443 dies i noves tarifes elèctriques a partir de l'1 de juny

 

A partir del 1r de juny tenim noves tarifes elèctriques i pagarem segons l'horari. Seguint la llei de l'oferta i la demanda com més demanda tot serà més car. Doncs ja ho sabeu abans de les vuit del matí la rentadora, el rentavaixelles a la nit i la dutxa a les 7 del matí i mirar la tele el mínim de 10 a 14 i de 18 a 22. Ens haurem d'acostumar a aquests nous horaris per estalviar perquè sinó al final de mes ho notarem en la factura de l'electricitat que ja es prou elevada i només ens falten aquestes sorpreses.

El Vendrell a tutti pleni

 

Aquest dilluns dia 31 de maig el Vendrell viurà dos plens, un d'ordinari i l'altre extraordinari. Evidentment un a les 16 i l'altre a les 18. Segurament la cosa  anirà més o menys empalmada per anar al WC entre un i l'altre.  Un ple és del mes i l'altre demanat per l'oposició. Si tu escoltes aquests plens convertits en conferències i autolloances en algun cop abans de començar ja saps el resultat final perquè pots dir el que vulguis que cadascu fa el que marca el guió i fins ara ningú s'ha equivocat de vot. Per tant, és un partit de futbol amb el final conegut per tots, perquè miracles a Lourdes. Per l'equip de govern tant és perquè cobren igual fent dos plens que 25 al mes, però a l'oposicio costa 320 euros per regidor de l'oposició i  240 per persona  per comissió informativa que es fa abans del ple. Cada ple pot costar uns 10.000 euros a l'erari públic tenint en compte el que cobren els que no estan a l'equip de govern. Evidentment jo crec que tots els polítics han de cobrar, però potser que ho facin amb una nòmina fixa anual que sigui la mitjan de cada més i no amb aquestes martingales per assistència perquè al final no importa que hi vagin o no perquè el govern fa el que vol amb la majoria assegurada. Jo crec que aquests dos plens s'haguessin pogut reduir a un. Tampoc calen plens tants llargs que deixen estabornit a qualsevol seguidor. Al final totes les conferències no valen per res perquè pocs s'ho deuen escoltar i el que val és el vot.

La clau és apostar pel personal

 

 

Hi ha empreses públiques i privades que encara no han descobert que el seu valor més important perquè tot funcioni cada dia és el personal. Són aquells qui s’encarreguen que cada dia es pugi i es baixi la persiana de l’establiment i entre un moviment i l’altre tot funcioni correctament.

Alguns polítics al govern s’encarreguen de comprar artefactes perquè sembli que es pugui oferir un millor servei a la ciutadania, però sinó hi ha prou persones dels cossos de seguretat que puguin veure al moment les imatges de les càmeres  a la via pública que pugui permetre una actuació ràpida i efectiva no serveix per gaire gran cosa. Això em recorda quan anàvem a escola hi havia companys que portaven un estoig farcit de bolígrafs, rotuladors i  altres elements que es feien servir per destacar una frase o marcar algun element d’un dibuix, però això requeria un ordre establert i que res no sortís d’aquest marc, sinó el que podries aconseguir és que a l’hora de repassar els apunts et perdessis allò més important de la lliçó amb el risc de fer el ridícul en la següent prova.

Apostar pel personal no és sempre sinònim d’apujar el sou. Això s’ha de fer quan hi ha causes prou justificades amb el risc de provocar greus desigualtats entre companys. En alguns llocs s’ha practicat aquesta política individualista de premiar als preferits dels caps i al final ha provocat que hi hagi una manca d’esperit de grup amb el que això suposa en la rutina.

Els treballadors necessiten la formació corresponent per tirar endavant i millorar la seva  tasca dins l’engranatge de l’empresa i de cara a l’exterior perquè al final des de fora s’acostuma a veure com un conjunt amb certa homogeneïtat. En la nostra societat avancem a un ritme de microones i és fonamental que els que professionals s’adaptin a les noves realitats i tecnologies a través de la formació adequada.

En molts llocs estan acostumats a comptar el temps de rellotge dels seus treballadors, però avui en dia en molts casos pot resultar obsolet perquè hi ha feines que amb alguna petita variant et pot permetre estalviar molt de temps en la feina final. Hi ha negocis que ja fa uns pocs anys que es mouen per objectius i no pas per temps material de rellotge que potser un autèntic engany envers el resultat final i la competència d’altres empreses que fan la mateixa feina amb menys temps.

