La veu del poble

La veu del poble

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Un Tíntin pels enamorats del company de Milú

Feia ganes qque tenia ganes de veure la proposta d'Steven Spielberg sobre Tintin. Al final ha arribat a les cartelleres en aquest cap de setmana que és mig pont i és ideal per anar tota la família al cine. Ahir la sala estava plena fins dalt. A mi el Tintin ni m'agradava ni em desagradava, no em deia res. La peli he de reconèixer que està bé, molt ben feta amb efectes especials, però em continua sense agradar aquest serè de dibuixos d'Hergé. La gent que li agrada s'ho va passar bé. Jo potser hauré de començar a llegir còmics del company de Milú.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Quan les famílies no poden pagar ni l'aigua de casa

Els números i les estadístiques es poden vendre de moltes maneres als votants. Els polítics d’això en saben un bon tros i ho utilitzen fins i tot amb excés que pot arribar a ser preocupant. En els dos o tres anys anteriors no s’havia pujat ni un cèntim en les ordenances municipals perquè la situació política de l’equip de govern era molt delicada.. Per altra banda, també als qui votaven en contra, PSC, se’ls hi podia fer un favor polític que no convenia de cara als comicis passats. L’excusa perfecte per capejar el temporal en forma de crisi que ja es notava amb contundència en les capes socials més febles i anava pujant. Un 50% i escaig de la ciutadania va votar el passat mes de maig i arran de les seves preferències va sorgir una nova composició municipal. Tot i algun moviment en fals en els primers dies cap a coalicions políticament no molt ben vistes, però que molta gent desitjava des del seu anonimat, al final es va fer una mena “tots contra ells” o “tots a favor del Vendrell”. Cadascú que agafi la versió que li faci més patxoca. Portem un mig any en funcionament d’aquesta mena de govern bicèfal de cara a la galeria, encara que oficialment només una persona exerceix d’alcalde. Segons el pacte ambigu entre les diferents formacions, a mitja legislatura li cedirà el torn a l’altre. En una situació aproximadament normal arran del canvi hauria de dimitir el primer batlle per donar pas al següent de la llista, però al Vendrell això segur que no passa. Aprofitaran fins el maig del 2015. En aquesta combinació de quatre partits es poden fer dos tipus de política: per una banda que vagin tots a una amb idees noves fruit de les noves incorporacions en especial en les files JpV i PSC o mantenir-se ferms en la mateixa tònica anodina general dels darrers anys, CDC i PP. Pel que s’ha vist la cosa va per la segona opció. Jo confiava i encara confio amb la Laia, L’Eva, el Jaume, el Kenneth a veure si donen un cop de timó a la línia dels darrers anys i entrem en una nova dinàmica millor per tots plegats. No tenen gaire experiència i el dia a dia se’ls menja. A banda, la situació actual no acompanya, però alguna cosa es pot fer a part de finiquitar el lloguer de la casa del Mumbrú i eliminar el transport escolar. Dues mesures que arriben massa tard i no sempre prou bé. Estem en un any postelectoral en clau municipal. Llavors és el moment que toca de pujar el màxim els impostos de la legislatura. Totalment al contrari dels anys previs a eleccions quan no es pot tocar res, ni un cèntim amunt. Al meu poble, Albinyana, l’any 2011 es pagaven 120 euros per casa en les escombraries domiciliàries. Ara al 2012 en pagaran 160. En canvi, al Vendrell que són més bones persones i més comprensives, al 2011 en pagaven 63 i al 2012 en pagaran 90 euros, quasi la meitat que Albinyana. Tenint en compte que a Albinyana per població has d’anar en alguns casos 400 metres a tirar la brossa recicable perquè els contenidors estan lluny els uns dels altres, cosa que al centre del Vendrell no succeeix per la densitat demogràfica de la població. Els uns i els altres ens enganyen perquè la recollida de la brossa costa més del que realment paguem. Per abonar la diferència, que al Vendrell arriba al 50 % del cost del servei es treuen recursos d’altres entrades del pressupost que no sigui directament la butxaca de l’usuari de les escombraries que és tothom. La realitat és que la crisis continua igual o pitjor que els altres anys. Si mirem el Butlletí de la Província de tant en tant veurem la llista de morosos de l’administració per diferents conceptes, embargaments i altres. Entre aquests, tots aquells que se’ls talla l’aigua per impagament. En les darreres setmanes al BOP de la província es podia veure dins el Vendrell un llistat de més de 200 persones amb les corresponents famílies. Potser hi ha inclòs algun garatge i algun pis de lloguer sense llogaters. La majoria són famílies que suposadament no poden pagar uns 20 euros i escaig cada dos mesos perquè surti aigua per les aixetes. No és un luxe sinó una de les necessitats més bàsiques. Això es preocupant. Molt preocupant. A part d’aquesta informació en alguns cops s’ha utilitzat per motius polítics, la realitat és molt crua i la tenim aquí a casa nostra. El que hem de fer és gestionar millor els nostres diners i estalviar-se despeses com Turismar, fires i altres històries desfasades, vigilar més les subvencions i fer política amb cara i ulls i pensant amb el cap i en allò que realment necessita la gent que potser no són ni pistes de pàdel ni castell de focs entre d’altres. ¿Si en temps de bonança hem arribat fins aquí on arribarem en temps de crisi? Article publicat al Diari del Baix Penedès el 28 d'octubre del 2011

