La veu del poble

La veu del poble

divendres, 29 de febrer de 2008

Un dinar diferent a l'escola de Santa Maria del Mar

Aquesta per motius de feina he anat dos cops a dinar a Santa Maria del Mar. Al restaurant de la nova escola de Turisme que depèn de la Fundació Santa Teresa. La veritat que l'aconsello a tothom que vulgui provar nous plats amb gust i enginy. Pel tracte, la presentació i els complements no sembla pas que sigui una escola sinó que ens podem aventurar a dir que és un restaurant de nivell mig. Però son alumnes que aprenen un ofici. Alguns amb il·lusió altres no tanta, però el nivell és elevat. Us aconsello de debò. De dimarts a divendres a Santa Maria del Mar http://www.escolaturismebp.org/. Ja ho sabeu. Jo he repetit com les natilles.

En defensa dels sense carnet

En els darrers anys hem sentit a parlar molt del sintagma nominal: “els sense papers” que s’ha convertit en una simple abreviatura de la següent frase: “les persones qui no tenen papers legals de residència en un país aliè al seu que està fora de la UE”. Aquestes tres paraules han protagonitzat el subjecte de moltes oracions i també el seu predicat. Però d’una manera o d’una altra han protagonitzat des de grans titulars a la lletra menuda de l’actualitat.
Cedirem el torn avui a “els sense carnet” que no és res més que una síntesis de la frase “els qui no tenen carnet polític d’un partit o bé, tot posseir aquest document estan clarament ubicats en les òrbites més llunyanes del centre de poder de la formació”.
Des de ben petits ens han ensenyat a casa i a l’escola a ser ordenats amb les nostres estris i utensilis. Cada cosa té un lloc en el món que ens envolta: Els llibres, els llapis de colors, la roba, les escombraries, etc. Etc. Llavors de mica en mica anem ubicant les nostres coneixences: els amics, els parents, els veïns de l’escala, els companys, els de colònies. Amb uns tindrem tendència a parlar del temps i als altres els confiarem els nostres secrets més íntims. Aquestes classificacions no sempre es fonamenten en l’exactitud matemàtica i per altra banda, molts cops una mateixa persona es pot ubicar en tres espais diferents. També existeix la possibilitat de fer canvis inesperats en aquesta distribució. Un veí es pot convertir en el teu millor amic. Per alguna raó el podem plantar més enllà del nostre cercle d’amistats. Tot això inesperadament.
Aquesta teoria em serveix per introduir el meu article d’avui. La societat ens vol encasellar en un lloc o en un altre per parentiu, per amistat, per passions futbolístiques entre d’altres. Però el més curiós de tot és quan utilitza la filiació política més o menys dissimulada per classificar-te. Les persones que s’han acostumat a romandre en la intrahistòria com apuntava Karl Marx i passen més o desapercebudes per una part important de la societat no acostumen a estar marcades per la resta de mortals amb uns colors polítics. En el moment que portes a terme alguna tasca que surti una mica d’aquest anonimat on en un principi estem tots englobats, si no es demostra el contrari, comencen a sorgir la necessitat d’ubicar-te en un lloc o en un altre . Si escrius al DIARI, si et dediques al sindicalisme, si prens part del teixit associatiu del teu municipi o fins i tot que siguis membre actiu d’una associació de pares d’una escola llavors ja tens tots els números de la rifa per portar penjat un color identificatiu per moltes persones. Encara que el curiós del cas és que no tothom pensa el mateix. Uns et posen posar a la dreta. Altres al centre i fins i tot a l’esquerra. Tot depèn de l’angle en què es miri.
Els sense carnet hem de defensar la nostra identitat per sobre de partits i fins i tot de propostes ideològiques d’alta volada. La nostra llibertat es fonamenta en què som lliures per poder expressar els nostres pensaments sense haver de seguir ni repetir incansablement les consignes i els missatges de cap formació. Això no vol dir que en un moment es pot estar d’acord o no amb el que planteja un partit. Sense sortir del Baix Penedès, el que veig és que molts cops un mateix partit aplica polítiques diferents en cada municipi. Llavors aquí hi ha alguna cosa que fa figa. Ja no parlem ni de Catalunya ni un territori més ampli. Si realment anem a un acte públic és perquè ens agrada i estem a gust. No per quedar bé amb ningú ni per sumar punts. Els que van amb carnet molts cops són víctimes d’un ritme d’alts i baixos. Nosaltres anem caminant enmig de la societat a pas de tortuga, però amb el pas ferm i segur. Cada dia en som més. Som els qui, el 9 de març decidirem el guanyador.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 29 de febrer del 2008

Un debat o un cadascú al seu rollo?

