Descansa en pau Jordi Pàmies de Cunit

 Mirant la pàgina dels Minyons de l'Arboç he vist que ens ha deixat tot un personatge de la comarca Jordi Enric Pàmies Mesa. Ell era del 68 però va repetir un curs i durant un curs almenys seiem en taules molt properes. Era de Cunit. Fa 30 anys ja deia que era independentista quan tothom era com a molt autonomista i votava Jordi Pujol. Ell ja deia claramentt que volia la independència de Catalunya. Tot un friki en el bon senttit de la paraula en aquells temps que votar ERC era un acte minoritari. Molt bona persona, senzill, molt madur pel seu temps i amb les idees molt clares. Ell seguia el seu ritme. Tenia el seu estil sense complexes i era una persona molt llesta. Com no podia ser d'una altra manera va estudiar filologia catalana i va acabar fent de profe a la Residència de l'Arboç. Durant un temps varem compartir moments a la redacció del Diari del Baix Penedès on vaig coincidir a finals del segle passat. Descansa en pau Jordi. I segueix lluitant on siguis pels teus ideals al teu estil, sense pressa, però sense pausa i amb el cap ben moblat. Era un membre actiu dels Minyons de l'Arboç i de sempre havia escoltat música heavy o similar. Tot un crack que ens ha deixat als 56 anys.

Coses curioses de les banderes vermelles

 

Aquesta tarda feia mala mar a la costa baixpenedesenca i a Calafell i al Vendrell hi havia bandera vermella. Els socorristes del Vendrell quan veien algú dins l'aigua el feien fora perquè no es podia banyar i a Calafell no passava res. Coses curioses que passen a casa nostra en municipis limítrofs. 

Hem trencat l’equilibri

 

El pas de la història ha seguit la seva evolució, però sempre hi hagut un equilibri que ha permès que el món encara que fos d’una manera diferent anés mantenint el seu tipus.

En els darrers anys les coses han canviat molt i hem obert tot tipus de fronteres de bat a bat sense tenir en compte que podria passar realment. El resultat és que aquesta modernitat i aquest liberalisme ens han portat a una situació que aixeca cada dia més preocupacions d’on pot acabar tot plegat.

Primer de tot el fet que la vida dels pagesos cada dia sigui més arriscada està buidant les zones rurals i portant gent a les grans ciutats on se suposa que hi ha de tot. Per alguns es on poden trobar menys coses perquè també hi ha més necessitats que no pas en un poble de muntanya. Aquest fet està provocant que els boscos cada dia es vagin fent més grans ocupant terres de conreu i deixant la massa forestal sense cap tipus de manteniment. Situació que provoca que en cas d’incendi són cada cops  més complicats de controlar el foc provocant fets com els que s’han viscut aquest mes d’agost en l’Oest de la Península Ibèrica.

Doncs res, tenim uns pobles que es van buidant en població a favor d’unes ciutats que cada dia van creixent. La gent va buscant el lloc més econòmic i es va veient com localitats amb una oferta a uns preus raonables dins el mercat es van omplint per sobre de la normalitat Evidentment aquestes poblacions que estan ben comunicades amb les grans capitals van veient com les seves infraestructures es van quedant obsoletes a mesura que passen els anys i quan s’inauguren ja han quedat petites pel volum real de gent que han d’atendre. Llavors no paren de reclamar més ajudes econòmiques per donar servei a tot aquest nou volum demogràfic, alguns dels quals no estan ni empadronats. Alguns municipis per altra banda, amb aquesta excusa tenen contractats uns serveis públics molt per sota de les necessitats reals de la ciutadania. En certs moments del calendari es produeixen un clar desequilibri entre la realitat i els serveis sobre el paper per atendre aquesta població. Darrera de tot això també una part de demagògia per part d’alguns d’aquests polítics perquè són localitats amb moltes segones residències que cobren escombraries i Ibis i no han de donar serveis durant la majoria de dies de l’any a aquests veïns. Alguns només hi són en moments puntuals de l’any i paguen uns serveis que majoritàriament no necessiten.

