La veu del poble

La veu del poble

divendres, 26 d’octubre de 2007

Ensenyament reglat: olla barrejada

En els temps que jo vaig estudiar l’antic BUP, que estava dividit en tres anys acadèmics, i després de superar COU, un curs més i aprovar la selectivitat, podies accedir directament al món universitari. Llavors parlàvem de trimestres, assignatures, recuperació de setembre, repesca de febrer i altres termes que van protagonitzar els plans d’estudi d’una generació. Tot just vaig finalitzar els meus estudis universitaris, va començar a escoltar-se un terme enigmàtic, “crèdit” que fins llavors havia estat aliè al nostre llenguatge diari a les aules. Més tard les sigles ESO es van anar popularitzant combinades amb les diferents normatives que els diferents governs han anat traient durant els seus mandats. La religió ( o sinònim de torn), tot i que sempre ha tingut la bona o mala fama de ser una “maria” ha estat un dels principals ingredients, almenys en pes mediàtic, en aquesta olla barrejada que és l’ensenyament a casa nostra.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
Publicat el 26 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 25 d’octubre de 2007

Potser ens arreglaran l'Estació del Vendrell i...

Diuen des de l'Ajuntament del Vendrell que Renfe arreglarà l'estació. A veure si és veritat que la cosa ja és més que greu que no som dignes de tenir el que tenim i de pas que facin funcionar el panell electrònic de l'estació d'autobusos que jo no l'he vist mai en funcionament. On està el secret que estigui apagat? No entenc quina és la seva última finalitat perquè la seva primera res de res.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Falta una Caixa al Tancat del Vendrell

Un dels punts on hi ha més gent que hi va passant d'una manera silenciosa i pausada és l'oficina de la Caixa de l'avinguda Baix Penedès del Vendrell. Crec que la zona del Tancat es mereix una nova oficina perquè així aquests caixers automàtics no estarien tan visitats. A veure si l'entitat financera pren nota i n'obra alguna per la part de més amunt del Vendrell que amb una oficina és massa poc pels usuaris que te.

El container de les escombraries

Quan vaig a llençar la brossa a les 8 del vespre molts cops em trobo el container de les escombraries ple. Què puc fer? Anar abans i sé una mica menys correcte o seguir la moda i deixar-ho a terra. Hi ha alguns containers del Vendrell que força dies a l'any estan plens abans de l'hora de recollida. Això vol dir per una banda que són petits pel que han d'acollir i que la gent és una mica incívica.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

I si diumenge convoquem eleccions?

Després de l'enrenou d'aquests dies amb la Renfe jo crec que de tots aquests milers d'afectats per la mala gestió de l'empresa ferroviària no aniria a votar ni els interventors dels partits. Ja està bé. És que ja comencem a estar cansats que ens preguin el pèl. La paciència s'acaba. Sort que no seran fins a la primavera què sinó, no sé qui guanyaria però el més interessant seria saber la participació que hi hauria. Només era una prova. No passa res. Ara a preparar-se pel Nadal o almenys pel pont de Tots Sants.

Un exemple de la Llei de Barris: La Mariola

EL Vendrell ha vist com al final se li ha concedit la subvenció de Madrid per arranjar el casc antic del municipi. A parts iguales hi haurà uns 10 milions d'euros per arreglar la pitjor part del municipi del Vendrell. Ja veurem que passa. Jo conec el cas de la Mariola de Lleida que fa uns 4 anys va ser dels primers barris afortunats amb aquesta subvenció estatal amb aportació municipal. Què hi han fet? Pavimentació de carrers amb voreres més amples i menys zona d'aparcament, millorar l'enllumenat, pintar les façanes perquè quedessin més pinxes i també arreglar les conduccions d'aigües pluvials. Han maquillat el barri, però la problemàtica continua igual: problemes d'estacionament, circulació i seguretat. Esperem que al Vendrell aquests diners serveixen per això com a mínim i millorar tot el possible perquè cada municipi és diferent.

Un gran dia per Pascual Maragall

Possiblement la notícia més important que ha donat Pascual Maragall a través d'uns micròfons ha estat el reconeixement públic de la seva malaltia. Ell que va vibrar i botar amb el nomenament de Barcelona Ciutat Olímpica va donar la cara amb l'Estatut encara que després ha veieu com ha quedat ha demostrat ser tot un senyor amb l'anunci de la seva malaltia. Esperem que aquesta empresa, potser la més difícil sigui almenys tan profitosa com la de les Olimpiades. Aquí és demostra la talla d'un home. Esperem que es trobi una solució per a la malaltia i que moltes persones en podem sortir beneficiades.

