Lucy, no es pot explicar s'ha de veure

Una peli  diferent modern i  que es deixa veure. Barreja de diferents estils. el millor de la cartellera. Apareixe diferents generes barrejats però ho fan amb certa originalitat. A la gent agrada.

Maria Cunillera, per exemple

Els Nens del Vendrell estan vivint una de les millor èpoques de la seva història comparable a l’etapa gloriosa del gran Jan Julivert, i d’això, fa més de 40 anys. Aquests bons resultats són fruit del treball, de la constància, de la fe, de l’autoestima i de la pinya real i metafòrica  que s’ha format al voltant de la colla. Durant molts anys van viure una mena de complex d’inferioritat al costat d’altres colles capdavanteres del panorama català com les de Valls, i els Minyons de Terrassa i com no, els Verds de Vilafranca. Això s’ha superat totalment. Poc a poc i tot i que en un principi va costar arrancar amb força s’anaven veient petites mostres d’aquest nova marca que ha anat vestint a la colla.

Per mi els Nens del Vendrell ha estat una forma exemplar d’integració social molt important. Si moltes entitats del Vendrell són més aviat tancades que obertes o almenys ho dissimulen molt bé si vaig equivocat. En canvi, els Nens sempre s’han mostrat cofois que la gent anés als assajos i participes en les seves construccions humanes. Poc a poc amb el boca orella i amb una campanya de conscienciació molt remarcable a través de les samarretes i de treball de grup i consciència d’equip han anat entrant en aquesta nova fase que els pot portar a mirar-se cara a cara amb les colles més grans. No és una feina immediata, sinó que és el fruit d’un llarg camí. Només cal mirar els recents caps de colla, ara mateix és la jove llorencenca Maria Cunillera amb només 27 anys. Aquesta ja va ser precedida pel seu veí Guillem Vinyes de només 21 anys. Un fet força curiós aquí al Vendrell.

En aquesta colla presidida pel Vendrellenc Rodri Sánchez no saps mai qui pot sorgir de cap de colla. És totalment un misteri, almenys  per aquells que no estem dins del rovell de l’ou de l’entitat. Aquesta política trenca amb un model massa implantat a la vila on en molts casos els vendrellencs de tota la vida (VTV) es van tornant en els principals càrrecs de les entitats vendrellenques. En canvi en els Nens aposten per la persona que és capaç d’atraure més interès de la colla, té les idees clares i l’energia i vitalitat, l’empenta i el poder de convocatòria per fer-ho realitat. És una entitat viva amb noves propostes que no surten del copiar i enganxar que massa cops s’utilitza en aquest país. Molta gent no tenia la sort de conèixer a la Maria Cunillera. La primera dona cap de colla de l’entitat quasi centenària, però avui en dia gràcies a la seva tasca i a la  gent que l’envolta és una persona popular que se sap enfrontar molt bé amb els mitjans de comunicació i alhora gaudeix del respecte i consideració que es mereix dins i fora la colla. És una persona que representa el motor de l’entitat que està integrat per moltes persones amb la camisa vermella, però a ella li toca per dos anys fer el paper més visible, el de cap de colla.

Els Nens del Vendrell s’acosten perillosament als 90 anys de vida amb moltes històries memorables i altres per oblidar. Crec que recordar que algun d’aquests especialistes del món casteller em va recordar un dia que era l’única colla que havia guanyat el Concurs de Castells de Tarragona i per altra banda, també havia tingut la dissort d’anar a aquesta cita bianual i tornar sense cap punt a casa. Dos extrems totalment diferents, però que s’han donat en aquesta colla que representa una mica la història de la vila i comarca. Veient el seu camí podem entendre força que és allò que s’ha viscut al seu voltant. Tot i dir-se els Nens del Vendrell ha estat integrada des de sempre per persones vingudes d’altres localitats i en especial Llorenç del Penedès i també del meu poble, Albinyana.

