diumenge, 31 de gener del 2010
Els mojitos de Moon bar de Calafell
dissabte, 30 de gener del 2010
Felicitats pel Tour de les 6 copes del Barça
divendres, 29 de gener del 2010
No us perdeu la d'Invictus.
La cirereta del pastís
La comarca de mica en mica va entrant en la nova etapa d’esternalització dels serveis públics que va afectant a totes les localitats. Els primers a caure van ser el subministrament d’aigua, l’enllumenat i les escombraries. La propera fase corresponia a les brigades municipals i la practica de l’esport. L’empresa pública ha decidit no complicar-se més la vida en la gestió d’aquestes infrastructures i serveis públics. D’una forma més o menys democràtica i transparent encarrega la seva gestió a altres empreses privades que per un nombre d’anys concret s’encarregaran de la gestió d’aquests espais. Un cop passat aquest termini és molt difícil que la cosa pública torni a recuperar aquests elements. El cost és massa elevat perquè ho pugui assumir. El més normal és que es mantinguin en les mateixes mans privades o recaiguin en un millor postor. Tots hi guanyen. Per un consistori al cap de l’any són faves comptades perquè la despesa en aquest concepte ja ve estipulada en el contracte que regula les relacions. Per la seva banda l’empresa que acostuma a treballar en diferents municipis pot aprofitar molt millor tot el material i personal invertit. En principi tothom en surt beneficiat Hi ha dos elements claus perquè la cosa rutlli amb el pas dels anys. Primer de tot, hi ha d’haver un bon contracte amb totes les clàusules clares i ben posades. Per segona part hi hagi un bon control d’aquesta empresa per part dels responsables primers per evitar que de tant en tant et pugui donar gat per llebre. La cosa fins aquí, oli en un llum.
La cosa acostuma a rutllar al principi. Però em de tenir en compte una cosa que a vegades oblidem: estem davant d’una empresa privada que no pot perdre diners o almenys no pot estar durant massa exercicis amb resultats negatius de l’exercici. S’ha de buscar un equilibri pressupostari entre entrades i sortides. En aquest flux monetari no podem oblidar el manteniment. Posats a demanar, si es possible, una millora de les instal·lacions per augmentar les seves prestacions. Trobar el punt just en aquesta balança és molt difícil, però almenys s’ha d’intentar. Si això no es compleix, l’invent és va quedant obsolet. Ja ningú aposta pel que abans havia estat un caramel ensucrat amb molts pretendents llaminers.
Potser aquest model públic d’esternalitació es podria aplicar a molts clubs esportius i societats culturals que ja fa anys que sense l’ajuda pública haguessin tancat les seves portes definitivament. Algunes han apostat pels serveis mínims. Estem en una comarca on proliferen, curiosament, les mini entitats. En comptes d’apostar per un equip municipal a la màxima categoria assequible ens decantem per un parell o tres de formacions en posicions més discretes en les diferents competicions. Arriba un punt que nosaltres mateixos ens limitem perquè tantes coses no les podem assumir econòmicament
Jo crec que si a algú se li acudís fer aquest experiment en aquestes entitats no crec que trobes ningú que s’hi vulgui aventurar. No s’hi pot treure gaire suc i les despeses són molt altes. Si apugem quotes, ens quedarem ben aviat amb les capses. La situació és clara i les possibilitat de moviment són ben minses.
Esperem que tot segueixi mantenint el seu nivell actual amb unes quotes assequibles. No ens trobem al cap d’un temps o amb una manca d’inversió en el manteniment o una inesperada augment de les quotes pel mateix servei simplement per cobrir despeses. El tiet conco que fins ara hi abocava diners públics sense mirar-s’hi gaire té les butxaques ben escurades i ja s’ho ha tret de sobre. No m’agradaria veure que aquestes cireres del pastís es trobessin d’aquí uns anys com el Casal del Vendrell amb uns serveis mínims o la Cooperativa Agrícola del Vendrell que per manca d’inversió ha quedat com un bèstia allí plantada i morta d’inanició. A tot gentil cavaller li agrada ballar amb la dama més bella, però hem de vetllar perquè es mantingui durant molts anys formosa i gentil sobre la pista. També l’hem de cuidar el dia de demà quan ja no sigui tan esplèndida i meravellosa com ara.
