Molt bon any a tothom

Entrem en un nou any i acabem una dècada. Estem vivint la vida a una velocitat de microones i ens tocar gaudir de cada instant que tenim a les mans. Ens prometen molts paraisos però quasi sempre la felicitat la tenim dins nostre. Som com aquells nens que aquests dies viuen saturats de regals i acaben jugant amb els paper d'embolicar. Molta sort a tots i gràcies per passar de tant per aquí. No arreglarem el món, però de mica en mica intentarem posar el nostre gra de sorra, per un món millor i per on tothom tingui el seu lloc. No ens cal beneficiència i favors socials. Només humanitat.

Molt bones festes a tothom

Molt bones festes a tothom. Gràcies per passar per aquí.

Intentarem que per al 2020...

En aquest 2020 que tenim a les portes intentarem triar el gra de la palla. Un exemple ben clar el tenim en el simple exercici de regalar unes sabates.  Fins fa una dècada quan portàvem a terme aquesta acció teníem molt clar que el més important era el contingut de la capsa.  Tot i que la resta també tenia el seu interès.  Avui en dia ens hem oblidat d’aquest objectiu i li donem transcendència a moltes coses abans que el gran protagonista. Els nostres polítics ens estan ensenyant que l’acte més transcendental pot ser perfectament quan anunciem que regalarem unes sabates. Potser després en algun cas no portem a terme el nostre objectiu, però el titular ja ha sortit i això és que destaca del procés. Si després la cosa es compleix ja és tema que queda en un segon nivell. Evidentment al objecte del nostre desig li hem de posar una bossa ben bonica i transcendental i una capsa en total sintonia amb el contingut.

El gran objectiu dels nostres polítics es fer estudis, informes, projectes i mil coses més de moltes coses que a vegades no passaran d’aquesta part del procés, per mil causes diferents. Ens podem trobar que els diners destinats a aquesta partida siguin totalment insuficients o també que la deriva del seu projecte inicial estigui lluny del pla del manaire de torn. Un exercici pràctic és intentar veure que s’amaga darrera dels  grans titulars. Una millora a la via pública és enganxar una llamborda d’una cantonada que es mou per la densitat de circulació que suporta. Una reducció de les taxes d’atur és contractar 50 persones per sis mesos i no buscar cap alternativa a les 49 que sortiran el dia següent  per la porta del darrera que tot just acaben de finalitzar la seva feina temporal.

Per al 2020 no buscarem ser ni els millors, ni els més guapos, ni tenir la fira més concorreguda, sinó simplement buscar una millor coherència entre tots plegats. La gràcia d’una festa major és que la gent del municipi en gaudeixi plenament i com més millor. Porta un grup internacional que et reuneixi en una nit 10.000 persones en una esplanada no et serveix de gaire si la resta de dies no tens pressupost ni per llogar l’equip de so. Hi ha pobles com Calafell que han sabut retrobar l’esperit de festa major tradicional i no que aquells dies siguin uns dies de festa per tocar el dos. La gràcia és que a la Rambla hi hagi caliu durant molts dies a l’any i no només quan fan algun esdeveniment puntual o bé algun personatge de la televisió. Aquesta no és una feina que es faci de cop i volta sinó que aquí cal una feina de formiga que amb el temps dóna els seus resultats, però necessita el seu temps. No ens cal omplir una fira perquè ho mani la tradició amb el que trobis al mercat, sinó que una mostra ha de representar el seu poble i s’ha d’adaptar a les circumstàncies i a la realitat de l’indret. No ens calen parcs temàtics desvinculats del territori amb inauguracions avorrides.

No ens cal ser els reis de la beneficència i mantenir una gran despesa en ajudes socials. Evidentment s’ha de donar un cop de mà a les persones que ho passen malament, però s’ha de dotar la comarca d’unes estructures que permetin a la gent buscar-se una feina amb un salari decent sense necessitat d’agafar el tren o el cotxe i anar a una altra ciutat. S’ha de treballar pel poble i buscar la manera que ens arribin empreses de fora que donin vida al comerç local. Fins ara s’ha practicat una política clarament proteccionista procurant que les grans superfícies i franquícies no vinguessin a casa nostra.  El que s’ha aconseguit es que la gent ha anat a buscar aquestes marques al lloc on estan. Si s’hagués deixat una porta oberta a alguns d’aquests negocis perquè s’establís a la comarca tots en sortiríem guanyant. No hem tingut en compte les avantatges del vehicle privat i la proximitat de Barcelona i Tarragona amb transport públic.

Hem de començar a pensar com a ciutat. Ja no som un poble on manen els quatre de sempre i la resta viu paral·lel a l’oligarquia local i comarcal. Hi ha polítics que fa anys que estan amortitzats i ja es mereixen un recanvi amb noves propostes d’una generació jove que li toca ocupar el seu lloc.  Aquesta comarca encara li toca entrar al segle XXI. En molts casos encara ho tenim pendent. S’ha de reconèixer que l Vendrell que hauria de ser la locomotora en moltes coses va a la cua del tren perquè hi ha pobles més petits amb molt menor pressupost que fa dies que treballen en aquest format nou del qual el Vendrell encara no s’hi vol adaptar encara que hi hagi un canvi d’imatge, les estructures segueixen les mateixes amb un mapping sobre una façana que reclama una renovació.

Els llums de Nadal, negociables

Els llums de Nadal són un tret característic de les nostres contrades i de més enllà. En aquestes festivitats on el consumisme i les targetes de crèdit són els autèntics protagonistes de la nostra realitat necessitem carrers amb bombetes i similars que ens aportin vida, llum i color a les nostres realitats.

La gràcia de tot plegat és saber qui ens paga aquest element decoratiu. L’any 2018 al Vendrell uns 200 punts de llum varen costar entre lloguer i consum uns 8.000 euros. Un preu assequible en un municipi amb uns 38.000 habitants i un pressupost anual per sobre dels seixanta milions d’euros. Una mica de calderilla per quedar bé amb els vilatans i el govern.

Hi ha altres ajuntaments petits que fer front a aquesta despesa els hi suposa un esforç més gran perquè tenen un pressupost molt més reduït, llavors hi ha una cosa que s’anomena negociar. Es pot agafar aquesta quantitat de diners i proposar als veïns si es prefereix dedicar a altres coses que poden resultar més beneficioses per la comunitat. Per exemple, aquests diners es poden aplicar en una rebaixa del casal infantil per aquests dies nadalencs. Tots hi surten guanyant, però hi ha una cosa que és la participació ciutadana que es pot aplicar de moltes maneres i no cal que sigui a través d’una empresa amb una diagnosis i unes propostes. Aquest acte es pot fer de moltes maneres i no cal tant de protocol que també el seu cost econòmic.

Moltes vegades les entitats públiques actuen per mimetisme amb altres localitats de referència, però cadascú ha de saber el lloc que li correspon en la realitat. No moltes coses no es pot comparar el Vendrell amb Vilafranca i Vilanova i la Geltrú. Tot i que les dues primeres localitats en nombre d’habitants són molt similars hi ha un llistat enorme de coses que les separen. Pel que fa a la capital del Garraf ja fa anys que juga en una altra lliga.

De dos mercats setmanals a un en perill al Vendrell

El Vendrell que havia de tocar el cel amb dos mercats setmanals. Inclús s'havia de canviar l'ordenança a veure com ho feiem i ens plantejàvem un procés participatiu resulta que ara per les obres d'un col·lector a la crta del Doctor Robert tenim en perill el mercat del divendres que  teníem perquè on estan ara no els agrada. A més coincideix que cada divendres fa mal temps en aquest nou emplaçament. A veure com acaba tot plegat però els paradistes detesten aquesta riera. A veure com segueix la peli.

Lleida viu la música amb intensitat

Lleida va acollir el passat cap de setmana diverses mostres artístiques al voltant de la música que mereixen un breu comentari. Potser el més conegut i mediàtic amb les entrades venudes va ser el Messies de Haendel a l’Auditori Enric Granados on hi van prendre part diferents formacions i intèrprets de prestigi com l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida i el Cor de  Cambra de l’Auditori Enric Granados, entre d’altres.

La història va començar divendres al pub Comedia on sis grups van aportar el seu art per una causa comuna com és el Càncer a través de l’AECC de Lleida. Allí vàrem veure joves com el duo Lauzeta, format per la Núria Garcia i el Joan Baró,  que porten anys en el món de la música a la recerca del seu lloc en el panorama local i provincial. Una feina de pica pedra buscant convertir aquest art en el seu modus vivendi. Com a nota curiosa va actuar una formació composta per la jove periodista Mariví Chacón amb el seu fill Ivan López acompanyada del guitarrista Iván Barrachina. Una aventura personal i familiar que va començar com una anècdota a través de les xarxes socials i que va aprofitar aquest acte benèfic per sortir a la realitat. Una gran excusa.