Després també hi ha altres elements prou importants per tenir en compte com és escoltar als treballadors. Hi ha directius o caps que es pensen que tenen la veritat absoluta i evidentment no escolten mai  als seus subordinats que en molts casos els poden facilitar la feina perquè coneixen la feina de primera mà. La gràcia és que alguns d’aquests directius ho són per cognoms, simpatia o perquè són uns professionals jugant al “basquet” i amb el temps després de tanta obra social sempre cau alguna cosa.

Un altre dels elements claus és que el responsable tingui un ampli coneixement d’aquell tema o matèria què té a les seves mans. A vegades hi ha nomenaments digitals que fan més mal que ve als destinataris del nou cap perquè desconeix la matèria que ha de regir. Per exemple és com si a un dentista el posin a atendre malats del ronyó perquè l’especialista renal no combrega amb certes persones afins al poder de la institució. La seva ignorància genera un poder cec que cada dia l’allunya més dels seus súbdits.

Un altre element molt important i que en molts casos es  fan contractes amb la categoria més baixa per estalviar salari i cotitzacions a la Seguretat Social. Altres tot i fer  la feina amb menys responsabilitat però han caigut en gràcia i estan en nivells superiors amb una clara diferència al cap de mes. Això és una estratègia que practiquen moltes empreses públiques i privades per estalviar diners i després s’omplen la boca amb la seva preocupació pels seus treballadors. És molt trist que això no tingui una legislació una mica clara i s’eviti aquestes situacions contradictòries que apareixen molts cops. Evidentment les persones tenen la formació necessària per merèixer una categoria superior que la que tenen.

Si alguna d’aquestes propostes falla pot passar que l’ambient es vagi deteriorant fins a un punt de merèixer la baixa mèdica per molèsties i alteracions que poden sorgir o l’apatia laboral crònica.   Evidentment el resultat final d’aquest treball en equip no estarà mai a l’alçada del que seria de desitjar encara que el responsable del negoci pregoni als quatre vents les grans virtuts dels seus professionals.

 

 

 

 

441 dies i els iaos no només juguen a la petanca

 

Portem 441 dies de pndèmia encara que ara la cosa està bastant light, però una dels sectors més perjudicats han estat la gent gran, ja sigui a casa o a les residències. Alguns han viscut alguns drames. Aquest és un sector que a banda dels casals d'avis no hi ha gaires activitats destinats a aquest sector. Molt bé que l'Ajuntament del Vendrell faci un parell de concerts especials per a ells perquè també els toca gaudir de la vida com la resta de la societat. A més és un grup de gent molt agrait que pot estalviar altres problemes d'altres grups socials. L'altre dia va ser un encert i espero que demà a la Rambla també ho sigui. Un sector de la nostra societat a vegades massa oblidat. I el Duo Alma te una gran experiència en aquests esdeveniments. 

438 dies i una gran pèrdua de la cultura i animació de Ponent

 

Ahir va ser un dia molt cruel d'aquests que no haurien d'existir, però tal com existeix la vida existeix la mort i a vegades aquestes ens juga males passades inesperades en el cor de la vida. Ahir va morir en accident de trànsit un jove de Corbins que tothom coneixia com el Puça, però que el seu nom era Robert Riu. Un jove de 42 anys que era un dels pilars dels Pastorets Rock i de la companyia Encara farem salat. Una persona vital, activa, diferent, amiga dels amics, solidària, humana, gran músic. Una mala jugada a la carretera el va empenyer al més enllà. Moltes forces i ànims per a les persones més properes i per tots aquells que el coneixien perquè puguin superar quan abans millor aquest ensurt. La vida continua i allà on estiguis no deixis de posar música a la vida que és el llenguatge universal que mai mora. Una forta abraçada a la família i amics. 

El bosc de Haquivaqui, familiar

A Vilafranca em va tocar anar a veure el bosc de Haquivaqui perquè és una peli poc comercial i al Vendrell no arriba ni per miracle, però al Casal de Vilafranca sempre tenen un lloc per propostes no tan comercials.
La peli està bé i té molt bona part musical que dóna alegria i vida a la cinta. Em va fer molta gràcia perquè conec 4 dels seus dobladors que són membres dels Pastorets rock, en concret el Jordi, el Ferran, la Marta i la Clara. Una història de convivència animal al bosc que es podria aplicar perfectament als humans que si podeu heu de veure. 

