Alicia, a través del mirall, per veure a les grans pantalles

La imaginació d'Alicia en el pais de les meravelles torna a les grans pantalles. Aquest cop produïda per Tim Burton, però seguint el seu estil. Una peli on no importa l'argument sinó les imatges, la imaginació, la creativititat de l'autor. Molt interessant  aquesta excursió per la imaginació d'aquest conte infantil que sempre ha donat molt de si. Us l'aconsello veure en pantalla gran perquè sinó es perd la gràcia de la proposta. 

Perdent les arrels

L’altre dia en un bar vaig veure dues joves noies marroquines prenent un refresc. Llavors una es va treure de la carpeta un dibuix amb la paraula àrab “Um” e que vol dir mare amb altres dibuixos i dedicatòria en català. L’altra noia es va mirar la grafia  i li va preguntar:  Què és això?

Evidentment estem parlant de filles de berbers que han nascut a casa nostra. Havien  escoltat parlar aquesta llengua a casa seva i també àrab. Avui en dia es continuen comunicant en les dues llengües en els seus entorns més propers, però desconeixen totalment la grafia àrab tot i que les dues havien anat a cursos un parell o tres de mesos dels que s’organitzen al Vendrell.

Estem davant d’una nova realitat que cada any es van consolidant a casa nostra. Ells ja no aniran a l’església  a resar com han fet altres grups que s’han establert a casa nostra. Necessitaran la seva mesquita per parlar amb l’ésser diví que molts cops s’anomena erròniament  “Allah”  quan en realitat aquesta només és la grafia àrab del Déu únic que uneix a les principals religions monoteistes del món.

Fa persones que fa 40 o 50 anys que estan entre nosaltres i encara se senten i es tracten d’una manera un xic diferent els indígenes d’aquest petit país, tot i que les diferències són anecdòtiques més que una altra cosa. Amb aquests vinguts del sud i de l’oest de la Península Ibèrica teníem molt en comú com és una llengua compartida, una fe i els pilars fonamentals d’una religió. La seva arribada a Catalunya va coincidir amb unes dècades de progrés quan els d’aquí no eren suficients per bastir les fàbriques i les empreses d’aquella Catalunya que començava a marcar un pas segur amb força dins Espanya i Europa. En les escoles públiques i privades van poder seguir coneixent els seus llenguatge, els seus mites, herois, llegendes, potser amb una accent diferent, però tot quedava a casa. Tot i estar repartits per diferents zones sempre hi havia més concentració en algunes àrees que en altres.

La realitat actual amb els nous immigrants és ben diferent. La seva llengua i els seus caràcters són totalment diferents. Els primers que varen venir a casa nostra encara van poder aprofitar la part positiva de la bombolla immobiliària, però a partir del 2007 van anar caient els somnis i plans de futur a un ritme de vida molt més accelerat que no pas el que marcava el seny i la coherència del moment. Llavors els tontos eren els qui no aprofitaven aquestes circumstàncies de fer caler fàcil i treure el màxim partit a la vida i els somnis. El banc i els govern ho posaven fàcil perquè tothom tingues un somni molts cops fora del seu abast.

Llavors ells es van quedar atrapats aquí. No podien tornar al seu país. Havien provat les avantatges d’aquesta part del mediterrani. També coneixien els pilars de la societat del benestar que ens aporta l’estat. No tenien cap ganes de tornar al seus llocs d’origen, la immensa majoria es va quedar aquí. Hi havia alguns barris on es van assentar de forma majoritària. Espais on pots viure perfectament sense parlar ni un bri de català o castellà.

Va arribar la crisis, molts van fonamentar la seva vida en les ajudes socials de diferents àmbits per poder tirar endavant amb les seves famílies. Alguns dels seus més joves vist la situació poc optimista van entrar en aquest món del comerç il·legal que els permetia uns ingressos per anar malvivint.

Alguns s’han integrat totalment a la societat actual, altres prefereixen viure en el seu món a banda que no els situa ni aquí ni allà, sinó en aquesta distància ambigua compartint realitats de dos continents ben diferents. Costarà molt que la gran majoria pugui tirar endavant sense dependre de les ajudes i més en una localitat on el futur és molt fosc i les possibilitats són ben minses per propis i forans.