Vaig veure el debat entre Zapatero i Rajoy. Més que un debat allí cadascú explicava la seva vida i passava de l'altre. Si un dia que el seu cotxe és molt maco, l'altre li contestava que al seu jardí hi té un ficus molt alt. A més s'interrompien entre ells quan l'altre parlava. La veritat és que per ser candidats a la presidència era bastant penós. A veure que fan dilluns que ve. Almenys que el tema mostrar estadístiques sigui una mica més modern perquè semblava que sempre era la mateixa pàgina vista des de diferents angles. Per una peli del Pajares que no passa pels millors moments encara serviria, però per presidir Espanya a cop de talonari i d'ajuda no sé no sé. Jo em quedo amb Polònia, indubtablement.

dijous, 28 de febrer de 2008

La política una mica més a prop

Ahir dimecres no me'n recordo de quina cadena estava mirant. Sento el mòbil i al cap de poc una altra vegada eren la Laia i la Marta que em deien que al canal 33 feien un debat amb els cinc candidats de les principals forces polítiques de la demarcació de Tarragona. Em va fer molta il·lusió tornar-los a veure a través de la caixa tonta. Nosaltres que hem tingut l'oportunitat de poder-los veure un per un amb les entrevistes que hem fet a a la Ràdio Pas de Vianants a Ràdio El Vendrell. Ho veig diferent. Més propers, no sé. Crec que en aquest aspecte són un privilegiat com els meus companys que hem tingut els cinc candidats una hora perquè els poguéssim fer preguntes. Potser això falla als polítics aquesta proximitat i sembla es veuen tan lluny que a vegades es confonen amb espectres i fantasmes de molts diversos colors i fisonomies.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Avui faig un any a la blogosfera

Avui fa un any que existeixo en aquest món virtual anomenat blogosfera. Inspirat en el blog de la Laia Gomis i la Marta Mercader principalment vaig voler aportar el meu granet de sorra. Ja veieu que cada dia som més. Tenim doble vida: la realitat i la virtualitat. Alguns ens coneixem en persona, altres només en una sola dimensió.
Aquest primer any d'experiència és molt gratificant. La meva intenció és seguir i anar omplint aquest altre vessant de la vida que ens envolta. Gràcies a tots per llegir-me i col·laborar i seguirem endavant que és el que importa realment.

dissabte, 23 de febrer de 2008

Què queda 17 anys després?

Avui fa 17 anys que el coronel Tejero deixava bocabadats a tots els espanyols amb el seu intent cop d'Estat. Tot i que no es cap data emblemàtica, ni 20 ni 25 ni un segle, m'agradarà veure una mica si algú se'n recorda d'aquesta data tan fatídica i que molts encara recordem intensament. Molts recordem que vam fer aquell dia. Pocs dies a la vida tenen aquest privilegi. Moltes coses no han canviat. M'agradaria veure que passaria en aquest país si un partit volgués abolir la monarquia. Voldria saber si algú demanés una república federal com a Alemanya. Han passat molts anys i tot continua com un simple copiar i enganxar. Només cal veure el pobre Estatut. Crec que aviat tindrem sentència del Constitucional. Primer han de passar les eleccions.

divendres, 22 de febrer de 2008

Proposta Trinxeiare per les eleccions

El col·lectiu la Trinxera del Vendrell com a mesura de protesta de cara a les properes eleccions generals ha pensat de posar dins de cada sobra del vot un bitllet de tren per manifestar la repulsa en vers tot el que ha passat amb el tren i l'AVE. Què us sembla? que més s'hi podria posar dins el sobre de les eleccions? Penseu que hi ha dos sobre i la cosa dóna de si el doble que unes eleccions normals.

El lema del PP

Ja he vist les cartells del PP. El lema és amb el cor i amb el cap. Uf ho tenim molt a prop tot això. Si hem d'arribar a cap de mes ho haurem de fer amb el cor fort i amb cap clar. Si volem millor transports doncs que el cor no pateixi. Molt mèdic tot plegat per portar a terme una política lliberal basada en els resultats econòmics i anar fent. Massa salut per tanta pela

