Parabola dels nens bons, eficients i dolentots

Els nens mimats sempre reben més llaminadures que els nens que treballen i fan el que li diuen els papes. Els nens sempre estan al costat dels papes i fan la pilota als papes i es porten super bé quan estan els papes i presumptament fan els deures perquè els papes estiguin contents. Els nens eficients fa molta feina encara que els papes no hi sigui, encara que els papes hagin sortit o no s'hi fixin. No tenen necessitat de fer la pilota, ni de plorar cada cop que els papis marxen de casa. No tenen necessitat de dir que si a tot el que els papis els hi diuen. Perquè pensen i funcionen a base de raó no a base del si bwana. Els nens dolents fan la tasca que han de fer i fan els serveis mínims que marca el guió sense més implicació. Quan arriba el Nadal i quan papes premien els nens, sempre surten guanyant els bons, els pilotes, els submisos, els privilegiats, els babosos i algun nen eficient per dissimular que alguns nens bons són tontets, però com som bons els papis els premien amb el que desitgen encara que no els correspongui, però com són tan bons i obedient s'ho mereixen tot. Els nens dolents ja ni van a recollir els premis del nadal perquè saben quina és l'escala de valors de l'escala de la família feliç. Aquesta és la parabola del nens bons, els eficients i els dolentots. A vegades algun fan més d'un paper, però acostuma a predominar un sobre els altres. En aquest joc no existeixen normes, ni lleis subjectives només amor de papa i amor de nen bo que es fon en aquells moments tendres que tothom coneix i comparteix en silenci. El nen bo acabarà sent el rei de la casa, el nen eficient acabarà tenint un bon sou i el nen dolentot acabarà recitant versots als diables

A cops de web

Les noves tendències de la moda és arreglar el país a cop de webs. Ara sorgeixen un munt d'entitats, partits i institucions. També sorgeixen i s'activen perfils de facebook i twitter. La xarxa comença a treballar amb intensitat les properes eleccions que tenim aquí a la cantonada. No cal fer res més, posar un web i anar posant cosetes de tant en tant. és el que es porta. Després de tot plegat quedarà allí mig morta i fins a la propera. Vinga que ho tingui pendent ja fa tard.

El que ens preocupa és l’habitat de l’òs polar?

En aquest país per treure’ns els complexes de sobre i per demostrar que es fa alguna cosa pel bé comú tenim tres grans mecanismes infalibles que serveixen realment  per ben poc, però que assoleixen un ressò mediàtic fora de qualsevol mena de dubte.

El primer pas que se li passa pel cap als nostres polítics és presentar una moció al ple. En aquestes actes polítics de gairebé nul·la eficàcia pràctica, però ben carregats de populisme barato ens atrevim a demanar descomptes a les autopistes, ampliació dels pàrquings dels centres públics, més llibertat i dret a decidir per a la nostra pàtria, equipaments ens solidaritzem amb qui faci falta i tants actes de bona voluntat amb discursos globalitzadors que fa sentir per uns minuts als ponents com a mínim president de les Nacions Unides o similars.

En uns pobles on nom som capaços de tenir els carrers ben nets i  els fanals encesos ens endinsem en camins de la ciència ficció com autèntics herois,  durant uns minuts toquem el cel, però quan apaguem continuem veient la cantonada de casa sense llum.

El segon acte que tenim per arreglar el món amb fotografia garantida  consisteix en el minut de silenci. Polítics a primera línia en autèntic formació militar clouen la boca perquè el de més rang o el més avispat acabi en un discurs curtet, però emocionant per donar pas als aplaudiments de tots els allí presents. En el principi d’aquests pràctiques mediàtiques i quan les cites eren molt puntuals, la gent encara tenia ganes i voluntat de participar en aquestes trobades cronometades amb final feliç, però un mal ús de la proposta i un abús ha portat a què només hi vagin els de sempre, els més interessats i algú que no ha gosat eludir la foto de família circumstancial.

El germà gran d’aquesta cita callada és la manifestació. Una manera de donar ales a la voluntat d’un poble quan els polítics no tenen cap ganes de donar-hi una solució real i coherent mentre la pressió social augmenta. Llavors es prepara una gran manifestació on hi va tothom. La gent hi pren part de manera festiva i alegre. Torna a casa i segut al sofà somriu content dient jo també hi era.

Aquests són els mecanismes per arreglar aquest país en uns moments que ens han quedat moltes coses al tinter per fer. Uns pressupostos públics que en prou feines serveixen per poden pagar el deute d’una pèssima gestió dels darrers anys i un mal ús d’uns diners que no sé sap on són. Un estat del benestar que és víctima de les retallades contínues per part dels responsables polítics en una mena de campanya encoberta perquè t’acabis fent soci d’una mútua o t’esperis un anyet perquè et puguin operar.

