A les portes del Nadal

Després del setembre, de l’inici de l’escola ja estem a les portes de Nadal. La campanya comercial nadalenca ja comença a atacar a través de les llums dels carrers, els mitjans de comunicació, les promocions, etc. Nadal és potser una de les festes de l’any que aporta més diners en el món comercial. Si l’estiu el podem dedicar per tocar el dos, en canvi aquesta festa de finals d’any s’acostuma a viure a casa, no gaire lluny amb amics i parents. També s’ha de dir que hi ha persones que prefereixen tocar el dos, però això de per Nadal, cada ovella al seu corral encara es ben present a casa nostra.

El nostre calendari està marcat per les festes des d’una òptica consumista. No mirem el dia 15 d’agost com una festa en honor a Maria, sinó com una proposta per fer allargar més les vacances o per aprofitar alguna oferta comercial. No fa gaires anys la gran majoria de dies de vermell al calendari eren perquè les nostres pares i avis anessin a ofici religiós, però ara ho hem adaptat als nous temps a l’imperi de la Visa i de les targetes de crèdit. No té importància si celebrem aquest santo aquella data històrica com el dia 1 de Maig. Per la immensa majoria de gent només es tracten de dies de festa. Sempre hi ha els més nostàlgics que es manifesten, porten flors a Maria o altres aventures, però la resta de la societat tot això ho té molt clar. Tot i que els lots de Nadal cada dia tenen menys poder de convocatòria familiar, encara hi ha moltes formes que ens serveixen per acabar l’any. En realitat això ho hauríem de fer al setembre perquè és quan comencem moltes activitat fins el proper juny, però canviar un número del calendari encara centra molta de la nostra atenció. Bon Nadal a tothom i potser quan arribi el 25 ja estareu tips de torrons i neules, però tranquils que ben aviat ja trobarem alguna mona de Pasqua. S’ha d’anar venent i quan abans millor.

El Vendrell en estat crític

El Vendrell està xungo xungo. Cada dia hi ha més botigues que tanquen, només cal donar un tomb pel carrer Alt i veure les noves baixes que hi ha hagut. Aquest fet perjudica en certa manera tothom perquè com menys oferta hi hagi la gent vindrà menys. Serà dificil tornar a obrir aquestes botigues amb propostes similars. Alguns emblemàtics com cal Numbrú o la Montserratina encara estan allí esperant un miracle. Ara ha estat el torn d'Aloyshop. Ja li falta atractiu comercial al centre del Vendrell i a sobre tot això. No sé com acabarà. Tres pilots amb vocació de suicida han decidit agafar les regnes del CIT. A veure com funciona la seva aventura perquè això és un castell que es va desmanegant i cada dia hi ha menys pedres segures. El govern està en minoria i ara els de l'oposició no són tontos i no aprovaran coses xungues per la gent i els que hi ha no mouran fitxa per revisar temes com les escombraries i altres. Per tant, qui dies passa anys empeny. No hi haurà cap iniciativa que trenqui cap esquema i seguirem en aquesta política anodina de sempre, sense arreglar res i creant comissions i el que faci falta per arreglar-ho tot. El Vendrell ara té un futur fosc. La gent ha de marxar. Serveis socials no poden amb tot i la cosa està fotudeta. Mentrestant estem vivint aquest xoc de trens, el Vendrell està patint més que ningú les conseqüències, però no és culpa de tot això. Ara s'han ajuntat un seguit de fets que no ens afavoreixen gens. Ja fa anys que no tenim inversions públiques perquè fa uns anys els diners com si res i clar ara hem de pagar el pato tots plegats i sense haver tret rendiment d'aquest enorme deute acumulat que anem superant a un preu molt alt que tots pagarem.