Publicat el 29 de gener del 2010 al Diari del Baix Penedès
dijous, 28 de gener del 2010
24/7 Tribut Sau Vendrell?
Felicitats per Rac1. Una molt bona emissora
dimecres, 27 de gener del 2010
Joan Laporta és l'heroi del 2009
Els silencis dels mitjans de comunicació
Un concert molt especial a la Sala Bikini de Barna
Dos punts del Vendrell que criden per un "apanyo"
dimarts, 26 de gener del 2010
Una gran festa ahir amb els Tothosap.
dilluns, 25 de gener del 2010
Dues grans persones i excel·lents patinadors
http://www.rtvelvendrell.cat/radio-a-la-carta.html?id=2&data=2010-01-20
Un clar exemple d'hipocresia política: el cementiri nuclear
Els poders del porter de discoteca
Vigileu les carteres
diumenge, 24 de gener del 2010
Qué fue de los Morgan? per passar l'estona
divendres, 22 de gener del 2010
Els Pastorets de sempre en una Lira renovada
Noves propostes electorals
La situació política actual de la comarca aconsella en molts municipis crear una llista independent o similar per concórrer a les properes municipals del 2011. Amb més de 30 anys de democràcia municipal i la casa sense escombrar és el moment idoni per tirar endavant aquesta tasca que serveixi per restablir aquesta funció pública al lloc que li pertoca socialment. Dubto que es pugui arreglar amb 4 anys ni amb 30, però no podem continuar aquesta línia descendent de la confiança entre electors i escollits. En un punt de vista intern, els partits històrics ja fa anys que han plantat al seu capdavant un líder vitalici que fins que per edat continuí mantenint uns serveis mínims ningú gosarà tocar ni qüestionar. Clar darrere seu van sorgint brots verds que es marceixen quan s’acaba la paciència o simplement es cansen de què ningú tingui un minut per escoltar les seves propostes. Aquestes formacions històriques, tot i que la comarca s’ha duplicat en quant a nombre població, no han vist reflectit aquest fenomen en les seves files. De cara a l’exterior no cal que torni a treure el tema de la manca de confiança dels votants en els seus representants polítics. És un tema molt redundant que ja s’ha tractat prou des de diferents angles i amb molts i variats punts de vista.
He dit crear una llista independent, no 24 opcions electorals. Perquè al final la història acaba sent com la república independent de casa meva. Si sota diferents paraigües polítics se’n creen 4 o 5, al final el que s’aconsegueix és que els vots es perdin i ningú aconsegueixi cap representant. Per tant les il·lusions de moltes persones un cop més quedaran enfonsades per la incomprensió dels electors. La gent que per definició ja acostuma a apostar per l’opció més conservadora, només falta que els proposin dues o tres opcions per tornar a aferrar-se al dolent conegut. Sempre he respectat la democràcia i que tothom es pugui presentar, però a l’hora de la veritat els més petits hi perden. Mentre els partits de tota la vida s’ho miren amb alegria i optimisme. Aquest dispersió de vots un cop més serà bàsic perquè tornin a repetir els de sempre. Aprofitant aquesta iniciativa, hi ha algun partit clàssic que coneix prou bé aquesta estratègia i s’afanya a crear una mena de partit “submarí”. La seva intenció fonamental no és arribar a governar encara que mai ho reconeixeran públicament. El seu objectiu és robar vots d’algun dels partits majoritaris, fet que es convertirà en fonamental per ajudar indirectament a una altra formació important per aconseguir més diferència de paperetes pel que fa al partit perjudicat en aquesta mena de joc maquiavèl·lic, però totalment democràtic.