Dissabte pa la tarda a la plaça Sant Francesc de Lleida hi havia un xicot acompanyat per una guitarra aportava diferents versions en anglès de temes prou coneguts per tothom. Valia la pena para una estona escoltar-lo en directe pel nivell d’aquest músic de carrer  que aportava la seva part en un eix comercial ple de gom a gom. Diumenge va ser el torn del Cafè del Teatre amb l’Alfons Pérez i Martí Varela que dins el programa Diumenges a tot ritme de l’Intèrpret van oferir un petit concert amb un caire pedagògic per apropar la música de cambra petits i grans. Aquesta és la màgia de la música, la seva versatilitat i la seva energia on cadascú hi pot arribar des de diferents formes i maneres. Aquesta no és la crònica de cap esdeveniments sinó d’un sentiment compartit amb altres persones anònimes que també varen compartir aquests moments bonics.

Nou model del Temporada

El Vendrell cultural ha fet una nova planificació en la venda d'entrades de la Lira i auditoris. Ara pots comprar abonaments amb importants descomptes. Això està molt bé. És una bona idea perquè aquí al Vendrell la gent no té el costum d'anar gaire al teatre, almenys aquí. Hi ha obres que l'entrada es molt fluixa i no correspon amb una població com la que tenim i menys sent presumpte cap de comarca. Amb la compra de pacs doncs t'estalvies uns calerons, però clar has de comprar entrades d'aquí a uns quants mesos endavant i a vegades aquest risc s'ha de valorar perquè la vida dóna voltes i no saps mai on seràs aquell dissabte a dos quarts de nou del vespre. Això passa en tot A Vilafranca i a altres llocs ho fan, et trobes gent que s'apunta a aquests abonaments i molts cops no sap molt bé que pot veure i algun cop es troba alguna sorpresa positiva o negativa. Són les regles del joc. Aquí al Vendrell no entren tots els espectacles dins el pack d'abonaments i alguns s'han de comprar per separat sense aquest descompte adicional. El preu del que fan al Vendrell és molt econòmic i la qualitat és alta. Evidentment cadascú té uns gustos, però perquè funcioni aquí a la capital del xató és que hi hagi gent mediàtica o popular sinó pot ser una gran decepció. És igual que facis un Terra Baixa o el Alcalde de Zalamea i és igual que sigui un elenc excels, aquí al Vendrell la gent fa servir aquests criteris. Ja veure com funciona tot plegat. Poc a poc i bona lletra. Falta cultura musical i artística sinó tindríem més plens els auditoris i la Lira. Això costa arreglar, però temps al temps.

La gent no va al mercat de Nadal del Vendrell

La gent del Vendrell està demostrat científicament que no va al mercat de Nadal del Vendrell. És igual que estigui a la Rambla a la Josep Cañas o a l'Oasis. Hi ha unes poques paradetes que durant la majoria del dia es moren de fàstic perquè passen poques persones i menys compren. Aquí al Vendrell amb el pas del temps ens hem anat a acostumar a anar a altres llocs per Nadal ja sigui a Barcelona o fins i tot l'Arboç per Santa Llúcia. Evidentment sinó fem el mercat doncs la gent es queixarà que no hi ha res al Vendrell aquests dies. Potser el que cal es aprofitar alguna activitat com la trobada de tions o altres i fer algun  tipus de mercat puntual d'un dia o dos i ja està. No cal tenir tota la setmana allí aquella gent perquè potser un altre any no vindran, no crec que facin gaires beneficis de tot plegat. Les coses són com són no com volen que siguin. Potser no cal tenir mercat i buscar alguna altra història més atractiva. No sé, però no veig gaire optimistes els paradistes de la Rambla. Al Vendrell són com són i les coses no es canvien amb un dia.

2019, quan el Festiuet va superar la prova amb èxit

El 2019 que deixem enrere ha estat un any marcadament electoral on fins i tot hem repetit una cita amb les urnes perquè els polítics no es van posar d’acord. En els més de 40 anys de democràcia espanyola, encara mai s’havia editat un govern de coalició clara i directa tot i que fins sempre algú donava suport al govern encara que no hi formés part.

La part més interessant de tot plegat són les eleccions municipals que on hi posen més interès tan escollits com electors perquè és a la fi de comptes qui ha de treure les castanyes del foc en el dia a dia a ciutadà. Les administracions més llunyanes poden prometre, però quan passa alguna cosa la primera trinxera és l’ajuntament que ha de prendre cartes en el tema encara que sigui només posar una tanca. La resta ja vindrà.

En aquestes eleccions municipals hem viscut una mica de tot a la comarca. A nivell baixpenedesenc hi ha un pacte entre els hereus de CiU i els del PSC per tenir una mica la cosa controlada encara que a cada municipi s’han fet els pactes que ha interessat segons els resultats i la sintonia dels diferents líders polítics.

Malauradament han tornat els càrrecs de confiança sis a Calafell, dos a Cunit i un al Vendrell, de moment. Suposo que a la comarca n’hi deu haver algun més.. Aquesta és una figura que deixa sense justificació la filosofia que molts polítics venen d’igualtat, transparència entre d’altres. Uns entren per la porta del darrera amb sous molt alts i altres han de treure moltes hores del seu dia a dia per fer feines d’administratiu com a mínim i cobrar com a auxiliar administratiu amb unes proves de molt alt nivell en forma que deixa fora de circulació amb molts llicenciats ben preparats. Un panorama ben trist aquí a la comarca que genera moltes desil·lusions en aquells pocs que encara creuen en la igualtat d’oportunitats per tothom.

Arran d’aquestes eleccions locals alguns cabdills locals han vist que aquell amor, passió i admiració popular ha passat a la història i han hagut de deixar la cadira del poder de l’Ajuntament i tornar al seu dia a dia si és que encara recordaven alguna cosa de la seva professió.  Altres que ho tenien millor preparat han tornat al seu lloc de funcionaris preparant-se per a les properes municipals a veure si hi ha més sort.

Una de les notícies més importants d’aquest any va ser el robatori del remolc dels gegants vells del Vendrell que al cap de pocs dies els varen trobar en un carretera secundària prop de Burriana. Avui els pispes que tomben per la comarca ja no tenen el nivell d’altres temps que eren més selectius. Ara tiren endavant i després es donen compte que la caixa  tenia una sorpresa dins. Després de la notícia de la trobada, molts ja varen poder dormir tranquils perquè el Vendrell de tota la vida i alguns nouvinguts van patir un fort trasbals arran d’aquest robatori.

Enguany el Vendrell ha inaugurat el primer festival que tenim multitudinari que tenim a casa nostra. Evidentment no té res a veure amb el Pau Casals, però el poder de convocatòria és immensament superior al del vendrellenc il·lustre, coses dels nostres temps. Ara es porten aquest grups i la gent respon en un marc incomparable a la platja. Aquesta va ser una prova de foc en un dels caps de setmana amb més residents a Coma-ruga que es va superar amb èxit. El proper any no cap temptar a la sort i fer les coses al juliol quan aquest nucli de població no té tanta densitat de població com les setmanes centrals de l’agost.

La comarca també viu amb intensitat la sentència del judici del Procés amb concentracions, manifestacions i altres actes que posen de manifest el rebuig d’una part important de la població a aquesta dura sentència que a molts advocats els costa entendre. Feia anys que no es veia tanta mobilització a la comarca per un tema social perquè a aquesta comarca li costa molt moure’s. Aquest cop no ha volgut ser menys i ha participat en les iniciatives que s’han anat portant a terme en aquest tema dels presos polítics. 

El Nadal vendrellenc amb en Baltasar autèntic

Després de la pressió social  del centre de Barcelona, els protagonistes d’aquesta història van anar a un lloc segur on mai passa res i què gaudeix de molts avantatges que principalment no surten a les guies turístiques oficials, però que tothom les coneix. Ells en aquests moments en què calia actuar ràpid perquè les setmanes anaven passant i ja quedava molt poc pel gran dia varen apostar per lloc més idoni de les nostres contrades, el Vendrell.

Josep i Maria segurament havien arribat per la R-4 al Vendrell després d’estar parats una mitja horeta en algun tram del llarg trajecte per la zona  de Vilafranca sense explicació alguna per part de l’empresa. Havien arribat al Vendrell i buscaven posada on néixer el Jesuset. Evidentment la nostra vila només té els hotels en el seu vessant marítim. Aquí al nucli antic  en aquests temps és quasi impossible trobar un lloc on hostatjar-se que no sigui utilitzant algunes aplicacions  modernes de la xarxa.

