Reivindiquem

Evidentment reivindiquem que l’autopista sigui com a mínim gratuïta des de Torredembarra fins a Vilafranca i Vilanova. Ja n’hi ha prou de fer cues, en especial a l’estiu i els caps de setmana. No cal que destrueixin més el territori amb una via ràpida gratuïta en aquest territori tot el que es puguin estalviar en les expropiacions i les obres ho poden invertir en amortitzar aquest peatge amb el qual ja hem pagat uns quants cops el cost de la seva construcció, però aquí som així de bones persones gràcies als nostres polítics que ho consenteixen en aquesta societat de portes giratòries per als alts càrrecs.

Hi ha elements que tampoc no podem deixar perdre i que hem de reivindicar. Una manera d’evitar accidents és conduir amb els quatre ulls enganxats al volant i sense beure alcohol, conduint a una velocitat apropiada i no ser temerari, però també hem de demanar una xarxa d’autobusos nocturns entre les 3 principals ciutats penedesenques com Vilafranca, Vilanova i el Vendrell amb parades als diferents pobles del trajecte. No cal que siguin a cada quart, sinó simplement una cada hora ja n’hi ha més que suficient per evitar agafar el cotxe si vas a Calafell i sopar i has de tornar a casa i no vols o no estàs en condicions d’agafar el volant. El mateix que hauria de passar amb els autobusos hauria  de ser amb els trens. Ara quan facin un espectacle més tard de les 21 hores ja no pots esperar tornar a casa amb tren, llavors s’haurien de posar un parell de circulacions més nocturns per poder anar al teatre o concerts a Barcelona i no haver d’anar en cotxe com fins que estem obligats.

Potser no cal que aquests serveis anessin cada dia, però si a partir del dijous i fins el diumenge, també seria una manera de salvar vides humanes.

Guia per la ruta de tapes del Vendrell

La ruta de tapes del Vendrell ja s'acaba. Durant 10 dies petits i grans han passat per bars i restaurants a provar les tapes. Algunes eren molt molt bàsiques, altres tenien un treball, altres es van quedar en el símbol que representaven i prou. Jo n'he provat una desena de la quarantena. Al meu gust, jo voldria destacar aquestes que són les que personalment m'han agradat, tot i que s'ha de dir que totes les que he provat tenen el seu valor. Aquí les teniu. És el meu gust a veure que dieu vosaltres. El Jaruma, La Farmàcia dels Àngels, L'Argilaguet, el Cup. Ja direu.

El Reciclatge a la merda

El món del reciclatge a casa nostra és molt complicat. Aquí també són els reis de Catalunya com moltes altres coses bones que tenim amb un percentatge que no arriba ni al 20% molt lluny de la mitjana catalana que supera lleugerament el 30%.

Aquí al Baix Penedès es donen molts i variats fenòmens des de la diferència del nombre de  veïns entre l’estiu i l’hivern que es produeix en les principals municipis del Baix Penedès, doblant o triplicant la dels mesos més freds.

També tenim el problema del gran nombre d’urbanitzacions que tenim. A l’estiu estan en plena forma, però en la resta de l’any,  quan no és cap de setmana pots veure una llum aquí una allà. Una població dispersa que  provoca que els serveis que es donen sigui més cars que no pas en una concentració demogràfica amb habitatges amb diferents pisos. Alguns varen veure la nostra comarca com el lloc ideal per venir a viure en un terreny amb una caseta, una piscineta i l’hortet. La imatge ideal de molts que s’ha vingut a instal·lar al Baix Penedès. Si a sobre estan relativament tranquils i a uns preus més barats que a la resta, doncs què més volem? Al Baix Penedès hi falta gent. Evidentment venien els que no tenien diners per anar Sitges, Vilanova, Torredembarra o Vilafranca del Penedès.  Ells anaven fent sobre la marxa inclús amb urbanitzacions que s’anaven creant sense ordre ni concert. Els seus veïns fins més tard no varen veure les conseqüències de viure en aquestes zones tan econòmicament rendibles sense tots els serveis i amb unes condicions per sota de les que poden gaudir la resta de la població.

Moltes d’aquestes urbanitzacions i barris marítims només tenen relativament propers de les seves llars els contenidors del rebuig. Els altres els tenen situats una mica més lluny o a mig quilòmetre segons la zona. Alguns no saben ni on són. Ni els importa tampoc. Ells ho posen tot dins la bossa amb la senzilla excusa que la resta de contenidors estan massa allunyats. Aquesta frase màgica és capaç de justificar-ho tot. Quan alguns d’aquests veïns  ja ho tenen tot localitzat després ve un espavilat i ho canvia tot de lloc. Llavors tornem a començar  a esbrinar on estan amagats i la reacció de la majoria ja tothom la coneix.