Amb el pas dels anys les arrels es van perdent i si la situació no és gaire favorable tampoc es va entrant en aquest nou món que els acull. Una situació absurda, peculiar que amb el pas del temps agafa la seva pròpia entitat entre les dues realitats físiques. Article publicat a l'Eix DIari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari.

 

Invertir: preparant el futur

La nostra comarca necessita invertir en els seu territori. Una inversió real amb diners i idees fresques que ens ajudin a tirar endavant. La fase de fer projectes de futur ja ha quedat obsoleta. Ara ens queda arreglar el nostre entorn i millorar la nostra realitat. Una gran tasca que no podem deixar per més endavant perquè a mesura que passa el temps cap cop som més pobres i l’esforç ha de ser més gran i els resultats més qüestionables.

Estem dedicant una gran quantitat de diners a serveis socials. L’Ajuntament del Vendrell hi  dedica 700.000 en el vigent pressupost, quasi el doble que 6 anys enrere, una quantitat prou important dins el pressupost global del voltant 50.000.000 euros. Si mirem les inversions d’aquest any veurem que 33%, 400.000, euros va destinat a l’asfaltat del pàrquing del Botafoc que és una obra de caràcter provisional tenint en compte que aquest espai va destinat a zona verda segons els plans urbanístics.

Ara només ens cal saber com s’inverteix perquè tots en puguem sortir beneficiats d’alguna manera.

No ens calen grans obres, ni infrastructures sinó donant aire al petit comerç perquè de bon començament no vingui tocat per les taxes d’obertura i canvi de nom d’establiment. Aplicar les taxes d’escombraries segons la generació d’aquestes no és el mateix, una impremta que una botiga de sabates. Però en realitat ens cal que la gent consumeixi, passegi, compri. Aquesta és la base de tot plegat. Si es mouen diners tothom en pot sortir beneficiat, el problema són els calaixos buits de les botigues. Hem de dedicar més partida a inversions per evitar que aquesta bossa de serveis socials es vagi fent gran.  Hem d’ensenyar a pescar i fer un seguiment perquè la gent hi cregui. Ara el feix de d’ajuda als desfavorits pesa molt i la inversió es ridícula i pèssimament invertida..  

DEP Eucaliptus de la Plaça Francesc Macià del Vendrell

El popular Eucaliptus de la plaça Francesc Macià del Vendrell ja forma part de la història. Aquesta setmana als seus 34 anys ha estat eliminat del mapa pel perill que suposava pels vianants. Els seus estimats veïns li han fet una esquela i demà divendres té lloc el funeral. El primer arbre del Vendrell que rep aquests honors com si fos una persona humana. No falten un goigs de lloança al traspassat. Aquí unes fotos que faran història. DEP

Un cap de setmana de pel·lícula a Escòcia

Avui en dia encara hi ha professors que porten els seus alumnes a l'estranger d'excursió a part d'altres activitats durant el curs. Avui en dia encara hi ha teachers que tenen molt clar que quan s'acaba un curs s'ha d'anar a fer una escapada d'uns pocs dies a un lloc de Gran Bretanya. Avui en dia encara hi ha professors que ho organitzen tot i procuren perquè tothom estigui content tenint en compte que eren 39 persones. Avui en dia encara hi  ha professors que s'estimem en el que fan ja sigui a les 8 del matí com a les 10 de la nit. Primer de tot, donar les gràcies a la Jasmin perquè encara tingui ganes de fer tot això i tirar-ho endavant i engrescar a la gent perquè s'ho passi bé sense que es quedi una lliura per la feina feta i sempre amb un somriure a la cara.
Doncs al Centre Cívic l'Estació del Vendrell entre altres coses es fan classes d'anglès. La professora és la Jasmin que fa classes de gramàtica i de speaking. Hi ha dos nivells encara que aquests siguin molt elàstics i depèn de la gent.