Evidentment els nostres viatgers puntuals  només havien pagat una zona de les rodalies de Barcelona perquè la seva economia no donava per a més. Tot i aquest fet sancionable van arribar a la Rambla del Vendrell sense cap tipus d’impediment legal. Un cop arribats a la capital  del xató se’ls va acostar sigilosament un xicot d’immobiliàries alternatives i els va oferir una habitació en un pis cèntric que tenia ocupat a 200 euros el mes. Tot inclòs: aigua, llum, connexió a internet i la parabòlica per si tenia ganes de veure alguna cadena llunyana. Es van instal·lar en la nova llar amb un lloguer verbal  realitzat mentre seien en un banc de la Rambla. Al cap de poc, veient que la mare tenia contraccions varen trucar a un taxi alternatiu que va portar a la família a l’hospital vendrellenc. Després d’una llarga espera la partera a ser atesa en un quiròfan on es va produir el moment més esperat. Després d’aquest naixement en què tot havia anat segons mandat diví es va haver de vetllar el nadó en un box d’urgències durant uns pocs dies perquè l’equipament  estava saturat.

Tot just van veure que el nou vilatà gaudia de bona salut els varen donar l’alta mèdica i  varen retornar a aquest pis que era propietat d’un banc i que un veí del cinturó de Barcelona va saber convertir en una interessant font d’ingressos llogant espais en el seu interior.

Evidentment un llum de Nadal penjat en la seva finestra i comprat en una botiga que obren 24 hores al dia i 365 dies a l’any els hi feia perfectament el paper d’àngel de la guarda.  No calia preocupar-se pel consum que era part de l’obra social de l’empresa subministradora.

L’enllumenat municipal havia passat de llarg d’aquest carrer perquè aquell any pocs varen ser els veïns de la vila que gaudien d’una  garlanda nadalenca. Els companys del senyor de les claus de l’habitatge anaven a visitar al nou nat i li portaven regals que il·luminaven la seva carona d’infant innocent. No hi varen faltar productes adquirits en els nous establiments de la localitat, com ulleres pels pares, elements decoratius variats fabricats molt lluny d’aquí i també unes pizzes per  quan vingués  la gana.

 En aquesta estampa nadalenca el bou i la vaca es varen substituir per dos gossos de carrer que un dia van ser recollits després de ser abandonats en una plaça propera.

Evidentment no hi van faltar els Reis Mags vinguts de Cambrils que no van voler faltar a la cita, però com marca el costumari català. El rei negre que venia embetumat des de casa seva a darrera hora va haver de cedir el seu lloc d’honor  a un rei negre natural. L’home no entenia res i pensava que al Vendrell aquest domini del betum estava garantit durant anys, però tothom sap que a l’optimisme local no se li resisteixen ni les tradicions més ben servades. El Baltasar original que venia tot content no el varen deixar passar un control de la policia local en una rotonda de Coma-ruga.  Van haver de recórrer a un xicot nou vingut que feia poc que era veí de la vila encara que no estes empadronat.  Segons les informacions del moment a l’atestat hi constava clarament que  aquest municipi no hi havia hagut mai rei negres i que per tant aquest era un usurpador d’identitat i per evitar mals majors se l’havia de detenir.

Tot va seguir normal fins que la nostra família va haver de tocar el dos perquè l’infant s’havia d’empadronar vora Barcelona d’on provenia els pares, però al tornar per tren no els hi va servir ni la T-10 d’una zona amb la que havien vingut. Gràcies de la bonhomia dels les nombroses persones que sempre  freqüenten la Rambla del Vendrell van poder aconseguir uns diners per tornar a la gran ciutat i seguir la seva vida i miracles tal com marca l’Evangeli versió moderna.

Puñales por la espalda, una joia a la cartelera

Puñales por la espalda és una de les millors pelis que he vist darrerament. Des del minut zero fins al final no pots deixar d'estar atent al que passa a la pantalla. Una peli d'intriga al voltant d'un assassinat que ha de deixar una gran herència entre un munt de fills conspiradors. No hi falten l'enfermera ni la minyona. Us la recomano. És una peli com les de l'Agata Christie, però molt millor amb grans actors i una millor direcció. Una joia a la cartelera

Unes dades preocupants al Baix Penedès

Aquest matí s'han realitzat les proves per 7 places per al Consell Comarcal del Baix Penedès dins el programa Enfeina't. En total s'han presentat 170 persones per aquestes places. La feina era per a un any de durada. La  convocatòria s'ha desbordat evidentment perquè estem en una comarca molt castigada per l'atur i on li falta una iniciativa clara per tirar endavant aquest tema que porta lligats molts altres que estan relacionats. Aquestes són les dades i la comarca a banda necessita realitats i menys Postureo polític per arreglar aquesta trista solució. A veure si algú li fica el cascabell el gat. Això de viure de subvencions és pa per avui i gana per demà. Molt trist tot plegat.

Ezequiel Martí, ¿Cuándo perdí las llaves?

Aquest és un llibre per les persones que volen canviar unes tradicions, unes creences, unes relacions que fan més bé que mal. Persones que lluny de tenir un gran currículum es fixen en les corrents socials i en allò que funciona. Persones que es volen adaptar a aquesta societat de velocitat microones en la que vivim. Aquest és un llibre que es llegeix en un parell d'horetes i et dona força a buscar nous espais, reorientar la teva mirada, començar un canvi real. No passa en la majoria de casos que preparen als de sota l'empresa perquè facin grans canvis. No. La clau està en el poder i comença per dalt de l'empresa per poder trobar una nova orientació a l'empresa o a les relacions de grup. Un llibre dinàmic i interessant. Les claus les pots trobar on menys et penses. Molt recomenable i molt profitós.

Comprant km 0 també protegeixes el teu entorn

En la meva joventut comprava a Albinyana o teníem un parell de botigues, estanc i alguna cosa més. Després van venir les farmàcies i les cases rurals.

A banda de això hi havia un mercat alternatiu i puntual de productes de la terra on la gent feia les seves compres. Durant molts anys vaig anar a la veïna del davant de casa a buscar la llet de les vaques. Una mica més avall ens podíem anar a buscar els ous frescos de les gallines de la família. Els préssecs, les pomes i els llegums ja eren coses que s’havien d’anar a buscar una mica més lluny, però tot això en un mercat de proximitat que també incloïa ofertes puntuals, com figues, pebrots i albergínies  quan en alguna casa hi havia sobreproducció del tema.

Tot funcionava d’aquesta manera. Era una forma perquè els pagesos aconseguissin tenir un rendiment superior a l’alternativa que tenien de portar-ho al Vendrell a una parada del mercat o a una botiga de la contornada.

Tota aquesta xarxa comercial era un exemple d’una manera de preservar el paisatge i l’entorn. Comprant al veí afavories que aquesta persona seguis en la seva feina de pagès i li permetia treure un petit guany que en altres ambients comercials era molt difícil.

El Penedès està perdent a marxes forçades els espais conreats perquè no és rendible. La gent no s’hi vol dedicar ni de bon tros. Només cal anar a pobles com el meu Albinyana i vas veient com de mica en mica es terrenys erms van conquerint territori i només es treballa la part més planera, però això és només un pas perquè si no hi ha un punt d’inflexió només es treballaran els terrenys molt més interessants i fàcils de conrear amb màquina. La gran majoria de gent per diferents raons ja només van a comprar a les grans superfícies. El petit comerç es va perdent de mica en mica. Els fills dels establiments que s’han mantingut durant anys han optat per un salari fix al mes i sense problemes de ser autònoms i de portar la teva casa. Això avui en dia ja no es pràctic i la nostàlgia s’ha quedat curta per estar darrer el taulell.

 

Només era “Postureig Vendrellenc”

Els dilluns a la tarda des de 13 anys que faig un programa a ràdio el Vendrell anomenat Pas de Vianants. És una mena de calaix de sastre amb tertúlies, entrevistes i similars. En aquesta legislatura els partís polítics del consistori varen consensuar fer el ple mensual el 3r dilluns de cada mes per la tarda, però com acostuma a passar al Vendrell, només un ple dels darrers 5 que han tingut lloc s’ha celebrat en la data senyalada. Evidentment les lleis i els pactes a casa nostra estan per ignorar-los i aquí teniu com a mostra un botó.

