En una entrevista al programa que faig a Ràdio el
Vendrell anomenat Pas de Vianants vaig decidir entrevistar a dues monitores de
l’Esplai Zig zag del Vendrell, la Clara Pizarro i la Marta Juampere. La meva
intenció era donar un cop d’ull a la realitat d’aquests espais d’oci i
aprenentatge pels més joves de la casa en una època en què les xarxes socials i
les noves tecnologies van ampliant el seu radi d’acció social.
El desenvolupament del programa va seguir el seu
curs normal, però sempre hi ha alguna cosa que és la que queda en la memòria i
que mereix una petita reflexió. En aquest cas potser per la seva obvietat, però
es mereix un tracte a banda.
Jo els vaig preguntar a les joves quin era aquells
comentaris dels joves que els sorprenien. Elles em va dir que no entenien
perquè a places públiques com per exemple la Pep Jai hi havia un cartell on es
prohibia jugar a pilota.
Jo sóc fill d’Albinyana i no recordo de
l’existència de cap d’aquests cartells en tot el municipi. La quitxalla de
llavors evidentment que jugàvem al carrer i contents amb pilotes, trossos de
pal simulant pistoles i òbviament a les noies no els faltava les nines no tan
sofisticades com les actuals. Buscàvem portals que per uns moments es
convertien en porteries on defensàvem que no entres cap pilota contrària.
Avui en dia quan agafem els calçots amb guants per
no embrutar-nos les nostres virginals mans ens estem tornant més senyors i
sense donar-nos compte estem deshumanitzant els nostres espais públics.
Evidentment que la gran tasca en aquest sentit ho realitzen les noves
tecnologies que crea universos virtuals cada dia més assequibles a les nostres
economies maldestres.
En aquestes places on no poden jugar la canalla
tampoc hi podrem posar taules de bars o restaurants perquè el murmuri de la
gent trenca el nostre son i ens quedem tota la nit en vetlla per no poder
conciliar el son.
Evidentment si vivim en una primera planta sobre
d’uns locals tenim molts punts, especialment al Vendrell o a Calafell que sota
hi posin un bar o un restaurant. Si a sobre hi tenim una vorera i vist els
precedents que hi ha, clarament tenim tots els números que algun dia ens trobem
en aquesta situació.
No és una situació tan evident com aquells que
s’acaben de comprar un pis al costat de la via del tren i es queixen del soroll
dels combois.
Per favor, una mica de coherència a tots plegats.
Si ens dediquem a evitar tots els excessos potser que posem al costat de cada
ciutadà un policia municipal amb una llibreta de sancions.
Evidentment un dels punts bàsics de la nostra
societat és la convivència. Això vol dir que tots tinguem el nostre espai vital
de llibertat. Quan algú trenca aquestes normes bàsiques hauria de rebre algun
avís per evitar que ho tornes a repetir.
Si la gent juga a pilota en una plaça pública com
és normal no hauria d’haver-hi cap inconvenient, és una cosa força lògica.
S’hauria de vetllar perquè tothom respectés als altres en una mena d’harmonia.
Tothom ja es prou gran per saber fins on pot arribar a títol personal o als més
menuts a través dels seus pares, però hem d’aprofitar aquests espais vitals que
són de tots. El que no podem fer és prohibir que els nens juguin a pilota
perquè n’hi ha algun que presumptament trenca les normes de convivència.
Llavors limitem excessivament el paper de les places públiques.
Un exemple d’aquest discurs ambigu dels polítics
la tenim a la pista esportiva dels Països Catalans del Vendrell. Tenim una
pista esportiva per joia dels nens que hi volen jugar. Llavors l’hi vàrem
treure les porteries i cistelles de bàsquet per joia dels veïns que es
queixaven del soroll. Llavors tots contents i enganyats. Quin és el resultat d’aquesta combinació de
sinergies públiques? Doncs que els nens
hi juguen igualment, però en comptes de tenir porteries de fusta com deu mana,
hi posen els jerseis i jaquetes dels jugadors que limiten l’espai on es pot
marcar gol. Quan jo era jove, al meu poble, Albinyana la gent ja entenia de
normes socials. No calia posar cap cartell que a les 12 de la nit no es podia
jugar a pilota al carrer perquè la gent ja ho entenia. Ara per ara que les
normes socials van perdent pistonada es fa necessari posar aquests avisos que
la nostra generació ja tenia assimilats.
Un dels problemes que tenim i que encara no s’ha
pogut trobar la solució miraculosa són les bicicletes als passeigs marítims de
Calafell i el Vendrell. Normes, cartells i senyals són una cosa que queden
obsoletes si apliquem el sentit comú. No cal tenir un master de mobilitat per
saber que el diumenge de Pasqua a a la tarda no pots anar en bicicleta per
aquests espais. Necessitem un a mica de seny que ens allunyi de la rauxa. Hem
de tenir clar la situació en cada moment i no ens calen senyals que ens prohibeixin
anar en bici pel passeig a l’estiu, quan en aquesta temporada hi ha molts
moments que hi pots circular plàcidament sense generar cap problema amb ningú. Artiocle publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès diari a partir del 23.2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada