La veu del poble

La veu del poble

dijous, 3 de novembre de 2011

Des de la pinya d'un castell

No havia viscut mai l’experiència de formar part de la pinya d’un castell humà, una de les tradicions més arrelades a casa nostra. El dia de la Fira del Vendrell va succeir aquest fet, fruit purament d’una qüestió circumstancial. Després dels versots dels diables, es van situar a plaça Vella del Vendrell les quatre colles protagonistes de la diada: les dues de Valls, Colla Jove de Xiquets de Tarragona i els amfitrions. La meva posició, a l’entrada mateix de la porta central de l’església del Vendrell, em va limitar molt anar a un altre lloc de la plaça. Llavors vaig interpretar que, indirectament, em convidaven a quedar-me allí una estoneta. Vaig començar amb els de Tarragona que tenia quasi a sobre mateix i estava rodejat pels seus membres. A la segona ronda, em vaig animar i em vaig incorporar a la seva pinya. Vaig prendre part en els dos castells de nou que varen fer i en el pilar de comiat. Evidentment, com tenia els Nens al costat també vaig donar un cop de mà a la colla local. Des de la meva posició amb el cap enganxat a l’esquena del davant només s’escoltava la veu de qui anava ordenant a tots els components el moviment oportú per la bastida del castell. Pis a pis, informant a cada pas de com s’estava perfilant en les parts més elevades. El so de la música aportava la informació complementària a aquesta gesta ràpida de carregar i descarregar el castell. Evidentment no vaig poder veure tot aquest procés que anava seguint per la veu. Era igual ja trobaria per la premsa o televisió la foto o les imatges de com s’havia desenvolupat. Abans hi havia polítics que baixaven i formaven part de la pinya, jo recordo el Jaume Domingo i el Josep Lluís Pascual que ara prefereixen els balcons més enlairats. Aquest cop va ser el torn de Jimmy Pinyol que ja el dia abans en el concert del seu grup ja va convocar a la gent a aquesta exhibició castellera. El regidor de Medi Ambient es tornava anònim dins la pinya dels locals. És molt interessant veure la coordinació i la preparació que tenen els castells per fer realitat la seva tasca. Primer de tot, la canalla la van portar dins l’església perquè no veiessin si queia algú en els altres castells. Dins el temple estaven entretinguts amb altres històries perquè els passes el temps més ràpid i estessin distrets i contents per complir la seva missió amb més celeritat. La resta anava seguint fil per randa les ordres del cap de colla que se situava al mig de la pinya. Ell anava ordenant la col·locació dels diferents membres de la pinya per fer un conjunt ben sòlid i assolir el seu objectiu. Amb rapidesa tots complien la seva missió i tasca encomanada. Tots eren una gran família que tenen un clar objectiu: fer i desfer el castell. La canalla van arribar en el moment oportú per enlairar-se fins els pisos més elevats. Un darrere l’altre van pujant i pujant per assolir la construcció. El pas següent va ser desmuntar la construcció realitzada amb rapidesa i tots aportant el màxim de si. Començant pels qui formen part del tronc del castell fins els qui els ajuden a fer la seva tasca Una de les coses que cal destacar és l’educació i formalitat amb què tot aquest moviment de fer i desfer es produeix. Sempre s’apliquen unes formes molt correctes en el tracte entre castellers i amb aquelles persones que també s’hi apunten esporàdicament. Al final de tot, tots es feliciten i aplaudeixen per haver contribuït en la proesa conjunta. No cal dir que els membres d’altres colles també donen un cop de mà. Si això ho traslladem a la realitat, podem veure que el món es pot veure des de tres punts de vista. Des de dalt, com és la posició que adopten molts polítics que a través de la tarima, l’escenari, el balcó o la premsa veuen el seu entorn des d’una alçada real o virtual. L’altre punt és la d’aquells que estan immersors en la realitat i no poden veure el que passa al carrer. Un exemple simbòlic podria ser els que estan immersors en la pinya d’un castell que no veuen com evoluciona la construcció. Uns altres són com els cuiners d’una cuina que no saben que passa fora realment, encara que alguna cosa poden intuir pel que tenen a les mans. La majoria de persones ho mira des de la mateixa alçada. Un fet que et permet tenir més objectivitat que les altres dues opcions, però de tant hem de provar mirar-ho de dalt i de baix per tenir una imatge global d’un fet puntual. Un exercici que ens ajudarà a ser més objectius amb el nostre entorn.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de novembre del 2011

2 comentaris:

photojordi ha dit...

M'alegra veure que vas disfrutar de la Diada Castellera ;)

Josep Manel Laliga ha dit...

M'ha agradat l'article.
Felicitats per la descripció de tot plegat.