Aquest equilibri també ha modificat tot el tema del comerç local. Ara moltes persones es guien pels preus i per les facilitats. La gent no va a comprar per ajudar al món i al seu entorn. La gent busca la millor realació entre productes i preus amb estacionament gratuït. Llavors  la cosa es ben senzilla, sinó es compra per internet i t’ho porten directament a casa o a la feina. La gent va a les gran superfícies i allí d’un cop o compra tot. Ja s’ha acabat d’anar de botiga en botiga buscant nous productes. La gent va a un lloc gran on ho pot trobar moltes coses sense haver de pagar pel pàrquing i movent el vehicle el mínim possible. La gent va a la cosa pràctica. No hi ha més històries i si està obert en festiu molt millor. Es pot anar un diumenge al matí que molta gent no treballa i es pot aprofitar el temps.

Aquesta és la nostra realitat i igual que potser és més econòmic comprar salmó de l’Argentina que no pas d’Europa. L’economia i la cosa pràctica regeix el món, la resta de coses doncs estan al seu servei. No sé on acabarem, però aquest esperit de poble ja fa dies que s’ha perdut i la gent no està per tonteries.

 

 

 

 

 

4 busos al dia i una hora i quaranta minuts de trajecte

 

Un cop més els nostres polítics estan que se surten. A partir del primer de setembre tindrem 4 busos al dia entre el Vendrell i Barcelona per trajecte i sentit i a més a més aquest super bus exprés durarà sobre el paper una hora i quaranta minuts. A veure quan és en realitat.  Aquesta és una manera que tenen els polítics de quedar bé amb tothom i cagar-la per tots els costats. Aquesta oferta és totalment insuficient i a més a més el temps teòric està molt lluny de la mitjana de la Renfe que es lenta, però no tant. Una nova presa de pèl a la comarca. Si tenim un bus però ens passem mig dia per anar i tornar. Haguessin posat menys parades i més directes. Hi ha coses que cauen pel seu propi pes. Política del postureig que agrada molt als nostres polítics.

Albinyana tanca una festa major multitudinària.

 

Una nova festa major d'Albinyana ja és història amb una gran participació de gent del poble i de fora que han omplert espectacles com el Joan Pera, el Ball de Sant Bartomeu i les Haveneres del dilluns. Una festa molt concorreguda en un molt bon ambient. No hi van faltar Hotel Cochambre per donar una mica de festa  a tot plegat. Una festa major amb molt concurrència. Ara toca les Peces que esperem que almenys sigui similar. Albinyana sempre ha tingut festes majors de referència per altres pobles veïns que potser sense tenir grans estrelles ha sabut mantenir un nivell envejable en les seves propostes.

El Ball de Sant Bartomeu torna a Albinyana després de 10 anys amb genial acollida

 El Ball de Sant Bartomeu es va representar a Albinyana per cinquena vegada després que es decidis que es faria cada 5 anys. Per la pandèmia no es va poder fer i ara tornava un altre cop al municipi després que s'estrenés pel Mil·lenari del municipi. En Manuel Bofarull que va fer una versió catalana del ball i en Salvador Arroyo són els principals artifex per fer realitat aquest ball popular que és dels pocs que es representa a Catalunya i que te les seves arrels al segle XIX. Un cop més la plaça Major d'Albinyana estava plena de gom a gom per seguir aquest recuperació d'una tradició popular que cada cinc anys torna al poble que la va acollir des dels seus principis. En la representació hi van haver alguns canvis importants com que el paper dels àngels ara el feia la coral parroquial que es va encarregar des d'un lateral de la tarima de representar aquest paper conjunt.

Tot i que hi va haver alguna dificultat en els assatjos perquè per les dates i altres circumstàncies no va ser fàcil fer assaigs conjunts però la representació va sortir molt digna. Es va tornar a viure durant una hora aquesta representació de la vida i miracles d'un dels patrons de la localitat. Alguns dels personatges ja han participat en totes les edicions anteriors, altres s'han incorporat a l'elenc. Des de la Setmana Santa que hi estan treballant tots d'una manera altruista. Enguany el director és el tarragoní Pere Navarro que també fa dos anys que dirigeix les Pàgines de Passió i a la part musical el Jordi Pascual que és el director de la coral local.

