La veu del poble

La veu del poble

dijous, 16 de desembre de 2010

Qui ha de pagar els plats trencats?

Les administracions públiques treballen durament per quadrar els pressupostos del proper exercici. Els anys de vaques magres dificulten enormement la intenció de deixar tothom mig content i satisfer tots els propòsits. L’aixeta del finançament públic a mesura que passa el temps ha de tornar a estrenyés una mica més perquè els recursos són més escadussers.
Després dels efectes d’aquesta narcòtics com són les eleccions en què els problemes s’aparquen i només s’atenen les urgències més transcendentals i mediàtiques hem de tornar a posar els peus a terra. Tothom n’ha sortit perjudicat de la situació actual. Només cal donar un tomb per carrer i places de qualsevol poble per veure cartells de es traspassa o es lloga o liquidació per tancament. La resta d’informació la podem trobar en qualsevol botiga de proximitat quan la gent a la mínima oportunitat aprofita per exposar el seu cas farcit de les conseqüències personals d’aquesta crisi integral.
Un dels sectors que també ha pagat el seu preu per la crisi és el personal que treballa al servei de les administracions públiques, ja siguin funcionaris o empreses que tenen contractes amb l’administració per prestar algun servei com pot ser la sanitat o l’ensenyament o transport públic. A banda d’aquest 5% general que portem des del juny, ara a la nòmina de Nadal veuran com la paga extra patirà una retallada general d’un 30%, una xifra que ja comença a ser preocupant per aguantar la pujada del Iva, entre altres coses.
Es molt fàcil fer pagar als de sempre el fruit d’una pèssima gestió política envoltada d’una situació econòmica mundial realment preocupant. Utilitzem aquest diners per tapar forats dins de l’administració. El problema de tot això no és el que hem viscut fins ara que ha estat el inici de l’estratègia per superar la situació. Això és la punta del iceberg perquè la resta encara està per venir. No crec que triguem gaire a notar-ho d’alguna manera. El fenomen hipnotitzant de les eleccions desvirtuen el procés natural perquè les notícies dolentes s’han d’ajornar pel dia després de votar, mai abans. N’acabem de passar unes i ara és el moment idoni per afrontar les mesures més crítiques de cara a les Municipals del 22 de maig proper. La gent té poca memòria i d’aquí a 6 mesos ja ningú se’n recorda de res. O si?
La majoria de funcionaris que són els que es mouen entre 15.000 i 25.000 euros l’any bruts són els que han aguantat els anys durs de l’administració quan la immensa majoria de treballadors preferia l’empresa privada perquè es guanyava un parell o tres de vegades més que darrere una finestreta de l’administració pública. Ara la truita s’ha girat totalment. Des de fa una dècada cada dia hi ha més gent que vol entrar dins aquest món del funcionariat perquè les seves boniques temptadores s’han reduït dràsticament o fins i tot han desaparegut entrant a formar de l’atur. Aquests funcionaris no tenen res a veure amb tots aquests individus que han aprofitat l’administració per convertir-se en polítics professionals amb uns percepcions dineràries que no tenen res a envejar als presidents de les administracions públiques d’aquest país, potser encara més i tot. No només ells, sinó que també han fet aterrar els seus amics i parents amb unes atribucions pecuniàries similars a les que s’han adjudicat per no ser discriminatoris amb la família política. Aquesta maquinària que no ha funcionat en cap moment ha suposat un cost econòmic insuportable. Quan la cosa no pinta bé. De cop i volta un dia s’aixequen fets uns solidaris i s’apliquen una reducció d’un 10% o 15% del seu sou. Jo ja firmaria ara mateix que em traiessin un 30% del meu sou si cobrés pel cap baix uns 60.000 ó 70.000 euros nets l’any amb unes atribucions poc definides a banda de l’horari flexible i adaptable, i telèfon mòbil pagat per tots els contribuents. No cal dir que els requisits per arribar a aquestes posicions i els seus salaris milionaris respectius (si fossin pessetes) estan adaptats a cada cas.
Però estem parlant de polítics i succedanis,. La seva feina? realment es fa política als nostres pobles i comarques? Fer política no són mesures puntuals aplicades sense més ni més com treure els aparadors dels carrers de la platja de Calafell o deixar un espais per als venedors il·legals a les platges amb un nom de pel·lícula com “zones de tolerància”. Això no té res a veure amb la política. Són mesures puntuals que no estan dins un pla general que es dediqui a planejar un disseny comercial que comença amb el departament d’urbanisme, segueix pel control dels comerços i acaba amb la recollida dels residus d’aquesta activitat. Per tant, potser els votants algun dia els exigirà que també han de fer els deures que els correspon per lloc que ocupen i pel salari que s’han atribuït. No sempre els mateixos han de pagar els plats trencats fruit una pèssima gestió.

Article publicat al 17 de desembre del 2010 al Diari del Baix Penedès