Fomentar l'ús de la bicicleta a la comarca, una assignatura pendent

Sostenibilitat, medi ambient, transports alternatius, descongestió del trànsit. Tots aquests i altres termes moderns ens porten indefectiblement a parlar de la bicicleta. Un transport individual que pot donar sortida o almenys reduir els efectes de tot un seguit de problemes que cada dia estan més presents en la nostra societat. No cal llevar-se gaire aviat per veure com molts ciclistes baixpenedesencs aprofitant el dissabte i el diumenge per donar ales a la seva afició en el món de les dues rodes. Un esport sa que et permet conèixer i compartir experiències amb altres persones. Al mateix temps que és molt recomanable per a la teva salut.
Aquest considerable passió pel ciclisme que es viu a la nostra comarca no és suficientment correspost per l’administració pública ni per alguns clubs esportius. No cal ser fill de generacions gaire endarrerides per recordar el velòdrom del C.E. Vendrell on s’havien portat a terme competicions de nivell força elevat. Aquesta instal·lació de fa unes dècades que s’ha convertit en una pista a l’aire lliure que tant pot acollir un concert de música a l’aire lliure com una activitat esportista.
Durant molts anys hem sortit als principals mitjans de comunicació arran de la nostra festa de la bicicleta amb una llarga trajectòria sobre els seus pedals. Després de la dimissió de la Comissió Jan Fusté s’ha mantingut amb menys ressò que en èpoques passades, però tot i aquesta baixa forma per la que passa la festa encara es continua viva. Esperem tots plegats que revifi en aquesta nova etapa i que serveixi per donar-hi una nova personalitat.
El nombre de carrils bicicleta que hi ha a la comarca. Crec que es poden comptar amb els dits d’una mà. El famós i polèmic que tenia la sort d’unir el nucli del Vendrell amb Coma-ruga sembla ser que oficialment no es pot utilitzar quan porta gairebé mig any en un funcionament alegal. Jo sóc una de les persones que durant l’estiu passat l’ha utilitzat força vegades per anar caminant fins a la platja sense que cap cotxe et pogués donar un ensurt si optaves per l’antiga carretera de Sant Salvador. Érem molts els que compartíem els mateixos camins. Esperem que en un termini relativament proper el camí pugui estar preparat perquè la gent el pugui utilitzar. També s’ha de potenciar la seguretat i d’altres elements que el facin més aconsellable.
Si ens anem a donar un tomb per les principals carreteres de la comarca. Moltes, per no dir la majoria no gaudeixen d’una vorera de metre i mig que pugui donar una certa protecció als ciclistes. La calçada massa cops ha de ser compartida per ciclistes i vehicles amb el perill que això pot comportar per ambdós. Sense oblidar el risc afegit per la manca de protecció pels amants de les dues rodes.
No podem oblidar els aparcaments especials per a bicicletes. En alguns llocs encara en podem veure algun, però la veritat és que és una excepció.
L’actual distribució de la majoria de municipis aconsellen la bicicleta com un mitjà de transport que s’ha utilitzar d’una forma continua i assídua. Augment de les urbanitzacions i nuclis de població disseminats dins el terme. També el creixement demogràfic del municipi en els seus nuclis principals que fan que cada dia hi hagin distàncies més grans en el mateix municipi.
És molt més complicat que plantejar una sortida puntual per defensar el medi ambient o organitzar una festa un diumenge. Ha de ser una cosa amb cara i ulls que tempti a les persones que dubten de la seva utilització. Després ja vindran la resta que de mica en mica es podran anar afegint a aquests pioners.
Aquesta és una de les assignatures pendents que te la comarca. Hem de canviar el xip i anar pensant en els principals municipis de la comarca en que cada dia som més ciutat i menys pobles amb tot el que això comporta.
Publicat el 22 de febrer del 2008 al Diari del Baix Penedès

dijous, 21 de febrer de 2008

Juno: Una peli diferent, però interessant

Al final he anat veure una peli que tenia ganes de veure. No sé perquè però pel títol i pels comentaris alguna cosa amagava. Ja he trobat la solució anant al cine. Un argument senzill sobre una nena de 16 anys que ha de donar en adopció un fill fruit d'una relació amb un xicot de la seva edat. Val la pena. No hi ha gens de fantasia. És una gran realitat. Es molt important veure el tracte humà que hi ha i les coses com van evolucionant d'un punt a un altre de la trama. És un film tipus Miss Sushine que a mi em va decebre, però aquesta l'he vist amb millors ulls. Si voleu alguna cosa diferent sense gaire ambició, val la pena.

Un diari en anglès sobre Catalunya

Fa un parell de setmanes que el dijous em compro un diari mensual que es diu Catalonia Today. És un diari fet a Catalunya que vol donar una ullada a l'actualitat d'aquí amb una òptica anglesa. No està malament per veure un altre cop d'ull sobre l'actualitat de casa nostra que surti una mica del pa de cada dia. A més aquí no hi ha anuncis de polítics, ni hia coses de campanya. Alguns autors són catalans i altres suposo que anglesos afincats a casa nostra. Val al pena per desconectar una mica de tot plegat. No surt l'horoscop, però no passa res.

Alguns ja han començat la campanya

Alguns partits polítics com ERC i PSC ja han començat penjant cartells al Vendrell. Aquesta nit a les 12 comença oficialment la campanya per les eleccions, encara que ja fa dies i mesos que tot ja ha començat de forma oficiosa gens dissimulada. Crec que si superem un percentatge de votació del 50% ja podem estar contents. Podem ser moderns, però també pot haver més de la meitat de la població que passa. Resultarà curiós a quan puja el vot en blanc que no vol dir que facin cas ni a Maragall ni a PXC simplement que no tenen cap opció però si els que han fet aquesta proposta es presentessin ja veuríem si en traurien algú.
El PSOE és optimista. Molt bé. Falta que a la Chacon se li vegi el bombo. Ja veurem si treuen el Francesc Vallès que es presenta per Tarragona, perquè que jo sàpiga la Chacón es presenta a Barna. Una mica massa centralistes. Aìxò no és bo.
ERC ens diu que és de primera. De primera què? Regional, territorial? Ens vol dir que no pensa en la gent que no som de primera que és la majoria de la població. A veure que diuen els altres. Tinc curiositat. Almenys serà divertit. A les eleccions jo veig un pacte de PSOE CiU, però ja veurem. Tampoc tinc tant clar que guanyi el PSOE.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Mala sintonia entre un arbre i la porta de l'autobús de Lleida

Lleida. Passeig de Ronda cantonada Lluís Companys, arbre, parada d’autobús. De tant en tant un autobús de les tres línies que hi para. Tot això ens ajuden a emmarcar el motiu d’aquesta carta. La porta del mig dels autobusos que paren en aquesta parada senyalitzada del Passeig de Ronda al costat d’una cabina de telèfons acostuma a coincidir amb un arbre que hi ha allí que precisament no passa pels millors moments. Els viatgers que surten per la porta del mig han de superar els impediments que presenta aquest arbre amb arrels que han deixat de passar desapercebudes. Si ho mirem pam a pam veiem que el conductor pari una mica més amunt o una mica més avall no és una tasca fàcil per les limitacions espaials que veiem allí mateix.
A fi de comptes, que molts cops coincideix porta del mig del autobusos amb l’esmentat arbre. No sé si ha passat res, però abans que algú prengui mal, aquest arbre hauria de patir un canvi radical que elimines tots els perills afegits que actualment han de patir els usuaris dels autobusos que baixen per la seva porta del mig quan topen de front amb aquest representant de l’arbrat municipal.
Publicat al Diari Segre, el 19 de febrer del 2008

diumenge, 17 de febrer de 2008

Xatonada de Calafell, peculiar i una mica forçada

Quan veus la xatonada de Calafell ja veus que allò està una mica forçat. Només hi havia 10 participants al concurs de mestres xatonaires, tot i això un ha fallat. La gent del públic sentia les converses del multitudinari jurat que havia d'evaluar els plats perquè ho feien al mateix nivell que el públic i només estaven separats per una tanca de plàstic de l'ajuntament. Una de les converses és que algusn concursants havien presentat el plat amb un plat i no amb una cassola. Quan estaven parlant sobre això he marxat, perquè ja veia que allò no donava més de si. He vist algún polític. Estem en campanya ja fa dies i això és nota. He trobat molt bé que els concursants deixessin el morter amb una mica de salsa perquè el jurat el pogués avaluar. Molt bé perquè al Vendrell la salsa en alguns plats costa de trobar i això facilitat la feina del jurat. Poca participació per un matí de diumenge un xic fred. Els plats de xató que es venen s'haurien d'elaboarar tots iguals i sense que hi hagués cap restaurant que vengués els seus. Ja es nota que és una festa una mica forçada, a veure com evoluciona tot plegat.

Sweeny Todd, no val la pena

Feia dies que volia anar a veure la darrera producció del Tim Burton. He vist altres obres seves i m'han agradat, però aquesta m'ha defraudat una mica. Ambients foscos, carrers deserts, personatges fantasmagòrics. Tot això molt bé, però la pel·lícula és molt lenta i el que podia durar una mitja hora ho has de veure amb dues hores. Massa sang i carnisseria sense una clara justificació. Matar per matar. Una mena de Jhon Rambo, però de nit i a Londres. No val la pena, ja ho veureu. Us ha d'agradar molt el tema sang i fetge. Llavors gaudireu com a camells. No té desperdici en aquest aspecte.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Els cotxes sense carnet

En favor de la participació, dels drets de tothom jo sóc un ferm defensor dels cotxes sense carnet. Però quan te'n trobes un davant que circula per la calçada, perquè no hi ha vorera, t'has d'esperar a què no vingui ningú per adelantar-lo, has d'anar a una velocitat inferior i que no te'l trobis en pujada, ja canvio d'opinió. Trobo bé que n'hi hagi, però també hem de millorar les carreteres perquè hi capiguem tots alli.

Per una propaganda electoral limitada.

El dia 21 de febrer a la nit comença la campanya electoral per a les properes eleccions legislatives. Una de tantes ocasions que es menystenen molts diners amb unes finalitats més que qüestionables, si més no d'utilitat i rendibilitat dubtosa. Jo proposo que a cada municipi, en especial els grans, es posein tres o quatre vies importants per posar la propaganda electoral. A partir d'aquí que es faci la repartició entre els partits, però que deixin la resta del municipi lliure. Estem sobre informats per terra, mar i aire. No cal tantes pancartes que al final no serveixen per res. Amb els diners que sobre es poden dedicar a benestar social que bona falta que fan i més ara que sembla que no passem per uns bons moments. Ja ho sabeu. És un proposta. A veure si algun dia es pot fer realitat.

divendres, 15 de febrer de 2008

Voleu conèixer millor els nostres candidats a Madrid

No t'ho perdis

Si vols saber una mica més dels candidats que es presenten per Tarragona. El programa Pas de Vianants ha fet cinc especials per coneixe'ls una mica millor. No us ho perdeu. Vala la pena ja ho veureu. Si voleu fer un comentari el nostre email és pasdevianants@gmail.com.