dimecres, 26 d’octubre de 2011

La gent no va al cine

La gent no va al cine. Aquesta és la resposta de la meva darrere enquesta en què preguntava si la gent anava al cine. 6 persones han respost. 3 dient que no hi van mai i altres 3 que de tant en tant. El cinema s'acaba, almenys a les sales.

Moltes gràcies Neus i Vero

Avui he tingut la sort d'entrevistar a la ràdio dues persones que creuen que regalar una rosa és molt millor que un anell amb brillants, creuen en la persona, en cadascú, en l'esperança, en la il·lusió, en els somnis. Es dediquen a destruir bloquejos, complexos, ansietats, dimonis personals.. En una hora he après moltes coses que no tenen nom, però que queden ben guardades dins nostre. Potser la gent no les trobarà quan escolti el programa a ràdio el Vendrell, però durant una hora he pujat al cel. Moltes gràcies Neus i Vero. Ells l'anomenen coaching, jo li dic humanitat.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

No us perdeu la Voz Dormida

Avui he vist una d'aquestes pelis que s'ha de veure per recordar el nostre passat no gaire llunyà. Avui era el torn de la Voz Dormida, una gran proposta sobre els moments durs de la Guerra Civil. En alguns moments s'assembla a una altra peli com 13 rosas. Jo aconsello que l'aneu a veure i durant quasi dues hores us submergiu en la clandestinitat del moment i de la duressa. És una peli crua, però molt realista. Jo crec que té el punt, ni massa hortera i tampoc punyent. Com ha de ser. Grans papers de tots els actors.

La música entre grup i grup als concerts

A vegades als concerts entre grup i grup es posa qualsevol música. Això és molt important. Potser si la música es bona la gent no marxarà cosa que si que farà quan la música no sigui del seu gust. Ja sé que és difícil saber els gustos de la gent, però en un concert de rock català no hi posis música màquina. L'altre dia al concert de Gossos a Navàs, la música que van posar anava com anell al dit al concert

divendres, 21 d’octubre de 2011

El futur incert d'Euskadi

En aquest país fins ara la cosa anava una mica bé per alguns. Els de l'ETA mataven a la gent i extorsionven i posaven bombes. Ara si la seva força la passen per les urnes a més d'un i de dos no li agradaria que tinguessin gaires vots. A veure que passa tot plegat. La Guerra Civil espanyola la van muntar qui no estava d'acord amb la voluntat popular. Ara quan està tot tan remogut i pot passar qualsevol cosa. Ja veurem que passa. Mireu que va passar amb Bildu.

