La independència i els seus eufemismes

 

Estem vivint una campanya electoral model microones. Després de l’enorme resposta popular de la manifestació del passat 11 de setembre, la política catalana i de retruc l’espanyola ha començat a moure’s a unes velocitats d’espant. En pocs dies s’han canviat totes les previsions inicials. Els polítics s’han cordat l’uniforme de combat i han entrat en campanya de cara a les properes eleccions del 25 de novembre. Les mostres d’opinió mostren una gran quantitat d’indecisos. En concret, un de cada 3 enquestats  no te clar per on es decantaran el 25 N. Aquests marcaran el resultat final.  Més que unes eleccions aquesta data és vista com una mena de plebiscit al voltant del si o el no a la independència. Dins la secció contrària, el PSC aposta per una mena de cafè per a tots sota el nom de federalisme o autonomia reforçada que intenta trobar un lloc entre el blanc d’uns i el negre dels altres. Alguns partits es dediquen al joc dels eufemismes  amb frases com reclamar “estructures d’estat”, “dret a decidir” o “Catalunya lliure” i altres circumloquis aplicats per a l’ocasió prou coneguts per tothom ben il·lustrats en programes com el Polònia.

Estem vivint una de les crisis globals més salvatges dels darrers segles. Una turmenta perfecta que afecta a gairebé tots els sectors de la societat, en especial a les classes més baixes que pateixen durament els seus efectes. Si fins fa pocs anys, això de remenar contenidors era una cosa que és veia puntualment i només en punts conflictius de les grans ciutats. Ara malauradament s’ha convertit en  una cosa quotidiana en molts carrers i places del nostre entorn. Aquesta situació ha provocat un canvis radicals de valors de la majoria de protagonistes de la nostra història. Els partits tradicionals a mesura que passa el temps van perdent pistonada dins la societat a favor d’altres formacions que viuen de més a prop la situació real de la societat. A banda d’aquesta manca de credibilitat dels seus líders, alguns de caire vitalici, és el moment d’apostar per postures clares i deixar-se de divagacions i ambigüitats que ja no aguanten la nostra actualitat. En aquestes formacions fins l’actualitat hi podien conviure persones que estaven clarament a favor de l’independència i altres totalment en contra, però la situació actual està obligant  a tothom a prendre una posició clara i deixar-se d’ambiguitats. Algunes formacions encara continuen en aquest doble paper, però no els hi queden gaires més capítols de la telesèrie de “la puta i la ramoneta” que fa anys que dura.

En el moment que s’hagi d’encarrilar una via clara sense divagacions veurem que passa en aquestes coalicions aglutinadores de parers aparentment oposats.

El més greu de tot això és que les formacions d’esquerra i nacionalistes són incapaces d’agrupar-se sota un mateix paraigües electoral. Per escollir tenim una munió de partits i derivats que fan gairebé impossible un projecte unitari segurament amb el suport d’una majoria de la població. Fins el dia que no aparegui una mena d’heroi nacional i d’esquerres que llimi totes les rivalitats i personalismes en aquest sector serà difícil endreçar tot aquest armari atapeït de colors i sigles amuntegades amb ganes de protagonisme. La dreta només tenen dues lletres i repetides. Més fàcil, impossible.

La història de tot plegat i que molts polítics no acaben d’entendre és que no estem davant un clam global per la independència. El problema rau en la  gestió. Fa uns anys tenia molt clar que si a Catalunya s’hagués fet un referèndum sobre la independència hagués guanyat el no d’una forma aclaparadora. Si el dia 12 de setembre passat s’hagués portat a terme aquesta consulta popular potser hagués guanyat l’opció favorable, per majoria simple. A mesura que passen els dies i vist el que ens ofereixen els mitjans de comunicació sobre la nostra classes política tot aquest caliu inicial és va refredant.  Jo crec que molta gent està perdent, de mica en mica, l’empenta que el dia 11 la va portar massivament a Barcelona a cridar a favor de l’independència.

Molta gent que van anar a Barcelona a omplir el Passeig de Gràcia, Laietana i rodalies no es manifestava concretament per un estat independent sinó perquè n’estava molt fart de tanta retallada, de la pèrdua de poder adquisitiu i de la minva dels serveis públics entre d’altres moltes qüestions. Aquesta manifestació va servir com una vàlvula d’escapament en contra dels nostres manaires. Jo crec que som moltes les persones que demanem un canvi de gestió. Si el dia després de la independència seguim aplicant les polítiques vigents actualment doncs no haurem aconseguit gaire gran cosa. El dia següent ja podrem demanar que també tinguin en compte la sobirania dels qui no viuen a la metròpolis barcelonina. Si la nostra separació total del Govern Central comporta un canvi de procediments, doncs endavant.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 26 d'octubre del 2012