Una molt bona coral al Vendrell: el cor Zóngora

EL cor Zóngora del Vendrell farà un concert el dia 22 d'octubre a les 9 del vespre a l'església del Vendrell. Aquesta formació femenina que prové de l'escola de música Pau Casals del Vendrell es potser la millor del municipi i una de les millors del nostre entorn. La veritat és que ho fan molt bé. Jo us aconsello que val la pena encara que sigui dilluns. No us arrepentireu.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

On està la transició?

Aquesta tarda he anat a Barcelona a participar en l'acte que la comissió per la Dignitat organitzava al Palau Sant Jordi per reivindicar els papers de Salamanca. Jo em pregunto si avui en dia que encara hi ha botí de guerra, que molts dels que es van jutjar durant la guerra civil i va ser condemnats encara no han vist revisat els seus processos, molts dels morts d'aquesta contenda encara no saben on són. Realment estem a la transició. Jutjar a una persona per cremar la foto d'un Rei que anava amb el paquet de la constitució. Realment estem a la transició o és que ens ha passat el tren i encara no l'hem vista. No sé. Tot plegat és força decebedor.

Una recomenable tarda al circ

Feia més de 20 anys que no anava al cirt. Ahir hi vaig tornar i la veritat és que m'ho vaig passar pipa. No estava en un circ qualsevol ni el mític circ de Soleil, era el torn del Circ Deros i el seu espectacle Provoke in Venezia que va arribar al Vendrell aquest cap de setmana. A la segona sessió no hi havia gaire gent, però crec que un centenar si que érem. Avui en dia amb la tele i la vídeo consola entre altres, l'afició al circ ha baixat molt.
És un espectacle que et situa en una plaça veneciana amb el seus arcs i canals i a partir d'aquí van passant malabaristes, acròbates i fins i tot pallassos en un estil molt diferent al que tenim en la ment. Va durar unes dues hores i es va passar molt ràpid. També hi van tenir el seu lloc els animals, però la seva actuació va ser molt curta. Era més una mostra dels animals que tenien que no pas una actuació. Si teniu l'oportunitat de veure'l no us ho perdeu. Val la pena ja ho veureu.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Les respostes necessàries de la Fira

La Fira de Santa Teresa d’enguany ja ha passat a l’arxiu de les hemeroteques. Rambla, Plaça Nova i plaça de la Sardana entre altres han els estat els protagonistes d’aquest llarg cap de setmana marcat entre el dia 12, dia del Pilar i també jornada dedicada a la Hispanitat i el dia 15 en què se celebra l’onomàstica de les tereses. El fet que aquesta fira porti el nom d’aquesta santa castellana és un fet anecdòtic i per simple coincidència amb el calendari, però en cap moment respon a cap predilecció dels vendrellencs per aquesta santa mística. En la dècada dels anys 10 del segle passat El Vendrell durant uns pocs anys va celebrar una fira que tenia lloc a principis del mes de maig. Per diferenciar els dos certàmens comercials vendrellencs, el de la tardor es va començar a denominar-se fira de Santa Teresa. La santa en qüestió es va quedar. Per aquest amor a la poltrona cristiana sembla que al Vendrell hi hagi dues patrones mentre al pobre Sant Salvador el tenen a l’oposició, políticament parlant. Tot i que tingui l’església arxiprestal de la vila dedicada només ho celebra oficialment el barri marítim que porta el seu nom amb uns actes marcadament dedicats al turisme i al visitants de segones residències.
Una edició de la Fira que és difícil trobar rellevants novetats pel que fa a les seves edicions anteriors. Ja hem passat la via del tren. A partir d’aquí anem repetint més o menys la mateixa proposta comercial que en les edicions anteriors. Enguany, això si que cal que ho destaquem, hem tingut a les nit una oferta música força adient perquè en les darreres edicions aquest fet més aviat era una excepció. La cita de Santa Teresa era això: una fira pura i dura amb els castells, diables i folklore popular i poca cosa més.
La política del copiar i enganxar es pot practicar i de fet és practica en uns nivells excessius. Hem arribat un moment en què un municipi amb més de 35.000 habitants dins una comarca que s’acosta perillosament als 100.000 habitants entre els que només hi dormen i els que hi fan la vida s’hauria de plantejar una fira diferent, amb més personalitat. Si fins ara hem anat tirant d’aquest model, ja és hora que ens plantegem seriosament fer alguna cosa diferent. El Vendrell és un municipi que es mereix una fira a l’estil de Vilafranca i Vilanova amb molta més presència del comerç i indústria local i fins i tot comarcal. Li ha tocat el paper de ser la capital baixpenedesenca a gust o a disgust.
Enguany tot just comencen a sonar els primers compassos del nou govern. Ara és el moment oportú per establir una mena de consens sobre la fira què volem i on la volem. Per això hem de parlar amb les diferents parts implicades per intentar establir un model conjunt d’actuació. El que tècnicament s’anomena assolir un objectiu i arribar fins aquí amb un període més o menys llarg de temps ¿Tenir gairebé un parell de setmanes la Rambla ocupada pels firaires realment interessa al municipi? El comerç del Vendrell realment se’n beneficia de la Fira? ¿ Com repercuteix la Fira en al teixit comercial d’altres zones de la vila com el Tancat? Què volem fira o mercat? ¿Un lloc on puguis comprar un ratllador de verdures i una màquina per fregar el terra o un lloc on puguis veure els darrers avenços en tractaments d’aigua? ¿ Ho hem de posar tot dins la mateixa cassola o ho podem distribuir per espais separats? Una bona mostra comercial ha de respondre a un seguit de preguntes prèvies. A l’igual que la Fira del Vendrell va passar dels animals als tractors i dels carros als cotxes marcada per la mateixa evolució de la societat i pels seus avenços. Ara és el moment de fer un cop de cap. i entre tots dissenyar un altre model que respongui a aquest Vendrell de principis de segle XXI que cada dia te menys en comú que la vila ara fa 20 anys.
Pensem en espais com la Rambla Josep Cañas que també està molt propera a on s’ubiquen actualment les atraccions dels firaires. Siguem capaços de potenciar el comerç local i comarcal i aquelles àrees que són i representen el motor de l’economia local i comarcal: construcció, immobiliàries i altres indústries derivades. Parlem-ne i perquè no els donem un espai separat que pot interessar a moltes persones foranes que vulguin establir-se a casa nostra com a primera o segona residència. A part del pavelló firal que fa uns pocs anys que ha entrat en el mercadeig polític hi ha molts altres assumptes de la fira que mereixen un projecte comú entre els diferents sectors pel bé de tots plegats.
Publicat el 19 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 18 d’octubre de 2007