Una representació feta sense microfonia i que durant tota l'hora que dura va tenir tota la plaça amatent escoltant que deien els personatges d'aquesta història amb un final aportat per un dimoni que sempre hi posa cullerada sobre els temes de la localitat com la manca de pàrquing en alguns indrets del municipi i els tubs de goma que fa uns anys que estan en un tram del carrer Quintanes i que ningú sap perquè serveixen. Doncs res, una gran nit d'una representació que no te res a veure amb el que es pot veure actualment i curiosament per això atrau moltes persones per veure un format de teatre que ha queda descartat dels nostres dies i que sempre fa gràcia recuperar per això que representa que és el poble que recupera  el seu passat i la seva història. Un cop més ha estat un homenatge al Sr. Manuel Bofarull, mort el 2009 i a tot el poble d'Albinyana com a ell li agradava. Ara tocarà esperar el 2030. A veure com ho tenim. 

Un gran Joan Pera a la festa major d'Albinyana

 Al meu poble, darrerament per la festa major porten un humorista de primera línia, Corbacho, Quim Masferrer, El cantant dels Mojinos, entre d'altres. Ahir va ser el torn de Joan Pera. No hi volia anar perquè pensava que era per gent que ja cobra la pensió. Doncs al final hi vaig anar i va estar molt bé. Va durar una hora i mitja i la gent s'ho va passar teta amb acudits intel·ligents i altres bromes on explicava una mica la seva llarga vida. La pista estava plena de gom  a gom i va connectar amb el públic des del principi. Un gran fitxatge. No tot són grups de versions a la vida. Ha actuat a Cunit i a Bellvei fent el mateix monòleg, però segurament més d'un ha repetit.

Enhorabona pels primers 1.000 Pampa’s Rock a l’èter

 

 

 

Un dels programes històrics de Ràdio el Vendrell, Pampa’s Rock, va celebrar el passat 5 d’agost els seus primers 1.000 programes en antena, una xifra que supera els 23 anys a través de les ones hertzianes. Tot i que el programa amb més trajectòria de la ràdio local és l’Iron Fridays que s’emeten des del 1985. Aquest darrer  s’ha convertit en una franquícia. Al llarg dels seus 40 anys l’han presentat diferents locutors, alguns dels quals ja no estan entre nosaltres.

Avui és el torn de l’argentí integrat Dani Utge que va venir al Vendrell arran  del transcendental efecte 2000. Un cop aquí enamorat del rock i potser de Pau Casals i Àngel Guimerà es va quedar entre nosaltres portant al cap de poc a la seva família més propera. Des del primer dia ha viscut totalment immers en la societat vendrellenca, d’aquells temps quan aquí encara es coneixia quasi tothom . Ell va viure en primera persona des del primer dia l’ambient musical de la vila a través d’un dels bars mítics de la geografia local com el Rythm Bar Blues del carrer Andreu Nin on els joves del moment escoltaven música alternativa lluny dels 40 Principals. Aquest  va ser un dels epicentres on van anar sorgint un grup actiu de seguidors del rock a casa nostra. Alguns varen crear el seu propi grup com és el cas del Rosendo Hernández, Marc Guitart que actualment són els pilars de Guardafuegos, l’incombustible “Soci” i els germans Piñol que han tingut un paper clau en la música local de les darreres dècades.

La cita oficial del Dani és cada dimarts a ales 21 hores a través del 107. 1 de la FM. Una freqüència que en els darrers anys s’ha vist completada pels podcasts i la informació penjada en algunes de les principals xarxes socials com el Facebook i X.

El Dani al llarg de les més de dues dècades ha anat perfilant el seu programa principalment a base d’entrevistes als diferents grups llatins, principalment espanyols, argentins i uruguaians que estan en la primera línia del rock llatí. Sempre ha tingut un tracte especial amb els grups de casa nostra com poden ser la Desbandada i Guardafuegos entre d’altres que han anat apareixent en aquest tros del Penedès.