Per altres coses de la vida sóc el president de la Junta de personal del Vendrell. Llavors en el ple del passat dilluns que era el quart del mes van coincidir les conjuntures galàctiques.   Aquest fet  va provocar que anés al ple. Allí vaig aguantar quasi tota la sessió menys les darrers intervencions dels clàssics de sempre i les respostes dels nostres polítics que en molts temes interessants acostumen a sortir per la tangent amb arguments més propers a la  ciència ficció. Llavors per literatura jo l’escullo de la bona i un ja té una edat i una experiència perquè li expliquin sopars de duro un dilluns a les onze de la nit.

Nosaltres com a representants dels treballadors històricament ens hem dedicar a negociar amb l’empresa una sèrie de millores, canvis que s’han portat a terme amb més o menys encert, però hi ha un seguit de coses que el verb negociar s’ha substituït estoicament  pel verb imposar.

El 13 de març del 2018 es va publicar un contracte amb d’Aleph Iniciativas y Organización, SA per elaborar una Relació de Llocs de Treball (RLT) de l’Ajuntament del Vendrell i patronats. Sort que s’havia de fer per sis mesos perquè portem dos anys i els treballadors només tenim una presentació concisa, formal i optimista d’aquest treball. Entre tots els vendrellencs han abonat més de 20.000 euros per fer aquest treball i a nosaltres que som els representants legals dels treballadors no se’ns han ensenyat veure res d’aquesta obra mestra. De la cosa, potser  podrem veure algun resultat al 2021, però ara per ara amagada sota custòdia per part del consistori. Tal com va anar l’elaboració de tot plegat i quatre dades que tenim del seu procés no tinc cap confiança cap aquest document que havia de ser el salvador de totes les injustícies socials des de l’efecte 2000 fins ara.

L’Ajuntament del Vendrell és un dels consistoris amb trets similars que dedica un percentatge més baix dels seu pressupost al capítol de personal. Això és el més normal que tenim. A partir d’aquí arrastrem des de les presumptes relacions de lloc de treball del segle passat unes incoherències i injustícies a les qual encara cap equip de govern  no ha volgut donar una solució amb cara i ulls. Va posant una mica d’oli recremat en aquells punts que més grinyolen, però això de fer un estudi global equitatiu i igualitari per a tothom, doncs res perquè abans de participar en aquesta RLT ja ens varen dir que alguns coses no es podien tocar. L’esperit intocable de la Constitució  Espanyola es pot trobar arreu.

Davant d’aquest marge de maniobra i veient que la nova temporada política venia amb cares joves, fresques amb ganes, tot just abans de la festa major vàrem pactar un document molt clar amb l’ajuntament per intentar alleugerar aquestes discriminacions salarials que hi ha quan treballadors fent feina similar amb sous ben  diferents.

Vist que després d’una legislatura més fosca que un túnel de tren en una via morta s’intuïa alguna claror optimista a l’horitzó. El que havia de ser una cosa ràpida i general amb uns trets ben clars per les dues parts s’anava alentint i complicant, fins que un dia ens varen dir que per fer realitat aquest pacte s’havien de complir uns continguts inclosos en el manual de l’empresa que va fer la RLT el 2004. Nosaltres en el seu moment ja vàrem comentar a l’equip de govern del moment que inclogués  aquestes condicions en el conveni, però evidentment no en van fer cas perquè aquest sistema de trams actual s’ha pervertit des del minut zero quan hi ha persones que han fet un ascens per ascensor i altres per viaranys de muntanya amb molts tombs i parades tècniques pel camí. Evidentment la velocitat no l’han triada les persones que s’han mogut sinó els polítics que no volien tenir res massa pautat en aquest sentit per tenir millor marge de maniobra i moure fitxes amb criteris majoritàriament polítics. Ara volen recuperar d’un “power point” i d’un manual de l’empresa aquests condicions per portar a termes millores salarials. Tot molt lamentable, la veritat. Sort un cop més de l’oposició que sempre ens ha donat suport perquè alguns quan han passat al govern han perdut els seus criteris originals. Pur postureig vendrellenc quan només interessa el titular.

Si yo fuera rico, molt fluixa

Si yo fuera rico és una peli que té amagat lo bo i millor al trailer. Té idees bones però estan mal plantejades i executades. Jo m'esperava una mica més d'aquesta comèdia espanyola divertida, però la cosa no dóna gaire de si a part de quatre gags mal comptats al llarg de la peli, la meitat estan inclosos al trailer. Per passar una bona estona i poca cosa més.

El Black Friday no va ser tant

Ahir dissabte vaig anar a Barcelona per la zona comercial i em pensava que hi hauria molta gent amb les rebaixes espectaculars del Black Friday. La veritat és que hi havia gent, però tampoc tanta com es preveia. En algunes botigues hi havia més venedors que compradors.  Jo crec que davant d'aquest allau de gent, molts ja es munten les compres d'una altra manera per no fer grans cues en els llocs on fan descompte. La gent ja se sap coordinar davant d'aquests dies miraculosos.

El Vendrell més galàctic

  

De mica en mica i encara que no ens en adonem estem vivint en una vila que avança ràpidament i sense pausa cap una nova galàxia farcida de televisions, ràdios, xarxes socials, postureig en general. Nosaltres que som persones que encara toquem de peus a terra, però sempre tenim un ull a l’espai hem de tenir ben clar aquest procés que també ens afecta.

Crec que la nostra sortida de la intrahistòria va ser sobre l’any 2016 quan vàrem destinar 14.973,75 amb IVA a un programa que porta per nom “Projecte de conceptualització, disseny i execució de la marca de Territori “El Vendrell”. L’estudi el va  una empresa de la casa com la Fundació Universitària Balmes. Aquest eren els primers avenços en aquesta cursa que ens està portant tantes alegries.  En aquelles èpoques no era només una qüestió de logotip sinó que teníem ni més ni menys que teníem al davant un dispositiu de gestió del territori. La cosa amb el temps es va esfumar. Ara que cada dia ens coneixen més arreu és fruit d’aquest important estudi.

Després d’aquesta quatre duros, vam anar a una cosa molt més terrenal i nostrada. Estem parlant de les jardineres de la plaça Vella que en concret ens varen costar 6.475, 92 euros amb Iva. Evidenment el nostre esperit conservador no podia veure aquell espai sense uns pocs arbres al mig de treu i posa segons el model Puigibet quan va ser l’amo i senyor de la Bisbal del Penedès durant uns anys. 

Aquests models bàsics s’han de treure i posar cada cop que davant de l’església tenim algun acte important i més aquest anys amb les concentracions pels presos polítics. Estem parlar d’un llunyà gener del 2017

La cosa no acaba aquí, evidentment. Més o menys per aquelles dates la ciutadania vendrellenca va poder escollir els seus  set tresors més nostrats. Participació ciutadana a veure que és el que allò que destaca de la immensa riquesa del municipi. Doncs com no falla mai, el poble sempre té la raó.   Doncs de les 1.471 persones que va prendre part en aquest procés, un percentatge molt alt sobre els 37.000 habitants del Vendrell.  Cal dir que es van presentar 300 propostes diferents, de les quals es van seleccionar aquestes 7 entre 30. Les afortunades varen ser: Els Nens del Vendrell, el Ball de Diables, l’Església Parroquial, el Campanar,  l’Àngel de Tobies, la Cercavila de Foc, el Jaciment Ibèric de Mas d’en Gual, l’Àliga del Vendrell i el Llegat de Pau Casals. Aquest acte que es va notar als 36,82 km quadrats del municipi ens va costar 9.075, euros amb iva. La persona qui va guanyar el concurs d’aquests tresors per descobrir  va ser tot un personatge  catalanista que més tard tornarem a veure, Francesc Tudela i Penya.

Deixem de parlar dels grans prohoms d’aquest país i anem a les coses concretes de la nostra vila que també ens afecten considerablement.

La vida feia la seva vida tranquil·la i plàcida fins que un dia per motius de seguretat van treure l’eucaliptus de la Plaça Francesc Macià després de 34 anys de vida consensuada de governs de PSC i CiU i els seus derivats perquè ja estava en situació perillosa.

En aquesta base que es podia fer moltes coses amb un procés de participació ciutadana i derivats, doncs com aquells que no vol la cosa sembla ser que alguna ment privilegiada d’aquesta vila ja tenia una idea al cap per substituir aquest arbre. La proposta era una escultura de ferro que havia de fer l’ Aula Artística d’Escultura del Vendrell inspirat en Fenosa d’una idea del conegut escultor Philippe Lavaill. Un artista nascut a Perpinyà i establert a l’Alt Urgell, però per casualitats de la vida treballa al Vendrell en aquest espai municipal.