Evidentment hem d’apostar per la pau mundial i pel benestar del pingüí, però hem de tenir en compte la nostra situació real en una comarca sense encara alternativa a la liquidació de l’època daurada del totxo, amb uns índex d’atur i de formació realment preocupants. Podrem estar contents que ningú malmeti l’hàbitat de l’òs polar, però realment com solucionem els problemes dels més desfavorits i com plantetem el futur? Posant contenidors de firmes privades perquè enviïn la roba recollida a l’Àfrica? Potser que la reutilitzem pels d’aquí, no? Les mocions són molt tendres, sostenibles, mediàtiques, enlluernadores, fascinants, exquisides, però realment per alguna cosa i si així és fem un monument al gran Eladi Llop, regidor d’ERC al Vendrell que més mocions ha presentat en aquesta comarca en el mig del tot arreu, però sense un programa de futur ni de present gaire clar.

Es pensen que som un país de necis

El documental de ciutat morta va triomfar a la tele el passat dissabte. En aquest país a la mínima t'enxufen una entrivista del Mas del Junqueras en prime time i si potser a l'hora del Polònia, però realment si fan alguna cosa interessant la gent ja s'espavila o ho mira per les xarxes. Es pensen que som un país de tontos sense criteri, però el que provoca és que la gent es reboti i acabi mirant la cosa menys inversemblant en compte de tragar discurs de sempre que ja fa riure de tant matxacat com està i no ens porta arreu. És molt trist que el diumenge al  Telenoticies no diguessin ni muuu de la concentració esporàdica arran de l'emissió d'aquest documental a la pl. Sant Jaume de Barcelona. Segur que si hi hagués anat algun dels polítics de torn haguessin dedicat cert temps, però com era gent de segona o tercera divisió no val la pena. Ja està bé que ens tractin així, sort del twitter i altres xarxes socials perquè la propaganda oficial la poden tirar a la basura. 

Modernitzar els nostres museus

A Cervera són molt espavilats i tenen un museu de la localitat amb trossos del seu passat i també hi tenen un espai dedicat a Marc Marquez, campió del món de motociclisme. Evidentment que hi ha gent que li va la història, però n'hi ha molts més que els hi van les motos i la velocitat. Aquí al Vendrell per donar vida a algun museu dels que tenim, no estaria malament dedicar un petit espai als Laxen. Ja sé que és una xorrada, però segurament tindria més visites que no pas per admirar el que hi ha. Hem de ser moderns i transgredir amb una mica de seny uns models que ens pesen gaire.

Gran Gran concert dels Laxen a Ruidoms i altres herbes

Gran gran concert dels Laxen a Ruidoms amb una sonoritat de culló de mico amb un teclista nou: Dani Garcia que tocava el piano amb tècnica i precissió i amb la partitura per assegurar el tret. Una sonoritat bestial i un repertori amb temes una mica oblidats i on no van faltar els clàssics de sempre. El 25 d'abril a la Lira del Vendrell. Una hora i mitja i molt molt agradable. La gent va sortir molt contenta. Alguns comparaven el so d'ahir amb l'Escola de Música del Vendrell i es queixaven que aquí a la capital del Baix Penedès no sonava gaire bé. No tenim tantes coses bones com ens volen fer creure. Ens veiem. La propera cita prop de Mollerusa el dia 14 de febrer, data  que alguns celebren alguna cosa.

Un consistori tuti colori on predomina el blanc canós

Poc a poc la cosa es va aclarint. Sembla que Podemos es presentarà amb un altre nom, ho estan tantejant a veure com acaba tot plegat. ICV ja té candidat que pot anar amb altres partits que difícilment seran algú de Sompoble que uneix Procés, CUP i EUiA. Sembla que pel PP hi anirà l'Eli que ja fa és regidora. ERC sembla que apunta per un dels líders històrics del partit, el Marrassé, però encara no és clar de tot. El que sembla és que el Llasat es dedicarà a l'ANC i caurà la idea de ser cap de llista per aquesta formació. De CDC, se sabrà a principis de febrer que per aquest partit pot voler dir a finals de febrer, però hi ha molt de cacau intern i el que sembla segur és que el Benet se jubila i es dedica a la bona vida de jubilat. Del PSC hi ha diverses versions sempre amb el Kenneth, ara falta si aquest va de primer o s'incorpora a mitja legislatura com a cap de llista i plega l'actual alcalde o ho fa tot l'actual alcalde. No sé sap res més. Els armengolians doncs seguiran amb el seu líder endavant i tothm els hi dóna un augment de regidors. Ells van fent feineta per sota i això no es veu però s'ho van currant. El proper govern serà de coalició tots o quasi tots contra els armengolins. PSC i CDC ja podrien anar junts i així tothom ho tindria més clar, però tal com pinta el patí es tornaran a ajuntar, però també diuen que es fotaran una castanya tots dos partits imprevisible, però no sé sap mai. Falta que Avancem es presenti i a veure com acaba tot plegat. Potser tindrem un regidor, un  partit menys armengolins que si que faran festa. Ciutadans també tenen força i ja veurem si aguanta el PP.  Ahir la cosa estava així, potser avui ja ha canviat.