La millor manera de poder controlar tot això és des de dins, tenir un regidor com a mínim i tenir almenys veu en els òrgans de govern. Un regidor que potser clau tant com estan repartides les forces en la majoria de municipis de la comarca que en molts llocs ballen d’un o dos representants legals que són els que decanten la balança a un cantó o a un altre. No és tan important tenir 9 regidors i està a l’oposició allí esperant que algun ésser miraculós respongui les preguntes que es fan o està al govern, amb vot decidir sobre qüestions claus del municipi. Si és dona aquesta circumstància que no és gens difícil i si un conserva la seva integritat i no es deixa caure en els cants de sirena del poder, la cosa pot variar moltíssim, però cal integritat política per sobre de tot.
Per diferents vies s’ha pogut escoltar l’aparició de noves llistes electorals de cara a les properes municipals, però crec que n’hi hagi excessivament perjudica a tothom. El que s’hauria de fer és intentar aplegar en una sola proposta el major nombre possible de noves formacions perquè sinó com he dit abans tots hi perdrem i guanyen els de sempre.
Publicat el 22 de gener del 2010 al Diari del Baix Penedès.
dijous, 21 de gener del 2010
El vent és el més problemàtic
dimecres, 20 de gener del 2010
Els sous dels controladors aeris
dimarts, 19 de gener del 2010
Quina política faria PxC a Vic?
diumenge, 17 de gener del 2010
Visita als Pastorets del Vendrell
Un concert de gospel massa fred a Vilafranca del Penedès
Escapada perfecta no val la pena
divendres, 15 de gener del 2010
No us perdeu Sherlock Holmes. Tota una aventura
Es necessiten ambaixadors de la comarca
Una les assignatures pendents per a moltes entitats públiques de la nostra comarca és crear una figura nova: els ambaixadors. La nostra història ens ha ensenyat que fins ara no ha estat necessari treballar aquest perfil públic. Alguns empresaris privats si que han tingut clar que aquesta tasca és necessària, però el sector públic en aquest camp ha quedat una mica coix. Ara es necessita que ens proporcionem fora d’aquí. Els mitjans de comunicació de tant en tant es nota que passen per la comarca: el peatge del Vendrell, els problemes amb el top manta al Passeig Marítim i tot això ben amanit amb alguna cosa puntual com el trasllat de l’orgue.
Les entitats públiques: ajuntaments i Consell Comarcal haurien de tenir unes poques persones que exerceixin d’autèntics ambaixadors nostres. No estic parlant de càrrecs polítics, ni de càrrecs honorífics com el que correspon al representant de la Ruta del Xató, sinó de funcionaris que se sàpiguen moure’s per vendre i promocionar la nostra comarca allà on faci falta. Ara que estem molt propers a assolir els 100.000 habitants ja toca que ens dediquem a aquestes missions. S’han fet coses en el camp del turisme i altres aspectes més concrets, però necessitem un perfil que pugui englobar un vessant molt més ampli.
No podem estar aquí creuats de mans i esperant que vinguin franquícies, empreses, centres d’investigacions i nous empresaris guiats per la força de la gravetat. Hem d’anar a trucar a les portes d’aquestes empreses i oferir les nostres possibilitats a veure si tenim sort i algú pica l’ham. Però primer de tot hem d’aconseguir oferir una imatge global. No queda gaire bé que dilluns hi vagi un del Vendrell i dimecres un de Calafell a oferir una cosa semblant. Però potser millor aquesta escena que no hi vagi ningú en cap moment. Hem d’agafar i unir les nostres potencialitats per oferir un projecte comú i unificat. La tendència actual de la comarca és que cadascú vagi al seu ritme.
Ens queden moltes assignatures pendents al tinter. La vinguda de noves franquícies comercials pot ser una eina per potenciar el comerç dels principals municipis. Però encara hi ha alguns comerciants que veuen amb mals ulls aquesta obertura a nous horitzons. Creuen que aquestes firmes els poden fer perdre volum de negoci. L’important és que la gent vingui a passejar i a comprar. Ells mateixos ja decidiran on anar. El que no es pot pretendre és tenir els carrers mig buits perquè aquests clients han d’anar a altres localitats a cercar aquests productes.
