La veu del poble

La veu del poble

divendres, 29 de gener de 2010

La cirereta del pastís

La comarca de mica en mica va entrant en la nova etapa d’esternalització dels serveis públics que va afectant a totes les localitats. Els primers a caure van ser el subministrament d’aigua, l’enllumenat i les escombraries. La propera fase corresponia a les brigades municipals i la practica de l’esport. L’empresa pública ha decidit no complicar-se més la vida en la gestió d’aquestes infrastructures i serveis públics. D’una forma més o menys democràtica i transparent encarrega la seva gestió a altres empreses privades que per un nombre d’anys concret s’encarregaran de la gestió d’aquests espais. Un cop passat aquest termini és molt difícil que la cosa pública torni a recuperar aquests elements. El cost és massa elevat perquè ho pugui assumir. El més normal és que es mantinguin en les mateixes mans privades o recaiguin en un millor postor. Tots hi guanyen. Per un consistori al cap de l’any són faves comptades perquè la despesa en aquest concepte ja ve estipulada en el contracte que regula les relacions. Per la seva banda l’empresa que acostuma a treballar en diferents municipis pot aprofitar molt millor tot el material i personal invertit. En principi tothom en surt beneficiat Hi ha dos elements claus perquè la cosa rutlli amb el pas dels anys. Primer de tot, hi ha d’haver un bon contracte amb totes les clàusules clares i ben posades. Per segona part hi hagi un bon control d’aquesta empresa per part dels responsables primers per evitar que de tant en tant et pugui donar gat per llebre. La cosa fins aquí, oli en un llum.

La cosa acostuma a rutllar al principi. Però em de tenir en compte una cosa que a vegades oblidem: estem davant d’una empresa privada que no pot perdre diners o almenys no pot estar durant massa exercicis amb resultats negatius de l’exercici. S’ha de buscar un equilibri pressupostari entre entrades i sortides. En aquest flux monetari no podem oblidar el manteniment. Posats a demanar, si es possible, una millora de les instal·lacions per augmentar les seves prestacions. Trobar el punt just en aquesta balança és molt difícil, però almenys s’ha d’intentar. Si això no es compleix, l’invent és va quedant obsolet. Ja ningú aposta pel que abans havia estat un caramel ensucrat amb molts pretendents llaminers.

Potser aquest model públic d’esternalitació es podria aplicar a molts clubs esportius i societats culturals que ja fa anys que sense l’ajuda pública haguessin tancat les seves portes definitivament. Algunes han apostat pels serveis mínims. Estem en una comarca on proliferen, curiosament, les mini entitats. En comptes d’apostar per un equip municipal a la màxima categoria assequible ens decantem per un parell o tres de formacions en posicions més discretes en les diferents competicions. Arriba un punt que nosaltres mateixos ens limitem perquè tantes coses no les podem assumir econòmicament

Jo crec que si a algú se li acudís fer aquest experiment en aquestes entitats no crec que trobes ningú que s’hi vulgui aventurar. No s’hi pot treure gaire suc i les despeses són molt altes. Si apugem quotes, ens quedarem ben aviat amb les capses. La situació és clara i les possibilitat de moviment són ben minses.

Esperem que tot segueixi mantenint el seu nivell actual amb unes quotes assequibles. No ens trobem al cap d’un temps o amb una manca d’inversió en el manteniment o una inesperada augment de les quotes pel mateix servei simplement per cobrir despeses. El tiet conco que fins ara hi abocava diners públics sense mirar-s’hi gaire té les butxaques ben escurades i ja s’ho ha tret de sobre. No m’agradaria veure que aquestes cireres del pastís es trobessin d’aquí uns anys com el Casal del Vendrell amb uns serveis mínims o la Cooperativa Agrícola del Vendrell que per manca d’inversió ha quedat com un bèstia allí plantada i morta d’inanició. A tot gentil cavaller li agrada ballar amb la dama més bella, però hem de vetllar perquè es mantingui durant molts anys formosa i gentil sobre la pista. També l’hem de cuidar el dia de demà quan ja no sigui tan esplèndida i meravellosa com ara.


Publicat el 29 de gener del 2010 al Diari del Baix Penedès