Un bon tast de la moda local a la desfil·lada de la Rambla

 La Rambla del Vendrell va acollir el passat dissabte una desfilada de moda d'establiments locals que va comptar amb uns quinze participants entre perruqueries, infantil, dona, home, roba interior, sabateries, etc. Va estar molt concorreguda entre la gent que va omplir les cadires i qui s'ho va mirar des de fora. Va estar molt ben organitzada per la Magda Simó Models que es dedica professionalment a organitzar aquest tipus de desfil·lades amb la participació del comerç local del municipi. La presentació va anar a càrrec de Jordi LP que fa unes dècades es va fer famós per participar en diferents programes de Tv3. La seva locució va ser correcta amb alguna brometa que es podia estalviar, però la veritat que no es va fer pesat en cap moment com a vegades passa amb alguns comentaristes amb afany de protagonisme. 

En la desfilada van prendre part més de 40 models joves professionals i alguns nens que també van tenir el seu lloc destacat en aquesta mostra del comerç local. La gent s'ho va passar molt bé perquè va ser molt dinàmica i va durar una hora justa. Aquesta és la tercera edició d'aquesta desfilada que l'any passat no es va fer per culpa de la pandèmia. Enguany les cadires i les condicions per assistir estaven molt clares i la gran majoria de la gent ho va respectar.

Tot i que el Vendrell no és un municipi amb molt de comerç, si que n'hi havia bastant que per algun motiu o altre no van prendre part en la desfil·lada, és una llàstima perquè hi ha altres establiments que també haguessin hagut de formar part de la llista de participants perquè és una manera de donar a conèixer la varietat del sector de la moda local. Algunes botigues emblemàtiques de la vila es van quedar a casa. Al Vendrell costa molt, molt de moure la gent per fer coses i en cada carrer sort que hi ha els incondicionals de sempre fins que es cansen i es passen a l'altra banda, o no. Doncs moltes felicitats a tothom que ho va fer possible en aquesta vetllada de dissabte en què es va poder fer un tast de la moda local. 

Una història de Covid en 1a persona

Portem més d’un any immersos en una pandèmia que els fills, pares i avis de la nostra generació no havíem vist mai. Tot i que jo prenia les mesures pertinents per evitar el contagi del covid al final vaig caure en les seves mans i em va tenir 104 dies hospitalitzat, 27 dels quals entubat i inconscient dins la Uci. Van ser uns dies molt durs per diferents raons entre ells per la impossibilitat que els familiars em fessin visites durant les primeres setmanes a l’hospital seguint els protocols de sanitat. En aquests moments es quan els més propers estan més pendents de les trucades telefòniques que algun metge al llarg del dia fa explicant l’evolució del pacient en les darreres hores. Evidentment el covid no és una enfermetat coherent. Potser avui avançaves quatre passes endavant i al dia següent tiraves tres passes enrere sense una causa clara i evident.

El covid és molt dur per a les persones que el pateixen i per als familiars i amics perquè t’aïlla totalment del món. Molts cops afecta a més d’una persona de la bombolla familiar. Alguns cops pots arribar a intuir per on ha vingut el bitxo, però moltes altres vegades és una cosa que et trobes sense haver comprat, a priori, cap número de la loteria. Cada pacient viu tot el procés del covid diferent de la resta. Hi ha gent asimptomàtica i altres que han perdut la vida sense una raó amb certa lògica perquè depèn de molts factors que decideixen el desenllaç final. Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair a tot el personal dels hospitals on he estat: Hospital Universitari Joan XXIII, Hospital del Vendrell i Hospital Santa Tecla de Tarragona pel bon tracte rebut i la seva atenció. Val a dir que en tots aquests centres en plena normalitat funcionen uns serveis bàsics i es nota una clara manca de personal per arribar a tot arreu. Aquest esport de tirar del xiclet que practiquen els seus professionals algun dia es pot tornar en contra de tots i la societat en general en sortirà perjudicada. Fan una gran tasca els nostres sanitaris i és molt trist que els  responsables polítics no la vulguin reconèixer.