La Maria Cunillera va començar a finals del passat any i durant aquests dos anys tindrà l’honor de ser la cap de colla dels Nens. Segurament després d’ella vindrà una altra persona amb camisa vermella segurament pels que ho mirem de fora aquesta és totalment imprevisible, però segur que serà una nova baula per fer més forta i sòlida l’estructura d’aquests Nens que han estat de les poques entitats que han sabut aprofitar en la seva pròpia pell aquest fort increment demogràfic de la vila i comarca. Moltes persones s’han apuntat a portar la seva samarreta vermella. Castellers de tots colors i condicions, famílies senceres que se senten a gust vestint aquests colors i tenen les idees molt clares. Maria Cunillera quan es parla dels Nens representa el nom anònim de moltes persones anònimes que tenen una mateixa passió i uns mateixos objectius i són molt conscients que treballen tots en equip. Molta sort i endavant a totes les persones que són una part d’aquesta jove llorencenca. Article publicat a partir del 19 d'agost del 2014 a Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eix Diari

Jordi Pujol, tot el que puja baixa i ràpid.

Jordi Pujol i la seva família ha caigut del santuari dels pilars de Catalunya. Ell que era admirat pels del seu partit i pels altres, ara que ja té una edat s'ha de veure avergonyit per haver fet el que ha fet amb la seva família de complice. Ja només ens queda la moreneta i esperar que el Barça millori. Un dels últims actes públics de Pujol encara com a Honorable el va tenir a Calafell quan va venir per celebrar els 25 anys del vot salvavides. Alguns el poden perdonar, altres el poden arribar a entendre, però està clar que el paper que podia jugar més simbòlic que altra cosa s'ha desfet a trosset. Molts el veneraven, ara ho hauran de fer en la discrecció o assumir que també és humà. Esperem que la moreneta no sigui cap falsificació sinó anem apanyats.

Gin Tonic, a partir dels 40. Bull Dog per favor

Fa uns mesos que he entrat en la dècada dels 40 llavors necessites alguna cosa diferent. Un cop superada els cubates i deixada de banda les clares, necessites alguna cosa que et permeti fer una bona digestió. Llavors ara sempre que puc em demano un gin tonic. Estem davant d'un fenomen de masses i perquè no t'enganyin has de saber com combinar-ho. Jo sempre em decanto pel bull dog que és una gran ginebra que amb una bona tònica aporten molt bon rotllo. Us ho aconsello.

Semàfors a la vendrellenca

El difícil  món de les cruïlles viàries és un dels temes que aporta més comentaris i queixes dins l’àmbit de la mobilitat urbana on tots hi estem implicats.  Cadascú ho pot veure des de diferents punts de vista. No és el mateix un vianant carregat amb un carret de la compra que un conductor dins el seu vehicle que arriba tard a la feina. A vegades ens costa creure que una persona sigui capaç de comprendre els canvis de perfil que se succeeixen en una mateix usuari segons el personatge que ocupes en l’escena.

Un dels punts calents de la circulació del terme municipal del Vendrell en aquestes dates estiuenques són els semàfors que hi ha a la cruïlla entre Av. Generalitat i Parlament de Catalunya, tot just abans de passar el pont de la Renfe de Coma-ruga. Quan el volum de trànsit és molt alt aquests es desconnecten. Per consegüent quan la cosa minva doncs tornen a funcionar com si res. Sobre aquesta política de combinar roig i vermell hi ha diferents opcions.  Jo sóc dels qui creuen que s’hauria de fer al revés: quan hi ha molta concentració de vehicles haurien d’estar activats per regular la circulació. En el cas de semàfors tancats, els vehicles que s’incorporen per la cruïlla de Parlament de Catalunya han d’esperar una bona estona a poder continuar la seva marxa. En canvi, entre setmana i en altres mesos per allí no hi passa gaire gent, llavors entenc que no cal estar parat com un mussol davant el llum vermell. Potser la millor solució seria una rotonda, però no hi ha gaire espais per infrastructures  d’aquestes característiques i per plantar una andròmina al bell mig com trobem a altres parts del municipi ja està bé com està.