El programa s'emet de 7 a 8 de la tarda al 107.1 de la fm o a través de www.rtvelvendrell.cat

El calendari és:
Dia 15 de febrer. Lluís Suñé d'ICV-EUiA.
Dia 18 de febrer. Lluís Aragonès d'ERC.
Dia 19 de febrer. Jordi Jané de CiU.
Dia 20 de febrer. Francesc Ricomà de PP.
Dia 21. Francesc Vallès del PSC.

Una petita finestra radiofònica oberta a la realitat de tota una comarca

Debat, tertúlia i entrevista són els trets principals d’una aventura radiofònica que vam encetar el passat 17 d’octubre i que es troba a les portes d’una nova fita. L’excusa principal són les properes eleccions legislatives. El nostre programa no es podia mantenir aliè a aquesta important cita. Fa força dies que treballa en uns espais especials per aquesta data. La nostra contribució és convidar a tots els caps de llista pel Congrés de la demarcació de Tarragona dels partits actualment representants a les Corts Generals. ICV-EUIA, ERC, CiU, PP i PSC per aquest ordre i partir d’avui, dia 15 de febrer i fins el proper dijous, dia 21, aniran passant pel punt 107.1 de la FM, dins les ones de Ràdio EL Vendrell. L’horari és de set a vuit de la tarda de dilluns a divendres.
Potser aquesta simple anècdota és ens mena directament a un plantejament molt més ambiciós: el debat i el diàleg. Per tant la comunicació entre les diferents subjectivitats per poder arribar a aproximar-se una mica més a la utòpica objectivitat.
L’Alfredo, la Laia, la Yolanda, el Roger, la Marta i un servidor en aquests 20 programes hem après una cosa. Tot i que en alguns moments hem arribat a postures totalment irreconciliables l’important és practicar el debat en la seva modalitat més sincera. La majoria de nosaltres ens hem conegut a través de les pàgines d’opinió del DIARI. Som persones predisposades a donar el nostre punt de vista d’una forma clara i pública. Intentem defugir de l’ambigüitat, i de la demagògia, i d’aquest esport cada dia més corrent a casa nostra que és l’abús desmesurat del políticament correcte. Alguns d’aquests sis membres tenen una clara militància en un partir polític. Molts cops coincideixen amb la seva formació, altres hi discrepen, però sempre amb un raonament i unes justificacions força entenedores. Les pots acceptar o no. Però estan allí. L’edat dels qui ho fem possible oscil·la aproximadament entre els 20 i el 40 anys. Si alguns de nosaltres en la propera legislatura o d’aquí unes quantes es troben en un ple municipal, esperem que els trets bàsics d’aquesta tertúlia radiofònic no es perdin en cap moment.
Una de les mancances d’aquesta comarca és el debat social i en aquest camp també podríem incloure el vessant polític. El Vendrell, Calafell i fins i tot la comarca a nivell global ha organitzat en el seu moments grans invents de participació que donaven la possibilitat que tota la ciutadania dissenyes els trets bàsics del nostre territori. Ha servit d’alguna cosa quan veiem el que tenim? Els tècnics preparaven uns informes. Les estadístiques eren les grans protagonistes de tot plegat. Què ha quedat després dels piscolabis final?
Cada partit té el seu mitjà de comunicació que trobes puntualment a la bústia. Alguns més elaborats, altres amb menys filigranes. Tots diuen que els millors i l’oposició són els responsables de tot el que passa. La cosa no passa d’aquí. Quants debats públics s’han fet a la comarca? Què jo sàpiga només s’ha atrevit el DIARI la passada primavera arran de les eleccions municipals. Per cert amb un gran èxit de participació. Hem d’esperar tres anys?. ¿Com és que tot i el considerable nombre d’emissores públiques que hi ha la comarca aquest debat públic no es practiqui fora dels plenaris municipals?
Jo encara recordo un programa similar anomenat les Brases del Molí a Ràdio El Vendrell. Però com és que tot això s’ha perdut quan la societat més ho necessita?
Nosaltres estem intentant a través del DIARI i de la ràdio crear un petit espai pel debat i la comunicació on la gent hi pugui participar. Ara toca eleccions a Corts Generals. En nom dels que fem el programa us convido a escoltar els nostres candidats a Madrid No us ho perdeu. Segurament us trobareu alguna sorpresa inesperada.

Article publicat al Baix Penedès, el 15 de febrer del 2008.

dijous, 14 de febrer de 2008

Algo està passant i no ho veig

Aquest matí he mantingut una conversa un xic misteriosa amb una persona que conec de l'escola. Ens veiem poc i quan ho fem intercanvíem algunes paraules. Jo li deia que el PP podria guanyar les eleccions. Jo no tinc tan clar que guanyi el PSOE encara que sigui per minoria. Ell em deia que la gent s'està donant compte d'una cosa i que guanyaria un altre partit. La veritat és que no ho entenc. M'estava parlant de CiU que no crec que aconseguieixi gaires més bons resultats que els anteriors i el que comporta fet que només estigiui a Catalunya. La coalició d'esquerres s'estava preparant per un gran nombre de representants a Madrid. No ho entenc. M'he perdut.

dimarts, 12 de febrer de 2008

S'ha acabat el xollo del tren gratuït

Ja està. Ara per anar a Barcelona, per la línia de Vilanova ja hem de pagar bitllet. Hem estat uns dos mesos sense haver de passar per taquilla, però tot el bo dura poc. Ja ho sabeu. Encara que de moment no vagi l'AVE, el fet que un tren de proves arribés a Sans és el punt i final d'aquesta mesura temporal, però benvinguda per les nostres butxaques. Estava bé perquè coincidia amb les festes nadalenques i tot ajuda a estalviar-se uns diners.

diumenge, 10 de febrer de 2008

Sergio Dalma: un gran cantant i una gran persona


Per sorpresa la meva dona i jo vam trobar per internet que el Sergio Dalma feia una signatura del seu darrer treball a Media Market de Tarragona. A la tarda de dissabte vam sortir de casa i sobre les sis que era l'hora prevista ens vam plantar a Tarragona. L'esperat músic va arribar a tres quarts de set, mentrestant una àmplia cua s'havia creat davant d'aquest centre de les Gavarres. Sergio Dalma va tenir el gest, la caballerositat i la gentilesa de tractar a totes les persones que feiem cua per la signatura del seu disc de peu, amb dos petons o un encaix de mans pels homes i intercanviar unes petites paraules. Va ser tot un detall. No es va seure ni dos minuts. Tenia una taula per signar i ho va fer tot a peu dret. A més portava un altre xicot que t'agafava la teva pròpia càmera i et feia una foto. Va ser una gran tarda. La majoria de gent rondava els 20 o 40 anys. No cal dir que quasi eren dones, però també hi havia un nombre considerable d'homes. Durant les dues hores que vam estar fent cua els peus es van refredar, però realment va valer la pena. Ens trobàvem tots molt contents pel tracte rebut.
Li vaig comentar personalment si vindria a Lleida i em va dir que el dia anterior ho havia estat parlant amb el seu mànager. A veure si el podem veure per la festa major de la capital de la terra ferma. Allí als Campus. Ja ho sabeu si us agrada i teniu l'oportunitat. Val la pena. Va ser molt més que la presentació d'un disc.
Durant el temps que ens vam estar esperant a la cua ja vam sentir tot el disc i la veritat és que val la pena. És el seu estil. Llàstima que només té una cançó en català. A veure si s'anima i en fa un treball sencer. Ja sabeu que regalar els que celebrin Sant Valentí. El preu del disc va ser 11,49 i es diu a Buena hora. Un preu raonable per a 13 cançons interpretades per aquest gran baladista amb la veu de cantant italià.

Un es pais de viejos; una mica defradudat

Tenia moltes ganes de veure l'altra pel·lícula del Javier Bardem. En el amor en los Tiempos del Cólera m'ho vaig passar molt be. La vaig trobar molt encertada i una d'aquestes propostes cinematogràfiques que no et pots deixar perdre.Aquesta altra aventura americana tot i les nominacions a l'Òscar és una miqueta més enrrevesada que la versió del Garcia Márquez. Ell un gran paper de sicopata durant tota la trama on quasi no es salva ni l'apuntador, però com a històira és una mica més complicada. Als darrers minuts finals no els sé trobar un significat clar, però ja seguiré pensant a veure que volen dir aquestes darreres escenes. Potser esperava massa i al final és el que és. És pot veure. Hi ha algun moment que es intrigant i tot, però personalment em va agradar més l'altra del Amor en los tiempos del cólera que almenys al Vendrell ja no està en cartellera.