dijous, 20 d’octubre de 2011

L'esport, només una excusa

Una de les propostes que acostuma a ser molt engrescadora pels polítics és organitzar actes de lliurament de premis o trofeus amb alguna excusa. Un exemple clar d’aquest tipus d’esdeveniments el tenim a la Nit de l’Esport que se celebra a diferents municipis comarcals. Durant aquesta cita es valora aquells esportistes, patrocinadors, entrenadors i altres persones vinculades amb l’exercici físic catalogat.
Pel que fa als premis, la cosa en alguns casos ha millorat. Al principi el que predominava eren les típiques copes i medalles que després no saps que fer amb elles i acaben en alguna prestatgeria o algun armari en un paper decoratiu. En els darrers anys la cosa ha millorat i ja s’ha apostat per artistes com la Roser Oter que ha dirigit el seu art en vers aquests guardonats.
En aquesta vetllada que també ha anat patit la seva evolució. Si al principi de tot parlàvem d’un sopar amb els premiats i altres esportistes, les noves tendències aposten per canviar el plat personal per un pica pica.
Evidentment que molts dels joves que recullen el seu trofeu i amb ell el seu reconeixement en la seva especialitat es troben contents i cofois per aquest homenatge a la seva tasca esportiva. Per altra banda, en aquestes cites també abunden altres personalitats, en especial polítics i derivats, que són els generosos i els magnànims que s’encarreguen de lliurar aquestes mostres de reconeixement col·lectiu i personal.
Hi ha una sèrie de punts prou importants a tenir en compte en tot aquest procediment. Qui és el millor esportista? Aquell que marca més gols, llavors els defenses ho tenen magre i no parlem dels porters. Aquell que juga millor? Molts cops hi ha persones que tenen un art natural en el món de l’esport i a altres els costa un gran esforç portar a terme el seu objectiu. També s’ha de tenir en compte. Una cosa similar pot passar en el món de l’ensenyament. A vegades val més un sis d’una persona que fins aquell moment treia resultats per sota el 3 que no pas un altre 9,5 d’aquell que sempre es mou per sobre del 9. En el pensament tradicional es valoraria clarament el segon, però les noves tendències apunten clarament el més esforçat per lloar la seva evolució. Pel que fa a l’altra banda, els lliuradors. Evidentment aquests actes públics i notoris amb una forta càrrega d’autobombo donen molt més resultats polítics que no pas aquella persona que s’ha de dedicar a anunciar retallades pel bé de la comunitat. Atès que els polítics dissenyen la seva tasca per guanyar eleccions i no pas per millorar el país, aquest tipus d’esdeveniment són ideals per arreplegar un quants vots i una mica de pes social davant d’aquell auditori ansiós de saber qui serà el gran triomfador de la nit.
Tal com està la situació econòmica actual aquest tipus de cites crec que són totalment prescindibles per diferents motius. Al igual que pugen a l’escenari per premiar els millors, també s’hauria de fer aquest acte per anunciar a qui afectaran les principals retallades de les diferents seccions esportives marcats per la situació actual. Els diners invertits en aquest tipus d’actes haurien d’anar dedicats directament a les seccions esportives o a comprar material o simplement a arreglar algun desperfecte que amb el temps ha quedat malmès.
Reconec que polítics i guardonats potser perdrien una gran nit d’alegria i joia, però hem de tocar de peus a terra i valorar que és el més convé. Si organitzar algun acte d’aquest tipus o eliminar algun equip per manca de recursos econòmics per poder-lo mantenir.
En el fons hem de valorar el treball en equip on tots tenen la seva importància. Un exemple clar el tenim amb el popular jugador blaugrana Messi que quan juga amb la selecció del seu país no dóna ni la meitat del resultat que ho fa amb el Barça. La cosa és clara si l’actual millor jugador del món no tingués l’entrenador que té, ni la defensa ni les línies mitges que li aporten les pilotes necessàries per demostrar la seva qualitat i superar nous reptes vosaltres penseu que faria alguna cosa. Doncs el mateix passa amb les altres disciplines i en altres àmbits molt més propers a casa nostra. Potser en alguns casos els premiats haguessin preferit un parell d’entrades a Port Aventura que no pas una copa ben brillant sobre l’armari. Entre tots també hagués estat un granet de sorra per arranjar el sostre del pavelló del C.E. Vendrell que ja li toca

Article publicat al Diari del Baix Penedeès el 21 d'octubre del 2011

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Qui va al CAP?

Aquests dies he fet alguna visita al CAP del Vendrell. Aquell de la primera pedra del Botafoc, encara està allí la primera pedra morta de riure, esperant la segona. EL tema és que moltes de les persones que veig a les visites superen els 60 anys, més o menys, i hi ha una part considerable de marroquins de totes les edats. Amb l'edat un ha d'anar més al metge, això és normal. El que no entenc que li passa als indígenes d'aquí, si és que estan tots sants o s'han apuntat a mútues. La Fira dle Vendrell era un exemple de la nova oferta sanitària de moltes mútues. Jo crec que gràcies a l'estat i la Gene s'estan fent rics. Ara ja veurem com acabarà tot plegat, perquè la crisi és per tothom.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