Un altres dels punts més interessants que trobem al Vendrell està a la carretera de Valls. Allí tenim un semàfor molt bonic que regula la circulació amb el carrer Santa Anna i el camí dels Molins. L’invent va molt bé pels que vénen pel camí dels Molins, però pels que transiten per la carretera de Valls i troben davant seu un vehicle que vol girar en un carrer adjacent i no es pot moure perquè el carril contrari està ple no els hi fa molta gràcia. Sempre hi ha un bon jan que deixa passar al veure la situació creada. És un d’aquests llocs que a vegades, per la manca d’espai, et trobes impotent davant un semàfor verd i sense poder avançar pel vehicle del davant que no es pot moure..

Els més optimistes demanem que algun dia es puguin coordinar els semàfors de l’Avinguda Baix Penedès. De moment, cadascú va per lliure i no vol saber res ni de l’anterior ni el posterior. Hi ha uns semàfors que funcionen per presència i els altres van segons estan programats en unitats de cruïlla, res a veure amb la propera intersecció vial. A vegades, quan els semàfors s’esgavellen i no hi ha gaire circulació, la veritat és que s’agraeix perquè tot és molt més fluid no cal estar allí com un estaquirot esperant que la llumeta canvií de color quan no hi ha ningú tombant per aquella zona.

Un dels punts que necessita una solució és la cruïlla entre la carretera de Sant Salvador i l’Avinguda Palfuriana. En aquest punt i en moments de molta densitat de trànsit s’organitzen petites cues i en especial pels vehicles de les vies que provenen del Vendrell. Aquí falta alguna actuació per evitar aquesta cita perillosa.

Un dels altres punts divertits del Vendrell són els semàfors que hi ha al final de la Rambla. Trobem en poca distància uns quants semàfors unit a la important cruïlla de carreteres que hi conflueixen.. A vegades es produeixen llargues cues perquè la senyalització lluminosa i vertical no poden absorbir el trànsit rodat. Per altra banda, tenim un altre element que cal destacar perquè per allí per diferents motius es concentren molts vianants que es veuen obligats a creuar aquesta cèntrica via vendrellenca convertida en carrer però que encara manté una intensitat molt elevada de vehicles.

Per acabar recordem una de les facetes que s’han perdut de la policia municipal. Un agent regulant la circulació. Ara per ara encara es pot trobar al sortir de les escoles i en moments puntuals. Abans es podia veure molt més a sovint que no pas en l’actualitat que només apareixen en els casos estrictament necessaris. A l’estiu estan molt bé repartint-se el passeig marítim amb el top manta,  una història que no acaba mai. Trobo però, que no estaria gens malament que algun en moments i punts claus recuperés aquesta tradició que els més veterans ja tenien assumida com el pa de cada dia. Article publicat a partir del dia 12 d'agost a l'Eix Diari, Diari del Baix Penedès i Baix Penedès Diari

La necessitat de fer vacances

En aquest país tothom fa vacances. Rics, pobres i tothom agafa uns dies i fa vacances. Pot anar a l'altra banda del món o a un hotel del poble del costat i desconnectar. Una mena de tornar a començar. Un reset com fan els ordinadors però aplicat a les persones. Realment s'ha de fer. No és important ni fer fotos, ni video ni fer molts selfies. No cal anar molt lluny. La gràcia és fer algo diferent desconnectar i al tornar veure el món una mica diferent, que al cap de poc serà igual, però almenys durant uns dies el veuràs d'un altre color. Hauria de ser obligatori fer vacances per a tothom encara que sigui al poble del costat. Fer servir el mòbil el menys possible i trobar-se a un mateix.

