La veu del poble

La veu del poble

dijous, 17 de febrer de 2011

La gran descoberta del meu amic

Una de les coses més banals que et pots trobar ara mateix per la vida és un conveni laboral. Entre la crisi i les decisions del govern Zapatero han convertit molts d’aquests texts en paper mullat fins i tot abans de néixer. Les diferents administracions sempre han gaudit d’una certa capacitat de maniobra dins uns marges legals, però la retallada del juny passat i l’actual congelació han acabat d’ensorrar aquesta mena de pactes entre treballadors i manaires per encarrilar al màxim les relacions laborals que poden donar molt de si.
En els darrers anys treballar a les administracions s’ha convertit, en alguns casos, en una mena de premi per seguir unes sigles o per ser fidel a una persona o a una formació. Aquest fenomen s’accentuat quan cap partit del consistori ha registrat una majoria sòlida. El partit en el poder s’ha vist obligat a pactar amb la resta de candidatures de per arribar a acords més o menys puntuals. Això ha portat que molta gent ha entrat a treballar en les entitats públiques com una mena de compromís polític no reconegut amb una mena fidelitat a unes sigles no sempre corresposta.. Alguns cops no se’ls hi ha exigit els mínims per desenvolupar la seva responsabilitat. En aquestos casos, els seus inferiors s’han vist obligats a treure les castanyes del foc per incompetència del seu titular, però els colors són els que manen realment. La cosa es va mantenint fins que sorgeix la propera cita electoral. Uns mesos abans, els nervis augmenten i comencen els moviments per anar buscant una solució a aquests “amics”. A alguns se’ls convocarà la plaça sense més dilacions amb un temari gairebé personalitzat perquè ningú gosi a ocupar el seu lloc. Altres no tindran aquesta sort i quedaran a mercè dels propers responsables polítics. Els nous hauran de decidir el futur d’aquests treballadors i a veure com es pot arreglar al seva situació laboral. Fins ara, la majoria de treballadors amb una excusa o altra es quedava en aquesta administració. Si abans tenia una targeta o on hi cabien anotades les responsabilitats i els càrrecs, ara aconseguirà el mateix nombre de línies però amb una nomenclatura sense contingut real. Altres quedaran fora de lloc localitzats en un despatx amb vistes a la paret del veí. Però això, per la gent que no coneix aquesta administració en qüestió no ho apercebrà en un primer cop d’ull. El que si que es notarà serà el canvi d’ubicació que pot girar 180 graus. Molts els que feien era saltar d’administració en administració fins trobar el lloc idoni, però en aquest petit país del xató tothom es coneix massa.
El problema és que actualment aquest mena de doble joc de treballadors etiquetats ja no es pot permetre en la majoria d’administracions. La greu situació econòmica no aguanta aquesta mena de tradicions que el boom econòmic havia consentit.
Els polítics els interessa tenir un conveni molt esponjós on una persona per fer la mateixa feina depèn de la via d’entrada pugui tenir més d’un milió d’euros de diferència anual en el seu salari depèn de per quina via hagis entrat. Això per als casos normals dins la tònica general, Després la cosa es pot multiplicar per 3 o per 6 quan estem davant d’autèntiques estrelles que assoleixen els màxims registres galàctics. A Calafell n’hi hagut un bon exemple que ha sabut salvar el temporal durant un parell de legislatures i encara no sé sap com evolucionarà tot plegat.
Aquesta tendència no acaba bé. Els qui sempre han fet la feina real i cobren molt menys que els nous fitxatges estrelles s’emprenyen. El primer que marca el procediment en aquests casos es baixar el nivell de rendiment perquè estan farts de suportar aquest tipus de situacions injustes. Ara amb tot aquest rebombori els qui sempre han carregat amb la feina han vist com se’ls retallava les seves prestacions dineràries. La resta, el que li han tret per un costat potser li han afegit per un altre per arribar igual al cap de mes. La situació s’ha tornat insostenible. Tothom està pendent del que passarà. De moment, a un amic meu que volia entrar a l’administració sempre li deien tu estudia, fes cursets, mou-te i ja veuràs com al final tindràs sort i passaràs les oposicions. No fa gaire me’l vaig trobar i em va dir sincerament que veient com funciona l’ajuntament del seu poble l’única cosa que soluciona alguna cosa és la política digital. A partir d’ara es dedica a fer vida social i a fer relacions. Ha deixat els cursets i el currículum i participa de tot tipus d’esdeveniments i dona copets a l’esquena de qui l’interessa. Realment li ha funcionat. Va deixar d’anar a l’atur a demanar feina i finalment es va decidir a veure el seu batlle perquè li busques alguna cosa. Ara està content perquè ha descobert realment quins són els mèrits que es valoren i ha deixat els sopars de duro per un altre. El pobre xicot el tenien enganyat fins fa poc. El que passa aquí passa en moltes altres coses. Conclusió: Els convenis només acaben servin com a perfectes candidats per a les papereres públiques, al final només són un cúmul de bones intencions.
Publicat el 18 de febrer del 2011 al Diari del Baix Penedès.

2 comentaris:

P-A ha dit...

es nota que saps com funciona l'administració...

Gloria ha dit...

El que expliques és un descobriment del pel teu amic, però pels vilatans també, sols cal fer un cop d'ull quan visites alguna administració.