dijous, 12 d’abril de 2018

Aguantar el pal de la bandera



De mica en mica i a mesura que passa el temps cada dia els nostres consistoris amb alguna excusa o altra van externalitzant serveis: aigües, cementiri, tributs, neteja viària, vigilància, nòminess, manteniment d’edificis, control de plagues, missatgeria, neteja viària, manteniment espais públics, jocs infantils, socorrisme aquàtic, zona blava, aparcaments municipals etc. No sé fins  a quin punt arribarem que si ara per ara  els principals plens municipals estan farcits de mocions i propostes més aviat literàries que reals, d’aquí uns anys es dedicaran a l’assaig directament. Periòdicament tindrem un ple on cada formació dirà la seva. S’aprovarà una mena d’acord que vol dir moltes coses, però no diu res i anar fent per tenir entretingut al poble que seguirà en el seu món paral·lel i fent front als problemes reals de la ciutadania i no a tots aquests que ens volen assignar però que en realitat només pertanyen a altes esferes del nostre món
El tema d’externalitzar  en realitat és una cosa que pot tenir la seva part positiva, però evidentment es necessita d’un control de les tasques encomanades i un seguiment de la tasca encomanada, quan aquest paper tan important en benefici de l’administrat no es fa llavors hem begut oli perquè aquesta empresa et pot aixecar la camisa les vegades que vulgui, en especial en aquells contractes que són econòmicament molt elevats. En els nostres ajuntaments per la fragilitat de les minories i pels pressupostos justets no se’ls permet gaires focs artificials en els seus comptes anuals. Han d’anar tapant els forats més urgents i intentar que tot rutlli dins la normalitat. En el moment que la rutina es trenca i la polícia no ho pot solucionar amb la seva presència llavors potser tenim u problema que no sabem com resoldre.
En els nostres ajuntaments ja fa anys que estan acostumats a fer una mena de copiar i enganxar quan han de dissenyar els pressupostos del  següent exercici. Llavors si hi ha alguna cosa de moda o han de pactar amb algun partit per posar-hi algun element folklòric com els pressupostos participatius s’hi fa constar una partida gran o petita i endavant que no ha estat res. Alguns cops es fa servir aquests diners per a la finalitat original, però si en el transcurs de l’any la cosa segueix igual és fa un modificació de partida i tot arreglat.
El nostre futur més immediat és del tot insegur amb el panorama política format per un estol de petites formacions sense que ningú s’acosti a la majoria. També un altre element que és prou important és el postureig. Alguns cops alguns partits s’han posat d’acord per arreglar temes encara que sigui amb conviccions totalment oposades, però aquesta política del quedar bé a la que ens estan acostumant ens està portant a la política de gestos i formes sense que gaires cops s’entri en el quid de la qüestió. Ningú arrisca ni un mil·límetre per por a perdre aquesta mínima distància i tot queda en una mena de marc on ningú és ni aporta solucions convincents.
Si de mica en mica anem cedint competències que difícilment recuperarem perquè la màquina cada cop tindrà més compromisos i menys recursos ens quedarem sense capacitat de maniobra. És com aquella persona que lloga habitacions de cada seva, arriba un punt que ja no és amo ni del passadís perquè va perdent poder al costat d’aquestes empreses molt fortes que actuen a tot arreu amb uns principis molt clars que no són pas d’obra social que alguns cops ens volen fer creure organitzant concursos per la quitxalla per amagar les seves intencions reals.
Empreses més poderoses al costat de consistoris més febles és el que de mica el nostre futur ens depara. Però evidentment aquesta situació no preocupa gens ni mica als nostres polítics que tenen molt clar que al cap de 4 anys han de tornar a passar per les urnes amb un futur incert i que si toca canviar de discurs i organitzar xocolatades per captar els vots dels avis doncs cap problema. La memòria de la gent ja no dóna ni per un setmanari, imagina 4 anys endavant. Al final els polítics només podran administrar el pal de la bandera, perquè la resta ho portaran un garbell d’empreses petites i grans que aniran a garantir la seva permanència en el lloc que no té perquè coincidir amb l’interès general. Si el poder públic no ho vetlla de cap manera, doncs la solució és ben senzilla.