Santa Oliva i la Bisbal del Penedès i les seves carpes

Hi ha ajuntaments com el de Santa Oliva i el de la Bisbal del Penedès que per diferents motius han estat objecte de crítiques i també d'elogis, com no. Però una de les coses bones que tenen aquests ajuntaments és que per la festa major tenen una carpa muntada que acull orquestra i una part important del públic. Realment aquesta és una iniciativa que tot i el seu cost dóna molts bons resultats. Ells hi han apostat i realment val la pena. A veure si altres entitats s'ho copien així no cal patir en cas de pluja o si més no quatre gotes d'estiu.

Un gran gran Toni Albà amb el seu nou espectacle.

Jo a vegades no crec en els actors mediàtics perquè quan els veus en directe repeteixen el mateix de la tele i a vegades fins i tot resulten avorrits. Però ahir a la Bisbal vaig gaudir de valent amb el Toni Albà i la seva Audiència Irreal. Ell solet es va saber posar el públic a la butxaca amb un espectacle que tot i que ja està força sobat a la tele aporta coses noves, interessants i que fan riure. Aquest és el mèrit que ha sabut treure suc a un projecte molt explotat. Us ho recomano. És original dins el que us pugueu imaginjar, fresc. A més el noi sap tractar molt bé a la gent que es va voler fer fotos amb ell. Hi ha actors que pleguen i marxen. Ell va saber atendre a la gent. Un 10 artista i que la tele no esborri mai la teva gran classe.

Un matí de dia 15 raro al Vendrell

Avui és un dia aquests raros. Fa uns anys al Vendrell tot estaria tancat i no hi hauria mercat, però la crisis i el dia clau ha provocat que els paradistes del mercat del divendres demanessin de poder fer mercat. Evidentment els hi han concedit i clar el Born també està obert. Algunes botigues aprofitant la circumstància també han obert, però no totes i es d'aquells dies que has d'intuir si la botiga on vols anar està o no està tancada. També han obert les grans superfícies fins al migdia com tot. A la tarda està clar, però al matí és una mica incert. Ja sé que tothom es lliure de fer el que vulgui, però en dies com avui hi hauria d'haver una mínima pinya.

A la recerca d'ofertes

Les noves tendències comercials aposten bàsicament per les ofertes. En les nostres comarques amb un alt índex d’atur, els nivells baixos de renda familiar i les moltes tragèdies personals que ha provocat el fi de la bombolla immobiliària ha convertit que els descomptes, rebaixes i similars siguin elements primordials alhora d’anar a comprar. L’oferta que tenim a la comarca és força variada, tenim moltes de les grans marques que de mica en mica s’han anat instal·lant a casa nostra perquè ja som una comarca important i amb més de 100.000 persones en temporada baixa i el doble en els mesos més concorreguts ens hem convertit en una contrada predilecta per les grans cadenes.

Tot i que hi ha algun centre que aposta per uns preus més reduïts que la competència, en general, la diferència és minsa i la gràcia és d’aquell que sap treure partit de la millor combinació de qualitat preu.

Fins fa quatre dies havíem d’anar a realitzar aquest esport adquisitiu necessari a altres localitats veïnes com Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i fins i tot Tarragona, però ja ho tenim quasi tot aquí. Evidentment encara no podem aspirar a un Ikea, però en aquest camp del mobiliari i bricolatge també tenim una oferta adequada a un nivell que la nostra comarca pot demanar per les seves condicions.

Aquest procés s’ha produït especialment en la darrera dècada a mesura que un darrere l’altre, les grans superfícies han anat fent-se el seu lloc a casa nostra. Aquest fet ha provocat que el comerç de tota la vida hagi patit les seves conseqüències i s’hagi hagut d’espavilar. Baixar els preus perquè siguin més competitius o simplement tancar les portes. Altres més intuïtius han buscat oferir productes més selectes que costa de trobar en aquests amplis espais.

Un dels problemes greus del Vendrell és el preu dels lloguers dels locals comercials. A Vilafranca es poden trobar preus molt més assequibles que no pas al Vendrell i és prou evident que el moviment al carrer entre les dues viles penedesenques mostra unes diferències força clares. Aquest és un dels temes que s’han d’anar perfilant amb els temps fins que els propietaris siguin prou conscients de fins on pot arribar el negoci del llogater. Ara alguns es poden permetre el luxe de tenir un establiment tancat en un lloc comercial, però potser d’aquí un temps per diferents i variats motius, el seu responsable haurà de buscar una solució per ingressar alguns diners per aquest espai cèntric. És una fenomen que fa la seva via i algun dia crec que arribarà, només cal esperar una mica. Esperem que no gaire sinó continuarem veient en els nostres carrers principals aquests trists cartells vistosos de es traspassa, es lloga o es ven.

No estem en una comarca sibarita on la gent vingui a gaudir de les excelsituds de les nostres aigües, ni estem en un lloc on el turisme sigui de 4 estrelles i més sinó que tot i tenir aquestes excepcions a casa nostra,  no és el que més abunda a les nostres contrades. Només cal anar un diumenge al matí a la platja i veure les neveres que porta la gent al costat de l’ombrel·la.

En aquesta localitat, un dels punts que ha triomfat amb escreix és la via verda que comunica el Vendrell amb els barris marítims. Per una banda, han baixat considerablement els abonats al Patronat Municipal d’Esports i la gent ha decidit doncs estalviar uns calerons i aprofitar aquesta ruta que registra molts més usuaris que no pas la Rambla del Vendrell, un fet força curiós.

Inclòs en els concerts d’aquesta darrea festa major del Vendrell s’ha vist una guerra de preus. Alguna barra oferia botelletes d’aigua a 50 cèntims, una proposta força inusual en aquestes cites quan el més normal és pagar el doble. L’aparició de locals que oferien mojitos i gin tònics per 2 euros han provocat que les barres hagin hagut de baixar preus, juntament amb l’oferta del “botellon”, un exercici cada dia amb més usuaris. Aquesta practica provoca que en el fons tothom hi perd diners, però alguns s’ho pensen dos cops abans de posar la nevera dins el cotxe aparcat en una zona cèntrica. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'EixDiari a partir del dia 6 d'agost.

El top manta actualitzat segueix en peu al Vendrell

Aquest dissabte hi havia una 30 de vendors top manta a la zona de l'Hotel Europa. La polícia municipal estava a la zona de Coma-ruga. La mateixa història de sempre. Poden agafar un cotxe, dos cinc plens de samarres del Barça, però la història continua. No és un problema local ja és de caire català i fins i tot peninsular, però pel que sembla no interessa a algú que això s'arregli. Anar remenant la perdiu aquí i allà. Agafar algun pringat, espantar a algun negrito i aquí no passa res. Potser algun dia algú ho arreglarà, però de moment com sempre. Abans venien cds i ara samarres, cascos, bolsos i altres històries. Es van actualitzant. Tot segueix igual. Potser sinó hi ha 300 com hi havia hagut al Vendrell fa uns anys, ara es reparteixen més, però de ser-hi i són. Mentre hi hagi compradors i la llei estigui mal feta ningú hi pot fer res i a algú no l'interessa pas. Potser algun dia se sabrà, però encara han de passar uns anys.