Les pel·lícules del Media Market

Si no teniu peles i voleu una solució útil i força econòmica. Aneu al Media Market i compreu pelis de video de les antigues, algunes de les quals costen 50 cèntims i endavant a xupar tele. Avui en dia anar al cine entre una cosa i una altra està sobre els 15 euros per persona. Si ho compres al Media Market amb cinc euros passa tota la família i és una cosa totalment legal. Ja ho sabeu.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Un dia per anar a comprar fora del Vendrell

El dia de la Festivitat de Santa Teresa va ser aprofitada per molts vendrellencs per anar a comrpar fora del municipi perquè en principi era festa local i el comerça estava tancat. Crec que ha estat un desencert donar festa a aquesta jornada que no te ni solta ni volta. Jo l'hagués posat després de Santa Anna i tots a gaudir de la festa major i per la Fira com que tenim el Pilar i no crec que el toquin de moment ja anem ben servits. La cosa s'hauria de repartir millor.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Si gaudiu amb la por i el suspens: El Orfanato

Una de les pelis que més m'han agradat de les darreres que he vist ha estat El Orfanato. La veritat que hi ha un parell o tres d'escenes que saltes una mica de la butaca, però està molt ben muntada i fins al final, encara que és una mica previsible, no trobes el secret de la trama. Val la pena veure-la amb deteniment perquè després hi trobaràs millor el sentit. Jo us la recomano, encara que més d'un cop tenia ganes d'amagar-me darrera el jersei, però val la pena. La veritat. És un estil a los Otros però fins aquí puc llegir. Vigileu amb les crispetes que no us caiguin a terra amb l'emoció.

El Vendrell s'agermana amb Lleida

Cada dia som més els vendrellencs/ques que s'aparellen amb lleidatans/es. Avui he descobert un altre cas que m'ha sorprès positivament. A veure si fem una penya de lleidatans/nes que visquin al Vendrell o comarca. Potenciar els caragols a la llauna, a la gormanta, etc aquí altres coses com la música que malahuradament només es coneixen d'una manera incompleta. Aquest comentari és una crida a veure si la gent s'anima i es pot arribar a muntar això. En el cas invers, de gent del Baix Penedès que viuen a Lleida també es podria fer, però la veritat és que no conec ningú. Endavant i a veure si tenim sort i fem alguna cosa.