El Sueño de Ivan una peli per NO veure

El sueño de Ivan es una peli espanyola per no anar a veure amb gent com Fernando Tejero i altres actors made in Spain. Volen ser originals i la pifien. No val la pena. En serio. Erem dos al cine i encara gràcies.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Breu analisis de la Fira

Una any més la Fira de Santa Teresa ja és història. La gràcia de la fira són els actes que es porten a terme durant aquests dies. La fira plena de descalcificadors i assegurances ha perdut la seva gràcia. Potser els cotxes, però la resta ja està més que caduca. És una llàstima que la ceràmica l'hagin posat allí on deu va perdre l'espardenya, més conegut com Rambla Miret. Allí la gent no hi va i si la gent no hi va, no es ven i si no és ven no val al pena venir i tot això. Que s'ho facin mirar si realment volen la ceràmica que busquin un lloc millor o sino la volen que segueixin igual que potser es trobaran amb les capses. Els concerts de dissabte molt bé, tant la James Band com els Laxen molt molt bé. Vull felicitar als Pastorets per tot el que han fet. I en el Mostravi molt bé la idea, però era massa clar qui és l'alcalde del Vendrell. Nos vemos. M'ho he passat molt bé en els castells tot i que no sé si era la millor opció llogar quatre colles, tal com està la caixa.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Per una versió de fira actualitzada

Avui en dia les fires tradicionals de tota la vida com la del Vendrell i la de Vilanova ja no tenen gaire sentit. Al final el comerç local marxa i venen gent de fora que estan especialitzats en aquest tipus de fires, com coques de perafita, embotits de Badajoz i nombroses màquines per treure la calç de l'aigua. Així no potenciem el comerç local. Només omplim a qualsevol preu. S'ha de fer una lectura de tot això i a veure qui li posa el cascavell al gat.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Dues entitats que han marcat més d'una generació



Enguany no podia faltar un article sobre els 25 anys d’un dels meus grups preferits, els Lax’N’Busto. Un grup de casa nostra que està totalment identificat amb la nostra generació, els que estem a la ratlla trenta o quaranta i tants. Jo els segueixo des d’un bon començament. Per començar no em puc estar d recordar una anècdota que cada cop que vaig a un dels seus concerts em ve al cap amb enyorança.. Una dels moments que tinc grabat en el meu subconscient em transporta a quan jo tenia 17 anys i formava part de la junta directiva de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca. La nostra gesta va ser contractar una actuació per tocar per la festa major de l’any 1987. Havien fet algun petit concert i es començava a sentir a parlar d’ells a la comarca. El seu caché per aquest històric esdeveniment va ser de 35.000 pessetes tot i que llavors per cada concert cobraven 40.000 pessetes, però com era amic i company d’estudis del Pemi Rovirosa, amb qui vaig fer els tractes, em varen descomptar 5.000 pessetes d’aquell temps. Ni més ni menys que 30 euros d’ara. En aquella data esperada, jo estava allí esperant la gran nit. Totes les llotges de la Societat estaven plenes de famílies amb membres de totes les edats esperant que algú puges a l’escenari i posessin en funcionament tots els instruments i altaveus que hi havia allí preparats. Crec que sobre les 11 de la nit va començar el concert, de mica en mica i davant de les notes vibrants i contundents del seu rock, molta de la gent amb més edat va començar a abandonar els seus seients privilegiats i van tocar el dos cap a casa. Mentrestant la sala s’omplia de generacions més joves que venien d’arreu amb els seus cotxes. En una hora com a molt hi va haver un canvi generacional molt visible. A partir d’aquí el grup vendrellenc va portar terme un molts cops recordat concert. El que recordo millor va ser el “solo” de bateria del Jimmy Pinyol que va deixar bocabadats els allí presents. Hi ha joves que ara 30 anys que encara recorden amb nostàlgia aquesta escena quan ells eren uns marrecs de 5 ó 6 anys.
De tot això han passat 24 anys, quasi un quart de segle. En aquestes dues dècades i escaig han estat un dels pilars fonamentals de la banda sonora de la nostra generació i de les posteriors. Algunes peces han trencat les barreres del temps i la gent se les ha fet seves. Ells han portat arreu dels Països Catalans el nom del Vendrell. Aquesta promoció també ha arribat a altres punts de la geografia mundial com el País Basc, Xile i Argentina, entre d’altres. Han estat els nostres representats en aquest fenomen del rock català que a mitjans del anys 80 va irrompre arreu del país i que va comptar amb grups com els Sopa de Cabra i els Sau que han marcat una generació i un moment de la història d’aquest país.
El més important per celebrar aquesta efemèride és com marquen els protocols en aquests casos, un concert. El del 20è aniversari es va fer a Calafell i el del 15è sembla que es va fer a Vilafranca. Enguany el Vendrell havia d’acollir la celebració principal d’aquest quart de segle sobre els escenaris tot que Vilafranca del Penedès ja va acollir un petit tastet el passat 30 d’agost.
Per honorar els personatges o institucions més celebrades d’un municipi que han tingut un paper destacat s’acostuma a posar el nom a un carrer o s’anomena fill adoptiu o fill predilecte. En aquest cas el millor que es pot fer és un concert especial on la gent amb la seva presència participi en aquest homenatge popular amb allò que millor es pot fer en aquests casos que és compartir una bona dosis vibracions, sensacions i records a través de les notes del seu ampli i variat repertori. Seguint aquesta tradició local de perpetuar un nom en un carrer o una plaça. també es podria fer en aquest cas perquè han fet una gran difusió de la vila amb la seva identificació amb el municipi i amb la lletra d’alguna de les seves cançons més celebrades com és el “Miami Beach” on apunten algunes de les gràcies del Vendrell. Pel que fa al Vendrell hi ha personatges amb noms de carrers que són molt poc coneguts en la societat local i comarcal. En aquest cas concert, aquesta circumstància no passaria per la seva popularitat arreu.
No podem oblidar que en aquest concert també està d’aniversari una de les entitats més actives del Vendrell com són els Pastorets del Vendrell que en els seus 45 anys d’història. També li ha tocat passar per diverses etapes fins assolir el paper actual amb una gran varietat de seccions i amb molta empenta. Són dues entitats que han marcat clarament la història local de la societat vendrellenca amb les seves activitats i propostes. Les dues han evolucionat amb el pas del temps fins poder arribar a aquest esperat concert. Llarga vida a totes dues durant molts anys i moltes felicitats per tot el que heu fet.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 14 d'octubre dle 2011