Benjamí Català Benach ens porta un nou gran llibre del Penedès

Hi ha persones a la comarca que fan una gran gran feina i són persones discretes que passen més aviat desapercebudes per la resta de gent. Persones amb grans dots i qualitats i moltes hores dedicades en allò que tenim més proper. Treballadors incansables que a més a més senten la necessitat de publicar el fruit de la seva tasca amb els seus diners i alguna petita ajuda que reben de fora. Aquesta és la història de Benjamí Català Benach que l'any passat va editar el seu darrer treball "Restes, rastres, runes i records". Un gran repàs per alguns dels jaciments més importants del Baix Penedès interior amb uns bellísims dibuixos de tot allò que ens parla. Persona que coneix el terreny de primera mà. Gran historiador que ha regirat fulls i fulls esgrogueïts per trobar una mica del nostre passat més nostrat. Ens parla de casa, masies, pous, camins marges i ens ho dibuixa a la perfecció perquè poguem descobrir el seus secrets amagats que molts cops ens passen per alt. Ens ho compara amb altres de l'Alt Penedès i del Priorat i Òstia Antica si fa falta. Un d'aquells llibres d'aquells hereus de la terra que s'estimen el seu entorn. Un gran gran treball molt documentat i amb uns dibuixos que són genials. Us el recomano. Jo l'he comprat per uns 30 euros a la Llibreria Mitjans del Vendrell. La gent que us agrada el camp d'aquí i de més enllà veureu de seguida que esteu davant una gran obra. Un bisbalenc incansable que fa una gran feina de formigueta per conèixer el nostre territori i tenir un record d'algunes coses que ben aviat ja formaran part de la història.

Més del mateix a la platja de Sant Salvador

No em podia perdre la cita de la nova oferta vendrellenca, zona marítima, la festa dels pirates amb un nom més nostrat com és la de bótes i vi. Al mig de la plaça no hi faltaven el Mas Perdut, pastisseria Conflent, un del Papiolet que es deia sol serè o similar, Ceolpe i potser algun altre, pero no gaires més. Sobre les 20 hores muntava el Lluïsot de Bonastre. Allí hi havia aquests i a un costat i al passeig marítim doncs no hi faltaven les titelles, els formatges de Morella, el pa i els formatges que ves a saber d'on venien, bijuteria, coixins per estar mes tovet i altres propostes. Aquesta és la primera vegada, crec jo, que al Vendrell hi treballa una empresa que es dedica a muntar mercats temàtics: medievals, pagesos, mariners i el que faci falta. Un esport que a Calafell treballen al 200% perquè en fan els popets, terrossos, el medieval i també fan el del Penedès que és més del mateix però a la Rambla que uneix poble i platja. Trobo  molt bé que es facin i que vingui gent de fora, però torno a dir que la gràcia és com el vine tast o similar que són gent del poble que ho fan i no pas d'altres indrets. Hi havia gent perquè sinó hi ha gent passejant un dissabte de principis d'agost amb bon temps apaga i vamonos. Això un 10 de gener tindria més merit. A més en aquestes coses tothom hi fa cap perquè això del menjar no falla mai Hi havia més gent escoltant un grup de corda a Vil.la casals que no pas a la fira dels Pirates. Suposo que altres cellers i obradors de la localitat i comarca no hi van voler participar pels seus motius però omplir per omplir pels temps que corren no és el millor. Primer hem de vetllar pels de casa i si aquests no volen venir, algun motiu tindran, omplir per omplir no és temps. Estem donant una imatge que no és la nostra i tampoc resulta atractiu perque és un model massa que ja estanmés que sobat a casa nostra. Sempre són els mateixos i s'han de buscar coses més representatives. No se si molta gent va comprar gaire, la veritat. No és veia gent amb els gotets amunt i avall. La millor hora és al vespre. si vas al migdia per allí pots quedar mig fregit. La idea de la fira no és delt tot dolenta, però s'han de canviar moltes coses. Aquest espai pot donar molt més de si amb més gent d'aquí perquè la participació de gent de la comarca era ben minsa en el conjunt global. Potser primer buscar altres dates. Ahir hi havia massa coses alternatives. A la nit del dissabte alguna de les paradetes van acabar ben tard potser més enllà de l'una de la nit. El diumenge al vespre algunes parades van acabar totes les existències. La gent anava amb una mica de fam i va arrassar amb formatges de Morella i coques del Conflent. No hi havia pietat .