Una plaça Vella força buida en un dia molt important

El dia central de la Fira de Santa Teresa és el diumenge que és avui. He anat sobre les 12 i la veritat és que no hi havia gaire gent per escoltar els diables i veure la resta de grups de folklore popular. No sé la raó potser alguna han aprofitat el pont i altres han anat a donar un tomb per la platja però la veritat és que hi havia molts espais buits. Com acostuma a passar els castells han començat massa tard i al final la gent es cansa i marxa perquè massa coses en una hora intempestiva que la gent ja pensa en altres coses. També hi ha que destacar les taules de davant de la porta de l'església que quedava molt malament tan pels que allí estaven asseguts com la gent del voltant. Jo no sóc partidari d'aquestes taules en aquest punt emblemàtic, però menys que estiguin plantades amb dates tan significatives com la de Santa Teresa amb tres colles de castellers que actuen.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Ja he vist la Fira 2007

El dia 12 a la tarda ha estat un bon moment per anar a visitar la Fira del Vendrell. En alguns llocs està bastant agobiant quan hi ha algun stand que atrau més gent del normal. Llavors els espectadors s'acumulen i has de fer un petit rodeig sobre els allí presents. Són qüestions normals de l'ofici. El que m'ha agradat, de veritat, ha estat la ceràmica. Realment hi ha propostes interessants, entre elles les que ofereix la nostra veïna de Santa Oliva, Roser Oter que te un estil propi que val la pena conèixer i que molts cops et captiva. És una de les coses que més ha atret. Una nota curiosa és el gran nombre en proporció d'empreses que depuren i descalcifiquen l'aigua. Realment la nostra aigua és tan dolenta com ens volen vendre? Qui enganya a qui? els venedors o les concessionàries que ens volen vendre gat per llebre.? La resta normal i més del mateix.Bé enguany hi ha música per la nit que és una cosa que s'havia perdut en les darreres edicions.

Ja he trobat el perfecte català

Després de donar-hi tombs molts de cops ja he trobat l'essència del perfecte català que segur que existeix en estat pur, però en són pocs els escollits. El perfecte català és: catòlic, votant de centre dreta, parla català a casa a la feina, a la intimitat i quan se'n va de vacances al carib; llegeix Vicenç Villatoro i Baltasar Porcel, va a comprar a Caprabo, utilitza els ferrocarrils de la Generalitat, menja secallona, llegeix l'Avui, el Punt i la Vanguardia d'amagat, escolta TV3, Catalunya Ràdio, per nadal menja galets i per sant Esteve, canalons. Aquest és el català que estem dissenyant.

El 12 versus el dia 11

Ara que som europeus estem en plena globalització ha sortit a la llum una mena de guerra de les banderes. Els uns amb la catalana surten al carrer el dia 11 de setembre i avui, dia de l'Hispanitat, és el torn de l'espanyola. Sembla que ens estem preparant per una guerra entre banderes alentada pels poders mediàtics i polítics mediocres que només van aconseguir vots independement de els mètodes utilitzats. Ens estem oblidant que primer som persones i que això de la lluita de les banderes és una cosa que ja fa anys que em superat. Podem tenir 1, 2, 3, i fins i tot 25 banderes penjades on faci falta, però realment cadascú mirarà la seva. No cal que compari i digui jo vull la meva i cap més altra. Jo crec que hi caben totes a l'igual que ho podem deixar tot buit i tot arreglat. Aquest joc és perillós en una etapa que la gent vol solucions i està cansada de promeses i mesures que no van enlloc. Primer persones i després nacions, però anem a pams.