Al final de curs, cada any fa una sortida. Enguany va tocar Escòcia i les Highland. 4 dies de viatge per Edimburg i aquest país on s'amaga el monstre del Loch Ness. 4 dies de vivències molt intenses. Dos amb molt de tute pel camí i les altres dos en ruta pel viatge a les Terres Altes amb un guia molt divertit que es diu Raul Rueda. Un madrileny que un dia va decidir tocar el dos i ensenyar un dels llocs més macos del món als guiris espanyols i sudamericans.

Edimburg és una gran ciutat amb dos grans muntanyes. En una assentada en un antic volcà amb una reproducció del Partenó Grec i altres edificacions és el lloc ideal amb unes grans vistes i l'altre, el castell que no varem arribar a veure per qüestió de temps. Entre aquests dos turons una ciutat on durant tot el dia van passant les diferents estacions. Un lloc on els semàfors verds dels vianants duren molt poc. Un lloc on hi ha de tot i la gent viu tranquil·la i a partir de les 11 de la nit apareixen els amants de la gresca que no té res a veure amb els de dia. Un lloc tot verd, molt bonic amb molts jardins i amb un tram que uneix aeroport amb el centre de la ciutat.

Pel que fa al tour de dos dies a les Higland, el que més em va agradar va ser el viatge amb vaixell pel Loch Ness. Un matí amb les boires vorejant el llac amb unes vistes brutals al teu voltant. Evidentment no varem trobar el monstre. La gràcia d'aquests llocs són els paisates com les muntanyes del Glencoe impressionants i el Ben Nevis la muntanya més alta del Regne Unit. No podem oblidar la regió de Grampians. També hi ha la part moderna com el pont que surt a la saga de la peli del Harry potter que està a Glenfinnann. Una ciutat molt maca és Inverness amb les seves 6 torres al voltant d'un riu que el creu que demostra les variants de fe que hi ha en aquest país. Un cap de setmana molt intens on no hi va faltar una vista a una destileria de whisky, en concret, Tomatin, que ens va deixar degustar dos dels seus productes, un més antic i un més modern.

Un cap de setmana intens amb moltes fotografies i molt bon de caliu en el grup. Hem aprofitat aquests 4 dies al màxim i hi hagut molt de caliu. Gràcies a tots per aquest cap de setmana fantàstic en un lloc on sembla que estiguis vivint enmig d'una pel·lícula de cinema tipus Brave Heart o Harry Potter. Un lloc per gaudir. Us aconsello una visita.

Pilars de la política actual

Els nous pilars de la política ja no passen per la feina ben feta amb una certa coherència i dos dits de seny per fer front a la realitat que va marcant el curs polític d’una comunitat.

Els mitjans de comunicació han fet molt de mal als postres representats. Des de que varen descobrir el micròfon, la ràdio, la televisió, els mitjans escrits ja no s’han aturat per intentar sortir com més vegades millor en aquestes plataformes de difusió de les notícies. Cada dos per tres rodes de premsa per anunciar petites històries que perfectament es podien solucionar millor amb un text escrit i un parell de fotografies en què els periodistes puguin escollir la més adient.

En aquest temps que la gent està més pendent de les xarxes socials o de sèries i programes concrets que segueixen a través de plataformes concretes generar tantes notícies és força irrellevant perquè molts cops cauen en sac buit. La gent ja està saturada de tanta informació i de tants miracles que els polítics ens han volgut vendre en els darrers anys quan només teníem un drap de colors per tapar una capsa de sabates buida i en mal estat.

Un altre dels pilars de la política avui en dia són aquestes empreses, entitats, club d’amics, partits polítics camuflats que es dediquen a promoure grans plans, projectes, estudis, planejaments i moltes altres coses similars en àmbits geogràfics o de coneixement. En realitat tornen a reciclar el material de sempre, però li canvien els noms. On posava anàlisis ara posa diagnosi. On posava urbanisme, ara posa medi ambient i anar fent. Llavors els nostres polítics es dediquen a signar convenis amb aquests club socials perquè sembli que es preocupi pel territori, però en realitat arribaran a unes conclusions, que són les de sempre i que molts ja coneixem.  Com no hi ha un cèntim a l’administració es quedaran com sempre al calaix dels grans projectes perquè en els darrers anys ens hem fumat els diners dels propers 10 anys i per tant, només ens quedaran recursos per tapar els forats de l’asfalt dels carrers més cèntrics. Els de la resta doncs que vagin per l’altra vorera. Aquest apartat està directament relacionat amb el primer. Ja ho dieu el “poeta”, quan no vols solucionar un tema tens diferents camins per escollir: muntar una comissió amb un munt de polítics, signa un conveni amb una entitat d’aquests que es dediquen a fer estudis de tot i fer una roda de premsa amb molta gent amb paraules buides, però que ressonen molt.