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Mas de lo mismo en els cinemes

Em aquesta comarca tenim dos cines com deu mana i una cosa cutre saltxixera que és la del Brisamar que allò fa més pena que res. A veure si amb les sales que tenim algú s'anima i fan alguna peli que no sigui les de sempre del sector comercial. Jo crec que també tindrien gent i no pas com ara que fan quasi als dos cinemes la mateixa programació. Ens haurem de trobar a Vilanova. Sort de la Claqueta que encara salva bastant el tema.

En espera de canvis

Jo em pensava que amb aquest quatripartit el Vendrell començaria a sortir de la monotonia, però veig que la cosa segueix igual tot i els regidors socialistes joves que anaven a les llistes. La festa major del poble i de les platges perquè ja estava endegada, però la fira, per fer una fira com la que fem val més que fem una altra cosa. La gent se les pirarà perquè sempre és el mateix. De gent n'hi haurà en especial al Mostravi perquè en això del jalar tothom hi està d'acord i més si el metge t'ho prohibeix.

Illa de vianants a tot el centre del Vendrell

Jo soc dels que pensa que el centre del Vendrell no hauria de tenir transit rodat. Mig carrer santa Anna, quasi tot el Dr. Robert i altres com el Progrés haurien de formar part d'una illa de vianants. Ja sé que es molt dolent que el trànsit, però es poden trobar solucions. Tal com està fet actualment és una cosa ambigua, ni xixa ni limonaa. A veure si trobem algun polític valent que ho faci.

Descomptes de Nadal

Ara els consellers no cobraran la paga doble de Nadal. Sembla ser que els parlamentaris si que ho cobraran. Però aquestes coses són petits ajudes per sortir de la crisis. Ara mateix el que s'hauria de fer és gastar el mínim del mínim en propaganda electoral i no gastar 50 euros en una pancarta amb una foto del Rubalcaba o del Rajoy o qui sigui. Que facin la campanya per internet i gastar el més mínim i no aquestos desacatos que fan ara.