dijous, 11 d’octubre de 2007

La secció més directe i humana de la comunicació

La segona secció del DIARI que fullejo quan el compro acostuma a ser la d’Opinió. La primera no cal que us digui que és la del Tothosap, encara que hi ha que reconèixer que el fet que estes a la contraportada del setmanari hi facilitava àmpliament l’accés directe. Aquesta nova ubicació respon als criteris de l’empresa editora i prefereixo passar per alt perquè són figues d’un altre paner. Encara que també he de reconèixer que juntament amb la secció de la Laia Gomis formen un bloc més que consolidat, a l’hora que un dels predilectes pels seus lectors. Segurament són molt els dits que la busquen tot just acaben de comprar el DIARI en el seu punt habitual per saber uns breus comentaris frescs sobre l’actualitat comarcal i per conèixer de primera mà per on sortirà la Laia avui.
Després de mirar aquesta pàgina que acostuma a quedar en la part dreta de la publicació acostumo a donar un cop d’ull a la secció d’Opinió del DIARI. En premsa sempre és millor quedar a la dreta que a l’esquerra perquè és la que, en principi, primer es llegeix per estar situada enfront mateix de la mirada del lector. És aquesta secció una de les més rellevants del DIARI i de la majoria de publicacions. Avui en dia, les noves tecnologies, internet i altres invents moderns ens permet està en directe i a poques dècimes de segon del que pot estar passant a l’altre cantó del món. La informació és ràpida i copiosa. Fins i tot la pots contrastar amb altres fonts i elaborar la teva pròpia versió dels fets. El més fàcil per saber si un diari és o no llegit és anar directament a la secció de col·laboradors i cartes al director i allí es pot veure si realment la societat segueix aquell mitja de comunicació pel volum de col·laboracions externes que hi trobem.
Un lector hi enviarà les seves pròpies cartes quan ell mateix comprovi que altres que ho han fet han vist d’alguna manera recompensat el seu petit esforç estilístic pels comentaris que s’hagin fet o per les rèpliques escrites que ha generat. Són moltes les mesures que es poden emprar per conèixer realment el seu pes dins la consciència d’un col·lectiu de persones més o menys ampli.
Les cartes d’opinions, en molts casos, és la part més inèdita i exclusiva del DIARI i des de la primera persona ens atansem una mica més a la universalitat. Des d’aquest punt podem arribar a aproximar-nos a la objectivitat que sempre ens quedarà lluny, però si sumem subjectivitats tindrem una idea molt més clara d’aquell tema o incident que atrau la nostra atenció. Estic plenament d’acord amb el amic Llorenç que escriu en la edició de la setmana passada “que l’objectivitat, senzillament, no existeix ni existirà mai”.
Vaig començar a escriure al DIARI ara fa 11 anys i de forma més o menys continuada he anat aportant el meu granet de sorra a l’actualitat comarcal. No era gens fàcil en els primers moments. Aquí no teníem uns esquemes, ni uns models que amb el temps es van creant. Avui en dia, crec que ja tenim una base consolidada i carta a carta es va fent paret per pujar aquest mur que és on es dibuixa la nostra comarca amb totes les seves circumstàncies que li són inherents i que la defineixen.
He compartit secció, entre molts altres, amb Nikita Nipon (Quim Nin i Raimon Masachs), Juli Grandia, Josep Poca, Jaume Ruart, Jordi Verdaguer, Josep Mèlich. Més recentment amb Laia Gomis, Marta Mercader, Albert Solé, Ernest Benito, Roger Caballero, Alfredo Valdivielso , Mauricio Nusera i tots els altres que possiblement em deixo en el tinter. Alguns he tingut la sort de coneixe’ls en persona i a altres no tinc més possibilitats que intentar dibuixar-los a través dels seus escrits. Una mica seguint l’art del gran mestre del dibuix del DIARI, Antoni Bassó, amb la seva secció
La meva intenció en aquest escrit no és més que animar a les persones que segueixin escrivint perquè entre tots podem seguint construint una de les parts part més temptadores del DIARI. També m’agradaria animar a aquelles persones que encara no ho han provat que ho facin perquè entre tots puguem donar una visió més àmplia i complerta de la realitat de la nostra comarca. L’Opinió és la part més directa i la més propera al lector perquè surt directament dels seus protagonistes sense trampa ni cartró.
Publicat al Diari del Baix Penedès, l'11 d'octubre de 2007

Què escoltes dimecres de 7 a 8 de la tarda?

Som un grup de sis joves del Vendrell que ens hem conegut principalment a través de les pàgines d’opinió del Diari del Baix Penedès. Els nostres noms són Alfredo Valdivielso, Laia Gomis, Marta Mercader, Miquel Casellas, Roger Caballero i Yolanda González.
A partir d’aquest fet de compartir secció vam decidir crear un espai de debat i fer-ho a través de la ràdio perquè altres persones ens puguin escoltar a l’igual que fins ara ens han anat seguint a través del Diari del Baix Penedès o dels blogs que hem anat penjant per internet. Creiem que encara que tenim molts punts que poden discrepar també tenim molt bona sintonia. Fruit de tot això és el projecte que encetem a través de les ones hertzianes. La nostra participació en aquest programa és a com a persones independents que participem des del nostre punt de vista personal en un projecte unitari però conservant cadascú la seva visió personal.
Intentarem repassar durant una hora setmanal els principals temes que ens afecten com a persones i també com a persones del Vendrell que reflexionen sobre allò que els preocupa o a vegades simplement tenen curiositat de travessar durant una petita estona la porta del desconeixement. Si alguna persona estigués interessada en participar en el programa o vol fer alguna queixa o aportar suggeriment que no dubti de posar-se en contacte amb nosaltres a través del nostre email pasdevianants@gmail.com Si voleu saber més coses us ho explicarem a través de la sintonia de la ràdio. La cita és els dimecres de 7 a 8 de la tarda a través del 107.1 de la FM, Ràdio el Vendrell. Es pot escoltar a través d’internet en http://www.rtvelvendrell.com/ . El primer dia és el dimecres dia 17 d’octubre i parlarem amb una persona que te moltes coses a dir del comerç i el turisme del Vendrell.

Pas de vianants
Programa de ràdio el Vendrell

Els sis protagonistes d’aquesta aventura radiofònica són:

Alfredo Valdivielso
Laia Gomis
Marta Mercader
Miquel Casellas
Roger Caballero
Yolanda González


dimecres, 10 d’octubre de 2007

qui es català?