Llavors el tercer gran pilar dels nostres polítics són les forces de seguretat. Jo crec que alguns d’ells que no van gaire a missa ni coses d’aquestes sobre el capçal del llit tenen algun intendent de Mossos o similar que vetlli pel seu són dia i nit. A la mínima que poden es fan rodejar de cossos de seguretat i com més colors i més galons molt millor. Estan ofuscats amb la llum que desprenen les seves vestimentes. El moment àlgid són les juntes de seguretat on sempre baixa els delictes a la població un percentatge però poques vegades o mai se saben les xifres absolutes. Ells treballen amb això dels percentatges i tracten a la gent i al pobres periodistes d’autèntics burros de quatre potes, però ja fa dies que aquest tipus d’informació passa més desapercebuda que Eurovisió per la gran majoria de mortals. Per ells a cada barri hi posarien una caserna de policia.

La resta de treballadors a les seves ordres els importa ben poc a part dels quatre amics de sempre i parents. La seva idea es fer concursos i oposicions on els seus acòlits pugin per ascensor escales, trams, organigrames i el que faci falta mentre la resta s’ho miren intentant buscar alguna lògica i explicació, però això darrer ja fa anys que ho han perdut.

Les noves passions es contractar gent amb plans d’ocupació, treballadors que cobren l’atur. Contractes de sis mesos, en alguns casos fins i tot quan acaben no tenen ni atur perquè han exhaurit les prestacions. Evidentment que s’han de contractar aquests col·lectius, però els llocs que de treball fonamentals han d’estar coberts per la plantilla i no que cada sis mesos tornar a començar amb gent nova. Hi ha feines i tasques que es pot aplicar perfectament , però altres requereixen una responsabilitat  i una preparació que aquests plans no acostumen a aportar el perfil. Aquests són els pilars dels nostres polítics copiar i enganxar el dia a dia i fum fum fum per omplir rodes de premsa. Contra tot tipus de problema doncs policia de verd, blau o groc.

 

El Mercat del Vendrell

 Un gran encert que el concurs de Joves amb idees del Vendrell estigui dedicat al mercat municipal del Vendrell. Un equipament renovat a finals del passat segle, però que arrossega una història més que centenària. Aquest és un dels espais que més ha patit la crisis en els darrers anys i també ha estat víctima de l’obertura d’un seguit de grans superfícies arreu del municipi que han anat minvant les visites en aquest cèntric espai comercial vendrellenc. Abans de la seva reobertura modern ja havia sorgit el dilema sobre si es feia un nou mercat municipal més ampli i més ben ubicat per accedir  en cotxe amb una àmplia zona d’aparcament al seu voltant, però la cosa no va passar de projecte. Es va apostar per una versió moderna del model antic amb un edifici amb importants millores, però conservant el seu esperit i el seu espai a tocar a la via del tren i de l’estació d’autobusos.

Jo quan era petit venia alguns divendres amb els meus pares a comprar en les parades del mercat i no té res a veure el garbuix de gent de fa 30 anys amb l’actual. El volum ha baixat moltíssim i també el perfil general ha patit grans variacions. Abans venien molts homes i dones del pobles del voltant a fer la compra al mercat, una tradició heretada dels seus avantpassats, però poc a poc aquests clients han anat optant per altres propostes. També era força freqüent en alguns punts del calendari anual topar-se amb gent de segones residències que venia a comprar en aquest espai públic per omplir la nevera durant la seva estada temporal entre nosaltres.

