Una eina de comunicació profitosa per tots

 

És una gran sort poder participar en aquest nou projecte periodístic que tot just veu la llum en aquesta tardor del 2012 a l’ombra d’una situació social i econòmica molt preocupant. Vaig iniciar, l’any 1996, les meves passes al 3devuit dins una secció de l’Institut d’Estudis Penedesencs parlant de poblaments Íbers al Baix Penedès. En el mateix any ja vaig començar a col·laborar amb el Diari del Baix Penedès encarregant-me la secció “Les notícies dels nostres avantpassats” on rellegia la premsa local i comarcal del Baix Penedès. Una experiència molt recomanable per a tothom. A partir d’aquí, un dia que estàvem a punt de tancar l’edició d’aquest diari i no hi havia cap article d’opinió em van encarregar omplir aquest buit. Ja no me’n recordo de què anava, però aquí va començar el meu granet de sorra per aquest món de la comunicació i el periodisme, en especial en la secció d’opinió. Jo crec que les cartes dels lectors, les esqueles i la contraportada són de les seccions més llegides i comentaris d’un mitjà. Avui en dia amb les xarxes socials vivim una actualitat informativa que el que és actualitat al migdia  a l’hora d’anar a sopar ja només mereix un breu comentari o ha variat totalment.

Fa uns anys el repte era aconseguir informació sobre un tema. Llavors anàvem a la biblioteca a cercar entre les grans enciclopèdies i llibres especialitzats en allò que ens tocava cercar. Ara la nostra tasca consisteix en interpretar i entendre allò que ens volen dir. Triar el gra de la palla o almenys saber si et volen vendre palla a preu de gra. Les institucions públiques i privades  maquillen amb  o menys gràcia i estil aquella informació que passa per les seves mans, destacant el que els interessa i suprimint allò que els pot resultar molest. Força lectors encara que si féssim una enquesta potser la majoria ens diria que es passa el dia enganxats als reportatges de la 2 o el 33 segurament els veuríem que els motiven són les notícies  amb una mica de pebre espargit per sobre.

Trobar notícies sobre una gran ciutat és molt fàcil, però en el cas d’un municipi d’una comarca a no sé que aparegui en forma de notícia mediàtica la cosa és complica força. Hem de recórrer a les xarxes a veure si hi ha sort. En aquest món virtual sinó tens uns punts fiables pots caure en tendències perilloses.

Per tot això i per molt més que tots vosaltres lectors hi podeu anar afegint vull desitjar molta sort per aquest nou mitjà que avui dia 31 d’octubre surt a la llum. Una data molt especial en què la Castanyera i Halloween defensen la seva parcel·la de protagonisme en els diferents sectors socials. Li hem de donar la darrera paraula al ciutadà perquè ell pugui triar qui troba més proper. Si continua amb el més nostrat o aposta per costums recentment incorporades a la nostra tradició. Una tasca similar tenim amb aquest nadó en la seva vida. Doncs entre tots hem de treballar perquè l’Eixdiari ens ajudi a conèixer i  esbrinar quina realitat s’adapta més   a la nostra manera de ser. Tots nosaltres som una part d’aquest gran projecte.  L’hem de fer gran perquè tingui molts serveis i informació. En ell podem trobar on fan aquesta o aquella pel·lícula, buscar feina  o per apropar-nos amb certa objectivitat a un conflicte social o polític de la comarca. Ell ha de ser la nostra eina ràpida, variada i eficient per conèixer el nostra entorn més proper. Molta sort i endavant amb aquesta realitat virtual  que aplega les tres comarques penedesenques que en el món del periodisme a partir d’ara ens trobarem més unides que mai en benefici de tots. L’hem de fer nostre perquè tots en traurem profit. Article publicat a l'EixDiari el dia 31/10/2012

Varietat de bars i cafeteries al centre del Vendrell

Ara amb la crisis han aflorat al centre del Vendrell un gran nombre de bars, granges i forns amb una oferta similar que ofereixen un ambient recollit a uns preus competitius. Alguns són familiar, altres són nous de trinca i altres provenen de famílies de tota la vida, però entre els uns i els altres han dotat al centre vila d'un ambient que feia anys que no es veia amb tanta intensitat. Molta sort a tots i endavant amb els vostres projectes. Més d'un es fruit perquè davant la dificultat de trobar feina han decidit plantar el seu propi negoci. Alguns no es poden queixar del bé que els hi va i altres esperem que tinguin més sort.