La Fira de Frankfurt ha demostrat que és català aquell qui viu a Catalunya i escriu en català. Això que català és aquell que viu i treballa a Catalunya és mentida. Una cosa és fer política i l'altre mullar-se com ha passat ara amb aquesta fira alemanya. Ja és hora que assumim que català és aquell qui viu a Catalunya escrigui com escrigui i pensi com pensi. Ja som grandets i hem de deixar a banda la política provinciana que no porta enlloc. Som Europa, però amb mentalitat de poblet postfrankista.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Un greu problema per les ambulàncies

Un els problemes greus que tenen les ambulàncies a casa nostra són aquests passos elevats que volen que els conductors disminuïm la velocitat. No em vull ni imaginar que li passa al malalt d'una ambulància quan un conductor xoca contra un d'aquests murets camuflats al mig de la carretera. No m'agradaria ser pas el malalt. Quan es fan invents d'aquest, aquí rep tothom inclòs el pobre que ha d'anar amb ambulància i està greu. La pendent que hi ha al Vendrell hauria de ser com Reus o Lleida i no tan salvatges com el que hi ha davant del Rústic que allò és un parany per als despistats més que una mesura contra la velocitat. Si al Vendrell amb tan de trànsit no es pot córrer.

Calafell i el top manta

L'altre dia vaig anar a Calafell i allí allò del top manta ho tenen controlat. Asseguts en el muret del passeig marítim de tant en tant tenies un venedor camuflat entre la vegetació allí present. No quedava malament. El problema és quan s'amuntenguen en un sol lloc, però així mira fins i tot queda bé.

El dia 15 d'octubre ¿?

Que farem el dia 15 d'octubre? La Fira acabada i tothom farà festa perquè és un dia de festa local. Què farem? gestions en una altra localitat. Jo crec que val més que haguessin ficat aquesta festa el divendres després de Santa Anna al juliol o com a molt aquest dijous, però plantar una festa el dilluns sense solta ni volta no te mes sentit. Serà el dia ideal per fer alguna cosa que fa dies que ho vols fer i no tens temps. Algú improvitzarem.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Campanya per un Sirena al Tancat

S'ha d'engegar una campanya mediàtica perquè posin una botiga de congelats la Sirena al Tancat del Vendrell. Ja ho tenim quasi tot. Del restaurant xinès podem prescindir de moment, però si que faria falta una tenda de congelats d'aquesta marca que ens estalviaria anar al centre a comprar congelats.

La prova del cotxet de nens

Avui he fet la prova del cotxet de nens pel Vendrell. A la part nova i a la part vella anar en cotxet de nens és un autèntic calvari perquè les voreres són estretes i en molts casos et planten un fanal al mig. Aquest que és el país de les normes que la majoria de les quals se les passen pel forro i altres quan s'apliquen fan el ridícul s'hauria d'obligar que les voreres poguessin servir perquè passes perfectament un cotxet de nens i una altra personal costat de peus. Almenys un metre i mig o dos sense fanal al mig. Ara que les Administracions Públiques fomenten tot això resultarà que no podrem portar la canalla amb el carret per la vorera perquè no hi cabem. Imagineu-vos una cadira de rodes. Val més no pensar-hi

divendres, 5 d’octubre de 2007

La Bisbal del Penedès està de Fira aquest cap de setmana

Ves per on avui m'he assabentat pel Diari del Baix Penedès que la Bisbal també celebra una fira amb ceràmica, artesania i altres coses. És el primer cop que ho sento, a vegades sembla que molts pobles no facin res i gaudeixen d'una gran activititat. El que falla són els mitjans de comunicació que només van als llocs grans. Esperem que tothom se n'assabenti i que sigui molt concorreguda.

Pluja, però no tanta

L'home del temps deia que plouria dimecres i dijous. Una mica ha caigut però sortosament no tanta. Aquests del temps sembla que estiguin patrocinats per revistes del cor perquè són catastrofistes o molt de sol o molta aigua o molta sequera. Ei que el mig també existeix a veure si li donem una mica més d'importància. No sempre batrem records.

Mango, Zara, H&M veniu cap aquí al Vendrell

Ara que ja tenim més de 35.000 és hora que aquestes botigues es comencin a instal·lar al Vendrell. El comerç tradicional crec que ho agrairà perquè com més botigues d'aquest tipus vingui més persones es mouran per la vila i com més gent passegi pels carrers més coses podran comprar en aquestes i altres botigues. Jo crec que és beneficiós per tothom. A veure si s'animen i van venin cap aquí. De moment ja tenim un Adolfo Domínguez i una botiga un xic especial de la Tous. Esperarem asseguts a veure que passa.