Ell ens ha premiat amb grans entrevistes difoses a través del programa com la del gran Norberto Anibal Napolitano, el gran Pappo, que és un dels seus grans referents del seu món musical. Tot just en aquest programa 1.000 va recordar una entrevista que li va fer a Barcelona poc abans que el seu ídol morís en un tràgic accident de trànsit.

El Dani és tot un professional altruïsta que a part de la música també té unes seccions bàsiques en el seu programa on comenta de l’actualitat argentina amb un amic que viu a Buenos Aires i també té la seva representant per les nostres contrades sota el nom de “la Indignada”.

El Dani és un apassionat de que fa i al llarg de la trajectòria del programa ha organitzat més de tres  concerts amb diferents grups per celebrar les efemèrides del programa amb els seus incondicionals que un cop més no varen faltar a la cita. Entre els grups convidats hem tingut el Mono Burgos, Guardafuegos, Santero y los Muchachos y Sin Reputación.

El nostre protagonista d’avui és una de les persones que ha viscut en la seva vila adoptiva dos grans reconeixements públics com és l’oportunitat de fer el pregó de festa major l’any 2018 i al cap de dos anys va viure el moment històric de ser administrador de la festa major just en l’any de la pandèmia. Van organitzar sobre el terreny tres festes majors que no es van complir per la situació sanitària del país. El tercer gran pilar que algun dia complirà és esdevenir portant d’honor de Santa Anna, però temps al temps.

Enhorabona senyor per aquests 1.000 programes fets altruísticament donant el millor de cada moment i compartint amb els seguidors una bona tria de tots els concerts i similars que es fan  a casa nostra per tenir els oients ben informats de l’agenda cultural del país i de  l’altre costat del “toll”. Un cop més li hem de donar a les gràcies al geni que fa que tot rutlli a la perfecció. Sense ell tot això no seria possible com és el gran Joan Márquez tot un senyor professional de la bella escola. Esperem una llarga vida de bona música i bon rollo per seguir compartint aquests moments màgics que la radio et sap donar en petites dosis.

Bye bye flautes del Salvatore del Vendrell

 Importants canvis en els baretos guays del Vendrell. Sembla ser que el Salvatore farà vacances i uns dies i ja no obrirà més i allí anirà el Capri que està a un costat seu. Per altra banda la Llibreria mitjans anirà a on estaven els xuxes del carrer Montserrat perquè han de fer obres en aquelles galeries, ja fa anys que es diu, però sembla que ja no queda gaire. Doncs res s'han acabat les flautes del Salvatore, un  dels clàssics més estimats del Vendrell.  Una gran pena. El Bar Gil del Tancat també fa un parell o tres de mesos fa vacances i  a veure que passa. No es mou res i a veure com acaba. 

Kenneth Style, versió summer

 

Un cop més el nostre lider espiritual porta a termes unes actuacions que són dignes de nobel. Primer de tot tenim un refugi climàtic al Tabaris que curiosament té tancat de 13 a 18 hores de la tarda i els festius només obra al matí. O sigui que quan fa més calor, millor anar al riuet i tenir els peus en remull. Per altra banda, l'altre refugi oficial que tenim al Vendrell és el Casal Cívic del carrer 1r d'octubre que curiosament tanca durant tot el mes d'agost per vacances. Coses ben pensades. També tenim altres actuacions que són dignes d'alabar. Aquí al Vendrell tenim una ordenança que prohibeix treballar en el mes d'agost perquè la gent pugui descansar i tot això. Doncs res nosaltres tot just per la festa major del Vendrell comencem unes obres públiques a la renaturalització de la Riera de la Bisbal. A tope. Evidentment amb aquest esperit naturalitzador del gran Knt ja ens hem carregat unes quantes moreres a la Riera de la Bisbal. A veure que plantarem i després haurem d'esperar uns anys anys per creixer a no se que trobem un creixement microones que en un parell d'anys tinguem moreres de 4 metres d'alt. Invents de casa nostra.  Però res tenim festa asssegurada encara que el concert de gralles de l'Auditori ha desaparegut del mapa. 