El Chef, una peli amb lliçó incorporada

Hi ha pelis que les haurien de posar a les escoles i haurien de ser de visió obligatòria pels alumnes. Aquest és el cas de Chef una peli americana que mostra la vida d'un cuiner que vol fer coses noves a cuina però el seu cap no el deixa. Al final toca el dos i es munta la seva petita empresa i dóna molt de si. Ajudat pel seu fill amb el twitter i per algun amic de veritat aconsegueix el seu somni i deixa de fer sempre el mateix com l'obligaven. És un cant a l'optimisme, a l'alegria una mostra d'allò que s'ha de fer quan necessites sortir d'un marc que t'agobia. Un exemple per moltes persones. És una lliçó de vida i esperança en aquests temps que corren.

No t'oblidarem sr. Manel Bofarull

Avui ja fa cinc anys que ens va deixar Manel Bofarull, un savi d'Albinyana i del Penedès. La seva gran il.lusió era arribar al segle XXI, però la seva següent fita no la va poder veure en vida. Ara es tractava del Mil·lenari del seu Albinyana estimat. Moltes persones el recorden, en les seves paraules i en la seva forma tan especial de ser. Albinyana seguirà el seu pas cap a un proper mil.lenari però molts recordarem sempre aquesta gran persona que ha va tornar al seu municipi adoptiu les seves figures històriques com en Xaconin o la família dels Robert  entre altres herois populars que gràcies a ell avui en dia coneixem alguna de les seves gestes. Segur que des del més enllà segueixes parlant a l'ombra amb les persones que algun dia van passar per aquest petit poble d'Albinyana. No t'oblidarem, sr. Manel.

Societat alternativa vendrellenca

Després de veure experiències altament positives com la Nit al Mercat, el Shopping Night, el Vine Tast i el Vine Tastets et vas donant compte que els vendrellencs anònims han decidit ampliar la seva oferta comercial amb cites especials fora de les formes oficials. Fins ara aquest tipus d’esdeveniments anàvem gairebé tots a càrrec de les entitats públiques i amics del partit que venien a representar la veu popular, però molts s’han acabat convertint en un acte mediàtic de presumpta participació ciutadana.

La gent cansada de pagar impostos i patint els efectes de la crisis ha decidit sortir al carrer a fer realitat allò que els passa pel cap. Plantejar les seves propostes que no tenen res a veure amb les oficials que cada dia estan més lluny de les que la societat demana i es veuen menys representants de la vila en aquests esdeveniments públics. Ara estem vivint una doble cultura, per una banda la Fira de Santa Teresa que va perdent pistonada a mesura que passen els anys perquè ja no representa el batec d’un poble i per l’altre costat aquesta cultura alternativa que treu al carrer cites multitudinàries com el “Shopping night”. Ara per ara conviuen. El proper pas és que la voluntat popular vagi agafant protagonisme a aquesta herència del segle XX que no hem volgut actualitzar víctimes d’aquest enganxa i copia que ens marca el nostre dia a dia.

Aquest fenomen que passa en el comerç també s’està estenent a les festes majors alternatives. Enguany, amb excuses barates se’ls han tret de sobre, però fa uns pocs anys tothom recorda el gran èxit que va tenir la primera festa major alternativa celebrada el 2009 a la zona del carrer Colom. Un triomf que el proper any es va convertir en ensopegada que va finiquitar l’invent perquè enguany vulgues tornar a sorgir. Però l’actitud actual del consistori els ha donat una carta blanca per difondre als quatre vents aquesta negativa municipal  a menys d’un any de les eleccions municipals claus amb un resultat que aparenta molt complicat.

En el vessant cultural un exemple clar el tenim en la Fira d’Entitats que se celebra cada any al maig al Vendrell. Ja portem 3 edicions. Després que el consistori muntes fa més d’una dècada una fira d’entitats local i una de comarcal alternatives que per qüestions de pressupost i de rivalitats polítiques se’n van anar en orris. Al final la pròpia gent ha creat la Fira d’Entitats en la seva mesura justa i quan els protagonistes realment creuen que és millor. Abans s’aprofitava la infrastructura de la Fira, però gràcies a la crisis i la mala gestió política  ha sorgit una imatge que si que representa realment el teixit associatiu local amb les seves carpes i entitats.