Poc la poc les coses han anat canviant. Primer de tot, per la incorporació de la dona amb món del treball, però sobre tot per la greu competència dels supermercats a casa nostra que han anat teixint una àmplia i variada oferta amb uns preus i uns horaris difícil de competir. El mercat s’ha quedat allí obrint un parell o tres de tardes a la setmana, però molt lluny d’aquestes tendències de fer horaris a la japonesa que potser tampoc és la situació definitiva per salvar del tot aquest comerç multisectorial.

Hem de tenir en compte que la gent també ha optat per si pot comprar tot en un lloc no cal anar a dos. Per això les grans superfícies tenen una mica de tot i encara que l’oferta no sigui tan àmplia en varietat amb una visita setmanal pots tenir tots els elements de la casa i contents.

Un altre element que també ha canviat és que la gent potser ja no aposta tant com abans pel producte de primera qualitat. Avui en dia moltes coses es compren congelades i altres ben envasades, ja no cal pensar en què necessites per tenir la família contenta a taula. Et mires el mostrador i ja fas uns càlculs mentals per saber quan d’això i quan d’allò necessités. No cal anar gaire lluny del la pl. del mercat per comprar una gran varietat de productes amb importants descomptes i mitja hora de pàrquing gratuït que et permet una compra setmanal deixant el cotxe a la sortida  de l’establiment. La gent aposta per la part fàcil del camí i més en aquest segle XXI, on estem preparats per anar per autopista, llàstima que sigui de pagament per això no ens cansem de reclamar autovies per moure’s pel territori.

La solució al mercat del és complicada. S’han fet dues edicions de la Nit al mercat amb molt bona acollida per la gent, però encara falta més iniciatives perquè l’any és molt llarg.

Potser algun dia veurem el mercat obert els 7 dies a la setmana matí i tarda, segurament aquesta no és la solució perquè estem parlant de realitats ben diferents, però s’hauria de buscar un horari adaptat al de la majoria de compradors que han d’aprofitar les hores que no treballen per anar a comprar. El model del nostre mercat funcionava quan jo era petit, però ara s’hauria de buscar una nova proposta que respongués a les noves necessitats amb més varietat de productes. No cal que parlem d’una major unió entre els paradistes i un major us de les xarxes socials com si fos una unitat tot plegat de cara a l’exterior. Evidentment en el seu interior s’hauria de poder continuar  escollint entre els diferents venedors d’un mateix producte. A veure que diuen els joves en aquest concurs que pot donar molt de si.

Misteris del CAP del Vendrell a l'hora de demanar hora

Aquests dies he demanat hora al CAP del Vendrell i he tingut alguna aventurilla. Primer de tot que si entres amb el crhome al web per demanar hora et canvia automàticament el mes i clar no serveix. Però si ho vas amb mozzila i explorer no passa res i va bé. Després ahir vaig demanar hora per internet i no en donava hora i vaig trucar i em va una noia que la doctora de capçalera ahir no visitiva. Bé si volia una urgència em donaria hora per un altre metge. Vaig dir que ja ho provaria demà. Avui a dos de vuit intento agafar hora per web i em diu que no hi ha hora disponible. Llavors truco i una noia em dona hora i tot bé, però quan arribo a la visita, la doctora em diu que no tinc hora. Mira si m'han posat a un altre metge i no surto enlloc. No surto enlloc. Tot plegat una mica raro. Mira puc desconfiar d'internet però que una noia et doni hora i no surti quan amb el nom de la doctora només hi ha una persona. No entenc res.

Reivindiquem

Evidentment reivindiquem que l’autopista sigui com a mínim gratuïta des de Torredembarra fins a Vilafranca i Vilanova. Ja n’hi ha prou de fer cues, en especial a l’estiu i els caps de setmana. No cal que destrueixin més el territori amb una via ràpida gratuïta en aquest territori tot el que es puguin estalviar en les expropiacions i les obres ho poden invertir en amortitzar aquest peatge amb el qual ja hem pagat uns quants cops el cost de la seva construcció, però aquí som així de bones persones gràcies als nostres polítics que ho consenteixen en aquesta societat de portes giratòries per als alts càrrecs.