En un altre ambient. Munten una plaça de sotinspector per promció interna de la poli soriana i resulta que es presenta un tiu i no li donen perquè abans li han retirat l'arma. Coses del directe i de les coses ben fetes.

Només ens queda l’actitud

 

 

Un dels grans problemes d’aquesta comarca ha estat el turisme. Ha portat beneficis a uns poques famílies, però a la resta ha portat molts inconvenients. Estic parlant de quan venien a la nostres contrades amb la cartera plena i no preguntaven al restaurant si tenien el menú de cap de setmana. Ara la cosa és ben diferent. Quan s’acosten dos quarts de tres de la tarda  pots veure que molts banyistes treuen la seva nevera i en una tauleta improvitzada van compartint un àpat que ha estat elaborat a casa. Els més empoderats recorren al tradicional pollastre a l’ast amb les patates xips que són un dels maridatges més extesos a casa nostra.

Aquest perfil son els que trien les nostres costes. Els qui juguen a una altra lliga ja no aterren en aquest territori ple de potencialitats en tots els sentits però que actualment ocupem els pitjors llocs de les estadístiques més nefastes, com atur, renda per capita, ocupacions i similars. La gent que pot ja es queda a zones de Salou i Sitges i ja no aterra en aquest paradís de 7 quilòmetres.

Els que arriben a les nostres contrades s’han d’enfrontar amb alguns campanyes obscures orquestrades des dels principals centres de poder. Ara tenim els municipis costaners com Calafell i Cunit que aquest estiu han agafat el pot de pintura i s’han dedicat a fer un arc de Sant Martí per carrers i places per anar traient més diners als exploradors que arriben a casa nostra. Llavors et vas trobant que la gent se les empensa totes per pagar menys diners per estacionar els vehicle i si es possible doncs que aquest resulti gratuït com ha estat històricament.Al Vendrell que anem per feina i no estem per tonteries ens dediquem en un parell d’anys a treure directament els dos centenars d’estacionament gratuïts que tenim als dos costat de la Riera de la Bisbal amb uns jardins majestuosos que ens recordaran la llegendària Babilònia. Tot això fins qu algun dia baixi l’aigua pel torrent amb força i ho arrastri vilment tot a Sant Salvador, però no passa res. Ja haurem cobrat la subvenció europea miraculosa.  Nosaltres ja hi posarem una mica de les nostres finances municipals que sempre acabem amb superàvit tot i que tenim alguns crèdits pendents que anirem fent com a mínim fins al 2030.

Aquí al Vendrell, aquestes persones o agències que tenien pisos turístics a casa nostra veuran com el rebut de les escombraries els hi ha pujat fins a 800 euros. Potser no han fet aquests diners tot l’any del seu negoci. Doncs res si el treiem d’aquesta categoria li fem pagar 200 euros per l’osadia de sortir d’aquest grup selecte de persones que oferien lloguer als nostres visitants. Un negoci que pot durar un parell de mesos com a molt, però no gaire més. Tot aquestes persones que venien a casa nostra, doncs res buscaran un lloc més econòmic on trobin unes preus més econòmics. El Vendrell no ha crescut en els darrers anys per ser el més guapo sinó per no ser el més car. No ens enganyem. Si ara ens apuntem al carro de la garrotada ens quedarem amb les capses. La gent amb recursos anirà a altres llocs i els nostres candidats cada dia seran menys nombrosos.

Tot això ve complimentat perquè els nostres serveis públics estan al servei de la meitat com a mínim de la població en un mes normal. Clar a l’estiu la cosa queda desbordada i molts  carrers i places a part dels escollits fan fàstic perquè no hi ha prou recursos per atendre tothom, però no passa res tenim concerts i festes per donar i per vendre per tenir entretinguda a la gent tarda i nit.