La música molt més que notes

A la vida arribes a un moment que et permets fer coses perquè t'agraden i perquè vols. Ja no és un tema de currículum o complir amb una norma social. Enguany tocava estudiar música. Jo de petit volia estudiar música i anar amb una orquestra tocant l'orgue. Doncs als meus 40 i pocs m'he apuntat a música i per horari m'anava millor l'Escola de Música. Allí m'he trobat amb quatre senyores i un servidor. Una ho va deixar al cap de poc i ens hem quedat amb tres senyores i un servidor. L'edat de les meves compis correspon a les mateixes inquietuts que jo per aprendre una cosa nova per gust i per plaer. Les classes són genial perquè més que aprendre música, que també ho fem, fem una mena de teràpia de grup amb la música com a excusa. Les classes són una hora de felicitat i alegria garantida mentre aprenem el secret de les notes. Tot un plaer gaudir d'aquests moments. Tot això davant la direcció de l'atenta mira de la profe que ha sabut donar el punt a la classe i sense perdre l'esperit docent ens endinsa en el món fantàstic de la música. Una gran sort tenir unes companyes genials sota la batuta d'una directora molt agradable i eficient que en tot moment està amb nosaltres participant d'aquest ambient encomiable ( paraula culta, però ara no tenia cap sinònim a mà). Espero seguir esperant amb candeletes aquesta hora de música.

Un nou blog molt imprescindible pel Vendrell i comarca.

Feia dies que la Liliana em comentava que volia fer un blog nou on encabir-hi tot el que escriu en un o altre mitjà. Avui diumenge, dia que tocava fer els panellets i quan encara no estàvem segurs de la nova hora he rebut un missatge al mòbil que m'anunciava el gran moment en què una dels membres actius del Pas de Vianants i de les Quatre Fontsm, entre d'altres feia realitat el seu projecte virtual. En seguida ja li he fet un comentari de benvinguda amb motiu d'aquesta nova etapa. Ella, jo i altres persones d'una manera o d'una altra intentem demostrar que hi ha vida entre l'alegria dels polítics que tot ho trobem positiu i l'oposició que viu en un món interessat i que de moment li dóna rèdit electoral. Entre una cosa i una altra hi ha gent que pensa i que creu que les coses es poden canviar o almenys s'han d'adaptar a la realitat que tenim. Esperem que aquest blog també posi el seu granet de sorra per un demà millor. Encara que ens diguin mals ciutadans perquè no riem totes les gràcies que ens fan els que tenen el poder, naltres ens estimem aquest boci de món i volem que sigui una mica millor. No volem implantar res, ni arreglar el món d'un dia per un altre, només volem exposar la nostra visió,. Molta sort Liliana i endavant amb aquest nou projecte personal. www.laproperaparada.wordpress.com

No sempre la culpa dels accidents és del jovent

Avui tocava anar a veure uns amics que tinc a Cambrils. Uns amics que vaig conèixer quan erem solters i els dissabtes anàvem al Port de Tarragona de festa. Ara el port ja no ofereix aquesta possibilitat però encara hi ha les restes històriques del seu passat que tots revivim quan passem per alli. La gràcia de tot plegat és que a l'Autovia del Mediterrani una mica abans de la sortida de Cambrils hi ha un pont que es va enfonsar i ara l'estan arreglant. A part que és molt trist que un pont que deu tenir uns 5 anys de vida caigui. Alguna cosa es va fer malament es preocupant que la senyalització estava posada de qualsevol forma sense cap senyal lluminosa que avisava de la incidència. És molt trist que en una via com aquesta no se senyalitzi el suficient. No tota la culpa dels accions es dels joves.

La independència i els seus eufemismes

 

Estem vivint una campanya electoral model microones. Després de l’enorme resposta popular de la manifestació del passat 11 de setembre, la política catalana i de retruc l’espanyola ha començat a moure’s a unes velocitats d’espant. En pocs dies s’han canviat totes les previsions inicials. Els polítics s’han cordat l’uniforme de combat i han entrat en campanya de cara a les properes eleccions del 25 de novembre. Les mostres d’opinió mostren una gran quantitat d’indecisos. En concret, un de cada 3 enquestats  no te clar per on es decantaran el 25 N. Aquests marcaran el resultat final.  Més que unes eleccions aquesta data és vista com una mena de plebiscit al voltant del si o el no a la independència. Dins la secció contrària, el PSC aposta per una mena de cafè per a tots sota el nom de federalisme o autonomia reforçada que intenta trobar un lloc entre el blanc d’uns i el negre dels altres. Alguns partits es dediquen al joc dels eufemismes  amb frases com reclamar “estructures d’estat”, “dret a decidir” o “Catalunya lliure” i altres circumloquis aplicats per a l’ocasió prou coneguts per tothom ben il·lustrats en programes com el Polònia.

