LLiga de fires de Nadal. Vendrell 2 -Arboç 1

 En aquesta super coordinació que tenen els ajuntaments socialistes del Baix Penedès resulta que aquest cap de setmana teníem una edició més de la centenària Fira de Santa Llúcia de l'Arboç i la nova del Vendrell que enguany s'estrena. Res que a l'Arboç no queda gran cosa del que va ser aquella fira amb molta gent i paradetes de fa uns deu anys amb les entitats i la gent del poble. Ara quatre de menjar, jocs de carrer,  bijuteria, creps, formatges i poca cosa més. He anat a dos de dotze del matí de diumenge i tot molt tranquil i uns joves tocant allí pel carrer major i mira que no feia gaire fred. També hi havia alguns establimetns del carrer que com és normal posaven la seva parada al davant de la botiga, però una mica desangelat tot plegat. L'any passat la vaig trobar més animada. 

Pel que fa al Vendrell hi havia molta gent, especialment amb canalla jove que anava a veure el que feien i a fer-se fotos i passar una bona estona. Alguna parada ha venut bastant i altres poca cosa de calaix. Això va com va. Les coques de Vic estan molt bé però els paradistes el Vendrell i comarca són reticients a anar-hi i només hi van uns pocs, bé els de sempre. Serà pel preu?. Si no hi haguessin hagut parades també suposo que hi hagués hagut gent perquè era petita, però mira era resultona amb aquesta empresa Masandalmasland que les monta a altres llocs com el Morell i Oropesa de Mar a gust del consumidor. Molt bé també han estas els herois de cada any que són els administradors de festa major que han de fer de tot una mica, però contents i feliços.

Hosteleria vendrellenca, sort que tots no són així

 

Aquest matí hem anat a un bar per una reunió i evidentment cadascú ha demanat el seu, entrepans, cafè amb llet i tot això. Quan passen dues hores d'estar allí ens ve el jefe i ens diu si volem alguna cosa més. Nosaltres diem que no que ja marxem i tot seguit ens diu que això és un bar i no una oficina que si estem allí hem  de consumir. Estic parlant quan justament en aquest moment estava tot buit i no hi havia ningú més. Ho puc entendre si hi ha gent, però no quan no hi ha ni cristo. Aquest és una mala manera de ser. Puc entendre coses com no portar res de fora i consumir el que hi ha allí com fan alguns establiments, però que et facin fora perquè si quan està tot buit la veritat és que no ho entenc.Aquestes no són maneres. M'havia passat en llocs on hi ha gent, però avui i de males maneres. Doncs res, la darrera i la última. 

El mes de la presumpta felicitat

 

Estem en el mes de desembre quan tothom ha de  ser feliç per viure aquestes dates tan nostrades. Una tradició pagana al voltant del solstici d’hivern que com tantes coses la religió cristiana va adaptar a les seves necessitats, deixant per aquesta alçada del calendari un dels moments claus del cristianisme, com és el naixement del seu Enviat. Tenim davant tot un seguit de celebracions que comencen el primer de  desembre amb l’inici de l’Advent i acaba el dia 6 de gener amb la vinguda dels Reis Mags. Després de la versió religiosa per aquest mes va venir la part comercial que ha entrat en força i que comença el darrer dilluns de novembre amb el Black Friday que finalitza a finals de gener amb la “pujada” de gener. Per fer front a aquestes cites alguns encara conserven la paga doble de nadal que amb el temps s’extingirà i s’anirà prorratejant en la resta de l’any, quedant totalment diluït el seu esperit i és una nova excusa per rebaixar els salaris abonats al personal.

Estem en un dels mesos més intensos del calendari. Si a l’agost toca fer vacances ara és el torn de regalar i també d’anar utilitzant la targeta de dèbit o crèdit per aprofitar els presumptes descomptes que trobem al nostre abast.

L’esperit nadalenc s’ha anat diluint en els darrers anys. Jo recordo que no fa gaires dècades el dia de Nadal era de festa obligatòria, no com altres diumenges que com a fill de  família pagesa, que encara que fos al matí tocava anar a treballar al tros. En el transcurs d’aquestes festes no hi faltava ni l’escudella, canelons, cava, vi turrons, polvorons i altres elements que propis d’aquestes dates tan entranyables. Per les campanades de cap d’any, res de res a les 12 de la nit ja érem tots al llit esperant el nou any. I per acabar el cicle nadalenc teníem el dia de Reis en una de les nits més màgiques de l’any. Llavors teníem un dia més de vacances abans d’anar a l’escola per poder gaudir amb de les joguines de la matinada del dia 6 de gener. Entre tot això i sempre present d’alguna manera a les nostres llars el pessebre que podia estar acompanyat per l’arbre de Nadal.