Una peli per passar l'estona, els tres Mosqueters

Avui hem anat a veure un clàssic per aquestes dates, Els tres Mosqueters. Ja saps el que vas a veure i la cosa ja està bastant encarrilada. Tot i aquestes previsions sempre pots tenir sorpreses positives o negatives. En aquest cas, de veritat que és molt entretinguda i es deixa veure molt bé. Passes quasi dues hores seguint el que passa a la pantalla. Us la recomano per passar l'estona i recordar aquests tres personatges de la imageria popular.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Diferència en el preu de les escombraries

Hi ha coses que no s'entenen en això dels impostos municipals. Mentre a Albinyana pagaran a l'any 160 euros per les escombraries al Vendrell paguem al voltant de 80 euros. Què és millor cobrir la majoria del cost com fa Albinyana o només pagar la meitat com el Vendrell? Jo crec que és millor pagar-ho tot que no pas pagar la meitat que després es carrega amb altres tributs.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Catalunya, Uber Alles! es deixa veure

Una peli catalana un xic especial amb un pressupost no gaire alt, però força imaginatiu. Tres històries diferents, però amb algun nexe com és la immigració des de diferents punts de vista. Hi ha com a tres parts, la primera és una mica crua, les altres dues ja són molt més suaus i estan fetes amb més gust. Si voleu anar a veure Catalunya Uber Alles no en sortireu decepcionats, però sembla que li falta alguna cosa. A partir de la meitat de la projecció la cosa millora bastant.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

El twiiter és el rei del món 2.0

Tots varem començar amb els blogs, varem passar al facebook. Després al twitter i ara a altres històries. EL tema blogs cada dia està perdent un xic de personalitat i la gent és dedica al més fàcil i més ràpid que són els twiitter.

Rebentant preus

Fins ara que anàvem de sobrats de mica en mica estem començant a reventar preus en molts sectors perquè la gent cada dia mira més el preu de les coses. Darrerament no segueixo el IPC però crec que segons quines dades abarques ens podríem trobar amb una baixada dels seus valors. Si des de la gastronomia, fins els cotxes passant per molts professionals estan baixant els preus dels seus serveis. Clar els salaris també son més baixos i tot té un sentit similar.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Saturació de webs municipals

En alguns ajuntaments s’està produint una saturació de webs prou important. Cada administració pública s’administra segons els seus interessos per donar uns millor serveis als ciutadans. A partir d’aquí es pot treballar amb més o menys unitat, però les noves tendències errònies acostumen a crear multitud de departaments i seccions molts cops amb força autonomia sobre la resta. En comptes de treballar sota una intencionada unitat cadascú cerca, en silenci, la seva independència sobre la resta.Aquesta política que em recorda els Regnes de Taifes de la Península Ibèrica es pot traduir fàcilment amb un important creixement de pàgines web que cadascú dedica al seu tros del pastís. En comptes de tenir una pàgina global i unitària, pràctica i entenedora per als administradors hi ha un reguitzell de propostes a la xarxa que sinó coneixes una mica el patí acostuma a provocar força confusió sobretot al principi. Sempre he cregut que el millor es treballar dins una mena d’unitat virtual encara que sigui bàsicament de cara a la galeria. A partir d’aquí es poden anar creant divisions i subdivisions però tot dins el mateix marc que faciliti l’accés a la xarxa. Aquest fet fa més senzilla la recerca i et pots evitar duplicitats, manca de dades i altres faltes que podem trobar en aquest món de webs sense ordre ni control.Però les webs a la fi i el cap reflexen la política de cada consistori. Allí pots deduir una mica com van els trets i amb quins grans trets es treballa dins el consistori.
A vegades aquesta nova dinàmica del món d’internet pot ajudar a la pràctica a posar en comú sinergies que fins aquell moment anaven per diferents vies. Dissenyar una web és l’excusa ideal perquè tothom treballi en el mateix projecte i seguint les mateixes línies. Si fins aquell moment això no havia estat possible orquestrar uns procediments i uns processos pot ajudar a posar fil a l’agulla en l’àmbit real.
Imagineu si cada departament de la Generalitat tot i tenir molts més departaments i seccions que no pas els ajuntaments de la comarca actués amb els mateixos criteris que els que trobem en alguns consistoris, et podries perdre fàcilment buscant qualsevol informació o adreça. Llavors ha fet el gran esforç d’unificar sota unes sigles prou conegudes per tothom tota la seva activitat principal i la dels seus òrgans depenents. Una tasca no gens fàcil, però que tothom li agraeix perquè faciliti enormement qualsevol cerca d’informació. Tot això ve acompanyat per un telèfon de consulta que obra una nova via per aconseguir la informació de dins la web. Si fa uns anys el més important era anar sumant, ara el que toca és ordenar i organitzar tot el que tenim per facilitar les coses als usuaris i donar la màxima utilitat a aquestes eines virtuals en les seves tasques socials. En el món d’internet tot està molt bé, però amb el pas del temps, la massificació de la xarxa ha provocat una sobreexplotació dels seus recursos i cada dia és més complicat buscar informació sobre alguns aspectes perquè hi ha excessives fonts i massa cops inconnexes. És fàcil que es pugui produir un empatx informatiu no gens digerible per la majoria d’usuaris. No per tenir més webs, ni amb més informació i continguts és dóna un millor servei. El que s’ha de fer és unificar i oferir un servei més accessible i entenedor per a tothom, com molt encertadament ha dissenyat la Generalitat catalana en la seva pàgina virtual. Igual que els alumnes d’avui en dia el que han de fer és sintetitzar tota la informació que tenen i entendre els seus continguts. Igual que hem de saber interpretar i digerir tota la informació que ens ofereixen els principals mitjans de comunicació. Igual que hem de treure el gra de la palla a la multitud d’anuncis que rebem per qualsevol via. També els nostres polítics han de saber dissenyar un model unitari d’administració i saber-lo traduir en altres mitjans com el virtual. Tots aquests conceptes de com més llarga era una pel·lícula, més doble un llibre o més gran un quadre era molt millor. Aquesta teoria ja fa anys que ha quedat en desús. La gràcia està en la sintetizació i trobar les línies mestres de qualsevol anunci, informació organització municipal.