Espanya ja ha perdut Catalunya

Crec que després de posar els 8 consellers a la garjola Espanya ja ha perdut Catalunya. Les coses evolucionar de moltes maneres, però cada cop anem a pitjor i pensem que no hi ha pitjor i sempre el trobem i és pitjor. Després de la repressió de l'1 d'octubre, els dos Jordis a la presó, ara el Govern i el proper suposo que aniran a pel President i els que queden. Cada dia la fractura social és més gran. Ja no hi ha mitges tintes. Els unionistes també es movilitzen. Ningú afluixa. Els que polen parlar també reben. Anem en una baixada sense fre amb un final fosc molt fosc on tots hi perdrem. Ja hi ha famílies i amics que han patit els efectes dels dos bàndols, alguns ho noten en l'economia i de mica en mica això es fa més i més gran i Europa ni diu res i la raó i el seny de Madrid ja fa segles que s'han perdut i aquí com més trepitjats més forts i endavant.

Treballadors que no cauen fàcilment en l’oblit

La majoria persones a la vida que no han tingut més remei que treballar per mantenir una família, per tirar endavant, com acostuma a passar. Algunes  han intentat destacar sobre la resta pujant esglaons o cercant millorar els ingressos al cap de mes, però d’altres ho han fet traient el màxim profit a la seva ubicació enmig de l’anonimat.

Hi ha treballadors que es dediquen a repetir el que escolten dels seus presumptes superiors i acostumen a actuar com autèntics ecos d’altres personatges de referència per motius polítics o laborals.

En canvi d’altres sempre han mostrat la seva personalitat i no s’han deixar convèncer per aquestes normes de bona conducta o comportament políticament correcte per quedar bé amb la resta de companys.

En totes les feines hi ha persones que s’han creat el seu perfil laboral, donant alegria i caliu a la rutina, als expedients avorrits i al copiar i enganxar que practica molts companys. Aquestes persones tenen el seu club d’admiradors i també els seus detractors perquè han tingut la sort de poder dir el que pensen i de disposar d’una llibertat d’actuació i no sempre acatar les normes més estrictes d’aquest comportament de llibre. Una imatge la donen aquests joves que acaben de sortir d’una acadèmia de ball i es mouen seguint el que li han dit a l’escola, són incapaços d’improvitzar i d’actuar amb uns moviments propis. Tot és massa bonic, massa artificial per ser real.

El nostre personatge d’avui és un de tants que acostuma a passar desapercebut de la majoria de gent perquè es mou des de la normalitat, però al cap de poc ja saps que és una ànima diferent, una persona amb ganes de dir la seva i sense cap ganes de seguir el “ si buana” que molts professionals defensen amb tota la seva professionalitat.

No volem grans treballadors perquè al final la rutina i la mediocritat l’acaba deixant sense la seva essència perquè aquests, en realitat, no interessen. La clau de tot plegat és ser un més i obeir el líder que algú ha imposat per gust o necessitat sense qüestionar les seves errades ni la seva idioneitat.

Aquest personatge és un creador de renoms d’alguns treballadors que treballen al seu voltant, però tots guarden amb recel perquè aquests només és poden comentar quan hi ha un entorn de confiança. Ell és la persona que és capaç de fer una lectura alternativa a aquestes propostes oficials que massa cops s’han de posar amb calçador dins el col·lectiu. El nostre personatge era capaç de resumir tot plegat en un parell de frases gracioses que eren enteses per tothom i evidentment queien totalment fora de la versió oficial.

El nostre nou jubilat no el veurem competir mai per ser el millor funcionari perquè ell es pot permetre el luxe de ser com és i sense demanar permís a ningú i sense res a canvi. Una persona amb iniciativa pròpia que pot agradar o no, però té la sort de poder decidir sobre la seva persona i el que té més proper, no necessita permís de ningú ni quedar bé amb ningú en aquesta política diplomàtica que cada dia està malauradament més estesa a casa nostra.

Ell sap que el més important de tot és quan cobres al cap de mes i no pas aquests debats eteris que no porten enlloc. Un lot de Nadal és tan important com una copa d’Europa d’algun equip de futbol amb la diferència que una cosa és material i la pots compartir a taula amb la família i la resta és molt bonic, però no té més transcendència pràctica.

