La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 25 de març de 2014

El millor lloc, l'oposició


La persona o partit que mana en un lloc no acostuma a ser aquell qui realment mou les fitxes del poder. Molts cops són altres persones de certs lobbys que s’encarreguen de posar fil a l’agulla quan toca. Llavors, només és qüestió de pressionar al poder oficial perquè mogui fitxa segons convingui.
Qui marca el ritme d’un col·lectiu de qualsevol tipus no és  qui oficialment mana sinó que és l’oposició  que obliga al qui va davant a prendre decisions per tirar endavant. Això també passa en el futbol, en els diferents tipus de curses i en tants aspectes a la vida. Un fenomen que també es pot apreciar en el comerç. En alguns casos fins que no apareix un competidor seriós no provoca que els establiments en qüestió es posin les piles i comencin a fer anar els motors com correspon per tirar endavant.
En política passa el mateix. Les grans majories o els governs d’unitat acostumen a ser dolentes pel poble. En un col·lectiu de més de tres persones el més  normal és que hi hagi més o menys discrepàncies que es poden resoldre de moltes maneres. Una és el diàleg i l’acord. En cas que això no funcioni s’aplica una solució universal molt antiga que s’anomena democràcia que no sempre és ben entesa. Si deixem que flueixi la comunicació i el diàleg entre la gent, la cosa pot arribar a bon port, essent tots conscients  que cadascú haurà de cedir en un punt o un altre perquè el projecte arribi a bon port. Una altra teràpia de grup per evitar que sorgeixin discrepàncies perilloses és envoltar-se de persones que siguin fidels i que venerin cegament el seu líder espiritual i tot el que d’ell provingui ja sigui per interès o perquè realment els arbres no els deixen veure el bosc. Tot és possible.
Moltes  entitats i municipis  han gaudit de grans líders que han estat anys i panys ostentant els principals càrrecs. Alguns potser acabaran amb el seu nom il·lustrant un carrer d’una plaça o avinguda. Si ho analitzem amb una mínima objectivitat, en realitat han fet un fals favor a la societat.
Arran de la Via Catalana per temes polítics ha sortit al carrer la majoria silenciosa que és la que no acostuma a dir res. Una postura que pot aportar diverses lectures. La majoria, crec que passa olímpicament dels perfils públics que els polítics li volen atorgar el seu camí en el poder. Aquests són els qui estan a la reraguarda per quan la cosa és complica. Quan la cosa perilla s’han de començar a moure per evitar perdre qualitat de vida o veure minvada la llibertat.
En aquesta situació actual sostenible, igualitària, democràtica, sana, natural i medi ambiental  i on la imatge pública és un dels pilars fonamentals de l’acció de govern és molt fàcil crear titulars amb paraules boniques però que en la dura realitat atempten contra aquests principis presumptament bàsics. Les xarxes socials són una eina que han servit per aportar un grau més de democràcia real en aquest país on la participació en molts casos no deixa de ser una utopia.
A banda d’aquesta veu social que només surt quan toca final, el més rendible és viure a l’oposició perquè realment són els que tenen la paella pel mànec. En la majoria de consistoris tenen unes percepcions econòmiques comparables a l’equip de govern. Per tant, per què haver de donar la cara? No trobaran lloc millor per anar tirant pilotes fora atorgant les culpes i errades a l’equip de govern que és qui està al capdavant de tot. Al final amb quatre focs d’artifici de baix cost marquen la seva posició en la col·lectivitat, però en el fons i discretament comparteixen moltes coses en comú amb l’equip de govern.
Això passa en molts àmbits perquè realment qui mana és aquesta oposició. En molts casos ostentar el poder dins una col·lectivitat  pot arribar a ser un calvari quan la situació real no dóna gaire joc si hi ha una intenció honesta i sincera per part dels manaires. En cas contrari, també es pot apostar perquè com  més escurat deixem l’hisenda municipal per al proper equip de govern millor per tots nosaltres. No sigui que ell tregui profit dels nostres estalvis.  El més beneficiós és mantenir-se a l’oposició i mostra molt bona voluntat per arranjar la realitat i atorgar les culpes a qui porta les regnes de poder. Mentrestant anar cobrant  dels fons públics per preparar les properes cites amb les urnes. La majoria silenciosa ja es mourà quan toqui.
Tot i les queixes, protestes i injustícies estem ancorats en la realitat. Només cal pensar que si els aturats d’aquest país anessin al carrer a protestar segurament les coses podrien canviar o almenys remoure una mica l’actualitat  per poder arribar a provocar un canvi. Però lluny de tot això, si avui hi haguessin eleccions, les coses tornarien a estar com estan actualment o poca cosa canviarien. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 20 de març del 2014