dijous, 25 de maig de 2017

El comptable del cenobi



El convent feia dies que necessitava un nou comptable perquè alguns professionals d’aquest sector havien volgut tirar endavant amb l’economia del cenobi. Quan van veure com estava el claustre, van decidir tocar el dos i passar-se la pilota a un nou monjo professional de comptes i números.
Al final en un poblet de la costa van trobar un frare descalç que tot i que no tenia els requisits oficial per vetllar per l’economia del convent, era el més idoni per dur a terme aquesta ingent tasca. Llavors el primer que va demanar per fer fora tota aquella colla de monges i monjos pidolaires que sempre l’estaven molestant trucant a les porta i deixant-los-hi missatges a la bústia d’entrada va ser que només parlaria amb el pare abat i amb l’abadessa del convent del costat amb qui compartien els espais comuns de pregària i de vida monàstica de les dues congregacions pietoses.
El nostre monjo que era una persona que tenia molt clar que és realment important va demanar guanyar el doble del que s’havia lliurat religiosament als seus antecessors per aquesta responsabilitat. En aquest centre espiritual hi havia un important taller d’hòsties que es venien a tota la contrada per poder complir amb el sagrament de la comunió que tots els creients han de practicar.
Tot i que el convent per una mala gestió dels antics abats i abadesses tenia greus problemes de finançament i feia anys que només podien cobrir les necessitats més bàsiques de la congregació i no es podien permetre cap luxe. Una situació crítica que encara es podria allargar un parell de quinquennis més per anar sanejant l’economia dels convent fins que es poguessin veure les orelles i posar ordre als assumptes que quedaven pendents. La cosa no donava més de si i el negoci de la venda d’hòsties ja no era el que era perquè algunes parròquies no podien abonar la suma les seves factures amb  la nostra indústria religiosa.
Llavors el nostre comptable amb el beneplàcit del pare abat i la mare abadessa va decidir aplicar la normativa més estricta de l’Ordre de Sant Benet  que va trobar  en una calaixera abandonada al segle passat per estalviar el màxim possible de les míseres arques de la comunitat. A tots els proveïdors de la zona que aportaven carn, blat, pa, espècies, llana, medicines se’ls havia de marejar com més possible abans d’abonar qualsevol de les seves factures. Amb mig any de diferència se’ls regulava els comptes pendents dels seus productes lliurats al monestir. Al cap d’un any, la majoria van desistir de portar res al cenobi. Llavors van haver d’anar a buscar aquests recursos més llunyans i més dolents perquè els més propers van desistir arran de la política de traves, restriccions i aplaçaments  del nou comptable.
Quan els caps de setmana els veïns del poble anaven a ofici major de la comunitat els pobres monjos no sabien on posar-se perquè els que tenien deutes per cobrar els demanaven quan podrien liquidar aquella factura perquè tenien que fer front a un seguit de despeses. Les estrictes normes del nou comptable provocaven que mai sabien quan podrien recollir la contraprestació econòmica dels seus productes i serveis.
Tots els responsables del diferents àmbits del convent havien dimitit perquè no podien fer res mentre aquell nou professional  del puny tancat i aïllat de la seva comunitat mantingués aquesta política els era impossible fer qualsevol cosa. Ja havien perdut la collita de patates perquè no podien comprar aixades per conrear l’hort. La meitat de les gallines estaven mortes perquè no podien comprar gra per alimentar-les.
Al final el nostre comptable va tocar el dos pressionat per tots els membres d’aquella sòlida comunitat. El pare abat i l’abadessa va haver d’assumir que no havia estat la millor elecció. Mentrestant a la porta del monestir hi posava: es busca comptable que estalviï fins el punt que no resulti perjudicial per cap veí de la contrada..