 

 

Tres partits i un destí

 

Queda molt lluny el maig del 2019 quan els polítics que tenim en els nostres ajuntaments, consells comarcals i diputacions van passar pel filtre de la sobirania popular per aconseguir els seus càrrecs polítics. Aquí al Baix Penedès, els tres municipis més grans de la comarca van veure com el Psc s’emportava el peix al cove i amb pactes amb diferents formacions entre elles els nacionalistes aconseguia les seves respectives alcaldies. El Consell Comarcal va tornar a editar el pacte des hereus de Cdc i Psc que ha permès a les formacions de sempre seguir decidint sobre transport escolar, beques de menjador, aigües residuals i poca cosa més. Aquest cop ha passat una cosa insòlita que encara no havia passat mai al Baix Penedès que un polític de fora del Vendrell o Calafell fos el seu president.  Una comarca que amb el pas del temps també va evolucionant envers la coherència.

En aquesta primera etapa de la legislatura ha passat un fet extraordinari que com ha afectat a la resta del món també ha tingut els seus efectes en aquesta comarca a mig camí de tot arreu. El covid ha afectat seriosament les nostres contrades encara que crec que mai durant aquesta pandèmia hem estat oferint les pitjors dades de Catalunya i hem seguit el ritme general del Principat sense caure en la zona més perillosa. Si donem un tomb a les nostres comercials veurem que la pandèmia s’ha endut alguns negocis, però per altra banda també s’han obert noves propostes fruit de nous emprenedors que han decidit apostar per un negoci propi.

Entre una cosa i l’altra estem l’epicentre de legislatura i ara anem treballant per la segona meitat d’aquests quatre anys que acabaran al voltant del maig del 2023.

La comarca segueix en el seu ritme on cada reietó local treballa per al seu municipi sense una política global de comarca tot i que en honor a la veritat en el món del turisme han sorgit alguna iniciativa tímida supramunicipal que trenca la tònica localista que sempre ens ha caracteritzat.

El Vendrell ha abocat aquesta legislatura fruit de la passada a Coma-ruga i al parc Tabaris,. Un 6.000.000 d’euros aniran destinats a refer les piscines del Tabaris i la plaça Germans Trillas. Una part de tot ha això ha estat finançat parcialment pels Fons Feder, que havien de resultar la meitat de la despesa total, però un cop més es quedaran molt curts per pagar tot el que costarà aquesta aposta per una part de l’obra de Padrós. Evidentment la població anirà veient com alguns impostos com l’Ibi aniran pujant per intentar quadrar el pressupost del consistori per als propers exercicis. A partir d’aquest punt de legislatura els especialistes aconsellen congelar la política impositiva municipal i deixar alguns serrells pendents per al proper govern que arribi al consistori local. És el moment d’inauguracions vàries i pica pica, però clar amb el temps de pandèmia tot això no es pot portar a terme i s’han de buscar alternatives. 

Tenim nous espais que serveixen per donar a conèixer les nostres gestes com és la nova sala de premsa. Un espai reservat als grups polítics municipals perquè expliquin davant els mitjans públics municipals i algun més els seus nobles somnis.

Ara és el moment que les diferents formacions que integren la majoria absoluta del consistori vagin marcant paquet i donant a conèixer les seves particularitats si és que es volen presentar a les properes eleccions municipals amb formació pròpia. Potser és que finalment s’integren dins el sac del Psc on tothom sembla que hi és benvingut a canvi de votar sempre en consonància amb la majoria o mostrar abstenció utilitzant el vot de qualitat de l’alcalde per inclinar la balança. Ara mateix Ciutadans està integrat totalment a la voluntat del Psc i no ha deixat notar en aquesta primera part de la legislatura cap tret diferencial de l’equip de govern. Per altra banda, la representant de les platges també és una prolongació del partit majoritari de l’equip de govern. Després tenim la regidoria sense formació que volia passar de l’oposició al govern amb una cartera popular, però al final s’ha quedat a mig camí de tot arreu navegant entre dues aigües, però que tampoc té més importància. L’actual equip de govern té  assegurat la majoria absoluta en totes les votacions al ple i organismes municipals encara que després moltes coses es queden penjades en el silenci d’algun calaix.

433 dies i llarga vida al Polònia

 

Avui la Tv3 fa un especial Polònia pels 15 anys en antena. Jo sóc un dels seus fidels seguidors i és un dels pocs programes de la tele que mai intento perdre. En ell tens un resum de la nostra societat en la darrera setamana d'una manera clara, entenedora i que toca els temes més importants dels mitjans de comunicació. És una sort que tinguem un programa com aquest a la nostra televisió i suposo que molts voldrien que ja passes a la història, però el Polònia se sap renovar i buscar noves prespectives per no tornar-se cansat ni res semblant. Es va actulitzant amb el pas del temps per no perdre la gràcia. Esperem que duri molts anys sense perdre el seu encant i que ens segueixi informant d'aquesta manera peculiar que té. 