divendres, 8 de febrer de 2008

A un mes i un dia per esbrinar la solució de com arribarem a cap de mes

Només queda un mes i un dia de condemna global perquè arribin fins a nosaltres les tan decisives eleccions legislatives del 9 de març. Ja queda ben poc per saber qui s’emportarà el gat a l’aigua en aquesta comtessa electoral. A l’igual com va passar al Vendrell, a Calafell i La Bisbal, entre d’altres municipis comarcals segurament aquest cop no ens trobarem amb un clar guanyador sostingut per una majoria absoluta més o menys ampla. S’haurà de pactar. En un país amb dos dits de seny i en nom de la voluntat popular manifestada a través de les urnes, PP i PSOE haurien de consensuar un govern d’unitat per tirar el país endavant. Però el joc polític dels partits amb el suport massiu dels mitjans de comunicació fan d’aquesta premissa una fita tan inabastable com posar els peus a Plutó. Potser per veure aquest miracle hauríem de ser atacats per una corrua massiva de meteorits espacials que amenacessin seriament l’existència física d’aquest planeta.
Si un presumpte acord polític de grans dimensions en un govern, per moltes raons, es converteix en una utopia irrealitzable per la immensa majoria de mortals, els tripijocs polítics que puguin sortir, tret de grans sorpreses, tampoc ofereixen gaire varietat. Sóc dels que pensa que l’actual majoria absoluta del PSOE és fruit de l’atemptat a Madrid i de la pèssima gestió dels màxims mandataris polítics d’aquest país durant aquells pocs dies abans de la cita electoral. El govern que surti de la cita del 9 de març necessitarà un pacte entre diferents partits.
Una cosa sembla clara. Una de les formacions que té la paella pel mànec és la federació nacionalista CiU que pot ajudar a un dels dos partits a pujar les escales de la Moncloa a canvi d’alguna cosa. No hem vist que fins ara l’Artur Mas visiti públicament cap notari, per tant totes les possibilitats estan obertes. Si pacta amb el Rajoy, aquí no passa res. Es pot arrambar amb un ministeri o similar, però la cosa no passa d’aquí. El problema el tenim si ha de pactar amb el PSOE. Quan aguantarà el Montilla amb el seu govern d’Entesa al front de la Generalitat? Després d’una legislatura i escaig sense poder participar del sucós pastís del poder. ¿Quants peixos grossos de CiU es quedaran mirant asseguts el “Polònia” sense fer res mentre que a Madrid han signat un acord per governar aquesta pell de brau? Encara que les mudances tinguin lloc al pis del costat, potser quan menys t’ho esperis entrin a casa teva i et prenguin la cartera i si fa falta el despatx que tenies tan ben paradet i amb data de possible caducitat de 4 anys sense gaires sotracs.
Al final aquestes eleccions s’estan convertint en una mena de conversa de botiga sobre els secrets d’una bona economia familiar. Uns ataquen amb 400 euros a l’any. Altres que si guanyen tots podrem arribar a cap de mes. Ja s’han acabat els grans debats ideològics on si arribaves tard a la conversa ja no sabies de què estaven parlant. Els principals líders estan plenament consicènciats que aquí el que interessa és l’economia familiar. Aquest és la millor opció. Tots hem d’arribar a cap de mes. A partir d’aquí ja serem més de dretes, més d’esquerres o ens quedarem plantats al centre de la rotonda ideològica que ningú es vol deixar escapar.
Molts cops tota campanya política que des de les festes de nadalenques es van intensificant per dies em recorda una mica el sistema de les subvencions agràries. Quan el govern ja no podia controlar els preus anava repartint uns quants fons de la UE perquè encara que les garrofes anessin molt per sota del preu de cost, tots els pagesos poguessin arribar a cap de mes. Alguns d’aquests afortunats guanyaven més diners amb aquestes aportacions dineràries que amb la venda del producte. Les subvencions cada dia van desapareixent i els pagesos continuen patint la mateixa situació.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 8 de febrer del 2008

dimecres, 6 de febrer de 2008

Per un 50% de participació en les properes eleccions

Enganyada, estafada, menystenida són alguns dels qualificatius amb que la gent titlla els polítics. Hi ha de tot a la vinya del senyor, però el problema és que el sistema no funciona i cada dia són menys els que hi confien. Molts d'aquests a canvi d'alguna cosa o ves a saber el què. La Jordina de Lleida en el seu blog aposta per una campanya del 80 % de participació. Crec que si arribem al 50% a llocs com al Vendrell i Calafell podem estar més que satisfets. A no ser que passi alguna cosa rara, hi haurà més gent que es quedin a casa que vagin a votar. Som més americans o potser alguna cosa falla. La gent ja no està tan disposada a que li aixequin la camisa. A veure si es comença a fer alguna cosa i entre tots aixequem des de la nostra posició el tema. Crec que no passem del 50% de participació. Ja ho veureu. Queda una mica més d'un mes.

diumenge, 3 de febrer de 2008

Ahora o nunca. Doncs no ho sé

Jack Nicholson i Morgan Freeman ens presenten un cant al carpe diem quan ja no hi ha gaires possibilitats de maniobra. És un film trist, però alegre perquè els protagonistes et transmeten alegria. No és res de l'altra món, però passes una bona estona i et dóna peu per riure i fins i tot plorar. No és de les millors, però tampoc et defrauda.