HI havia una proposta. No hi faltarà el retrat d’en Macià i un arbre que representa el de pi de tres branques que acull una família:. Evidentment a l’arbre també simularan volar els coloms inspirats en l’obra de Fenosa.  Doncs això és el que trobarem el proper any en aquesta cèntrica plaça vendrellenca que ha tingut en els darrers anys diferents funcions, primer era un pàrquing de zona blava i després un espai de terrasses de bar que ara estaran a l’ombra d’aquest arbre metàl·lic.  Ens hem perdut un procés participatiu molt interessant on la gent podia decidir que  volia en aquest espai, però la gràcia és que només la base  d’aquesta estructura costa 18.925, 83 euros amb IVA.

Ara estem a les portes de la Capital de la Cultura Catalana, un títol que també atorga el senyor abans esmentat i que és una cosa privada desvinculada de la Generalitat. A veure quan ens costarà aquesta aventura intergalactica perquè no és una cosa  de cap entitat pública . No ve ni d’Europa, ni d’Espanya ni de la Generalitat sinó que té un noms i cognoms que ja coneixem.  El més trist de tot plegat és que per tirar endavant tot això de la capitalitat contracten a dues persones durant tres anys en la categoria de tècnics mal pagats. Lamentable. 

Els herois de Moros i Cristians de Lleida

Enguany l'Associació de Moros i Cristians de Lleida celebra 25 anys de desfilades. El passat diumenge es van donar 34 reconeixements a tots els festers que varen començar a desfilar i ho han fet seguidament fins ara. Aquesta aventura va començar l'any 1996 per donar vida al centre de Lleida i eren unes 100 persones. Tots uns herois, els quals més de 30 estan encara al peu del canó. Durant aquests anys potser han passat més de 1.000 persones per aquesta entitat, però aquesta és la base. Moros i cristians de Lleida és l'única que es fa a Catalunya i ja té el seu cap de setmana assignat en el mes de maig. Moltes felicitats a tots els qui han participat en aquesta aventura de Ponenet.

El lot de Nadal

  

Des de que em dedico a omplir pàgines reals o virtuals d’articles d’opinió he intentat parlar un cop a l’any per aquestes dates al voltant del lot de Nadal, una cosa per alguns que queda fora de la seva memòria, per altres tota una sorpresa si els hi arriba.

El seu origen és centenari. Era un detall de l’empresa caps als seus treballadors per donar un cop de mà per davant de les moltes celebracions de les portes de Nadal. Hi hagut de tot els tipus, però potser el més clàssic està format per uns quants torrons, unes ampolles de vi o cava i alguna cosa més per acabar d’omplir la cistella que arribava a casa i generalment també hi venia una postal nadalenca el missatge nadalenc del responsable del negoci.

Altres lots provenien d’empreses de serveis o productes i arribaven a professionals, tècnics que havien tingut una relació amb aquella empresa i aquesta li volia premiar. Tots recordem els despatxos d’alguns responsables concrets per aquestes festes nadalenques, quan el missatger de torn anava dipositant en ordre tots els regals rebuts per premiar, per dir-ho d’alguna manera diplomàtica,  la seva atenció especial per a les seves ofertes.

Moltes empreses tenen molt clar a qui s’ha de treballar per tenir un servei diferent pel que fa als responsables de decisió. Aquesta és una forma de propaganda i promoció que també molts practiquen, però passa molt desapercebut per la majoria de nosaltres.

En alguns llocs la cosa la tenien molt clara i apostaven per les populars bufandes que eren diners que es repartien de moltes maneres diferents entre els beneficiaris. A vegades eren iguales i altres segons algun criteri més o menys arbitrari o gust o disgust dels destinataris.

Si féssim un congrés d’aquests seriosos sobre quin és el millor lot de Nadal, doncs ens podríem passar dies i anys i no en trauríem aigua clara, perquè cadascú aposta per uns criteris que poden ser similars als altres o no tenir res a veure absolutament. Totes les opcions tenen els seus punts forts i altres febles. 

Altres opcions als llums de Nadal

Una de les coses típiques dels pobles són els llums de Nadal. Una proposta cara que algú ha de pagar. Hi ha gent amb més gust que altre. Però a vegades aquesta despesa és pot canviar per altres per exemple una reducció en el preu de la guarderia municipal o algun tipus d'activitat al poble. Estem acostumats que n'hi ha per tot, però a vegades els diners no cal que sempre es faci el de sempre i es poden destinar a altres coses. Només cal parlar i deixar de fer el númeret polític.

El Vendrell peculiar

Hi ha un seguit d’aspectes del Vendrell que vist des de fora semblen curiosos i que segur que més d’un cop pot generar seriosos dubtes per a les persones que no coneguin el tarannà d’aquest poble mil·lenari que un bon dia va deixar els aiguamolls costaners i es va ubicar en un turonet interior amb bones vistes i rodejat de rieres que venien de les parts més altes de la comarca.

Una de les coses que sobta és quan arribes a la Lira i mires a l’esquerra i veus l’Avinguda Catalunya, estem parlant d’una via d’un carril de circulació amb estacionaments de vehicles als dos costat de la calçada. Potser el tema avinguda serà qüestió de la llargada, doncs pots veure el principi i el final de la via amb claredat des de qualsevol punt de la via. Aquest nom li queda una mica gran a aquest carrer amb pretensions, però després amb el creixement urbà del nucli el Vendrell ja es va arreglar una mica i tenim l’Avinguda Baix Penedès que ja fa més honor a la nomenclatura, però aquesta avinguda pionera es va quedar una mica curta en el seu nom.

Evidentment aquests alts nivells també els apliquem a altres invents casolans com la Universitat del xató. Una colla de mestres xatonaires que han guanyat en les més de 30 edicions del concurs i han entrar a formar part d’aquest col·lectiu amant de la cultura gastronòmica. Alguns ja han repetit en el càrrec perquè han guanyat la prova gastronòmica en més d’una ocasió. Evidentment que és un nom honorífic però quan ho escoltes per primer cop i no saps com se les gasten al Vendrell vas una mica perdut. Potser si que algun dia tindrem una Universitat del xató i d’altres plats tradicionals com tothom coneix, però aquí al Vendrell de bon començament ja hem posat la primera pedra virtual amb un munt d’especialistes que hi formen part.

Un altre de les línies que segueix aquesta tendència grandiloqüents són les dimensions dels nostres teatres. Nosaltres que som per eliminació capital del Baix Penedès tenim tres espais públics en format teatre i auditori com són l’Auditori de l’Escola de Música, l’Auditori Pau Casals i la nova versió reduïda de la Lira amb una capacitat de 400 i escaig persones. Unes dimensions totalment minses per una comarca que passa amb escreix els 100.000 habitants. Això no ens permet gaudir d’algun espectacle que per ser rendible necessita de més aforament per fer front a les seves despeses.

En aquest Vendrell peculiar que la realitat ha adaptat a les seves necessitats tenim aspectes curiosos com la manca total d’hotels o similars en el seu casc antic i sempre ens queda el recurs dels seus barris marítims amb una gran diferència entre els mesos d’estiu i els d’hivern, però sempre hi ha un servei mínim per atendre les necessitats en aquest sector.

Un Vendrell que va posar en funcionament un pla de barris que ja ha passat a la història en el qual s’havia de rehabilitar el Casal Familiar, el Sindicat Agrícola de la carretera de Valls amb més de 100 anys d’història i estant allí esperant algun miracle o alguna empresa que faci una nova lectura de tot plegat com ha passat amb l’hotel Ra a l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. No oblidem un Teatre Brisamar que cada dia està més proper a la ruïna absoluta amb menys possibilitats de recuperació. No gaire lluny d’allí tenim el parc Tabarís que té tots els punts per gaudir d’una gran renovació integral. Esperem que la cosa no trigui gaire a canviar i tinguem que gaudir d’altres miracles de la ciència com la remodelació del port de Coma-ruga que està allí aguantant el tipus com pot sa veure si cau la grossa de Nadal.

Aquestes estampes de tant en tant es bo recordar perquè són part de la nostra idiosincràsia vendrellenca. Només mirant-les es poden entendre algunes coses que potser estan fora d’un raonament seriós i profund. Podem trobar altres camins i altres vies per entendre la nostra realitat i procurar interpretar el nostre futur. Aquests  petits detalls  ens defineixen i ens donen la nostra identitat actual.

 

La Caixa ens aporta la felicitat

Nosaltres quan érem joves i amb els diners què vàrem recollir de la 1a comunió vàrem obrir una llibreta en aquesta entitat bancària no sabíem ni de bon tros que realment la nostra felicitat s’amaga a l’ombra d’aquesta estrella de Miró que vetlla per tots nosaltres, encara que molts cops ni ho sapiguem.

Ella sempre s’ha preocupat perquè assolim els nostres somnis des de les seves oficines, virtualment o per telèfon. Tots els camins ens porten al paradís que està sota el seu domini.

