Una nova esclavitud

La història occidental que ens acull és mou a un ritme pendular. Els fenomens històrics que trobem en els llibres de text dels nostres fills i que semblen allunyats de les nostres vides, a vegades, de cop i volta te’ls tornes a trobar a la porta del carrer. Encara que amb una vestimenta i aparença ben diferent, però conservant la seva esència i esperit.
Molts joves i pensionistes que han d’arribar a cap de mes amb una minsa paga han entrat a formar part d’aquesta nova esclavitut. En termes políticament més correctes els podríem definir com a acòlits econòmics d’un tercer elements que ens molts casos és un banc o cada dia més freqüent entitat financera
Aquesta situació no és local sinó que abarca grans parts del globus terraqui. Factors com la sort de les tropes americanes a la Mesopotamia o les manies d’un dictador d’alguna de les antigues repúbliques sovietiques que tanca un oleoducte del país veí poden arribar a produir importants alteracions en els barems econòmics mundials. La repercusió que tenim a casa nostra la trobem a l’Euribor que cada dia és fa més popular en les converses de la cua de la carnisseria o a la perrqueria.
La nova esclavitut es mostra a través de diferents factors encara que tots ells tenen un denominador comú: la dependència econòmica. Un dels elements més populars són les hipoteques que pateixen una perillosa tendència a l’alça. Aquest vincle que uneix parelles, en molts cops és més fort que el matrimoni civil o religiós i que de ben segur que pot portar molts més trasbalsos. Comprar un habitatge cada dia és més difícil per a una persona sola. En molts casos el matrimoni és una relació que va com anell al dit per tirar endavant amb aquesta escomesa dual. Però no tothom hi vol passar i en alguns casos, germans, parents i fins i tot amics són bona excusa per establir llaços sòlids per enfrontar-se a una hipoteca a 30 o 40 anys en els millors casos amb una quota mensual mitjana d’un 600 euros que de ben segur amb el temps es veuran incrementats molt per sobre de l’augment dels corresponents sous.
Per altra banda, pel que fa a les nòmines dels treballadors fa anys que s’han quedat a molta distància de l’increment real de l’IPC que acostuma a ser molt més que el que marquen les dades oficials. El pas de la pesseta a l’euro va suposar automaticament, segons els entesos que els preus pugessin un 60% en la cistella de la compra. Una dada que no registra l’IPC de l’any 2001 que a nivell estatal apunta un augment de només un 2,7%.
Si analitzem la situació d’un treballador que no supera el sou mínim interprofessional és de 570,60 euros al mes i la mitjana de les hipoteques la supera en gairebé 30 euros veurem que amb una nòmina no es pot arribar ni tan sols cobrir les obligacions mensuals d’aquesta càrrega bancària. Aquesta greu diferència entre ingressos i despeses obliga a treballar als dos membres de la família per poder fer front amb unes mínimes garanties amb les despeses mensuals sense gaires excessos. El proper pas és donar una ullada el mercat laboral on els mileuristes gaudeixen d’un pes prou rellevant. Són molts els treballadors amb una nòmina que no arriba als 1.000 euros mensuals per als nivells mitjans i baixos que són els que acostumen a afectar a un col·lectiu més nombrós. En el cas de les pensions encara és més greu perquè les més baixes no arriben als 400 euros mensuals.
La competivitat que marca les relacions de lliure mercat no permet dotar de grans quantitats les nòmines dels assalariats per culpa d’aquesta rivalitat existents entre les diferents ofertes que cohabiten. El fet d’un augment salarial repercuteix en un augment de preus en el servei o el producte ofert. Això pot ser una causa real d’un possible tancament del negoci per manca de rendibilitat. No és només culpa de l’empresari que ha de treballar amb uns criteris molt competitius sinó que també és una mica responsabilitat del sistema global començant per la Seguretat Social i passant per Hisenda i arribant a la UE. Entre tots els elements implicats s’hauria d’arribar a uns mínims: el salari com la pensió no hauria de ser inferior a 1.000 euros mensuals. Una part més important de la política social ja la faran els interessats no cal que l’administració sigui tan intervencionista. Amb una pensió de 1.000 euros molts ja podran arribar a cap de mes. No cal que rebi tantes paraules de política social i tan pocs diners efectius a l’hora de la veritat.
L’actual situació no permeten en molts casos el privilegi de fer cap tipus de vaga ni protestes similars. Es pot protestar però sempre salvant la integritat del salari mensual. Abans no ens podiem queixar perquè l’Estat no ho permetia. Ara la societat de consum ha fet que molts de nosaltres siguem els seus esclaus o acòlitds econòmics. Les necessitats creades per la nostra societat cada dia fa més difícil viure sense mòbil o tarjeta de crèdit.Això te un pre

Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de febrer de 2007