dissabte, 2 de febrer de 2008

Carnaval animat però sense el seu esperit

El Carnaval va començar el passat cap de setmana a Sant Jaume dels Domenys i aquesta setmana li ha tocat al Vendrell i Calafell. Algunes carrosses estan molt treballades i algunes disfresses molt originals. La gent s'ho ha currat. Els quatre penjats que a vegades s'apuntaven a la rua ja gairebé han desaparegut. Jo no he vist a ningú. Però l'esperit amb un toc llibertí del Carnaval que lluita con la senyora Cuaresma ja s'ha esfumat. No en sabem res. És una rua de gent, música i colors i amb poques varietats entre els pobles. No estaria malament que després de la rua passes una màquina per netejar els carrers. Seria tot un detall perquè el municipi sembles una mica més net.

divendres, 1 de febrer de 2008

La xatonada és una de les festes d'hivern amb més riquesa a casa nostra

Aquest cap de setmana es presenta amb força intensitat a la nostra comarca. Carnaval i xató ocuparan la part central de l’actualitat d’aquests tres dies que tenim per endavant quan el DIARI tot just surt al carrer. Encara que en principi no hi tenen res a veure, hi ha un seguit de factors que juntament amb els Tres Tombs els atorguen unes característiques comunes. No són més que uns trets bàsics que s’han anat forjant gràcies a un seguit de fets circumstancials.
El primer protagonista és Carnaval. Ahir diada de Dijous Gras era el moment de donar el tret de sortida a aquest reialme de les passions més inconfessables. Les noves tendències ens han imposat que el cap de setmana passat ja es van celebrar les primeres rues a Sant Jaume dels Domenys. Potser caurem en la temptació de caure en una única cita setmanal per a cada rua com ha passat amb els Tres Tombs. Tot i celebrar-se la festivitat el 17 de gener, els carruatges i cavalls estan un parell de mesos o més rondant, els diumenges al matí per places i carrers de força municipis de la comarca. Però si ens deixem portar pels aires que mena el patró dels animals, el Carnaval molt possiblement perdria tot el seu sentit. El que li queda perquè el vessant de crítica i riota de la societat ja fa anys que s’ha perdut. Almenys per aquestes nobles contrades. Els responsables d’aquest Rei dels pocasoltes són ferms partidaris d’aplegar el màxim possible de desfilades en un cap de setmana encara que l’aspecte d’algunes comparses i carrosses en el darrer passi de la comarca, el diumenge a la tarda a Calafell, ja estigui una mica desmillorada. Aquestes dues ofertes d’espectacle al carrer a partir d’uns pocs municipis s’ha anat espargint per la resta de la geografia. De mica en mica s’han anat afegint altres localitats a la proposta inicial i s’ha anat engrandint de mica en mica.
El xató tot i ser clarament un plat d’hivern en molts restaurants és pot menjar tot l’any.
Una proposta gastronòmica que es va estenent en el temps a l’igual que ho fa en el territori. Enguany ja són 9 els municipis del Penedès que fan realitat la seva xatonada. Uns fan concursos, tallers, exhibicions, però tots parlen en el mateix idioma del xató. Enguany un municipi del Baix Penedès s’afegeix amb la seva xatonada a aquesta oferta gastronòmica. La setmana que ve serà el seu torn. Encara no està a la Ruta del Xató. Fa una prova, però potser l’any que ve o l’altre ja seran 10 els municipis que la fan realitat. A Albinyana, mai s’ha sentit a parlar de la paraula xató com un plat autòcton. Però no crec que siguem els primers en adoptar un plat del veí del costat i estimar-lo com si fos fill nostre. Enguany farà les primeres passes. Esperem que hi hagi sort i a fer història com al Vendrell que ja enguany en fan 22 i ara ningú ho pot parar. Si les rues del Carnestoltes i els Tres Tombs són en molts municipis els mateixos. Aquesta circumstància no passa amb el xató que varia d’un lloc a un altre. A Vilafranca del Penedès en serviran una mena de vinagreta molt forta i clara per la quantitat d’alls amb que s’elabora. Al Vendrell podrem tastar un plat ben covat amb la seva truita de cigrons. A Vilanova un plat més fresc elaborat quasi al moment. Encara s’ha de decidir que és xató: si només la salsa o tot el plat.
El xató és com la calçotada un plat per menjar en grup. Cada cuiner amaga els seus secrets personals per donar el màxim bon gust en la seva elaboració. És també un plat exportable. S’ha fet a Andorra. L’any passat una senyora lleidatana va guanyar el concurs del Vendrell. És un plat de la terra que accepta força variacions. Només cal veure les opcions dels diferents municipis. El xató és un bocí de la nostra cultura servida a taula amb més opcions per difondre’ns més enllà de les nostres fronteres geogràfiques.
Publicat al Baix Penedès el 1 de febrer del 2008