Estem vivint una de les crisis globals més salvatges dels darrers segles. Una turmenta perfecta que afecta a gairebé tots els sectors de la societat, en especial a les classes més baixes que pateixen durament els seus efectes. Si fins fa pocs anys, això de remenar contenidors era una cosa que és veia puntualment i només en punts conflictius de les grans ciutats. Ara malauradament s’ha convertit en  una cosa quotidiana en molts carrers i places del nostre entorn. Aquesta situació ha provocat un canvis radicals de valors de la majoria de protagonistes de la nostra història. Els partits tradicionals a mesura que passa el temps van perdent pistonada dins la societat a favor d’altres formacions que viuen de més a prop la situació real de la societat. A banda d’aquesta manca de credibilitat dels seus líders, alguns de caire vitalici, és el moment d’apostar per postures clares i deixar-se de divagacions i ambigüitats que ja no aguanten la nostra actualitat. En aquestes formacions fins l’actualitat hi podien conviure persones que estaven clarament a favor de l’independència i altres totalment en contra, però la situació actual està obligant  a tothom a prendre una posició clara i deixar-se d’ambiguitats. Algunes formacions encara continuen en aquest doble paper, però no els hi queden gaires més capítols de la telesèrie de “la puta i la ramoneta” que fa anys que dura.

En el moment que s’hagi d’encarrilar una via clara sense divagacions veurem que passa en aquestes coalicions aglutinadores de parers aparentment oposats.

El més greu de tot això és que les formacions d’esquerra i nacionalistes són incapaces d’agrupar-se sota un mateix paraigües electoral. Per escollir tenim una munió de partits i derivats que fan gairebé impossible un projecte unitari segurament amb el suport d’una majoria de la població. Fins el dia que no aparegui una mena d’heroi nacional i d’esquerres que llimi totes les rivalitats i personalismes en aquest sector serà difícil endreçar tot aquest armari atapeït de colors i sigles amuntegades amb ganes de protagonisme. La dreta només tenen dues lletres i repetides. Més fàcil, impossible.

La història de tot plegat i que molts polítics no acaben d’entendre és que no estem davant un clam global per la independència. El problema rau en la  gestió. Fa uns anys tenia molt clar que si a Catalunya s’hagués fet un referèndum sobre la independència hagués guanyat el no d’una forma aclaparadora. Si el dia 12 de setembre passat s’hagués portat a terme aquesta consulta popular potser hagués guanyat l’opció favorable, per majoria simple. A mesura que passen els dies i vist el que ens ofereixen els mitjans de comunicació sobre la nostra classes política tot aquest caliu inicial és va refredant.  Jo crec que molta gent està perdent, de mica en mica, l’empenta que el dia 11 la va portar massivament a Barcelona a cridar a favor de l’independència.

Molta gent que van anar a Barcelona a omplir el Passeig de Gràcia, Laietana i rodalies no es manifestava concretament per un estat independent sinó perquè n’estava molt fart de tanta retallada, de la pèrdua de poder adquisitiu i de la minva dels serveis públics entre d’altres moltes qüestions. Aquesta manifestació va servir com una vàlvula d’escapament en contra dels nostres manaires. Jo crec que som moltes les persones que demanem un canvi de gestió. Si el dia després de la independència seguim aplicant les polítiques vigents actualment doncs no haurem aconseguit gaire gran cosa. El dia següent ja podrem demanar que també tinguin en compte la sobirania dels qui no viuen a la metròpolis barcelonina. Si la nostra separació total del Govern Central comporta un canvi de procediments, doncs endavant.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 26 d'octubre del 2012

Històries sota la tormenta

Plou. Quan vivia a Albinyana cada vegada que plovia marxava l'electricitat. Ara Al Vendrell no passa. Suposo perquè és una capital i la cosa està una mica més cuidada. Però a Albinyana això d'anar a buscar o la llanterna o l'espelma quan queien quatre gotes per si de cas era habitual. La gràcia d'Albinyana que quan plovia no tenies problemes per anar d'un lloc a un altre perquè l'aigua no s'entollava. Cosa que al Vendrell no passa. Hi ha uns punts negres que encara no hem estat capaços de solventar i que quan plou poden generar problemes. Els indigenes els intentem evitar i els nouvinguts fan el que poden. La gràcia de la pluja és quan es viu sota teulada i cau l'aigua a sobre. En un pis perd tota la gràcia.