Aquí al Vendrell volem potenciar el petit comerç obrint grans superfícies comercials. És com promocionar una dieta sana convidant a Coca Cola. La vila està molt tocada i sinó s’actua ràpidament i efectivament podem perdre el poc que ens queda. No és un tema de càmeres de seguretat ni polícia carregats d’hores extres amb una plantilla mal planificada.  És un  problema d’actitud i voluntat, res més. El benefici turístic d’uns pocs ha fet molt de mal a tota una societat que ha viscut en una capsa buida de projectes i planificació eficient.

Millor actuació dels Nens del Vendrell en aquesta temporada

 Millor actuació dels Nens del Vendrell en aquesta temporada a Llorenç del Penedès juntamenta amb la Jove de Valls i la Jove dels Xiquets de Tarragona. Els del Vendrell han aixecat un 7 de 8, id5de8, 5de8, 3de8 i un vano de cinc. La propera cita al meu poble a Albinyana que servirà per assajar altres actuacions més trascendentals com la de Sabadell o Lleida. A veure que passa. Avui feia goig la plaça amb una gran jornada castellera sense cap caiguda. Seguim endavant. Aquesta és una de les places més estimada dels Nens perquè LLorenç ha aportat històricament un gran nombre de castells als Nens. No han faltat els castells de 9 per les altres colles convidades.

16 anys que es va deixar el sr. Manel Bofarull

 

Avui fa 16 anys de la mort de Manel Bofarull i Terrades insignie albinyanenc que es va dedicar a recuperar la història del municipi i va ser un literat popular que va comprondre goig i arreglar balls parlat. Tot un homenot que no podem pas passar per alt. L'any passat es va celebrar els 100 anys del seu naixement però va ser tot fluixet, però seguim endavant amb el seu record.

La festa major del retorn dels Laxnbusto al seu poble

 

La festa major del Vendrell d’enguany ja és història. Segurament els nous administradors ja s’han vist alguna vegada encara que sigui per fer un grup de whatsApp per anar perfilant la nova edició. Enguany passarà a la història contemporània del Vendrell pel concert gratuït multitudinari dels Laxnbusto al Botafoc que va reunir unes 6.000 persones tot i ser dilluns. La cosa prometia, però va superar les visions més optimistes de l’esdeveniment. Un parell o tres de generacions es van retrobar per recordar una de les bandes que ha marcat la història musical de casa nostra pels que ja tenim un grapat de cabells blancs.

Un altre aspecte de la festa major és la seva versió alternativa que tenia lloc per segon any consecutiu a les 3 de la matinada del Dia del Gos en el marc de la plaça Vella. Una trobada que molts sabien extraoficialment perquè públicament no s’havia comentat res. Una “Enramada” que surt d’una munió de joves que volen gaudir d’aquests dies sense protocols ni tradicions. Sobre la marxa i el que surti. On cadascú hi posa el seu granet de sorra sobre la marxa on tothom hi és benvingut. Aquesta és la segona edició. Ja podeu anar reservant pel proper any perquè segurament la cosa seguirà. No digueu res a ningú, per favor.

Una  altra de les tradicions més que consolidada és l’actuació de Dantuvi en el Dia del Gos. Un vermut que pot durar perfectament tres horetes de bona música i animació aigualida. La gent ja va preparada amb les pistoles d’aigua que van ruixant a petits i grans. El músic va avisar que podria ser perillós si es mullava perquè aigua i electricitat és una cosa que no combina gaire bé. Espectacular l’ambient que es va viure a la plaça Vella, un any més. Ja es podia afegir  aquest protocol de pa suca amb oli que tenen.

Entre les curiositats d’enguany doncs que el tradicional concert de Santa Anna del Cor Orfeó Parroquial va omplir fins el Tobies de dalt el campanar. No hi cabia ni una agulla dins el temple parroquial. Una hora i mitja de molt bona música i alguna peça religiosa per no perdre els orígens, però que aquest cop va superar totes les expectatives.