El principi bàsic de tot plegat és que ningú vol els contenidors davant de casa seva, però curiosament ningú vol caminar per anar a tirar la brossa. Són coses que no acabo d’entendre. Llavors la situació perquè aquí tots som bona gent és situar els contenidors en algun lloc i quan algú es queixa, doncs anar a buscar un altre emplaçament. A vegades sembla que aquests estris de plàstic tinguin vida pròpia. Al final cansats de donar voltes se situen en llocs que poden quedar lluny dels ciutadans i avorrits de buscar on s’amaguen la gent ho acaba tirant tot al rebuig. En el fons pagaran igual i s’estalviaran caminar endebades. Si la gent que recicla religiosament tingués una reducció en la taxes o encara que siguin obsequiats amb paquets de bosses on posar la brossa orgànica encara tindria un al·licient però en aquest país que per 50 cèntims tornem el carret de la compra del supermercat allà on el vàrem trobar la  solució és molt fàcil. Un altre tema són aquests establiments legals com passa amb els  fotògrafs que els hi fan pagar el doble o el triple del que correspon a una llar en escombraries a l’any per només  un paquet de brossa al mes. Enutjats  pel que han de pagar doncs adopten una postura rebel davant aquesta greu injustícia. S’ho cobren a la seva manera. Sense pietat ni sostenibilitat.

Aquí hauria de pagar realment aquell negoci que genera un volum considerable de residus com podria ser un bar, restaurant o similar, però alguns com una òptica, els residus que s’hi poden generar són ben mínims.

Està bé muntar una festa infantil  per ensenyar a les noves generacions a reciclar, però fins que aquests joves no es dediquin a seleccionar la brossa encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha una llegenda urbana que afirma que la brossa s’ha de llençar entre les 20 i les 22 hores. Algú ha vist darrerament  algun cartell d’aquests en els contenidors? Un tema difícil per posar fil a l’agulla, en una comarca amb moltes realitats paral·leles que molts cops estan ben distants.

El teu record continua ben viu entre nosaltres, Dolors Ortiz

Com passa el temps. Avui fa 4 anys que ens va deixar Dolors Ortiz, una gran persona amb la qui varem compartir estones difícils de recordar seguint els laxen o prenen una copa en un bar. La història continúa, però el seu record encara està ben viu entre nosaltres. Una persona molt carismàtica amb una idea i una filosofia pròpia que compartia amb amics i parents. Un any més et recordarem en el nostre dia a dia i encara et veurem somriure mentre intentem arreglar aquest món que ens acull. Una forta abraçada allà on estiguis.

Vinga les tapes del Vendrell us esperen

Si esteu pel Vendrell aneu de tapes, aprofiteu la ruta de tapes fins el dia 15 per 41 bars de la vila. Una manera de conèixer nous llocs i espais. A vegades et trobes la mateixa gent que fa la mateixa ruta que tu i resulta fins i tot divertit. Aquest és un bonic esport. Després a l'estiu ja anirem a la platja, però l'aigua encara està freda i el millor que podeu fer es compartir una tapa en bona companyia. Vinga si no us agrada la cercessa doncs un refresc. No passa res. Doneu vida a la ruta de tapes. Algunes apunten molt bé. Altres no tant, però tots fan caliu. Teniu 41 opció per triar. Vinga.

Compartir cafès amb persones

Ultimament estic aprenent molt de perosnes anònimes que m'expliquen les seves històries. Persones de carrer, persones que no tenen cap càrrec, persones que tenen una vida i moltes coses per explicar. Persones que comparteixen històries i aventures i que també escolten. He après molt en els darrers mesos d'aquesta nova manera d'entendre la vida. Ja estic fart, d'herois, de campions, jo només vull compartir un cafè amb persones normals.

La noche que mi padre mató a mi madre, molt aconsellable

La noche que mi padre mató a mi  madre és una peli friki amb totes les seves característiques. No saps si és realitat o ficció, però en això està la gràcia. La part més divertida està al final, però per arribar fins aquí s'ha de passar per una part força original amb uns personatges que van perdent la seva cara a, per entrar en la part b. Molt aconsellable per riure una estona i oblidar la rutina diària.