dimecres, 1 de maig de 2013

Fins quan durarà la ressaca?



L’altre dia, repassant la premsa provincial,  tornàvem a l’actualitat recordant una de les nostres gestes que ens ha fet populars en els darrers anys. El Vendrell tornava a encapçalar la llista dels municipis més endeutats de Tarragona amb 2.342 euros per habitant, per davant de l’Atmella de Mar amb 2.165 euros per veí. Dins la comarca, Calafell es col·loca en una encomiable 7a posició amb 1.870 euros per veí. El Montmell amb 17.27 tanca la representació comarcal en aquest llistat que ens aporta unes xifres realment preocupants. Municipis com Roda de Barà, Creixell i Cunit ja no surten en aquests llocs pioners en el sanejament de les finances municipals. Uns mèrits que ja no comparteixen amb els tres municipis que encara hi són ben presents.
El que s’ha de fer és un canvi de rumb. Una maniobra que encara no s’ha portat a terme. El dia que ens donin a escollir entre fer el castell de foc o l’encesa de campanar. El dia que es debati a quin barri li correspon enguany la festa dels barris marítims.  Potser haurem fet una petita passa en el camí correcte.
Aquest camí algú dia s’imposarà per si sol. Però és millor que abans que ens veiem obligats per necessitat, algú mogui fitxa i ho exposi i  ho vengui a la ciutadania. Un dia, al programa de ràdio, Pas de Vianants, que fem la Liliana V.  Calmet i un servidor vàrem portar a un regidor de l’actual equip de Govern de Cunit com és Jaume Casañas. Un municipi que no va veure acceptat el seu pla d’ajust. Però potser els hi varen fer un favor. S’ha posat les piles o, simplement, amb el temps, ha sabut sortejar la situació i plantar cara a aquestes números adversos. Evidentment que no hem vist ni llums nadalenques ni una festa major adaptada a la seva  situació. Aquest regidor ens exposava que als veïns de la localitat els hi va oferir la possibilitat de tirar castell de focs per festa major o no apujar l’IBI. La gent ho va entendre i al final van acceptar la realitat i de mica en mica van anar remant per sortir d’aquest atzucac.
Avui en dia els polítics estan acostumats a tirar endavant i qui dies passa anys empeny. Una política fins fa quatre dies tot i que no era sostenible, podria arribar al cap de la legislatura, però ara per ara hem de fer un pensament i encara la realitat.
Hem de ser capaços d’explicar a la gent el que hi ha i treballar per un bé de tothom encara que fins al cap d’un parell o tres d’anys no tinguem ni un cèntim a la butxaca.
Viure en una municipi on el deute municipal arriba a aquests nivells, on l’atur ataca amb força, on el fracàs local registra nivells molt elevats ens ha de portar a pensar molt en el nostre futur a mig i llarg termini. És una escena molt fosca. Potser la ressaca encara ens durarà uns mesos, però el dia que tot aquesta impotència surti a la llum poden passar moltes coses i no crec que siguin gaire bones. Ara per ara, tenim algun il·luminat que fa de les seves, però  darrera està la majoria silenciosa que s’ho mira amb cura. Ens esperen uns anys molt durs i tot per no haver reaccionat a temps. Potser hem de confiar que ens toqui un premi de l’Euromillones.
A més, molta gent em pregunta de que viu al gent del Vendrell? Si hi ha  molt poques empreses en el nostre municipi. Estem abocats a dependre massivament del tren o del cotxe particular per anar a un altre municipi a guanyar-nos les garrofes perquè aquí ben poca cosa hi ha.
Hem viscut massa anys del turisme, però ara ja vénen amb la carmanyola i amb la nevera atapeïda. La despesa és minsa. La quantitat ja no és directament proporcional amb el volum de negoci que podíem obtenir fa anys.
Estem condemnats a canviar. A mirar a un altre cantó. Arribarà un punt que discussions com l’encesa del campanar quedaran absorbides per la nostra crua realitat que anirà ocupant l’espai que li correspon, però se li nega contínuament enmig d’un somni absurd. Ens poden dir que tenim empenyorat fins el pal de la bandera, però nosaltres tirem endavant i aquí no passa res. No senyors. Hem de reaccionar. Jo em preocupo per les noves generacions que no podran estudiar perquè no tindran ni beques, ni ajudes socials i entraran en una dinàmica difícil d’aturar. Posar un policia a cada cantonada serà una mesura que no ens podrà ajudar en res. Potser ni ens podem permetre aquest luxe. Encara que fem alguna batuda mediàtica amb canons per agafar mosques com de tant en tant ens ofereixen.
Hem de canviar el rumb de les nostres prioritats públiques. Està bé està de festa i sortir a gaudir de molts espectacles gratis o a uns preus reduïts. No oblidem que els nostres fills també volen estudiar piano com la Judith, volen aprendre a nedar com la Deborah  i volen pintar el Francesc. Parlem molt d’Àngel Guimerà i Pau Casals. Però nois, on tenim el nostre futur? Hem de mirar amb la quitxalla que omple la biblioteca i les aules de música i les escoles i els instituts. Ells també són importants per estar sempre mirant el nostre passat.  Hem de crear la societat del demà. Per tot això, un cop més reclamo que es canviï el xip perquè potser el dia de demà haurem de tancar pavellons i escoles perquè no es podran mantenir amb uns preus inassequibles per a molta gent. Usuaris que molts cops ho fan per necessitat més que no pas per luxe. Deixem una mica la festa i pensem en el demà i en el nostre futur. Esperem que la ressaca ens deixi veure i apostar per un futur immediat ja no dic gaire millor, sinó almenys com el nostre present. Article publicat a l'Eix Diari a partir del 29 d'abril del 2013