs aprofitant el cap de setmana i amb el cotxe vaig tornar a trepitjar el carrer Principal, l'entrada de l'Arsenal, el Port i alguns bars que encara queden com a fòsils d'aquell passat militar com el Galeon de davant l'Arsenal. Evidentment no vaig vaig veure ningú conegut i el que més m'ha sorpès és que Cartagena ha millorat un 300% des de que jo vaig fer la mili. Recordo una ciutat no gaire neta, tota plena de soldats amb carrers plens de bars on els militars sortíem a prendre alguna cosa. Ara està molt neta amb una total reestructuració dels seus carrers principals, uns carrers nets, uns edificis molt cuidats i un ambientillo molt interesssant. Res a veure amb el que hi havia perquè en aquella època hi havia una zona xunga que avui ha desparescut.

Actualment crec que té 15 museus amb molts llocs per visitar, inclus una oreneta per anar a donar un tomb en vaixell. Hi havia molts de turistes i de tot tipus amb moltes franquícies com les que et trobes a les grans ciutats. Ha canviat moltíssim. Hi ha abocat uns munt de milions i en aques més de quart de segle que jo vaig estar per allà. es totalment diferent. Continuen al gent amable fruit de la seva relació amb gent de fora. Abans militar i ara turistes. La gent que passejava pels carrers, la majoria ben vestida i molt bé. Encara es deixa notar que hi ha molt sentiment espanyol entre la població, això vol dir que potser et pots trobar tot el contrari. Allí els preus són una mica més econòmics que aquí i hi ha per on triar i remenar. Em trec el barret davant aquest canvi radical de Cartegena. Impressionant. Ja voldrien altres ciutats viure el que ha viscut aquest gran ciutat plena d'història, de passat i present. La gent ha sabut reconduir les seves potencialitats i amb alguns milions d'euros l'han feta nova.