Article publicat el dia 7 d'octubre al Diari del Baix Penedès

La mentida política

Hi ha una sèrie de polítics que no diuen mai la veritat i es dediquen a mentir. Jo crec que estan fent un flac favor a la societat i a ells mateixos perquè si tenien poca credibilitat encara en tindran menys. Jo crec que el que s'ha de fer i en situacions com aquesta és dir la veritat en el seu just moment ni menys ni més, però no vendre duros a quatre pessetes quan al cap de quatre dies es descobreix tot el pastel. Jo crec que han d'aprendre bastant de la societat que els rodeja perquè cada dia estan més lluny.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Encara no hem tocat fons

Aixo de la crisis molta gent en parlava i semblava que no afectaria de la manera que afecta. És com una gran bola de neu que arrastra tot el que troba pel camí i tothom hi pot caure. Jo sóc dels que crec que encara no hem tocat fons i les administracions ens enganyen. Però a partir d'ara mes d'un i de dos funcionaris poden tenir problemes a l'hora de cobrar. De moment ningú diu res perquè hi ha eleccions aviat, però todo se andarà.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Molta gent a piscina a veure com evoluciona

Avui primer dia de piscina. 23 persones per a tres carrils i dos monitors. Sort que avui no han vingut tots Una cosa que si segueix així no es pot aguantar perquè hi ha massa gent per monitor i per carril. A veure que passa en el futur. Segurament alguns es donaran de baixa i no vindran més o ho faran poc. Al final sempre quedem els de sempre, encara una o dues incorporacions anuals les fem. Comença la rutina.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Una bona proposta amb el Mr. Bean Returns

Avui he anat al cine a veure una d'aquestes pelis xorres, però que són entretingudes i et fan passar una bona estona. Era el torn de Johnny English Returns. El Mister Bean fen d'agent d'espionatge anglès amb una missió molt interessant. La veritat que i no tenir un gran nivell basses una molt bona estona rient i és ideal per desconnectar. Hi ha gags força encertats i trenca una mica amb el que havia fet abans.

El PP guanyarà per majoria les properes legislatives

Segons la meva darrera enquesta el PP guanyarà les properes eleccions legislatives per majoria absoluta. 6 vots a favor i 2 en contra. Ja ho sabeu a preparar-se quan vingui el Mariano i els seus.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Fer un cafè encara és molt útil

Com molt bé diu la meva amiga Pilarin és molt útil això de fer un cafè. Hi ha gent que creu en aquests temps en les empreses públiques de treball, en els anuncis de la Vanguardia i la llista de les pàgines grogues. Avui per trobar feina o per moltes mil coses el millor és fer un cafè i aquí realment hi ha moltes més oportunitats que moltes de les coses que ens han de salvar la vida, però poca cosa poden fer perquè estan desbordats o directament no funcionen.