Al final el somni dels Nens que preparen amb ganes el seu 1r centenari no es va fer realitat i va n haver de conformar-se amb un sòlid 4 de vuit. Però trobo molt encertada la política de la colla de no acabar de carregar el 4 de nou perquè val més parar a temps que una caiguda que després costa més de refer. Encara hi ha molta temporada per endavant i una retirada a temps és una victòria. Ara la colla viu un moment molt dolç que no es pot desaprofitar per celebrar un segle en plena forma i amb moltes ganes.

Una festa major on els principals grups de la nit han tocat els primers de la vetllada, cosa que no sempre passa i t’has d’esperar fins a les tantes per veure els grups caps de cartell. Enguany al revés. Al principi veies molta gent, una part important de la qual tocava el dos quan venien els següents, però ho trobo molt correcte.

Vaig sortir una mica decebut dels Malcasats que tot i fer 25 anys no varen estar a l’alçada d’altres actuacions anteriors. Hi ha personatges que no es poden substituir perquè són inimitables i val més buscar un altre perfil. Doncs res una gran festa major i gràcies a tothom que ho ha fet possible des del seu paper en un clima més proper al mes de setembre que no pas de finals de juliol. Seguim endavant amb els nous administradors. Jo sóc un incondicional de l’Alfredo que un cop més és una assegurança de qualitat per tot allò on s’implica com a persona i professional. No cal fer castell de fos d’onze minuts i l’altre dia encesa del campanar. Cremem tots els diners del foc per Santa Anna i queda millor que no pas fer un castell de foc d’onze minuts i pobre. Som capital de comarca sobre el paper, encara que cada dia ho exercim menys. Del pregó, molt institucional i políticament molt correcte.

 

Un nou concert mermorable dels Laxen a Sitges

 Aquest cop va ser el Festival Terramar de Sitges on els vendrellencs van oferir un nou concert amb un public entregat des del primer minut fins gairebé les dues hores que va durar la festa. Va ser el mateix concert i en el mateix ordre que varen fer al Vendrell, però aquesta formula no falla i agafa les millors cançons del grup encara que sempre sembla que quedi alguna a la calaixera, però jo crec que és el més representatiu. Un grup que va donar el millor de si amb els típics comentaris generacionals del seu cantant que ha tornat als escenaris per aquesta nova versió dels orginals Laxen. Una gran nit on un parell o tres de generacions no van parar de cantar aquestes cançons que alguns més joves no van tenir mai l'oportunitat de veure mai en directe i ara han tornat a estar en plena forma. Seguim endavant en aquest any rememember dels clàssics de la nostra joventut.

La igualtat laboral practicada pel socialistes vendrellencs

 En  el consistori que tot el dia s'omplen la boca amb la igualtat, la inclusió i altres herbes resulta que ara li treueu el plus irregular que havia cobrat una funcionària pel morro durant els darrers anys. El normal és que ho torni, l'anormal és que el va cobrar amb el conentiment dels polítics de torn tot i que els funcionaris van dir que no corresponia. Ara sembla que n'hi ha més casos similars de prsones que cobren diners pel morro. A veure que passa amb la resta de casos. Ara s'ha aixecat la llebre públicament. A veure com petarà tot plegat perquè la cosa pot donar molt de si quan hi ha caliu sobre el tema. Un ple de juliol fet al setembre amb la preocupació pel parquing del Vendrell que ara el Knt i els seus incondicionals vol transformar en el parc temàtic. Estem en un poble on renaturalitzem tallant arbres i som solidaris treballant a l'agost quan està prohibit. Som així de guapos i la gent que pregunti que vulgui jo responc el que que em passa pel cap i una altra per a bingo. Tot molt friki i els semàfors que tenim en alguns llocs estan molt fotuts.

Mala planificació i amortització de la policia local del Vendrell.

 

 

El Vendrell, 4 d’agost de 2025

La plantilla de la Policia Local del Vendrell afronta aquest estiu una situació límit a causa d’una deficient planificació i una política de personal insostenible, amb conseqüències directes en la seguretat i l’atenció a la ciutadania.