Fa uns 15 anys vàrem descobrir que alguns coneguts als volts de Nadal rebien un detallet d’aquesta entitat bancària. Evidentment en aquells moments, un grupet de persones que confiàvem la nostra nòmina i la nostra hipoteca en aquesta empresa i que no vàrem estar entre els escollits vàrem publicar una carta en els mitjans de comunicació local mostrant el nostre enuig al no estar entre aquest grup selecte amb present inclòs. En un tres i no res ja ens vàrem trucar per informar-nos que també entraríem a formar d’aquest grup dels privilegiats. Òbviament nosaltres vàrem refusar aquestes avantatges perquè no estàvem acostumats a tanta generositat d’aquesta empresa amb seu social fora de Catalunya.

Això eren altres temps. Avui en dia la cosa ha canviat totalment i estem a la part anterior a haver de pagar perquè et guardin els estalvis i t’ingressin la nòmina. El proper pas és abonar alguna taxa per tenir en bon esguard els diners. Potser a la propera recessió que tenim a tocar,  ho viurem de primera mà.

La gràcia de la Caixa és que amb el temps van augmentant els caixers automàtics i van perdent empleats físics. Quan trobes un treballador de l’entitat, hi  ha moltes probabilitats que estiguis davant d’un comercial que té alguna as a la màniga que et voldria encolomar en còmodes terminis.

Quan un dia qualsevol vas a la Caixa i t’has d’entendre amb una caixer automàtic, si tens sort et pots trobar amb una anunci que ocupa quasi tota la pantalla on pots contractar un crèdit de 3.000 euros que et pot donar una part de la felicitat que ja aniràs tornant amb el temps. Tu de moment tens aquests diners sense gaire dificultat per donar una nova oportunitat a la teva felicitat, si aquesta dóna la casualitat que es basi en diners.

La Caixa com la resta de bancs també tenen una part miraculosa que a més d’un li ha donat un ensurt. Tu deixes una quantitat simbòlica de  5 euros en un número de compte corrent que no tingui cap ingrés ni tampoc cap càrrec. Tu hi tornes al cap de mig any i ja estàs en número vermells perquè ells t’han cobrat la quota de manteniment de 12 euros i escaig anuals.

La Caixa és un pou de sorpreses agradables quan estàs en alguns d’aquests caixers que van superar l’efecte 2000 i encara estan en peu allí en alguna oficina aguantant en tipus. A vegades et resten els diners del número de compte, però per algun misteri de la ciència no te’n donen cap. Només són il·lusions. Altres vegades per motius inexplicables et prenen la llibreta o la targeta i fins que no obri no hi tens res a fer.

A les tardes caloroses  d’estiu, quan pots aconseguir tancar els ulls, una trucada amable d’aquesta entitat et desperta per si vols comprar una televisió, un cotxe o fer un creuer ben lluny. Evidentment tractes el millor que pots a aquella veu amable que ha trencat una pau que potser ha costat arribar-hi. Jo recordo el dia que vaig signar la hipoteca subrogada i em van dir que agafes l’Interès IRPH, vaig tenir molt clar que no els havia de fer cas, un cop més i la vaig encertar com molt més tard s’ha demostrat. Aquesta és la Caixa però també és poden aplicar a moltes altres entitats bancàries que també juguen els seus rolls similars. Quan veig l’Obra Social de la Caixa penso en tots els pobres que han contractat alguns dels seus productes sense una clara voluntat o perquè ningú els havia avisat del que després els esperava d’Hisenda. La Caixa t’aporta la felicitat, no ho dubteu. Quan estava escrivint aquestes ratlles m’envien un correu intern limitant el servei de finestreta. Realment ja no sé on anirà a parar aquesta estructura d’estat català que cada dia més irreconeixible.

El panorama espanyol encara més complicat després del 10-N

El resultat de les eleccions de diumenge posen a Espanya a un pas més difícil d'un govern de coalició. La victòria del PSOE no serveix de res sinó és capaç de formar govern que és la clau de tot plegat. Si em cinc anys hem fet quatre eleccions a Corts, encara no tenim el tema resolt i la cosa no està gens clara. Al final la gent vota sense complexos a les forces més radicals i que sea lo que dios quiera.

Joan Reig es posa a la butxaca el públic de l'Auditori Sant Salvador

Gran concert ahir del bateria dels Pets Joan Reig. Una Auditori Pau Casals per sobre de les 100 persones va acollir l'espectacle de Joan Reig acompanyat de grans músics com Jimmy Pinyol, Pemi Rovirosa, Sergi Esteve i Dani Peña. Un quintet que va fer les delícies del públic amb cançons del primer EP del músic de Constantí amb versions d'Elvis Presley, Pets, Guillem d'Efac, Pau Riba entre d'altres. Més de dues hores de concert i comentaris adjunts que van fer gaudir al públic d'aquest auditori. Aquesta és una proposta molt interessant que està rondant per Catalunya en què Reig comenta ampliament els temes que interpreta posant a l'oient en situació i marc de la peça. Aquest és el tercer concert que vaig i la veritat que és molt interessant, també et permet escoltar alguns clàssics dels Pets, però amb un altre ritme. Un concert intimista que arriba a tots els sentiments.

La Tienda de los Horrores

Avui he anat anat a Barcelona a veure la Tienda de les Horrores. Ës una proposta divertida que dura quasi dues hores de la mà de Manu Guix i Àngell Llàcer

, la veritat és que passa molt ràpid i és amena sense les excentricitats que a vegades ens aporta Àngel Llàcer. Una història divertida amb una important presència de The Sey Sisters que li dona una visió especial a tot plegat. Ës un musical per a tots els públics amb un moment molt divertit de José Corbacho que improvitza sobre la realitat actual. Molt adequada per aquests dies que vénen de fred i mal temps.

Esgangalats de Calafell, exemple de festa major

Un exemple clar i evident de com ha de ser una festa major la estan donant els Esgangalats de Calafell. Un grup de joves dels tres nuclis d’aquest municipi costaner que han estat capaços de tornar la festa major al poble que és on ha de residir sinó ho tenim malament. Ells no han inventat res de nou, sinó que simplement han agafat la filosofia de la festa major d’un poble i l’han actualitzat amb les seus mitjans i adaptada a la idiosincràsia del poble.

No ens calen grans concerts de grups de música que fan desaparèixer una part important del pressupost dedicat a festes sinó una mica d’imaginació i quatre detalls més com una corda. Evidentment hem de buscar el punt de trobada em el tarannà del poble, llavors et trobes a un grup de   veïns de cada nucli del municipi vestits d’una manera tirant d’un costat de la corda. Com passa en la vida sempre tenim una etiqueta més marcada que un altra i llavors aquesta és la gràcia i la festa major quan veus 200 persones tirant d’una llarga corda a la sorra de la platja. Hi ha unió, companyerisme, rivalitat sana, identitat i alegria i molt d’esforç defensant uns colors. Aquest esport tradicional s’ha de vestir com toca amb mena de rua concorreguda que vagi d’un nucli a un altre amb els seus valents que han de defensar els seus colors.

Una de les coses que més uneixen a les persones es porta a terme al costat d’una taula, doncs aprofitant que es estiu i s’ha de buscar el més econòmic per atraure gent, doncs sopar de carmanyola en un punt públic del nucli. Aquesta és la gràcia de tot plegat, tornar als orígens perquè tothom en gaudeixi. Qui vol anar a veure grans concerts ja tenim Barcelona i Tarragona. La nostra tasca és que en gaudeixi el nombre màxim de gent del municipi. Activitats participatives perquè els veïns no tinguin excuses per interpretar la festa major com uns dies de festa i tocar el dos. La festa major s’ha de viure al poble.

El lot de Nadal cap 43

   

Des de que em dedico a omplir pàgines reals o virtuals d’articles d’opinió he intentat parlar un cop a l’any per aquestes dates al voltant del lot de Nadal, una cosa per alguns que queda fora de la seva memòria, per altres tota una sorpresa si els hi arriba.

El seu origen és centenari. Aquest era un detall de l’empresa caps als seus treballadors per donar un cop de mà per davant de les moltes celebracions de les portes de Nadal.  N’hi hagut de tot els tipus, però potser el més clàssic està format per uns quants torrons, unes ampolles de vi o cava i alguna cosa més per acabar d’omplir la cistella que arribava a casa i generalment també hi venia una postal nadalenca el missatge nadalenc del responsable del negoci.