Un altre dels temes és el famós CIM que ha d’ocupar un bon tros del centre de la comarca. Això és el pitjor que ens poden oferir amb l’excusa que donarà llocs de treball. És com si anessis a buscar un ampolleta de perfum i t’entaforin un producte per netejar el terra. Si que sortirem tots amb les soles netes, però potser massa i tot. Però clar per això es ho hem d’anar treballant. Un precedent semblant en aquest tema el tenim en l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu que ara és un hotel de luxe. Si que s’ha conservat la planta original, però allò està mig amagat en mig d’unes estructures grandioses que eclipsen el seu traçat original. A més el seu esperit inicial s’ha perdut en benefici d’aquells que tenen unes rendes més sanejades que seran els que si que hi podran accedir en aquesta nova etapa.. Aquí encara vàrem poder salvar alguna cosa perquè del poblat de les Guàrdies ja no en queda quasi res soterrat per l’Autopista Pau Casals. Ens hem de vendre, però primer hem de saber que volem i necessitem. Ens falten aquests ambaixadors per donar a conèixer la nostra comarca. Tots plegats anem una mica més junts. De moment, però sembla que encara estem una mica lluny d’aquests perfils que ens poden ajudar a tirar endavant en els temps que corren.
Article publicat el 15 de gener del 2010 al diari del Baix Penedès
dijous, 14 de gener del 2010
La gent acostuma a pagar amb targeta de dèbit
El vent ens porta un cop més a l'actualitat
dimarts, 12 de gener del 2010
Una gran pèrdua pel Vendrell i comarca.
diumenge, 10 de gener del 2010
Quin rollo la Riera de Tv3
El Vendrell comerç fantasma
dissabte, 9 de gener del 2010
Un dia a Can Barça
divendres, 8 de gener del 2010
Present en el primer dia de rebaixes de Nadal
Una de les claus és fomentar l'economia personal
Ara que comencem l’any, una manera de fomentar l’economia casolana és afavorir el consum a casa nostra. Perquè això sigui una realitat amb les seves conseqüències positives és necessari que els ciutadans augmentin els seus nivells d’adquisicions i contractacions de béns i serveis. Perquè això sigui possible el que s’ha de fer és dotar de més recursos o simplement afavorir la seva accessibilitat a les nostres famílies. El problema de tot plegat és que no els diners no circulen amb el mateix ritme que ho feien abans. La majoria de persones no ho fan simplement perquè no en tenen, altres perquè estan en la psicosis de la crisis i prefereixen estalviar pel que pugui passar demà i la resta, que crec que són la minoria si que es deuen despendre d’alguna cosa, però ho fan en altres nivells que ens queden encara molt lluny per nosaltres i el nostre comerç.
Ara hi ha rumors que volen congelar els salaris als funcionaris i darrere vindran la majoria de les empreses del nostre país. Per solidaritat, perquè estem en un model inviable o perquè hem d’estalviar un mica perquè hi ha tempesta de crisis i no sabem si en sortirem escaldats.
Les pagues extraordinàries del mes de juliol i desembre que també són una espècie en extinció ja es van dissenyar per això, senzillament per fomentar el consum. No és el mateix que a cada nòmina s’hi afegeixin 200 o 300 euros mensualment que es repleguin tot en dues pagues anuals. Aquests punts anuals afavoreixen que les persones ho destinin a altres finalitats, com poden ser les vacances d’estiu o els regals nadalencs, afavorint d’aquesta manera l’economia del nostre país. Més o menys aquest és el significat dels 200 euros que el Govern espanyol va posar en els nostres comptes el juny del 2008 a compte de l’IRPF. La resta els vàrem poder veure en les altres nòmines fins arribar el mes de desembre d’aquell any.
Comprenc plenament la situació actual que entre la crisis globalitzadora que ens afecta totalment, la competència dels nous mercats i altres elements que estan definint la realitat actual la cosa no està gaire galdosa. Perquè tot funcioni una mica és necessari que els diners es moguin. Perquè es produeixi aquest moviment n’hi ha d’haver en una mesura que superi la quantitat que es requereix per cobrir les necessitats bàsiques que és la situació on es trobem actualment.
Publicat el 8 de gener del 2010 al Diari del Baix Penedès