En la societat la gent ha de tenir més pes específic, s’ha de començar a moure. Per això hem de crear protocols no molt rígids per organitzar les nostres festes. Un exemple clar és la festa major que cada any pateix petits canvis perquè no té un protocol escrit. Hi ha unes tradicions populars que tothom respecta, però falta estipular clarament els papers que han de fer els Portants d’Honor, els Administradors de la festa i altres elements que han esdevingut pilars bàsics. A partir d’aquí ja es pot treballar, però primer hem de tenir el marc clar. Evidentment que s’han de portar a terme variacions, però intentant mantenir el corpus bastant clar per a tothom.

En un poble que ha tingut uns representants socials molts cops massa polititzats en un costat o altre, ja és hora que el poble surti i pugui dir la seva independentment del que vagin dient els caps espirituals del partit. Suposo que això es reafirma  ara que som molta gent i els partits clàssics estan perdent pes específic a mesura que se’ls hi va veient el llautó. La crisis i la pressió fiscal han fet molta feina per mobilitzar a la massa fins ara anònima. A partir d’aquí ha de ser la gent del carrer la que moguda per un impuls natural, solidari i de grup passi a marcar el pas del dia a dia, tenint el compte que la classe política encara viu al segle XX i pel que sembla encara no vol arrencar el full del calendari amb el seu llenguatge heroic i salvador social.

Les coses estan començant a canviar. Un dels elements claus és la crisi que ha provocat que la gent s’espavili i deixi de viure sota el paraigües del veí. Article publicat a partir del 30 de juliol al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari

La nova del Planeta de los simios, recomanable.

No havia vist mai cap peli del Planeta  de los simios. Ahir vaig anar  a veure  el amanecer en el planeta de los simios. Es una proposta que parla dels pactes humans  de paraula i de la confiança i  no  saps mai qui és el  teu amic real. Dura més de dues hores, però passa ràpid la veritat. Apta per  a totes les  edats amb poques escenes de batalla.  Recomanable ara que és  estiu.

Moments especials en el sopar del carrer Quintanes d'Albinyana

Una vetllada molt especial va tenir lloc ahir a la nit al carrer Quintanes d'Albinyana. Jo sóc fill d'un dels extrems d'aquest carrer i des de fa uns 30 anys se celebra un sopar al carrer amb més o menys assistència. Jo per diferents motius només havia anat un cop a la cita social. Però enguany no m'ho volia perdre el temps passa i les coses canvien. Ja fa dies que moltes persones del carrer treballen seriosament per fer realitat aquesta cita anual i la veritat és que va sortir rodona. Primer varen organitzar jocs per la canalla i sobre les 10 va començar el sopar. Erem unes 90 persones i el menys important és el menjar tot i que estava molt encertat. La gràcia va ser recordar personatges, vivències i anècdotes d'aquest que és un dels principals del municipi. Perones que fa més de 20 anys que no havia vist i altres que no coneixia de res tot i que viuen en aquest carrer on vaig viure la meva infància i adolescència i una mica més. Allí estàvem els que ja no vivim, els que viuen allí i altres persones que s'hi van afegir per fer més gran la festa. És va fer un petit homenatge al Pepito i la Maria que han estat sempre com la casa d'acollida per als més menuts. Era una família que vivia a Barna i venia a passar els caps de setmana i sempre tenia i té les portes obertes a tothom. Van passar molts records pel cap i més encara mercés al llibret molt currat i al recull de fotos passades per la pantalla improvitzada. Moltes gràcies per tornar a recordar un temps i un lloc que en poc temps ha canviat molt. L'any que ve hi tornarem. Moltes gràcies a tots els que estaveu allí. Ens veiem.