La veu del poble

La veu del poble

divendres, 1 de juliol de 2016

Hortènsies al balcó per evitar els coloms



No fa gaires anys treballar a l’administració era un mal negoci perquè els salaris eren inferiors als que es podia trobar en la gran majoria d’establiments o indústries de la zona. Eren pocs els qui volien anar. Era aconsellable guanyar més diners treballant en una empresa privada. Però sempre hi havia algú que per horaris, seguretat, tranquil·litat era partidari d’entrar a treballar al servei del govern. La majoria de gent que acabava als consistoris no passava més enllà d’administratiu i similar. Els polítics ho tenien fàcil contractaven els grans projectes i la part tècnica a gent de fora. Era una cosa que no donaven més importància. N’hi havia per a tots a la casa gran. Com quatre anys hi havia eleccions el jec ja li vindria al de després. Evidentment que aquesta política externalitzadora era perjudicial per les arques municipals perquè amb un parell de projectes per un trimestre ja es pagava el salari d’un tècnic municipal tot l’any, però això és el que es portava en aquells temps. Algú en devia treure beneficis.
Pobles i ciutats es van anant fent grans i de mica en mica van anar captant professionals lliberals qui van entrar dins els ajuntaments per cobrir les necessitats bàsiques municipals. La gran majoria de cosa es continuava fent des de fora, però sempre hi havia algun funcionari que combinava els dos àmbits i anava fent en horari de matí funcionari i a la tarda fer hores extres en el seu propi negoci.
El volum de feina anava creixent i anaven entrant personal al servei de l’administració. Evidentment no a tothom se li pagava igual. A la majoria de pobres sempre tenia un salari comú, però a alguns sempre se li han premiat la seva fidelitat al partit, les seves relacions familiars, les seves arrels, el seu cognom, les companyies a l’hora d’anar a esmorzar  o la seva disponibilitat per estar on tocava. Llavors es van crear diverses categories amb clares diferències salarials  entre els uns i els altres. Una mena de primera divisió, segona i fins i tot tercera divisió de tècnics, administratius i peons si fa falta. La diferència salarials entre les diferents categories era alta. A vegades fins i tot hi havia bufanda incorporada pels políticament més correctes
Al cap de  30 anys que es va morir el Cisquet van descobrir que això de la igualtat d’oportunitats, transparència i relació de llocs de treball era una cosa presumptament real i que s’havia de fer alguna cosa per traduir aquestes tres  divisions i no es podien deixar de banda  donar un tracte especial els de pedigrí. Pel tema sindicat i oposició no hi havia problema. Tots eren amics i s’ho anaven combinant i els uns tapaven els altres i cada quatre anys si es girava la truita qui tenien les goles més calentes de protestar passaven a la primera divisió. En un temps prudencial  els uns i els altres anaven arreglant les nòmines dels seus fidels addictes. Llavors entre ells es buscava un interventor i un secretari fidel que firmes el que feia falta i tot arreglat. Tots amics i aquí no passa res. Potser aquests professionals que eren accidentals haguessin optat per la política, però alguns per la seva formació podrien fer més bona feina pel club social dels escollits treballant com a autèntics funcionaris de referència al consistori.
Va arribar el canvi de segle, llavors s’havia de repintar tot plegat perquè es quedés tot igual encara que la pintura superficial fos d’una altre color que les anteriors .
Llavors es va procedir a agafar aquestes taules salarials i posar, per exemple sis categories d’auxiliars administratius. L’excusa fàcil era que els més mal pagats corresponien a nous fitxatges  en el càrrec.  Els  altres ja estaven avesats a aquesta igualtat personalitzada, però clar no tothom llegeix la premsa tendenciosa amb la mateixa intensitat i fe. Clar la gent va protestar i la cosa va quedar aquí. No hi ha ningú que li posi el cascavell al gat. Molta democràcia, molta participació, però ni en terminis de 4 o 5 anys cap polític té por d’arreglar una cosa que clama al cel per si mateix. Petits apunts de color, quatre paraules boniques però ningú és capaç d’arreglar aquest tema. El problema és que els treballadors tenen  el mal vici, una costum perversa, de parlar entre ells i no només tracten aspectes de la cultura i sardinades a la fresca sinó que tenen la dolenteria de parlar de coses de feina i ves per on a vegades aquestes coses surten a la llum. Llavors a l’hora de fer el tallat veies que alguns pujaven de categoria en la versió ascensor i els altres semblaven caragols a la cua d’espera de la Seguretat Social. El comitè és bonic, però entre jugadors de primera divisió, relacions familiars i sindicats verticals costa molt de tirar endavant. All final o vas als tribunals o et quedes com una hortènsia al balcó de casa perquè no vinguin els coloms. Si firmes alguna cosa encara que sigui paper mullat sempre pots sortir a les imatges de la roda de premsa, però generalment et quedes amb les ganes de ser mediàtic i prefereixes el tant estimat silenci administratiu. El gran protagonista de tot plegat.