divendres, 8 de gener de 2010

Una de les claus és fomentar l'economia personal

Ara que comencem l’any, una manera de fomentar l’economia casolana és afavorir el consum a casa nostra. Perquè això sigui una realitat amb les seves conseqüències positives és necessari que els ciutadans augmentin els seus nivells d’adquisicions i contractacions de béns i serveis. Perquè això sigui possible el que s’ha de fer és dotar de més recursos o simplement afavorir la seva accessibilitat a les nostres famílies. El problema de tot plegat és que no els diners no circulen amb el mateix ritme que ho feien abans. La majoria de persones no ho fan simplement perquè no en tenen, altres perquè estan en la psicosis de la crisis i prefereixen estalviar pel que pugui passar demà i la resta, que crec que són la minoria si que es deuen despendre d’alguna cosa, però ho fan en altres nivells que ens queden encara molt lluny per nosaltres i el nostre comerç.

Ara hi ha rumors que volen congelar els salaris als funcionaris i darrere vindran la majoria de les empreses del nostre país. Per solidaritat, perquè estem en un model inviable o perquè hem d’estalviar un mica perquè hi ha tempesta de crisis i no sabem si en sortirem escaldats.

Les pagues extraordinàries del mes de juliol i desembre que també són una espècie en extinció ja es van dissenyar per això, senzillament per fomentar el consum. No és el mateix que a cada nòmina s’hi afegeixin 200 o 300 euros mensualment que es repleguin tot en dues pagues anuals. Aquests punts anuals afavoreixen que les persones ho destinin a altres finalitats, com poden ser les vacances d’estiu o els regals nadalencs, afavorint d’aquesta manera l’economia del nostre país. Més o menys aquest és el significat dels 200 euros que el Govern espanyol va posar en els nostres comptes el juny del 2008 a compte de l’IRPF. La resta els vàrem poder veure en les altres nòmines fins arribar el mes de desembre d’aquell any.

Comprenc plenament la situació actual que entre la crisis globalitzadora que ens afecta totalment, la competència dels nous mercats i altres elements que estan definint la realitat actual la cosa no està gaire galdosa. Perquè tot funcioni una mica és necessari que els diners es moguin. Perquè es produeixi aquest moviment n’hi ha d’haver en una mesura que superi la quantitat que es requereix per cobrir les necessitats bàsiques que és la situació on es trobem actualment.

La clau màgica és on s’han d’obtenir aquests recursos? Aquí la cosa ja resulta molt més complicada. En comptes d’agafar uns quants euros del pressupost espanyol i repartir-los entre tots ajuntaments perquè arreglin voreres, canviïn bombetes i plantes herbes i arbustos per dotar de més espais verds a les nostres localitats el que s’hauria de fer es baixar les càrregues impositives que hem de patir tots, tant els que tenim la sort de treballar com aquells que estan a l’atur o rebin algun tipus d’ajut social amb cara i ulls. En aquest estat del benestar que cada dia garanteix menys coses. La sanitat pública et garanteix que algun dia t’atendran i no sé sap fins a quin punt. Si caus en un d’aquestes fundacions privades amb voluntat de pública la cosa es complica força. Un altre tema a debat és l’ensenyament públic, un altre dels pilars d’aquesta societat del benestar que fa figa. No hi ha recursos i entre tants de plans i projectes ni professorat ni alumnat no saben a on acudir. Estem abandonant les escoles de banda per anar creant parquings escolars fins els 16 anys sense gaire voluntat ni educativa ni formativa, tot afavorit per un seguit de circumstàncies. La seguretat és un altre del temes on moltes persones han de posar de la seva butxaca ja sigui amb alarmes o amb altres sistemes perquè l’Estat no arriba a totarreu. Si aquesta societat del benestar arriba menys lluny, ja ens ho anirem pagant nosaltres. També ens servirà per donar vida a la societat i fomentar el consum.

Publicat el 8 de gener del 2010 al Diari del Baix Penedès