Són molts anys de feina, vivint de prop la realitat dels seus companys i la del municipi que l’ha acollit. Ha sabut marcar una manera d’entendre la feina, sense estrès, tenint molt clar que al sortir de la feina comença realment la vida. Aquelles hores entre parets serveixen per treure el màxim profit de la situació, però tenint en compte que un no és més que un insignificant granet dins tot l’engranatge incommensurable d’empresa. Alguns ja cobren per solventar els problemes i per prendre les grans decisions. No cal incorporar responsabilitats que mai et reconeixeran. Ells ja s’ho faran. Ens ignoren, doncs nosaltres fem el nostre paper i cap a casa fins a la propera. Ara toca gaudir i desconnectar en aquesta nova. Els més veterans et recordarem per la teva manera de ser que juntament amb altres que l’atzar ha situat en el teu entorn fan el millor equip d’aquesta santa i legal casa no per guanyar cap lliga simplement per saber viure el moment en plenitud i sense complexes.

L'obra social a les escombraries al Vendrell

Dins la rumorologia corre que l'IBI del Vendrell és un dels cars de Catalunya. Això no estaria malament si estessim amb unes condicions com Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès i altres, però aquí la situació és molt oposada i el futur de la localitat és bastant negre si no s'apliquen polítiques per reactivar tot plegat perquè fa molts anys que fem el mateix i fa molt de temps que no ens movem. Pel que fa a les escombraries hi ha municipis de la comarca com Albinyana i Sant Jaume dels Domenys que paguen sobre els 180 euros a l'any molt per sobre que al Vendrell, però clar aquí al Vendrell hem anet traient els diners d'altres llocs i ara resulta que el preu no cobreix la despesa per aquesta política popular errònia de qui dies passa anys empeny i algú pagarà el pato. Ara paguarem molts diners per un mal servei perquè fins ara el cost real de les escombraries estava per sobre del recaptat. Obra social de l'Ajuntament que hem pagat entre tots amb el pla d'ajust i una manca d'inversions que ha deixat el poble hipotecat i de manteniment just fins a noves èpoques que se suposo han de venir.

Un dia històric i per molta gent feliç

Avui 27 d'octubre del 2017 és un dia històric perquè per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions, el Parlament de Catalunya ha proclamat la independència de Catalunya. Jo, he de dir, que mai havia somiat aquest dia perquè pensava que no arribaria mai que algu sortiria per la tangent, reconec el meu error i tot i que ahir la cosa va trontollar amb la proclamació d'eleccions. Avui quan faltaven dos minuts per dos quarts de quatre de la tarda i des de casa amb la meva dona he vist la proclamació de Catalunya des del Parlament de Catalunya. Ara només falta que es publiqui el DOGC. He de felicitar a totes les persones que ho han fet possible arribar fins aquí, als del davant i a als del darrere i a tots aquells que han fet la seva feina com la taula del final de la Rambla de cada divendres que es mereixen un monument per la feina que han fet. Reconec que no era independentista, però el que ha fet el país del costat ha estat una aberració en els darrers anys i aquesta és una solució que pot millorar la nostras situació. Sóc dels que s'han convertit en aquest llarg camí cap a l'independentisme perquè els altres només ens han ensenyat les porres i les mesures antidemocràtiques. Estic molt content. Com he dit a les xarxes socials he brindat al cavat. Ja veurem quan durarà, però avui puc dir molt cofoi que ho hem aconseguit i hem arribat fins aquí. Vénen moments difícils, però de moment hem fet un pas històric que mai havia imaginat. Segueixo somiant i que els somnis es facin realitat com ara. Gràcies a tots. Avui ÉS UN DIA GRAN. MOLT GRAN.

