En la meva trajectòria d'articulista del DIARI amb més de 15 anys d’experiència amb poques treves et dones compte d'un seguit de temes i personatges que es van succeint amb el pas del temps. Ja fa uns anys que per aquestes dates tinc la mania de dedicar l’article a un tema sobre un d'aquestes coses trivials que ens acompanyen al llarg de l'any, però al seu darrera sempre es poden amagar aspectes molt més profunds que ens afecten a tots. Només és qüestió de llegir entre línies i no deixar-se portar per la simple gracieta com ens tenen acostumats massa cops els polítics. Em de saber interpretar tota aquella informació que rebem sinó estem condemnats a caure en la pura ignorància. El tema com apunta el títol és el lot de Nadal. Un d'aquests elements que són excusa fàcil per discutir a l'ascensor, a la botiga i allí on faci falta sense que en principi hi hagi cap motiu per generar cap enfrontament important. Una variant del parlar del temps, però amb un xic més de personalitat. Fins ara sempre ens han donat lots de Nadal a la feina. Hem passat per moments dolços i optimistes abans que arribés, sobre el 2007, la crisi del totxo. La cistella consistia fonamentalment en els tradicionals torrons, cava, vi, polvorons, neules, pots de pinya o derivats. En els darrers anys la figura estrella era el panettone, un dolç importat d'Itàlia que havia tingut una excel·lent acollida entre els treballadors. Cada any l'empresa ens ha regalat un detall: un any va ser el torn d'una mena de maleta de viatge de color vermell, un altre any un decantador de vi ( va costar un xic esbrinar la seva utilitat real i no pensar que era una mena de gerro floral modern), no van fallar les tasses pel cafè amb llet i altres històries prenadalenques. L'any passat amb la crisi vàrem arribar als serveis mínims en el tema de lots nadalencs que consistia en les “tres maries” dins una capsa de cartró, una ampolla de cava i dues de vi. Enguany que estem batent records i ascendint en les primeres posicions d'endeutament a nivell català i espanyol, jo crec sincerament que no hi haurà o no hi hauria d'haver cap mena de present nadalenc. Això seria el més lògic mirant tal i com està el patí i la butxaca. Però tal com he dit molts cops la finalitat dels polítics no és arreglar el municipi ni que tot vagi com una seda, sinó que el seu objectiu és guanyar eleccions. Si ho mirem des d'aquest punt de vista. ¿A veure quin polític dels actuals s'atrevirà a dir que enguany no hi ha diners pel lot sense tenir remordiments de consciència en els seus fòrums interiors i sense que l'acusin després de perdre algunes eleccions per la seva culpa? Llavors seguint aquesta filosofia clarament electoralista i el quedar bé, crec que alguna cosa caurà. Suposo que serà com l'any passat amb una “Santíssima Trinitat” del món vinícola local. El més adient pels temps que corren és no repartir cap lot en aquest Nadal. Gràcies que arribin les nòmines que corresponen sense cap tipus de retallades ni similar. Ara si es fan per alguns que es facin per tots igual. Si aquests diners que ens estalviem els dediquem a altres menesters de caire social ben destinats siguin. Ara si s’utilitzen per pagar algun àpat o festa per glòria i honor dels seus organitzadors, millor que es distribueixin entre els seus treballadors perquè com la grossa de Nadal segurament estarà més repartida. En els moments que estem és qüestió de prioritats. Ara falta decidir per quin cantó ens decantem, tenim en compte que no podrem atendre tots les necessitats com fins ara. Si fins ara parlàvem d'inversions, ara toca treure la qüestió més políticament correcte de per on no retallem? Hem arribat dalt de tot, com els castells, ara hem d'anar baixant per tornar a pujar més endavant. Hem de saber fins a quin punt podrem baixar i a canvi de què. A veure que passa tot plegat, hi ha molts sectors públics, com ensenyament, seguretat pública, sanitat que les pagues dobles de Nadal patiran algun sotrac, perquè el tema lots ja fa anys que els han perdut de vista. A veure que passa a l'administració local. A veure si li posen el cascavell al gat o continuem en aquesta ambigüitat perillosa amb paladar de ric i butxaca de pobre.
Article publicat el dia 11 de novembre al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada