La veu del poble

La veu del poble

dijous, 8 de desembre de 2016

Neofeudalisme presumptament il·lustrat



Els privilegiats no tenen cap necessitat que li convoquen les oposicions per tenir un lloc de treball. Ells formen part d’aquesta secció de tècnics polítics perquè un bon dia estiguin a dalt i al dia apareguin a un altre lloc amb igual o menys responsabilitat però sense perdre un cèntim de la nòmina. En cas de moviments sísmics sospitosos estan els amics llavors te’ls pots trobar en  una entitat pública o privada desenvolupant la seva feina. Ells han estudiat el suficient per ocupar qualsevol lloc encara que no tinguin ni idea de tot allò que tenen entre les mans, però ells saben que estan allí per servir al seu líder amb els ulls clucs sense sortir ni un mil·límetre d’allò que els ve atorgat de les altres esferes.
Aquests personatges en comptes de dedicar-se a la política directament ho han fan amagats com objectius funcionaris, però al primer o segon moviment ja se’ls veu el peu que calcen i a quins colors defensen i quins marginen sense cap tipus d’explicacions raonable perquè no la tenen. Molts cop val més no dir que dir paraules que en un moment donat es poden tornar en contra en una societat que gira i les qui avui estan dalt d’aquí un temps poden estar baix.
El més divertit és quan els mires el currículum vitae i veus que hi hagut molt de moviment d’un lloc a un altre amb càrrecs i responsabilitats que sonen molt bé, però clar ja veus que tanta màgia digital fa mal els ulls. Persones que han ascendit per mèrits polítics o de parentel·la, però que saben molt bé en cada moment a qui defensar per no sortir del cercle dels privilegiats.
Aquests persones el que han estudiat és el de menys, perquè quan la política entre pel mig si el guió ho marca un acomodador de cinema pot fer de director de grans produccions sense més preàmbuls amb un informe favorable inclòs. Llavors en cada moment ja hi haurà la resta de la companyia teatral que aplaudirà incansablement el nostre il·lustrat.
A vegades aquestes persones es presenten tal com són en forma individual, però també n’hi ha alguns que han sabut muntar empreses que donen servei als seus amics i companys de partit. Són persones presumptament  il·lustrades que fan un servei a la carta a mida del que paga. Potser fa uns anys les seves conclusions podien arribar a convèncer a algú, però amb el pas del temps i a mesura que la gent va sortint del País del Superàvit on ens col·len sempre que poden la cosa té una repercussió més minsa.
Llavors cada quatre anys quan els polítics han de sortir al carrer per fer campanya per donar a conèixer els seus programes electorals i demanar el suport dels presumptes ignorants que formen la massa ciutadana només aconsegueixen els quatre vots dels subvencionats i amics condicionals. La resta opta per qualsevol altra formació encara la despesa en propaganda sigui irrisòria.
Llavors vénen els plors, les lamentacions, però mentre no toqui al nucli dur del gremi no passa res, si de tant en tant cau algú peó tant els fa, mentre la central format per un parell o tres individus pugui remenar les cireres com sempre ha fet. La resta són candidats frontissa per cremar el mínim possible el nucli de tot plegat. Estan una legislatura i després toquen el dos o munten una empresa que tots els amics tenen la targeta corresponent i evidentment sempre que poden la contracten, per alguna tasca important.
Els nous partits amb altres ideologies i maneres de fer cada dia són més forts i aquests hereus directes de l’època anterior van perdent pistonada o en algun cas fan una revolució total a les estructures de la formació que ningú ho coneix, encara que sempre queda algun record de la vella escola i estructura tant de temps utilitzada.
Aquesta és la historia d’aquest neofeudalisme amb els seus peons i els seus reis i reines que amb o sense corbata juguen la partida dels seus interessos a esquenes  de la gran majoria  de mortals que només els correspon votar.