Nomadland, una mica rollo

 

Després de mesos de no anar al cinema, ahir hi vaig tornar per veure una de les propostes més premiades dels Òscars que es pot veure en pantalla gran i aquí. Estic parlant de Normaland protagonitzada per Frances McDormand i dirigida per Chloé Zhao. Explica la vida d'una dona d'uns 50 anys que viu en una furgoneta als Estats Units i va d'una feina a una altra per guanyar-se la vida. Es un cant a les persones que practiquen aquesta forma de vida que és una minoria, però tenen els seus punts de trobada, protocols i altres sistemes comuns. La història del dia a dia sense que hi hagi ni un principi ni un final. La trama dura un any com hagués pogut durar una dècada. Va saltant d'un lloc a un altre i en les quasi dues hores que dura la peli, la veritat és que es fa una mica avorridota. Jo la recomano per veure a casa perquè si que té imatges xules, però tampoc és una cosa per tirar coets. Una mica decepcionat, la veritat.

431 dies i a pagar per pujar el tren al Baix Penedès

 

Al Vendrell i a la comarca hi ha molta gent que paga el seu bitllet de tren com marca la normativa, però altres com que no hi havia barreres pujaven al tren sense rascar la butxaca. Doncs ara l'estació de Sant Vicenç de Calders i la de Segur ja tenen torns. Crec que aviat els posaran a la del Vendrell. Llavors ja no es podrà pujar sense pagar o qui ho faci ho tindrà una mica més complicat que fins ara. Abans hi havia revisors a quasi tots els trens, però fa uns anys que era difícil trobar un a rodalies tot i que a vegades et podries trobar un control a l'andana, però podria resultar més econòmic pagar la multa que comprar bitllet. Ara ja som iguals que la resta. 

428 dies i anem tornant al dia a dia

 Portem 428 dies  de pandèmia i poc a poc estem tornant  al dia a dia. Ahir un dinar a la platja per celebrar que tots estem vius i seguim endavant. El dia a dia també s'ha de celebrar i fins que no passa alguna cosa no veus que estaves més proper de la felicitat. Avui fa 20 anys del 15-M. Jo crec que tot està igual que abans o pitjor. A veure si amb el temps algo millorar, però a millor.

Una història de Covid en 1a persona

Portem més d’un any immersos en una pandèmia que els fills, pares i avis de la nostra generació no havíem vist mai. Un fet mundial insòlit en aquest segle i en més de la segona meitat de l’anterior.

Tot i que jo prenia les mesures pertinents per evitar el contagi del covid al final vaig caure en les seves mans. Aquest em va tenir 104 dies hospitalitzat, 27 dels quals entubat i inconscient dins la Uci. Van ser uns dies molt durs per diferents raons entre ells per la impossibilitat que els familiars em fessin visites a l’hospital. En aquests moments es quan estàs més pendent de les trucades telefòniques que algun metge al llarg del dia et fan al mòbil explicant  l’evolució general del pacient en les darreres hores. Aquest exercici tan humà no sempre era diari sinó que a vegades per diversos motius se saltava alguna jornada deixant a la família totalment inquieta sense poder saber com estava la situació del pacient. Evidentment el covid no és una infermetat amb una evolució clara. Potser avui avançaves quatre passes i al dia següent tiraves tres passes enrere sense causa justificada. Aquest era el seu joc i molts cops es feia difícil consolidar etapes sense cap risc de fer marxa enrere en els següents dies.

Un altre tema clau va ser la manca de comunicació oral que durant molts dies  per causa de la traqueotomia no podia articular cap so vocal. Només es podia llegir en els meus llavis i en les rallotes que podia fer en una llibreta que tenia a l’abast perquè no tenia ni força a les mans per escriure amb cert estil per poder ser interpretat.

