dijous, 5 d’octubre de 2017

Posant fites a la història





Estem vivint dies convulsos que molts esperàvem amb ànsies perquè ha costat molt arribar fins aquí, però ni el més espavilat de la classe pensava que la violència arribes d’aquesta forma a la gent pacífica. Pocs s’imaginaven que en ple segle XXI en un país com és Espanya dins una unió com és Europa les forces antiavalots respondrien d’aquesta manera com ho han fet els dies passat. Això és més propi d’altres latituds i d’altres èpoques però estem davant d’un gran corpus d’imatges i vídeos d’una Catalunya del 2017 que no dóna lloc a dubtar de la seva veracitat.
Europa està allí. Ens vigila. Ens llegeix, però sap que no pot deixar en evidència un dels països que forma aquest unitat amb pretensions econòmiques i la resta vénen després. No pot fer un lleig a Madrid perquè primer és el negoci i després la democràcia, llibertat i el que faci falta. Encara hi ha prioritats en els nostres dies encara que no ho sembli.
Alguns polítics han sortit ha defensar el diàleg, però aquesta estació ja l’hem deixat enrere fa uns quants anys. Hi ha altres eines que a hores d’ara són les que toquen. És com si ara et proposessin comprar un reproductor de vídeo VHS o busquessis una cabina telefònica per trucar amb algú. Cada època té les seves coses, temes i productes i més en aquesta societat que funciona a la velocitat de la llum. Per tant, el diàleg avui és dia és un plantejament que resulta anacrònic.  Precisament una de les dues parts sempre ha estat totalment reticent a aquest acte de seure a la taula i compartir temes amb una persones que aposten per altres postures d’un angle ben diferent al teu. Arribats a aquest punt i davant els oïdes sords del teu interlocutor s’han de buscar armes de destrucció massiva com les urnes, les paperetes, les aturades, les concentracions i manifestacions pacífiques i altres eines que ens han de servir per aconseguir les nostres fites.
Els resultats són el de menys. Aquest cop al Vendrell van anar a votar més de 8.000 persones quan a les darreres municipals van ser més de 13.000 en un cens de més de 25.000, però com passa a molts països moderns igual que en una comunitat de veïns o en una associació cultural o esportiva, al final els qui decideixen són menys de la meitat dels convocats. Aquesta minoria acostuma a portar el pes de l’entitat amb el consentiment dels que no veus mai a cap cita, però ens hem d’acostumar a aquesta política moderna que passa a petita i a gran escala.
Aquestes estadístiques són poc importants. La imatge que va donar El Vendrell, Calafell, Albinyana, Sant Jaume i tants altres és la de localitats on els seus veïns volen decidir quina ha de ser la seva relació amb Espanya. Un ambient, festiu, optimista, alegre, la realització d’un somni de moltes persones que fa anys que lluiten per viure aquesta data.
Un cop més la campanya més important a favor de l’independentisme l’estan fent des de Madrid. Cada dia són més els espanyols que no entenen prou bé el significat totes aquestes imatges que han tingut lloc a Catalunya durant les darreres setmanes segons la versió oficial de la Meseta. Les escoles ens fan lliures perquè ens ensenyen a pensar.  Ningú és capaç de justificar tot el que ha passat a Catalunya en el darrer mes, la filosofia es queda curta davant de tanta atrocitat comesa aquests dies per les forces foranes.
Encara queden nous capítols sorprenents en què no sabem que passarà perquè l’actualitat va a ritme de twitter i no hi ha temps suficient per fer previsions.
Estem fent història, suposo que molts ja en som conscients d’un punt d’inflexió que desconeixem l’abast final i la seva durada, però la gent ha sortit al carrer cansat de retallades, injustícies, crisis global que fa anys que està bullint en silenci fins que ha arribat el punt que ja s’havia escalfat prou per sortir de mare. Anirem seguint de prop els propers esdeveniments per saber on ens portarà aquesta espiral. En el fons, com molt bé varen dir els estudiants ahir a la plaça Vella del Vendrell no estem parlant d’independència sinó de democràcia que és el principi de totes les coses. Després segueix la resta.