El Nadal cada dia s’ha tornat més comercial. Aquest ambient familiar de trobar-se tots els membres al voltant d’una mateixa taula, cada dia es va perdent i cada dia són més els restaurants que ofereixen menús per aquesta data senyalada que fa quatre dies celebrar-ho fora de casa hagués estat com un sacrilegi. Avui ha hem passat d’encomanar el menú nadalenc a un restaurant a anar directament a menjar fora per fer-ho tot una mica més fàcil tot plegat pagant un preu més elevat d’un dia normal.

Entre caga tió, arbre de nadal i Reis Mags la gent s’ha anat distribuint els regals per aquestes dates. Abans el dia fort era el dia 6 de gener, però moltes famílies ja ho han passat el dia de la Nit de Nadal perquè tothom en pugui gaudir dir més d’aquestes vacances escolars.

En aquest mes tothom ha de ser feliç i fer-se regals en un acte solidari de postureig. Hi ha gent que no pot seguir aquest ritme. Aquest fet ve també marcat per la importància de les nostres xarxes socials en els nostres referents. La immensa majoria de gent que les fa servir intenta mostrar certa dosis de felicitat. En alguns casos és de tot cert, però també hi altres vegades que hi ha persones que han de dissimular un estat que no tenen en realitat, però han de quedar bé davant de la resta de la societat.

També hi ha un seguit de costums tradicionals que s’han de seguir, però amb el pas del temps es van perdent perquè l’esperit comercial es va imposant a casa nostra a marxes forçades i el pal de paller tradicional de la família cada dia es va convertint en un ampli ventall de casuístiques pe a tots els gustos. Tot plegat ha estat perjudicial perquè d’una políticament correcte es va perdent l’esperit tradicional i familiar de tota la vida i estem més propers al consumisme més estricte i el sóc feliç perquè toca i res més.

Jubilació d'un dels hostalers més coneguts del Vendrell que reflecteix la seva època

Un homenatge per a tu Alonso que ha tancat aquesta etapa al popular bar la Barretina del Vendrell quan és el moment d'obrir la nova etapa de la jubilació.

El professional, de 65 anys, finalitza una trajectòria de més de quatre dècades servint avis, pares, fills i nets en alguns dels establiments més icònics del Vendrell.

El Vendrell, desembre de 2025 — El Vendrell ret homenatge aquest mes a Alonso, un dels hostalers més reconeguts i estimats del municipi, que es jubila el pròxim 11 de desembre, coincidint amb el seu 65è aniversari. La seva carrera, iniciada quan només tenia 17 anys, abasta més de quaranta anys de dedicació als locals més emblemàtics del poble i l’ha convertit en una figura de referència per a moltes generacions.

Alonso va començar la seva trajectòria professional als 17 anys al bar-restaurant Capri. Cap als 21 anys va marxar a fer la mili, i en tornar va passar uns dos anys al seu poble natal, Villagonzalo Pedernales, un municipi situat a la província de Burgos, a pocs quilòmetres de la ciutat de Burgos, conegut per la seva tradició agrícola i el seu entorn castellà.

Després d’aquesta etapa, va tornar al Vendrell, on va consolidar una carrera vinculada a alguns dels establiments més representatius del municipi. Va treballar 4 anys al Cendrós i posteriorment 4 anys al restaurant Els Massos de Coma-ruga, propietat de la senyora Ribas. Aquella mateixa propietària el va incorporar després a la Lluna d’Or, on va continuar la seva trajectòria fins a completar un total de 16 anys entre els dos locals.

Posteriorment, Alonso va passar 12 anys al Cafè de la Vila, un altre dels espais clau de la vida social vendrellenca. Finalment, va culminar la seva carrera amb 12 anys a La Barretina, on ha estat una presència indispensable i molt estimada per la clientela diària.

Amb el seu tracte proper, la seva professionalitat i el seu caràcter afable, Alonso ha servit avis, pares, fills i nets, marcant tres i quatre generacions de famílies que han compartit amb ell esmorzars, cafès, entrepans, tapes i moments quotidians. El seu nom ha esdevingut sinònim de confiança i bon servei.

L’equip de La Barretina ha organitzat aquests dies un homenatge i anima els veïns i clients a visitar-lo personalment per expressar-li el seu afecte i agraïment després de tants anys de dedicació al municipi.

Amb la seva jubilació, el Vendrell acomiada no només un treballador, sinó un autèntic referent del sector de l’hostaleria local, que ha contribuït durant dècades al caliu i a la identitat social del poble. El seu llegat queda arrelat en les memòries de totes les generacions que han crescut amb ell darrere la barra.

I després de Franco, què?

 

Repassant la història veiem que el 20 de novembre de 1975 moria al llit Franco després d’una llarga agonia i deixava enrere una dictadura que ens havia posat al costat de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia de Mussolini. Després d’uns anys en què el regim autoritari anava perdent pressió va arribar la presumpta democràcia amb un any molt emblemàtic com va ser l’any 1978 quan es va aprovar l’actual Constitució que portava inclosa una monarquia parlamentaria amb un rei que va imposar el mateix dictador. Avui en dia encara  conservem la seva nissaga al Palau de la Zarzuela.

Ara ens toca  fer un pas prou important per arribar a aquesta democràcia que sembla que tenim amagada darrera d’una partidocràcia que és la que en realitat mena les regnes d’aquest país.

Per aconseguir un país amb una dosis més alta de democràcia i participació real s’haurien d’anar polint alguns aspectes que van quedar fixats després del govern d’Adolfo Suárez i encara no s’han arreglat en beneficis dels qui dirigeixen la partida política d’aquest país.

Primer de tot a totes les eleccions que se celebren a l’hora de repartir la propaganda electoral i els espais en els mitjans de comunicació sempre s’apliquen els resultats dels comicis anteriors i tots no surten del mateix punt de partida. Per això sempre, abans de començar els nous que es presenten ho tenen més difícil que no pas els que han tenen experiències en aquesta escomesa electoral. És com si en una carrera de fons de 1.000 metres els que ja han participat en altres curses anteriors surtin des del punt dels 100 metres i els nous ho hagin de fer des del quilòmetre 0. Això és una gran injustícia que ens allunya d’una democràcia real.

Per altra banda, també s’hauria de fer com ja es fa al Senat que és una cambra sense solta ni volta escollint dins cada llista electoral els candidats que cadascú prefereixi i no anar seguir la oficial que presenta cada formació política. Fa anys que es parla d’aplicar-ho com a prova en les eleccions municipals  i la cosa no evoluciona.

En el món de la justícia tant el Tribunal Suprem com el Constitucional com el Fiscal General de l’Estat són escollits per òrgans polítics. Llavors quan hi ha alguna tema espinós, en molts casos ja se sap quin serà el resultat de la votació final perquè cada magistrat vota segons el color que l’han posat en aquest lloc. Hi ha molt poques excepcions i és la política la que defineix els òrgans màxim de la justícia. Aquí s’hauria de buscar un sistema on hi hagués una participació que no fos exclusivament de les quotes de poder d’aquest país que quant toca es planten cara i quan apareix un enemic perillós s’uneixen per protegir la part del pastís perquè no entri ningú més en el joc del poder. Tot és pur teatre.

Després tenim tot aquest joc d’administracions entre estatal, autonòmica, provincial, comarcal, vegueria, local que al final ja no saps de què depèn cada cosa. Hi ha coses que són molt clares, però altres has d’anar indagant a qui toca cada competència. En el moment de posar-se medalles tots acudeixen a la cita, però quan toca entrar en terrenys perillosos, llavors tothom es passa la pilota i la casa sense escombrar.

Encara queda molt per avançar en el camí de la democràcia plena. Fa 50 anys escoltàvem grups de música amb cançons que avui en dia segurament acabarien censurades perquè aquesta nova versió “woke” que ens volen imposar fa la seva feina i de tant ser correctes i pulcres i educats a una mirada mal donada et posen acusar de qualsevol delicte d’aquests que fins quatre dies ningú en deia res. Esperem que la democràcia real ens visiti i deixi enrere aquesta partidocràcia d’uns quants que ens volen imposar dia a dia.

Una presumpta democràcia que com es va demostrar el primer d’octubre del 2017 quan la cosa sembla que trontolla una mica posa tots els seus mecanismes perquè la cosa es quedi ben igual al preu que sigui. Llavors l’alarma de la unitat nacional i el vell ordre s’activa i tots els poders fàctics es posen d’acord per defensar els mateixos principis que ja feia el dictador però amb un vestit nou, però amb la mateixa essència.

Mar i cel en cinema, genial

 Tenia ganes de veure la pel·licula de Mar i Cel i al final l'he vist amb Atmos. No cal dir que és la versió de cine de l'obra de teatre, però està molt bé. Hi ha moltes escenes que des de la platea no pots veure i és molt emocionant. Amb so envolvent la cosa dona molt de si. No és el mateix que veure a casa amb un aparell de tota la vida. Si podeu aneu-la a veure dura més de dues hores i està molt bé. Hi ha detalls que al teatre no es poden apreciar. Al final sortireu cantant la cançó dels Pirates.

No només de fotos boniques viu l'home

 

De divendres passat dia  28 de novembre que va petar la caldera de les instal·lacions esportives de l'Avinguda Camp d'Esports del Vendrell. A resultes d'això no hi ha aigua calenta. Per tant no va ni la piscina, ni el jacuzzi, ni la sauna ni les dutxes. Evidentment van avisar per telèfon a les persones que van a curs de natació. Però no van dir res als qui feien servir aquests espais encara que fos per dutxar-se. NO costa gaire fer un mail general  a tothom explicant la situació i no esperar arribar allí i veure el cartellet a la porta. Igual que ara tocaria que quan anés s'avises a tothom. Els mitjans d'informació a part de donar cova als qui ho paguen serveixen per informar de tot això, com talls de carrers, obres i altres coses que afecten a la gent. És molt trist l'ús polític i partidista que es fan dels mitjans públics en lloança d'un cagamandurries i els seus acòlits.