Al Vendrell ja en som 35.200 habitants

Fa uns 10 anys El Vendrell no arribava als 20.000 habitants. Avui en dia ja superem els 35.000 i anem en camí dels 40.000. Molta gent per les poques infraestructures que tenim. Falten serveis per atendre tanta gent. És trist esperar tres hores per una urgència a l'hospital comarcal, és trist que les escoles es vagin construint a ritme mòduls prefabricats, és trist que un divendres normal la circulació siguin un caos i és trist que la Lira perdi 300 butaques a favor de la comoditat i d'una bona audició. Estem nadant contra corrent. No només el consistori en te la culpa des de les autopistes i Renfe sembla que tots juguin al mateix joc i al final el perjudicat és el pobre ciutadà que ha de fer mans i mànigues per arribar a hora a Barcelona perquè ja no sap que fer. Aquí de feina no en tenim gaire i ja veurem que passa amb la construcció quan vagi perdent més pistonada.

Els altres defensors d'una millora social

Una de les dates importants per tots els treballadors que configuren la plantilla de l’Ajuntament del Vendrell tindrà lloc el proper 25 d’octubre. Laborals i funcionaris i tindran l’oportunitat d’escollir els seus representants sindicals. Els membres de la plantilla de residència del Patronat de l’Hospital Asil Sant Salvador del Vendrell, ubicat a la zona de la Muntanyeta, ho van fer realitat el passat dimarts. Fins l’actualitat aquests comicis s’havien portat a terme en dates força separades, però per la bona entesa entre les diferents parts es va decidir unificar totes les eleccions dins el mateix mes. A partir d’aquest acord, cada quatre anys es repeteix el mateix procés. El calendari coincideix amb l’inici del mandat d’un nou equip de govern i, sinó hi ha cap sorpresa, finalitzarà uns pocs mesos després que s’exhaureixi aquesta legislatura. És important saber quins seran els regidors, més que no pas el partit, amb qui s’ha de negociar els nous convenis, pactes o altres assumptes que vagin sortint durant els 4 anys. Tot i pertànyer a la mateixa formació política a l’hora de parlar cada polític te el seu estil i la seva manera d’entendre’s amb els treballadors a través dels seus representats escollits democràticament en sufragi obert a tothom d’aquest col·lectiu. A finals d’any també prescriu el present conveni i pactes que es van signar en l’anterior legislatura entre treballadors i patronal, en aquest cas ajuntament. Tot està ben orquestrat i com una roda s’ha d’anar repetint aquest procés democràtic en favor d’una bona entesa entre les parts implicades en benefici de tothom. Perquè les coses rutllin es fa necessari un acord per tenir el màxim de punts consensuats i evitar tensions i malentesos innecessaris que perjudiquen a totes les parts.
Estic parlant de l’ajuntament més gran del Baix Penedès amb més de 450 treballadors entre les diferents seccions, patronats, empreses municipals i la mateixa corporació. En aquest còmput no podem oblidar les societats municipals que tot i que oficialment són alienes al consistori estan participades 100% pel capital públic i que vénen a ser els companys “pobres” de la Casa Gran perquè estan en aquest terreny sinuós entre l’empresa pública i la privada. Amb el pas del temps poden acabar en mans privades, encara que seria una operació política poc rendible, però potser econòmicament si que els resultaria més recomanable. Tampoc tenen la sort de gaudir d’alguns dels avantatges dels laborals i funcionaris de l’Ajuntament, que tot i que són poc rellevants, signifiquen un petit cop de mà per tirar endavant. Tot i ser un procés significatiu pels treballadors d’una entitat pública, aquest no presenta més transcendència perquè és un joc on tothom coneix les regles amb una tradició i uns pactes que amb el temps ja s’han anat subscrivint gràcies a una colla de valents que s’hi han esbarallat en els anys anteriors, hem arribat a tenir aquesta mena de normalitat.
He conegut persones que han hagut de començar de zero en altres ajuntaments més petits de la comarca. La veritat és que és una comesa molt dura que no aconsello a ningú. Encara que sigui necessària, sinó tens un tros de camí llaurat, clavar la rella per encetar tot aquest camí és molt feixuc. A vegades la situació convidar a tirar la tovallora, però s’ha de fer mans i mànigues per arribar a algun acord que serveixi de base per seguir en properes oportunitats. Avui en dia, ser del comitè és una de tasques menys valorades que puguis portar a terme altruïsticament o a canvi d’unes poques hores al mes que la llei et permet dedicar únicament a aquesta missió. A vegades, massa utòpica, de defensar els drets dels treballadors si no ho concretes en actuacions puntuals. Crec que en l’empresa privada podríem trobar-hi una situació molt similar. Per començar, l’ideal és anar dins una candidatura independent. Però la normativa hi posa uns condicionants que aconsella anar a petar a les mans d’un sindicat. Tampoc tindries, a priori, el suport de ningú sindicat al darrera que t’ajudi en aquelles situacions més conflictives. La segona part la tenim en els colors que has escollit. Encara que vagis per independent. Depèn de les teves sigles resulta, per massa persones, que ets d’un d’un partit o d’una altra si esculls el camí contrari. En general, avui en dia és molt complicat que no t’identifiquin amb algun partit si t’atreveixes a sortir una mica de l’anonimat global que ens acull a tothom quan ens amaguen dins l’anonimat global. Però amb el temps tot es va superant. Només voldria encoratjar a les persones a què siguin capaces d’animar-se i a defensar els seus drets laborals des d’un sindicat o des de la independència i a reconèixer les seves obligacions. S’ha parlat molt de partits, però la gent que és dedica al sindicalisme també tenen merescut un lloc a l’actualitat. L seva tasca és molts cops molt més enrevessada que la política amb molta menys compensació de qualsevol tipus, tret de la humana.