Tenir el covid en un hospital és sinònim d’estar aïllat perquè no es pugui transmetre a altres persones. Quan algun sanitari et visitava per portar el menjar o connectar el medicament sempre ha d’anar ben protegit amb els “epis” corresponents. Aquest fet provocava que les visites de personal mèdic que podies tenir eren les necessàries per a les teva evolució hospitalària. No hi havia quasi visites extres per evitar el risc de contagi. Aquest aïllament també era de dins l’habitació d’on no podies sortir ni al passadís per evitar qualsevol risc a la resta.

La història del covid és el gran triomf de la soledat d’una persona envers la societat. Una persona que està separada dels familiars i amics que tenen força entrebancs per anar a veure-la. També s’hi afegeix la incomprensió per part de la gent del voltant  quan vols dir alguna cosa i no ho pots fer perquè no pots articular cap so i necessites d’algú que sàpiga llegir els llavis. Una gràcia que alguns sanitaris han anat treballant durant aquests mesos de pandèmia amb molts bons resultats. No cal que parlem de la manca d’ús de mòbils perquè durant el covid, en alguns casos, perds la massa muscular als dits que no et deixa enviar missatge escrits a través d’algun mitjà electrònic.

Una dels altres danys col·laterals del covid és la impossibilitat de menjar. Els purés variats es convertiran en la base de l’alimentació mentrestant tens un respirador automàtic o similar connectat a la teva tràquea. Sort que pels hospitals que he passat hi havia un assortit de iogurts d’una marca molt coneguda que suplien aquest animadversió a aquests preparats semi líquids que podien tenir tots els sabors fins i tot a patates xips, però que cada cop li costava més assimilar a l’estómac.

El covid és molt dur per a les persones que el pateixen i per als familiars i amics perquè vius aïllat en un futur incert. Molts cops afecta a més d’una persona de la bombolla familiar. Alguns cops pots arribar a intuir per on ha vingut, però moltes altres vegades és una cosa que et trobes sense haver comprat, a priori, cap número de la loteria. Cada pacient viu el seu covid diferent de la resta. Hi ha gent asimptomàtica i altres que han perdut la vida sense una raó amb certa lògica perquè depèn de molts factors que et poden posar a un costat o altre de la ratlla. Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair a tot el personal dels hospitals on he estat durant aquest quasi 4 mesos per a seva atenció i cura: Hospital Universitari Joan XXIII, Hospital del Vendrell i Hospital Santa Tecla de Tarragona. Val a dir que en tots els centres ja en el dia a dia hi ha uns serveis bàsics i falta personal per arribar a tot arreu. Aquest esport de tirar del xiclet algun dia es pot tornar en contra de tots i la societat en general tothom en sortirà perjudicat. Fan una gran tasca els nostres sanitaris i és molt trist que els seus responsables polítics no la reconeguin i mal visquin amb contractes temporals mal encadenats i promeses mai complertes.

Dia internacional de l'infermeria

 

Jo crec que al llarg de l'any hi hagi dies dedicats a totes les bones causes és una mica rollo, però almenys pot servir perquè un dia ens recordem d'aquests grups socials o propostes globals. Avui és el dia internacional de l'infermeria. Gent que fa molta feina en el món de la sanitat. És el primer esglaó que trobem amb el tracte amb el malalt en molts casos. Persones que a casa nostra estan mal pagades i molts veuen com els seus caps els hi van prenent alguns dels seus drets amb contractes brossa que fan que sigui una vocació poc segura en un món on encara mana massa el diner. Per vosaltres que us mereixeu moltes coses que us han negat en els darrers anys.

425 dies i Catalunya necessita un govern

 

El que demana la gent de Catalunya és un govern arran de les eleccions del 14 de febrer. És molt trist que les forces independentistes no es posin d'acord per aconseguir un govern unitari per tirar endavant el pais davant la situació que estem vivint. Si no arriben a cap acord, la gent sortirà escaldada i pot votar qualsevol opció menys les que l'han deixat amb el cul a l'aire i amb un govern amb funcions que encara està aguantant el dia a dia. A veure si es posen les piles i podem sortir d'aquest atzucac que fa massa dies que dura per culpa dels uns i els altres. Menys paraules i es necessari un pacte de govern imminent.

423 dies i una mica més normals

 Portem 423 dies en aquest món de pandèmia i similar, però de mica en mica les coses sembla que tornen a la normalitat. Aquest passat diumenge ja es va acabar el toc de queda i l'estat d'alarma i la gent pot sortir sense limits horaris. Hi ha llocs on es van concentrar la gent per celebrar-ho a partir de les 12 i ahir diumenge era el primer dia que es podia sopar en un restaurant fins a les 11 de la nit. De mica en mica anem sent una mica més normals, però la pandèmia encara no ha marxat i podem caure en les seves mans, però sembla que tot sigui una mica mes lleuger. Esperem que seguim endavant amb pas ferm i no tornem enrera.