Pressupostos participatius

Anem a fer una mica d’història recent. L’any passat es van triar al Vendrell els 7 tresors del patrimoni cultural del Vendrell per votació popular. Evidentment set varen ser els escollits, però n’hi havia uns quants més que tenien més punts, a priori, que no pas alguns dels que varen sortir, però clar en aquestes coses com passa en alguns programes televisius et trobes un “foro de cotxes” i et fa campanya pel menys afavorit i acaba guanyant davant els millors.

Un alcalde i un consistori està basat amb un batlle i els seus regidors, però s’ha de tenir clara una línia d’actuació allí on sigui més necessari i on faci més falta. No té cap sentit que un grup de veïns d’una urbanització votin a favor de posar papereres a la seva zona quan al centre de la ciutat no n’hi ha. És una cosa que s’ha d’analitzar a nivell global sinó correm el risc que la cosa marxi pel lloc menys pensat. Això dels tresors del Vendrell és d’aquestes coses folklòriques que d’aquí quatre dies només estarà en el record dels afortunats, del seu cercle i poca cosa més. No té més transcendència perquè és una cosa poc transcendental com buscar el millor entre un partit de bàsquet i un de futbol. Cadascú tindrà els seus seguidors. Fet aquest tipus de tria és massa arriscat si realment som conscient del que tenim a les nostres mans. La nostra mentalitat no ha superat les conseqüències  d’alguna d’aquestes cadenes de televisió que estan acostumats a comparar el que faci falta.

Aquest tipus d’iniciatives estan bé en el seu plantejament inicial a l’hora que serveix  per recollir vots. A mesura que es va aplicant,  en molts casos va perdent objectivitat i se situen per viaranys incerts.

Depèn de la gent que faci més campanya acabarà sortint un projecte triomfador però no té perquè ser el millor ni el més adequat dels presentats.

Quan fan reunions d’aquest tipus o processos veus que el percentatge que hi va són molt simbòlic en relació a la gent que hauria d’estar convocada. Aquests pocs, en realitat representen a tota la globalitat, però a vegades les decisions en petit format no són les més encertades. La gent acostuma a anar a votar un cop a l’any o cada dos anys de mitjana i deixa els polítics que decideixin. Són aquests darrers qui han de decidir si això és fa aquí o allà. Ells tenen la responsabilitat. Llavors trobem el proper pas, quan un veí es queixa, llavors se li comenta que algun procés participatiu ha decidit allò quan en realitat això vol dir que quatre veïns en nom de la col·lectivitat han preferit una acció per sobre d’una altra.

El pastís de tot això s’ho acostuma a emportar l’empresa que organitza aquests processos que ja ho té tot controlat i sap com treure llum als números i als resultats en nom de la participació ciutadana i dels quatre gats que hi han pres part.

Aquest tipus d’accions en un poble petit o en un col·lectiu de persones no gaire nombrós pot donar grans resultats, però com és gran és la localitat els seus veïns acostumen a ser més individualistes i la cosa es complica una mica.

Hi ha processos d’aquest tipus que no cal que es compleixi tot el protocol amb la corresponent despesa. Un regidor d’un municipi del Baix Penedès amb un pressupost preocupant per tirar endavant el municipi després que la seva predecessora en el càrrec havia contractat nous treballadors al consistori per guanyar vots en el seu electorat va preguntar als seus veïns que preferien pagar més IBI o fer una festa major senzilla? La gent va saber en primer moment quina era la resposta correcta a aquest dilema. La cosa va quedar prou clara. Aquest també va ser un procés de participació ciutadana bàsic i va servir perquè al final sense pujar l’IBI aconseguissin una festa major digna posant imaginació i apostant per nous valors i propostes que trencava el que estava acostumada la localitat i deixar enrera polítiques barroeres per captar vots.

Recordem l’escadussera participació d’uns plans semblants Coma-ruga i la mala sort que tingut amb l’Edusi i el seu emplaçament al Botafoc, amb les populars oliveres que ves a saber quin és el seu estat actual.