Publicat al Diari del Baix Penedès, el 5 d'octubre del 2007

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Ara toca el Casal

La Lira estè en obres per fer una remodelació. Ara que només es pot fer teatre al Casal es podria aprofitar per fer algo diferent. Una cosa més alterntiva. Sortir una mica de l'habitual. Uns Pastorets més informals i unes obres de teatre menys mediàtiques. A veure si hi ha sort i hi ha algú que s'atreveixi perquè potser sortiria bé. Vinga endavant la creació i la imaginació dels vilatans.

Vendrell- Vilanova per la carretera

Si algú vol anar a Vilanova per carretera que faci un seriós estudi de la situació perquè a l'hora de travessar Segur de Calafell la cosa és complica. Tot i que no està mal senyalitzat del tot. Et passes un quart d'hora per aquí per allà girant a la dreta i a l'esquerra. Quan en dos minuts normals haguessis fet el mateix recorregut. Ja ho sabeu si aneu per feina agafeu l'autopista que per un euro i mig la veritat és que val la pena.

Les potencialitats de la festa de moros i cristians

Si hagués mirat la festa de moros i cristians de Lleida des d'un punt de vista econòmic hagués vist enseguida que aquí hi ha negoci. Una empresa que et pugui muntar un casament medieval amb els seus vestits, armes i cavallers que no oblidi les ballarines i si fa falta també hi pot aportar els cuiners amb les seves vaixelles i menges. Realment la Festa de Moros i Cristians si fos una empresa jo crec que podria fer moltes coses: anar a festes majors, participar en actes públics i inclús pensar en bodes, batejos i comunions com una altra nova proposta de celebrar l'esdeveniment. Hi ha empreses que monten mercats medievals arreu de Catalunya i no tenen ni la meitat de persones ni infraestructures que aquesta entitat lleidatana. El que dic reconec que està una mica fora de lloc, però si alguna empresa privada ho vol muntar aquest és un camp que pot donar molt de si. Ja ho veureu. No només hi ha comiats de solters amb grans festes.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Una boda del XII amb tots els detalls

Una de les cites ineludibles de les Festes de Tardor de Lleida va ser la boda entre Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya. Un matí de diumenge en què el sol picava una mica. Tot estava a punt a la porta dels Apòstols de la Seu Vella perquè res no fallés en aquest peculiar enllaç. Convidats, ballarins, trobadors, monjos, bisbes, nobles, poble i tot el que us podeu imaginar van desfilar pels tres escenaris que es van plantar als laterals d'aquesta enlairada plaça lleidatana. La veritat és que va estar molt bé i el públic que hi va anar s'ho va passar d'allò més bé. Potser hi faltava una mica de gent perquè es podia circular tranquil·lament i espaiosament entre el públic i per un matí de diumenge de Fira no es pot esperar gran cosa més. El vestuari va estar molt adient a l'època i tothom ho va fer molt bé. A mi em va sorprendre gratament el paper de Jaume Aluja, president de l'entitat de l'Associació de Moros i Cristians que en el seu paper de bufó es va lluir d'allò més. Peronella tot i la seva joventut va interpretar un gran paper perquè ficar-se allí davant la veritat és que costa una mica i la noia ho va fer com si ho fes cada dia.
El que canviaria seria una mica més de música en aquells versos que els jueus van recitar, una mica més a l'estil trobadoresc. Els monjos que van cantar allí la veritat és que no pegaven gaire.
El menjar molt bé. Els cigrons amb llet d'ametlles eren molt bons i l'altre menjar feia molt bona pinta. Felicitats a tots per fer-ho realitat. És la primera vegada que es fa i espero que no sigui la última. Endavant amb la Festa de Moros i Cristians de Lleida. Inclús el dia va acompanyar tot i que a les vuit del matí una densa boira cobria tota la ciutat i les expectatives no eren molt bones.