Hi ha elements que tampoc no podem deixar perdre i que hem de reivindicar. Una manera d’evitar accidents és conduir amb els quatre ulls enganxats al volant i sense beure alcohol, conduint a una velocitat apropiada i no ser temerari, però també hem de demanar una xarxa d’autobusos nocturns entre les 3 principals ciutats penedesenques com Vilafranca, Vilanova i el Vendrell amb parades als diferents pobles del trajecte. No cal que siguin a cada quart, sinó simplement una cada hora ja n’hi ha més que suficient per evitar agafar el cotxe si vas a Calafell i sopar i has de tornar a casa i no vols o no estàs en condicions d’agafar el volant. El mateix que hauria de passar amb els autobusos hauria  de ser amb els trens. Ara quan facin un espectacle més tard de les 21 hores ja no pots esperar tornar a casa amb tren, llavors s’haurien de posar un parell de circulacions més nocturns per poder anar al teatre o concerts a Barcelona i no haver d’anar en cotxe com fins que estem obligats.

Potser no cal que aquests serveis anessin cada dia, però si a partir del dijous i fins el diumenge, també seria una manera de salvar vides humanes.

Guia per la ruta de tapes del Vendrell

La ruta de tapes del Vendrell ja s'acaba. Durant 10 dies petits i grans han passat per bars i restaurants a provar les tapes. Algunes eren molt molt bàsiques, altres tenien un treball, altres es van quedar en el símbol que representaven i prou. Jo n'he provat una desena de la quarantena. Al meu gust, jo voldria destacar aquestes que són les que personalment m'han agradat, tot i que s'ha de dir que totes les que he provat tenen el seu valor. Aquí les teniu. És el meu gust a veure que dieu vosaltres. El Jaruma, La Farmàcia dels Àngels, L'Argilaguet, el Cup. Ja direu.

El Reciclatge a la merda

El món del reciclatge a casa nostra és molt complicat. Aquí també són els reis de Catalunya com moltes altres coses bones que tenim amb un percentatge que no arriba ni al 20% molt lluny de la mitjana catalana que supera lleugerament el 30%.

Aquí al Baix Penedès es donen molts i variats fenòmens des de la diferència del nombre de  veïns entre l’estiu i l’hivern que es produeix en les principals municipis del Baix Penedès, doblant o triplicant la dels mesos més freds.

També tenim el problema del gran nombre d’urbanitzacions que tenim. A l’estiu estan en plena forma, però en la resta de l’any,  quan no és cap de setmana pots veure una llum aquí una allà. Una població dispersa que  provoca que els serveis que es donen sigui més cars que no pas en una concentració demogràfica amb habitatges amb diferents pisos. Alguns varen veure la nostra comarca com el lloc ideal per venir a viure en un terreny amb una caseta, una piscineta i l’hortet. La imatge ideal de molts que s’ha vingut a instal·lar al Baix Penedès. Si a sobre estan relativament tranquils i a uns preus més barats que a la resta, doncs què més volem? Al Baix Penedès hi falta gent. Evidentment venien els que no tenien diners per anar Sitges, Vilanova, Torredembarra o Vilafranca del Penedès.  Ells anaven fent sobre la marxa inclús amb urbanitzacions que s’anaven creant sense ordre ni concert. Els seus veïns fins més tard no varen veure les conseqüències de viure en aquestes zones tan econòmicament rendibles sense tots els serveis i amb unes condicions per sota de les que poden gaudir la resta de la població.

Moltes d’aquestes urbanitzacions i barris marítims només tenen relativament propers de les seves llars els contenidors del rebuig. Els altres els tenen situats una mica més lluny o a mig quilòmetre segons la zona. Alguns no saben ni on són. Ni els importa tampoc. Ells ho posen tot dins la bossa amb la senzilla excusa que la resta de contenidors estan massa allunyats. Aquesta frase màgica és capaç de justificar-ho tot. Quan alguns d’aquests veïns  ja ho tenen tot localitzat després ve un espavilat i ho canvia tot de lloc. Llavors tornem a començar  a esbrinar on estan amagats i la reacció de la majoria ja tothom la coneix.

