La veu del poble

La veu del poble

divendres, 12 de febrer de 2016

Sancions i realitats


No fa gaires anys  la majoria de gent ens podíem considerar uns privilegiats. Cada dia hi ha més persones que van perdent aquests poders i es va fent realitat aquesta llegenda urbana que afirma que la classe mitjana no ha existit mai. Només era fum. La situació actual va posant cadascú en el seu lloc. Una tasca feixuga i lenta i no saps mai com en un vaivé de la vida pots acabar a l’altra costat de la línia roja.
Els polítics sempre han solucionat les coses les infraccions amb sancions. Tant si anaves a massa velocitat, com trencaves un vidre del veí amb la pilota sempre acabaves pagant uns diners. Si eres un bon pagador et podien fer una rebaixa i sinó doncs recàrrec i anar fent fins que algun dia no tenies més sortida que anar al banc i reconciliar-te amb el teu passat discutible.
Avui en dia les coses han canviat. En una societat on la gent es pot empadronar en edificis ocupats, per solidaritat, humanitat per la puríssima Constitució i el que faci falta. Aquesta societat que pot gaudir de subministrament d’aigua i d’electricitat amb rebut a entitats benèfiques o a ningú resulta que ara no anirem allí a posar-los una sanció per llençar la brossa fora de l’horari establert. Estem davant del perfil contrari del tradicional: reben diners, ajudes o un subministrament per la seva situació precària. Potser si aquests personatges per algun motiu acaben sancionats la justícia i queden  obligats a realitzar treballs socials per la comunitat, poden obeir les mesures imposades o, simplement,  passant de tot. Què se’ls hi pot fer per sancionar-los? doncs res. Estem parlant de persones que depenen abastament dels serveis socials.

En la nostra societat, sinó paguéssim als pensionistes que mai han cotitzat un euro, si neguéssim ajuts a persones que no tenen res que justifiqui que un poden retornar i privéssim de la tasca que porten a terme moltes entitats públiques i privades podríem trobar una part important de la nostra societat a la plaça del poble reclamant un tros de pa per tapar la gana.
La Bíblia ens diu que hem d’ajudar a les persones a pescar i que no és bo que els hi donem el peix.  Tal com estan les coses encara que agafem una d’aquestes persones i li fem cursets amb practiques  de diferent tipus entre ells anglès i de comercial no arreglarem gaire gran cosa perquè continuarien vivint en una situació precària. El més preocupant de tot plegat és que algunes d’aquestes persones tenen la sort de treballar. Fins i tot alguns a jornada completa, però avui en dia amb 800 euros al mes nets amb família sinó tens habitatge propi no hi ha gaire lloc per als miracles.
Sancionar amb diners aquesta part més feble de la nostra societat que cada dia és més nombrosa tampoc ens ajuda a res a no sé que sigui per enfonsar més la seva situació delicada.
La nostra realitat ha canviat molt en els darrers anys i molts aspectes oficials encara segueixen  fa 10 anys enrere i les coses per moltes persones són ben diferents.
Si reculem una mica en el temps i tornem al Nadal. Aquest és un d’aquests períodes  de l’any on la febre consumista entra en les nostres llars perquè com aposta la dita qui res no compra res no val. Això és una de les grans mentides que de mica en mica anem superant. Ara que els lots de Nadal ja formen part de la història per molts treballadors i la paga doble és una causa perduda hem d’adaptar-nos al que tenim.
Cada dia hi ha més gent que converteixen aquestes festes en jornades festives sense col·legi ni obligacions laborals, tota aquell protocol de taules ben guarnides i farcides on no hi podia faltar ni els canelons fets a mà, ni els galets va passant a la història de mica en mica.
La nostra realitat es va conjugant a mesura que passen els dies amb una actualització constant de la nostra situació. Avui en dia, molta gent ja no sap que regalar a petits i grans perquè tothom té o no té el que vol quan vol. Ja no ens calen esperar a dates senyalades per tenir o confirmar que no arribarà mai un somni. Les cartes dels reis estan perdudes en alguna bústia màgica víctimes d’un passat gloriós convertit en un present amb moltes  realitats provisionals. Una sanció pecuniària a un depenent de serveis socials és tan inútil com una carta als reis en una família acomodada.Article publicat al Diari del Baix Penedès, Baix Penedès Diari i Eixi Diari a partir del 9 febrer