Tradicionalment, durant els mesos d’estiu, l’Ajuntament havia reforçat el cos policial amb la incorporació d’agents interins. Enguany, però, aquest reforç no s’ha materialitzat. L’executiu local i la prefectura han apostat per un nou mecanisme ofert per la Generalitat de Catalunya, consistent en una borsa d’agents interins, que ha resultat ineficaç: actualment es troba completament esgotada des de fa setmanes.

Com a resultat, dels aproximadament quinze agents que s'incorporaven en temporades anteriors, aquest estiu només hi ha dos interins destinats a les platges, dels quals un únicament està operatiu.Aquesta manca d’efectius ha provocat una sobrecàrrega per a les patrulles de seguretat ciutadana, que han d’assumir també les tasques de la unitat de platges.

A més de la concentració d'efectius a la unitat d'intervenció USP, sempre fent les mateixes franges horàries desviant agents d’altres unitats.

Aquesta estratègia de recursos humans, basada en l’abús sistemàtic de la figura de l’agent interí i la manca de convocatòries d’oposicions, suposa un frau de llei, contravenint l’esperit de la Llei 16/1991 de policies locals. El resultat és que molts agents interins ocupen places estructurals de forma prolongada i, progressivament, les abandonen en accedir a places fixes en altresmunicipis. Actualment,només resten vuit interins en actiu,i dos d’ells estan a punt de marxar.

Això comporta que aquest estiu amb sort només hi hagi un binomi de policies destinats a la platja com a servei ordinari, unitat de platges, fent quasi tota la tasca les patrulles de seguretat ciutadana.

Tot plegat ha provocat una caiguda alarmant dels efectius i una greu afectació en la capacitat de resposta del cos policial local, just en l’època de més afluència turística i demanda ciutadana.

Des de la secció sindical SPL-CME es denuncia aquesta situació com un despropòsit tant de gestió política com organitzativa, i es reclama a l’Ajuntament una solució immediata i estructural que garanteixi un servei de seguretat pública digne, eficient i adaptat a les necessitats reals del municipi.

El cost de la inclusió

 

 

En els darrers anys s’està posant de moda la inclusió social. Abans hi havia dos grans grups els que seguien les passes de l’ensenyament homologat i per altra banda, estaven les escoles especials on hi anaven els que no podien seguir aquesta formació universal. Ara la cosa funciona més o menys similar, però cada dia es treballa perquè molta gent que està a mig camí entre un i l’altre es vagi adaptant a les formes majoritàries. La cosa fins aquí sobre el paper queda molt bé. De cara a la galeria doncs tot funciona sobre rodes, però el problema és quan aquestes persones que necessiten una atenció particular per poder seguir el seu dia a dia estan mancades de recursos per fer-ho realitat i la proposta no passa de les imatges a color amb tothom gaudint de l’entorn.

La realitat és ben diferent perquè en molts casos i davant la manca de recursos humans i materials al final tots hi surten perdent. Els professionals que hi treballen han de dedicar més hores a uns casos concrets i per pura matemàtica han de baixar les atencions a la resta dels alumnes que segueixen un itinerari normalitzat.  Això provoca que tots en general s’endarrereixi d’alguna manera o altra. En altres ocasions es pot donar el cas que aquestes persones que no poden seguir el rtime habitual puguin quedar apartades de la formació general i encara que sobre el paper estan en un lloc inclusiu en el fons queden marginades perquè al final tots passen les proves que cada dia són més baixes.

Molts cops aquest fenomen  s’agreuja durant l’estiu perquè en molts casos quan es fan concursos públics per donar un casals d’estiu al final el que compta és són els pressupostos més econòmics que és qui s’emporta el gat a l’aigua. Avui en dia ningú dona duros a quatres pessetes. No es poden fer miracles encara que quan hi ha problemes tothom mira a un altre costat i ningú te la culpa, però tothom ho paga d’alguna manera.

A mesura que passen els anys es veu clarament com els nivells de l’alumnat en general cada cop estan més baixos.   Les escoles s’estan convertint en una màquines de donar títols que no sempre coincideix amb l’adquisició de  coneixements reals de la immensa majoria.