Altres lots provenien d’empreses de serveis o productes i arribaven a professionals, tècnics que havien tingut una relació amb aquella empresa i aquesta li volia premiar. Tots recordem els despatxos d’alguns responsables concrets per aquestes festes nadalenques, quan el missatger de torn anava dipositant en ordre tots els regals rebuts per premiar, per dir-ho d’alguna manera diplomàtica,  la seva atenció especial per a les seves ofertes curoses.

Moltes empreses tenen molt clar a qui s’ha de treballar per tenir un tracte privilegiat pel que fa als responsables de decisió. Aquesta és una forma de propaganda i promoció que també molts practiquen, però passa molt desapercebut per la majoria de nosaltres.

En alguns llocs la cosa la tenien molt clara i apostaven per les populars bufandes- Estem parlant d’uns diners que es repartien de moltes maneres diferents entre els seus beneficiaris. A vegades eren iguales i altres segons algun criteri més o menys arbitrari o gust o disgust dels destinataris.

Si féssim un congrés d’aquests seriosos sobre quin és el millor lot de Nadal, doncs ens podríem passar dies i anys i no en trauríem aigua clara, perquè cadascú aposta per uns criteris que poden ser similars als altres o no tenir res a veure absolutament. Totes les opcions tenen els seus punts forts i altres febles. Des de regalar dolços en una societat consumista que només afavoreix la despesa a repartir uns euros que trenquen la màgia del lot de Nadal perquè aquest no és l’esperit de la mesura en els seus origens.

En la nostra societat consumista on la Visa és una de les reines d’aquests festes nadalenques potser el que molts no necessiten són lots de Nadal, sinó uns horaris més raonables per estar a casa amb els seus i gaudir de la família. Avui en dia en què tot es pot comprar i vendre és molt trist que tinguem aquests horaris comercials tan amplis que obliguen a moltes persones a estar treballant moltes hores fora del seu àmbit personal.

En les nostres dates ja és preocupantment  normal veure com els diumenges rutinaris a les 12 del migdia veiem les grans superfícies plenes de cotxes i gent comprant.

Ens hem carregat el ritme setmanal. Estem cada dia més propers del calendari laboral xinès on els dies festius  efectius brillen per la seva absència. 

Els lots de Nadal haurien de ser packs d’hores perquè  els treballadors durant aquests dies poguessin estar amb els seus. Igual com ara quasi cada dia de l’any el tenim dedicat a una causa més o menys important, el Nadal hauria de recuperar la tradició de cadascú al seu corral.

No crec que passes res estrany en la nostra societat perquè alguns establiments fossin més racionals i humans en els seus horaris. Conec negocis que quan varen obrir feien un munt d’hores i al final van reduir la seva obertura a la franja més rendible. Aquesta és una manera que tothom estès més satisfet des del responsable que estalvia diners quan l’afluència és més minsa, fins el treballadors que pot aprofitar aquestes hores per altres tasques. En la nostra societat el que patim la majoria de mortals és un problema de temps, moltes coses es poden comprar més o menys cares per internet o físicament, però el temps encara és una de les grans mancances que pot derivar en molts efectes secundaris que tots coneixem.

Noctambuls presenta un gran segon disc

Noctambuls va ser un dels grups presents a la nova edició de Metalcatfest, un festival de grups heavy en català, una cosa curiosa però que dóna sortida a uns grups d'aquí a casa nostra que canten les seves cançons en català. Davant d'un centenar de persones va tenir lloc aquesta edició a la sala Razzmatazz de Barcelona. En aquest concert el grup pendesenc va presentar el seu segon treball Torres d'Ivori amb contundència i energia, demostrant que tot i que va començar fent versions de Sangtraït avui en dia ja ha trobat el seu camí en el difícil món de la música. Aquesta és una nova lectura d'aquest grup amb balades i peces molt contundents que demostra la versatilitat dels seus 6 components. Moltes felicitats i esperem que tinguin molts concerts perquè amb quasi 10 anys d'història avui en dia Noctambuls és una de les formacions més consolidades del panorama català sense caure en el corrent de grup català trompetero que és el que toca a totes les festes majors i la gran majoria de peces són similars entre elles. Moltes felicitats per aquesta gran aposta musical i endavant.

El Pare de la núvia, per riure una molt bona estona

El passat dia 1 de novembre vaig anar al Teatre condal a veure El Pare de la núvia. Una comèdia molt divertida protagonitzada per Joan Pere , amb Pep Sais o Maife Gil. Feia dies que no reia tant al teatre com li va passar crec a molta gent que omplíem la platea d'aquest teatre del Paral·lel. Tot i que la història no és original està feta a mida per treure el màxim rendiment a la vida de Joan Pera. Un pare patidor que té moltes coses a amagar de les seves aventures juvenils. Una comèdia per a a totes les persones i que recomano que l'aneu a veure, per riure una bona estona que sempre va bé.

Ple municipal explicat per a il·lusos

No fa gaires setmanes en aquest mateix espai vaig manifestar la meva queixa perquè a l’Ajuntament del Vendrell et demanaven el Dni per entrar a una sala de plens que fa dies que ha quedat obsoleta on només hi caben 25 persones. Un fet peculiar com tantes altres tenim al Vendrell, però clar com diuen els manaires de torn el perill terrorista és molt alt i hem d’estar a l’aguait no sigui que tinguem una sorpresa en aquest horari de sobretaula.  Deixem la ciència ficció per als polítics i càrrecs de confiança i anem a fer cinc cèntims d’un dels plens més llargs dels darrers que portem a casa nostra. La història va  començar a les sis de la tarda i es va perllongar fins més enllà de la una de la nit, amb una parada tècnica oficial al mig.

En aquest ple ordinari amb precs i preguntes hi havia 22 punts. Llavors si analitzem els diferents punts podem veure una mica com estava distribuït. Els 10 primers eren de tràmit, entre justificar les actualitzacions d’aquesta legislatura fluida amb un toc de Consell Comarcal i dues gotes de ROM que encara tenim pendent fer el debat sobre l’estat de la nació vendrellenca des del 2012 amb un intent frustrat al final de la passada legislatura, per un presumpte error de procediment que el va fer anar per terra.

Després ve un del clàssics que cada cop està més present als plenaris com és la modificació de crèdit pertinent fruit d’un control i previsió envejables de les finances municipals que molt a sovint s’han de retocar per posar a cada cistell allò que li correspon.

Tot seguit tenim el punt estrella del plenari com són les ordenances fiscals que és el que afecta a la gent i a la seva butxaca. Evidentment com sempre hem estat bones persones el preu del servei no reflecteix el seu cost real. Llavors s’ha de pujar per compensar. Tot i aquesta pujada al meu poble, Albinyana, paguen quasi el doble i no passa res. Aquí al Vendrell si no arribem d’aquí es treu d’allà i tots contents. Aquesta sàvia política és una de les causes que la vila vagi arribar a estar dalt de tot dels municipis endeutats juntament amb altres despropòsits polítics.

Després tenim un altre punt que pot donar molt de si i que és important en el calendari anual com triar les festes del municipi. Ja portem uns anyets que ho celebrem tot per la festa major i a la Fira del Pilar no li donem cap dia. És una manera d’entendre l’actualitat vendrellenca.

A partir d’aquí i abans de passar a la part més interessant del ple com és precs i preguntes que a falta del Per què? que ha desaparegut sense esquela ni similar de la web de la tele local és el més semblant que tenim avui en dia.  A més, després a casa ho veus quan ho vols i no cal que estiguis a les tantes de la nit mirant com juguen al tennis i al postureig els uns i els altres.

HI ha un seguit de temes que jo no sé pas perquè surten en forma de moció als plenaris. No serà que al Vendrell no hi ha temes pendents més interessants per debatre en un ple que no pas coses que ni ens van ni ens vénen i que al final i el més trist de tot tothom ja sap com quedarà. En aquesta legislatura uniformada i uniforme al final el que s’imposa és el simple vot de qualitat de l’alcalde que ve a ser com  un 15% més que la resta de companys amb dedicació exclusiva.

Evidentment es pot parlar de l’aire que respirem i del medi ambient, però hi ha altres temes que poden donar molt més de si com On posem el mercat els divendres ara que fem obres? A quina hora apaguem i encenem l’enllumenat públic del Vendrell ? Què posem darrera l’església en aquella trona que va quedar després del plataner tallat? Posem o traiem els plataners de fireta de la plaça Vella que sembla un joc infantil? Quines són els carrers i les voreres del Vendrell que necessiten urgentment obres de millora?

Idees per recuperar el concurs literari Sant Jordi ? On aparcaran els cotxes quan funcioni el CAP del Botafoc?  Ferm la moció versió 22 de l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell. Aprovem per plenari el protocol de festa major que es va aprovar només per decret. Regulació dels comptadors solidaris d’aigua. Moltes altres històries més properes que no pas el que passa Sant Marçal- Cal Vies. Un ple de dues hores hagués estat més que suficient per resoldre el problemes més propers del municipi, sobre la resta que cada administració faci el seu i nosaltres no som ningú per dir a la resta que han de fer i viceversa. A més s’ha demostrar mil vegades que no ens fan cap cas. 