El principi bàsic de tot plegat és que ningú vol els contenidors davant de casa seva, però curiosament ningú vol caminar per anar a tirar la brossa. Són coses que no acabo d’entendre. Llavors la situació perquè aquí tots som bona gent és situar els contenidors en algun lloc i quan algú es queixa, doncs anar a buscar un altre emplaçament. A vegades sembla que aquests estris de plàstic tinguin vida pròpia. Al final cansats de donar voltes se situen en llocs que poden quedar lluny dels ciutadans i avorrits de buscar on s’amaguen la gent ho acaba tirant tot al rebuig. En el fons pagaran igual i s’estalviaran caminar endebades. Si la gent que recicla religiosament tingués una reducció en la taxes o encara que siguin obsequiats amb paquets de bosses on posar la brossa orgànica encara tindria un al·licient però en aquest país que per 50 cèntims tornem el carret de la compra del supermercat allà on el vàrem trobar la  solució és molt fàcil. Un altre tema són aquests establiments legals com passa amb els  fotògrafs que els hi fan pagar el doble o el triple del que correspon a una llar en escombraries a l’any per només  un paquet de brossa al mes. Enutjats  pel que han de pagar doncs adopten una postura rebel davant aquesta greu injustícia. S’ho cobren a la seva manera. Sense pietat ni sostenibilitat.

Aquí hauria de pagar realment aquell negoci que genera un volum considerable de residus com podria ser un bar, restaurant o similar, però alguns com una òptica, els residus que s’hi poden generar són ben mínims.

Està bé muntar una festa infantil  per ensenyar a les noves generacions a reciclar, però fins que aquests joves no es dediquin a seleccionar la brossa encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha una llegenda urbana que afirma que la brossa s’ha de llençar entre les 20 i les 22 hores. Algú ha vist darrerament  algun cartell d’aquests en els contenidors? Un tema difícil per posar fil a l’agulla, en una comarca amb moltes realitats paral·leles que molts cops estan ben distants.

El teu record continua ben viu entre nosaltres, Dolors Ortiz

Com passa el temps. Avui fa 4 anys que ens va deixar Dolors Ortiz, una gran persona amb la qui varem compartir estones difícils de recordar seguint els laxen o prenen una copa en un bar. La història continúa, però el seu record encara està ben viu entre nosaltres. Una persona molt carismàtica amb una idea i una filosofia pròpia que compartia amb amics i parents. Un any més et recordarem en el nostre dia a dia i encara et veurem somriure mentre intentem arreglar aquest món que ens acull. Una forta abraçada allà on estiguis.

Vinga les tapes del Vendrell us esperen

Si esteu pel Vendrell aneu de tapes, aprofiteu la ruta de tapes fins el dia 15 per 41 bars de la vila. Una manera de conèixer nous llocs i espais. A vegades et trobes la mateixa gent que fa la mateixa ruta que tu i resulta fins i tot divertit. Aquest és un bonic esport. Després a l'estiu ja anirem a la platja, però l'aigua encara està freda i el millor que podeu fer es compartir una tapa en bona companyia. Vinga si no us agrada la cercessa doncs un refresc. No passa res. Doneu vida a la ruta de tapes. Algunes apunten molt bé. Altres no tant, però tots fan caliu. Teniu 41 opció per triar. Vinga.

Compartir cafès amb persones

Ultimament estic aprenent molt de perosnes anònimes que m'expliquen les seves històries. Persones de carrer, persones que no tenen cap càrrec, persones que tenen una vida i moltes coses per explicar. Persones que comparteixen històries i aventures i que també escolten. He après molt en els darrers mesos d'aquesta nova manera d'entendre la vida. Ja estic fart, d'herois, de campions, jo només vull compartir un cafè amb persones normals.

La noche que mi padre mató a mi madre, molt aconsellable

La noche que mi padre mató a mi  madre és una peli friki amb totes les seves característiques. No saps si és realitat o ficció, però en això està la gràcia. La part més divertida està al final, però per arribar fins aquí s'ha de passar per una part força original amb uns personatges que van perdent la seva cara a, per entrar en la part b. Molt aconsellable per riure una estona i oblidar la rutina diària.