El pa sempre present

 

Hem considero de la generació que no podia mai faltar un tros de pa sobre la taula. Quan jo era petit evidentment el pa de pagès era el protagonista, però amb el pas del temps de mica en mica la barra va anar assolint el seu protagonisme a casa.

El pa sempre ha estat com un perfecte companya per a moltes coses des de ous ferrat, fins a entrepans sucats amb pa i tomaca passant pels trossos de pa en un bol de llet. Realment ha estat un elements indispensable en moltes cases de la nostra cultura i gastronomia. A més en cas que la situació de la cuina i els seus estris fos trista sempre tenies la solució en el pa que el podies amanir amb una mica d’oli, vi o altres invents que tothom coneix.

Avui en dia hi ha dos grans grups de venedors de pa. Hi ha llocs on el pa encara sap a pa de tota la vida. Uns establiments que encara són apreciats per la seva clientela. En alguns llocs els compradors hi van un parell de cops a la setmana i congelen el producte per a tota la resta de la setmana. Aquí és gaudeix d’aquest pa que pot estar quasi una setmana tombant per la cuina sense perdre les seus trets principals i sense estar més dur que una pedra. Per altra banda, està el pa de compromís on aquest ha perdut la seva gràcia gust i només té un paper simbòlic, però pels amants del pa de tota la vida és com una greu traïció als principis bàsics. A vegades no tens alternativa que caure en aquests productes sense essència ni sabor per manca de previsió o càlcul. El pa és un dels grans protagonistes de la història gastronòmica d’aquest país i un complement clau per copsar el gust a altres sabors. Hi ha encara autèntics “panarres” que lluiten i defensen la seva essència.

Apostar pel vot electrònic

 

Una de les aportacions positives de la pandèmia de la Covid-19 és que hi ha un seguit d’elements arran d’aquesta situació d’emergència s’han accelerat considerablement. Un cas clar és el del teletreball que ha passat de ser residual en moltes empreses a formar part del dia a dia de molts professionals. En uns pocs mesos hem avançat dècades en aquest tema gràcies al virus.

Una altra dels aspectes que podríem aprofitar per desenvolupar és el tema de les votacions. El 14 de febrer varem estar citat a les urnes. Ara ha passat amb la Comunitat de Madrid amb els resultats que tots coneixem.

Ara seria el moment que una part important de la població pogués efectuar el seu dret a vot amb mitjans electrònics des de casa o un aparell mòbil. Evidentment que hi ha moltes persones que per diferents motius no hi podran accedir, però si una part important dels votants veuen com aquest dret es compleix amb totes les garanties, tot això que tenim guanyar per deixar els col·legis electorals amb menys electors, evitant cues i concentracions de persones que no afavoreixen gens l’expansió d’aquest pandèmia.

En les eleccions autonòmiques del País Basc es va prohibir votar als qui eren portadors d’aquest virus, vulnerant clarament els drets constitucions d’aquest sector social. En les properes eleccions catalanes es va preveure una franja horària de vot per aquests veïns i així limitar el contagi amb altres sectors social. És molt difícil avui dia filar prim en aquest grup social perquè hi ha gent que són asimptomàtic i altres que potser han estat en contacte, però no el tenen en el seu cos.

La solució seria apostar pel vot electrònic per la majoria de gent possible. Així com presentes la teva declaració de la renda o et treus el certificat de vida laboral el més normal és que la gent també pugui exercir el seu dret a vot amb aquests mitjans més moderns.

Evidentment hi ha altres països que ja ens han passat al davant com Brasil, Estats Units, Estònia, Filipines, Índia i Bèlgica i Veneçuela. Altres encara ho estan estudiant o ho han fet fer per zones com Itàlia, Canada, Austràlia, Argentina, Japó, Rússia i Suïssa entre d’altres Per altra banda, en honor a la veritat també hi ha altres països que està prohibit o paralitzat com Regne Unit, Holanda, Irlanda, Noruega  i Alemanya entre d’altres.