Nota de premsa treballadors Ajuntament del Vendrell

NOTA DE PREMSA  DELS REPRESENTANTS DEL PERSONAL DE L’AJUNTAMENT DEL VENDRELL SPL-CME,   UGT i CCOO

El primer pacte de legislatura de l’alcalde Kenneth Martínez amb els representants dels treballadors, publicitat pels diferents mitjans de premsa i aprovada la modificació de crèdit per fer-ho possible en el ple municipal del 5 d’agost per tots els grups polítics, resulta ser ja el primer acord no respectat per part de l’Ajuntament.

165 treballadors i treballadores municipals havien d’assolir el tram superior el passat mes de setembre acabant així amb l’incompliment constant d’acords, per la part política, que es va arrossegant des del 2007 i que provoca greus diferències salarials entre el personal.

Una part dels agents de la policia local no cobra la remuneració que li pertoca pel pacte vigent, entre ells tots els que es troben en situació d’interinatge que van incorporar-se a la plantilla en la borsa de treball del 2017, assolint només el cobrament d’aquest deute els que han interposat denúncia per la via contenciós  administrativa (cobrant el deute més interessos per acord extrajudicial just abans del judicial). La mateixa situació que viuen les treballadores de la Residència d’Avis de la Muntanyeta, només dues d’elles cobren el tram que li corresponen després de sentència ferma per denúncia als Jutjats de lo Social de Tarragona.

I el menyspreu constant per part dels polítics de l’Ajuntament del Vendrell als seus treballadors, no finalitza aquí. Un agent de la policia municipal ha hagut de judicialitzar la demanda constant del reconeixement dels triennis treballats i no computats. Aquesta situació de “no reconeixement” de l’antiguitat també es trasllada al personal municipal d’altres àrees que porten anys esperant aquest reconeixement, inclús, persones que ja han marxat i encara esperen cobrar el deute contret.

Davant aquesta ingerència municipal hi ha la falta de transparència. Mentre el regidor de RRHH s’escuda en no complir els acords aprovats pel Ple i el deute constant, reflex de la feina mal feta, amb informes tècnics de l’interventor, s’aproven pel Ple modificacions de crèdit per fer el pagament retroactiu, en aquest cas amb informe favorable de l’interventor, als anomenats coordinadors d’àrea. Apuntarem que, vist l’informe anual de gestió dels mateixos molt genèric i global el passat mes de maig demanem per registre diversa documentació que a dia d’avui no hem rebut, més, un  nou informe tècnic que avali el no pagament de l’acord que afecta a 165 persones treballadores.

Tenim clar que al Sr. Kenneth Martínez  l’interessa més crear càrrecs eventuals que suposaran una despesa de més de 400.000€ aquesta legislatura i pagar a 3 treballadors, amb modificacions de crèdit, que reconèixer el que li pertoca al personal amb salaris més baixos respectant els acords aprovats.

De moment, sembla que el nou Alcalde ha agafat el testimoni i les males costums de menyspreu al personal municipal i els seus representants legals del l’Alcalde sortit, el Sr. Martí Carnicer. Només esperem que sigui un mal dia i que torni a “les intencions inicials” que de moment només han estat això, intencions.

SPL-CME

UGT

CCOO

Ple municipal explicat per a becaris

El passat dilluns l’Ajuntament del Vendrell va viure un dels plens més dilatats de la seva història recent. La cita era a les sis de la tarda i es va perllongar fins passada la una de la nit. Més de 7 hores de debat votacions amb una breu parada tècnica per anar a l’excusat. Fa unes poques setmanes ja vaig publicar un article sobre una de les situacions més extravagants que actualment estem vivint al Vendrell com és que tots ells presents a les sessions públiques en aquest orgue col·legiat hagin de passar un control d’identitat amb el Dni ala mà. Evident aquesta és una mesura de dissuasió, segons els polítics de la casa, per si algun terrorista se li acut en aquest horari fer alguna malifeta en aquesta sala de la plaça Vella.  Hem d’estar a l’aguait per si tenim alguna sorpresa que no estigui a l’agenda.

A banda d’aquesta part de ciència ficció hem d’anar a la realitat que afecta als nostres representants polítics. Aquest ple ordinari amb torn de precs i preguntes tenia 22 punts de l’ordre del dia,  un nombre una mica més alt del que és habitual. Els 10 primers eren principalment qüestions de tràmit burocràtic en aquesta legislatura fluïda que estem on ja hem viscut en quatre mesos més canvis de polítics que cap altra legislatura precedent. Tot seguit venia un dels clàssics com són les modificacions de crèdit. Un govern que planifica amb gran precisió i exactitud les seves finances és més del més normal que cada dos per tres estem fent canvis de partida per repartir les coses els diners en els cistells més adequats.

Tot seguit venia el tema estrella de la vetllada política, l’aprovació provisional de les ordenances fiscals. Una mica més de la brossa perquè els diners recaptats per aquest concepte estiguin més en sintonia amb la despesa real del servei. Tenint en compte que al meu poble, Albinyana, el rebut de les escombraries és quasi el doble que al Vendrell es poden entendre moltes coses. Fins ara anàvem de rebaixes i es recaptava menys que s’havia de pagar, però al final ja ho traiem d’alguna altra partida. Aquesta era una practica que es va portar a les primeres posicions d’ajuntaments endeutats d’Espanya. Després una mica més d’Ibi per quatre bancs que tenen uns quants pisos buits en la seva propietat seguint aquesta política de postureig que està marcant també aquesta legislatura.

Tot seguit ens endinsem en un punt que tracta dels dies festius del proper any. Una cosa ben senzilla que segueix el model de la passada legislatura. Ho centrem tot en la festa major i per la Fira del Pilar amb la Festa de la Hispanitat ja ho tenim arreglat, tampoc no ens calen més dies per una fira que està pendent d’una important reforma integral.

Abans de precs i preguntes que acostuma a ser la part més interessant el ple hi ha un seguit de mocions on cadascú vol mostrar la seva dialèctica o art davant del brau. Aquest punt és la substitució del programa Per què? de la televisió local que des de temps immemorials servia per conèixer una mica millor que amagava cada regidoria, però en aquesta legislatura ha caigut de la programació de l’empresa municipal de comunicació sense cap esquela ni anunci previ, sembla que fins i tot se n’hagin oblidat. Des del 2012 que tenim un bonic ROM aprovat on s’inclou anualment un debat sobre l’estat de la nació vendrellenca i que fins ara encara no ha tingut lloc, tot i que a la passada legislatura va estar ben a prop, però va caure de la programació política de la vila per una mala coordinació dels seus interlocutors.

En aquest ple hi havia 8 mocions amb temes on l’Ajuntament hi té poc o res a dir com el pla director de Sant Marçal – Can vies o la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos polítics. Evidentment aquí al Vendrell hi ha qüestions  molt més importants que altres que ja està demostrat que en la majoria de casos la nostra postura és totalment obviada per la part que li correspon. No ens fan ni cas en l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell que tenim a tocar i que ja ha passat un parell o tres de vegades amb una reacció nul·la per part dels seus responsables. Aquest ple en un parell d’hores com a molt es podria haver liquidat i no cal esperar tants minuts per decidir coses que quedaran en paper mullat. Hi ha temes que si que tenen competència municipal, però que evidentment no són tractats no sigui que ens mullem i abandonem aquesta política de quedar bé amb tothom. Es pot parlar sobre el futur del mercat del divendres amb les obres del Dr. Robert, a quina hora obrim i tanquem l’enllumenat públic per evitar que durant un quart d’hora la vila quedi a les fosques, quines són les voreres i els carrers que necessiten una actuació més immediata? què hi posem darrera l’església en el lloc on hi havia el plataner? com podem potenciar el reciclatges a la vila que no sigui la pujada de la taxa lineal, on aparcaran la gent que anirà al CAP del Botafoc? què fer amb la situació dels pisos ocupats i dels comptadors socials? Com millorem la xarxa d’enllumenat públic d’algunes zones de les platges que amb quatre gotes ja no funciona? En aquest darrer ple va tenir el seu moment de glòria quan es va debatre una moció presentada pel grup Junts pel Vendrell que afirma textualment “per garantir la qualitat de l’aire que respirem i protegir la salut de les persones i el medi ambient” i tot seguit toques a terra a veure si ja has sortit disparat cap a l’espai sideral .