divendres, 17 de novembre de 2017

Testimoni d’una afectada de TOC



Sóc una noia de 18 anys que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). Porto des dels 11 anys amb aquest patiment, ho he passat molt malament, com tots els que el pateixen. El meu TOC és el de la neteja: he de dutxar-me tant sí com no, és un món per a mi haver-ho de fer-ho, pur arribar a trigar tres hores. Em frego i em frego perquè sempre acabo pensant que m’he deixat algun racó de la meva pell sense sabó, m’ajuda la meva mare, com si jo no sabés fer-ho, però en part és així, perquè jo sola pateixo. M’aclaparo. És un no parar i la meva mare és com si em donés canya a l’hora d’ajudar-me i és millor per acabar abans i m’assegura que estic neta. M’he de rentar les mans sempre. Em fan mal de tant rentar-me-les. La meva mare me les va arribar a embenar senceres perquè sagnava del desgast a la pell i era l’única manera que durant unes hores aconseguís no rentar-les.  Em poso crema hidratant i una altra vegada me les rento perquè la sensació no m’agrada. Em moco sense parar perquè el nas estigui net de mocs, intento no fer-me mal però m’estiro la pell per mirar dins. Aquí puc estar mitja hora. Cada matí he de tenir sempre al meu lavabo dos rotlles de paper higiènic, els quals gasto en poques hores, perquè si no crec que se’m pot acabar i m’agafa molta angoixa de pensar que en necessités quan més em calgui. Aquesta és una altra: el meu pare va haver de fer-me  un lavabo dins de la meva habitació, perquè em passo moltes hores allà i no els deixava a ells el seu. Això em va ajudar a abaixar una mica la meva angoixa. És meu, no entra ningú més i això em calma. M’he de depilar encara que no tingui borrissol. No puc fer-me la cera perquè és impossible esperar que el pèl creixi. Em passo la fulla cada dia, i això em provoca que sagni per tot arreu. Les dents és obvi rentar-les i si no recordo per on he de començar amb el raspall he de tornar a començar. Faig servir un gel familiar en poques hores, d’una marca concreta, no pot ser d’una altra, i he de tenir els meus pots per a mi, no puc fer servir els de la resta de la família: crec que estan bruts o que hi ha pogut posar alguna cosa dins. Així que la meva mare m’ho compra tot individual per a mi. Recullo la meva roba bruta de terra després de la dutxa amb una tovallola neta. Si ho fes amb les mans, hauria de dutxar-me de nou. Em passo la vida migrant informació dels productes, tant dels de menjar, com dels corporals: la seva caducitat, quins ingredients porten, si són perjudicials per a la salut... I així seguiria amb una infinitat de rituals més, sense comptar ja quan he de sortir amb la meva família a algun lloc. Sempre busco excuses per no anar-hi, ja que  em suposa un gran problema pensar que hauré de fer les meves necessitats en banys públics. La meva mare va optar per portar sempre una ampolleta de lleixiu o tovalloletes netejadores, i es veu obligada a netejar el bany aliè perquè jo pugui entrar-hi. Així que davant tant angoixa que em crea prefereixo quedar-me a casa. Faig teràpia, medicada, però res em serveix. Estic cansada, farta d’aquesta malaltia que sembla no tenir fi. Són molts anys, no vull tenir aquest trastorn, sempre penso que per què tan jove com sóc no faig res, no tinc motivació per a res. , no tinc gairebé esperances ni amics. Per què a mi? Tot és una merda. Sí, cal lluitar, però sento que no sóc forta i no puc més. Sempre és el mateix. És com una roda girant al meu voltant. No serveixo per a res, faig patir a la meva família, em sento molt merda i penso que si no hagués nascut la meva família seria més feliç sense aquest patiment. Sento que això no s’acabarà mai. N’estic farta, el meu cap em diu que podria lluitar més, però alguna cosa m’ho impedeix. Sóc una covarda. Ja no vull lluitar.  Si em moro, la meva família després d’un temps estaria millor. O sigui, feliç. I jo descansaria en pau.

Anna Navarro


Montocat17@gmail.com