Unes eleccions catalanes que van costar més de 32 milions d’euros entre l’operativa de la gestió de les eleccions i les subvencions als partits polítics per fer front a les seves despeses. Són molt diners en un moment que tenim una política de la Generalitat pressionada per una clara manca de recursos per fer front a les necessitats socials d’aquest país i el que ens espera en l’època post pandèmia.

A més en l’evolució de la pandèmia anem dia a dia no sabem que passarà demà i estem fent la política del dia a dia per desconeixement del nostre futur més immediat.

El problema d’aquesta farsa de democràcia que tenim és que encara que votin quatre gats al final seran vàlides les eleccions. Potser serà menys representatiu i el que faci falta, però a l’hora de la veritat és que aquí no passa res. Si hi hagués l’obligatorietat d’una participació mínima per la seva validesa les coses serien ben diferents, però de moment no hi ha un mínim legal marcat.

Encara poden passar molts coses en aquest país d’aquí al dia que tinguem l’esperat govern que costa molt però al final ha de sorgir un govern més o menys sòlid. Sobre la marxa, però el que s’hauria de fer és treballar perquè la majoria de gent pogués votar per correu i d’aquesta manera evitaríem molts riscos i ens evitaríem uns quants diners.

420 dies, una plaça bonica, però....

 

Ahir a la tarda vaig fer una ruta per Coma-ruga centre i he de dir que no m'agrada la plaça Germans Trillas perquè no és ni xixa ni limonada. Han tret unes places de parquing en un lloc on precisament a l'estiu no en sobren pas. Si és bonica però no serveix ni per parquin ni per fer fires o similars perquè una part important està amb el jardinets dels trons que estan allí amb la tanca perquè ningú se'ls carregui abans que acabi la garantia. Això està bé en places no tan cèntriques com aquesta. Jo hagués feta una plaça plana amb ombres  amb uns pocs arbres perquè ja em diras qui anirà allí en plena calor. Es pot dir que és una plaça bonica si al cap de poc la poguessis retocar, però en principi hi ha d'estar per uns quants dies, però al Vendrell no se sap mai, si tenim en compte el que s'ha fet a la carretera del dr. Robert que feia un parell o tres d'anys que havia estat un tros remodelat.  La filosifia està bé però a l'hora de la veritat la gent vol unes braves i una cervesa fresca. 

Dni i passaport al Vendrell

 

Una de les gran reclamacions de la comarca i del Vendrell en especial es tenir oficina de dni i passaport al Vendrell i no cal anar a Tarragona o Vilanova. Avui han dit que enguany seria realitat. A veure si és veritat ja portem uns quants anys amb aquesta promesa que sempre ha passat per alt i a veure si es fa realitat perquè en una comarca com la nostra ja toca tenir-ne i no ens caldrà fer turisme a altres llocs. Haurem de posar un ciri a Santa Maria Esperança  a veure si es fa realitat i no quedi en el sac de les promeses mai complertes.

417 dies i Madrid epicentre política espanyola

 

Portem 417 dies de pandèmia i fa dies que Madrid s'ha convertit en l'epicentre de la política espanyola. Una lluita entre la dreta i esquerra que no té ni fronteres ni límits. Aquesta nit sabre els resultats que segons les enquesten apunten a un nou govern del PP. De moment la gent ha anat a votar més que no pas en l'anterior cita, però l'augment de votants ha tingut lloc tant als llocs on guanya la dreta que l'esquerra.- A veure que passa amb Vox si té un paper important en la nova cojuntura. També és interessant veure el lloc de CS que pot desaparèrixer del mapa. També se la juga el Pablo Iglesias que ha apostat molt fort aquest cop pel seu partit. Esperem que no segueixi un govern del PP que fa 24 anys que dura.

416 dies i les dones del Barça triomfen

 Fa quatre dies veure un partit de futbol o qualsevol esport de dones per la tele o ràdio era una cosa impensable, però una de les coses bones d'aquests darrers mesos ha estat que l'esport femení s'ha incorporat a l'actualitat dels principals mitjans de comunicacioó. Un gran pas per deixar enrera una injustícia que fa massa que dura. Molts s'omplen la boca de feminisme i altres similars però la cosa queda aquí. Sort que al final de mica en mica els mitjans de comunicació es van tornant més oberts i igualitaris.. Seguim endavant amb aquesta igualtat social real. Moltes felicitats a l'equip femení del Barça de futbol per arribar a la final de la Champions i a tothom que n'ha fet difusió.