La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 14 de maig de 2013

Aprendre a fracassar

El nostra procés d’aprenentatge i a mesura que les canes es van consolidant en el seu espai vas descobrint coses que de petit no t’havien dit, però que tothom sabia. Hi ha un seguit d’elements que et perfilant en aquest llarg camí que és la vida.
La lectura, l’experiència, els cercles d’amics, la família, l’entorn i la cultura en general ens aporta la base de la nostra personalitat. Anar a la universitat no només et dóna un títol sinó que et permet participar en unes altres complicitats que són les que realment t’ensenyen i et fan madurar. Avui en dia tenir un títol ho pots fer amb uns esforços bàsics, però a la fi el que compta a la vida són les persones versàtils que es puguin adaptar a qualsevol situació. En aquest país per treballar en un lloc et demanen mil històries que potser no tenen gaire a veure amb la tasca que has de realitzar en el futur. Molts cops deixen una mica de banda la finalitat per la que has estat contractat. Molts professionals són grans en la seva especialitat i coneixements, però no gaudeixen d’uns bons mètodes pedagògics adequats als seus alumnes. Llavors tot i està davant d’un pou de ciència i experiència si les aixetes que t’han d’aportar alguna cosa estan tancades poca cosa aconseguiràs. Llavors el millor és apropar-se als mestres que són capaços de transmetre els seus coneixements de la millor manera possible.
La nostra societat de ben petits ens ensenya unes normes i uns models que hem de seguir. Encara que no ho fem, en el fons també ens ofereix perfils alternatius per ocupar en el lloc a la vida. Si ets dona i has t’has de posar faldilla per ser més femenina, també tens l’opció d’anar en texans per entrar dins les dones que defensen la seva igualtat. Si és home i vols portar faldilles, la cosa encara no està solucionada, però segurament algun dia podem veure els homes en faldilles com ja en podem veure molts amb recades i ho situem tot dins la normalitat.
Si no aconseguim aquestes fites que ens marca la nostra societat, d’una forma silenciosa, abans ens podríem sentir com uns fracassats. Encara que els més propers potser ens ho pintaran com una equivocació, però en el fons estem més propers al triomf. A mi em fan molta gràcia totes les persones que van d’originals a la vida i només fan que seguir el que dicten les revistes de moda més populars. Em quedo amb cara de pòquer davant de currículums amb un munt de cursets i seminaris varis amb títols molt elaborats i que són incapaços d’aportar solucions reals a problemes quotidians. Una amic de Colòmbia un dia em comentava que algunes persones preferien portar  sabatilles esportives d’una determinada marca que no pas tenir un plat de menjar calent a la taula. Es mouen per etiquetes i per imatges. A massa gent els costa massa destriar el gra de la palla. El que realment importa al que és totalment prescindible. No entrar en aquesta mena de passarel·la de la vida que no porta enlloc més que a silenci perquè cadascú ha de saber situar-se en la societat i intentar esbrinar el lloc que li correspon.
Una de les coses que ha costat a moltes famílies que han estat víctimes dels efectes secundaris de la crisi és apropar-se als serveis socials del seu municipi. Veure’s en aquest lloc ja els produïa un mal estat que han evitat fins el darrer moment. Altres persones ja estan acostumades i ho han inclòs dins les possibilitats reals de la vida.
Hem d’aprendre a fracassar perquè al final aconseguirem el que volem. La vida ens ensenya que darrera de cada fracàs podem trobar una equivocació i més endavant un encert. Aquest és el nostre procés real. Hem de saber reaccionar. El que no podem fer és com fan molts polítics convertir els nostres desencerts en victòries maquillades de grans triomfs amb aplaudiments subvencionats inclosos. Així no anirem enlloc, perquè no som conscients d’allí on som ni tampoc d’on volem arribar. Si caminem directament a l’exit i quan aquesta situació és fruit d’una metàfora fictícia estem condemnats a caure en el pou del silenci absolut però els nostres fracassos ens han d’ensenyar a aprendre tant a nivell col·lectiu com individual, però primer ho hem de reconèixer.  Moltes persones han mort d’un èxit fictici que els ha portat no res. Com a persones i com a pobles hem d’aprendre a fracassar i tirar endavant. Però sempre hem de moure fitxa i apostem a què demà sigui una mica diferent i l’altre una mica més, per arribar al nostre objectiu que no serà ni millor ni pitjor, sinó simplement el nostre. A partir del 10 de maig