dissabte, 2 de desembre de 2017

Els Inestables del Vendrell presenten una comèdia amb un gran nivell escènic




El Grup de Teatre Inestable del Vendrell va presentar el passat dissabte el seu darrer muntatge. Ara tocava riure i anar desmuntant tots aquests valors socials que fan més pena que glòria en una societat que es va desmanegant de mica en mica. L’excusa era “Cal dir-ho?” d’Eugène Labiche, Alfred Duru i Jean Laurent Cochet una peça original francesa de finals del segle XIX que retrata aquesta aristocràcia en una farsa on tothom hi juga almenys dos papers ben definits encara que aquesta moral sembla que ha de tapar les vergonyes d’aquesta segona opció vital.
Aquesta és una representació que dura quasi dues hores, però en cap moment es fa gens pesada, una duració arriscada, però la veritat és que el temps passa molt ràpid. Un teatre de la Lira plena de gom a gom ha gaudit en aquesta comèdia amb tots els personatges que són una sàtira del seu paper social, evidentment és nota clarament en els vestits i el maquillatge que està molt ben triat i repartit entre tot l’elenc. Una comèdia divertida amb un gran actor principal que destaca una mica sobre la resta. El gran Enric Batlle aconsegueix portar a terme un dels millors treballs teatrals de la seva dilatada experiència sobre els escenaris. En algun moment m’ha recordat a Polònia quan imitaven al Tomàs Molina. Aquest paper entre detectiu banyut i presumpte amic fidel li vam com anell al dit. Fa un treball molt bo, la veritat que és un dels pals de paller de tot el muntatge. Evidentment també vull destacar un gran treball d’Hermini Caballero com a Marquès i com no Jaume Alsina també li dóna aquell toc personal que caracteritza els seus personatges, però amb encert i gràcia. A altres actors com el Joel Buira, doncs compleixen amb el seu personatge i li treuen partit, però sense arribar al nivell de l’Enric Batlle que el broda. En l’apartat femení, les actrius també li treuen el suc al seu paper, en especial la Mònica Tutusaus que també el posa en el seu lloc.
Una gran obra que s’ha de valorar en tot el seu conjunt i aquí hem de donar les felicitacions als seus directors i a l’elenc en general que han sabut traduir el missatge del text original i ho han sabut comunicar al públic i aquest ho ha captat. És una obra divertida amb moments molt enginyosos, com quan s’imita a la Lloll Bertran en el seu paper de Vanessa o quan també adaptat al present quan es comenta alguna formació del panorama polític actual. El decorats  i el quadre del final estava també molt encertat i tot responia a una línia general que és la gràcia d’aquest muntatge.
Una gran farsa que reparteix molts somriures durant tota la representació amb algún moment genial que fa que els 120 minuts passin volant. Només em queda felicitat a totes les persones que ho han fet possible i enhorabona per aquest gran resultat i molta merda.