La veu del poble

La veu del poble

divendres, 27 d’abril de 2007

No faig pont

Sóc una de les moltes persones que el proper dilluns no tindrà la sort de fer pont. Ja ho sabeu si també sou dels meus no esteu sol al món. A algú li toca treballa. Aquests dies ja haurien de ser festa per tothom a canvi d'alguna festa penjada que estés por ahi. D'aquesta manera tot seria millor. No com ara que uns tanquen i els altres tenen obert i no saps mai si trobaràs obert o tancat. Animus si sou dels meus i si sou de l'equip contrari aprofiteu i que faci bon temps que diuen que plourà.

Visita del campanar del Vendrell

Una notícia que no ha sortit a la premsa, però que molta gent coneix pel boca orella que aquests dies s'ha anat transmitint a la capital de la comarca és la visita guiada del campanar del Vendrell demà, dia 28 d'abril de les onze del matí fins a les dotze o fins que s'acabi el personal interessat. A Vilafranca és fan excursions al campanar de santa Maria, però aquesta del Vendrell és la primera que arriba a les meves orelles. Espero que no sigui la última. No us ho penseu que veureu per dins un dels protagonistes del Vendrell i per molts anys amb àngel inclòs.

La Societat del meu poble

Un dels pilars socials fonamentals de la majoria de pobles de la comarca són les que comunment és coneix com a les “societats”. En alguns municipis, com la Bisbal del Penedès, fins no fa gaires anys tenien l’osadia d’organitzar activitats paral·leles i balls simultanis per celebrar la festa major. Inclús cada entitat organitzava els seus Reis Mags. Alguns dels menuts de la localitat es deurien preguntar com és que al seu poble hi arribaven cada any sis Reis Mags. Anècdotes a part, estem davant d’un dels eixos principals de la societat de qualsevol localitat més aviat petita. Albinyana durant un moment de la seva història també va tenir dues entitats semblants, però antagòniques com acostuma a passar: els uns eren coneguts com els de la “Bunia” en alegoria als excrements de vedell, perquè força dels seus membres es dedicaven a criar-ne. Els altres eren la “Grapa” perquè si ens a refiem de la veu popular “ho volien tot i no donaven res”. Els primers, amb fama per les seves tendències esquerranes, estaven ubicats en un local del carrer Nou i més tard van desaparèixer. Dels segons va sorgir el que és coneix avui com “la Societat” una abreviació popular del seu nom oficial Societat Recreativa Unió Albinyanenca. No cal dir que aquests tenien fama de ser de dretes. La seva primera ubicació estava a l’actual plaça Major sobre el trull de cal Janetó. L’any 1926 va començar la constitució del nou local ubicat al carrer Bonastre núm. 9 que es va inaugurar el dia de la Puríssima del 1930. Una dada demogràfica prou significativa per veure l’esforç que van haver de fer per aixecar aquest local nou encara en plena vigència l’hem de cercar en el padró del 1930 que ens mostra que a tota la localitat hi havia 778 veïns. Encara que no tinc dades oficials calculo que uns 500 viurien al nucli històric del municipi i la resta a les Peces o en masies disseminades.
Una bona part de la història d’Albinyana del segle XX i principis d’aquest XXI s’ha d’entendre a través dels ulls d’aquestes entitats que han vist i acollit els principals canvis que s’han portat a terme en el municipi. Fins no fa gaires anys, la Societat era l’encarregada d’organitzar els principals actes de les dues festes majors que centren la proposta lúdica del municipi. L’ajuntament de mica en mica es va anar afegint i amb el temps i per les circumstàncies, principalment econòmiques, ha anat assumint el paper de principal organitzador d’aquestes propostes festives, però la Societat encara prepara i acull importants actes que reuneixen a un nombre força important de veïns.
En aquestes parets s’han organitzats balls de festa major, teatre local, els més joves han posat la seva música amb un aparell de música, s’han organitzat campionats de manilles, de futbolí, sopar per celebrar diferents esdeveniments. L’únic grup local de música, els Farigoles, van actuar un parell o tres de cops, però malauradament la història no va continuar. La pantalla gran del cinema va cedir el lloc a la pantalla petita de vídeo que facilitava la projecció de pel·lícules i també permetia veure el futbol en pantalla gran. Va acollir ara fa uns 20 anys un concert dels Lax “N” Busto que encara molts recorden quan el catxe era de 40.000 pessetes per actuació. Tot un esdeveniment difícil d’oblidar i que avui fins i tot resulta curiós. També ha acollit presentacions de llibres, actes polítics durant les corresponents campanyes. Teatre infantil, cant coral i moltes coses més que s’han realitzat en les dues sales de l’entitat. Realment és el cor cultural i lúdic del municipi i que durant anys ha estat en plena activitat segons les circumstàncies del moment. Esperem que continuí bategant i adaptant-se als nous temps que corren sense perdre aquesta missió principal de punt de trobada de molts veïns que tenen alguna cosa que celebrar o simplement van a gaudir d’un espectacle. Per molts anys Societat.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 27 d'abril del 2007

dilluns, 23 d’abril de 2007

El veritable pacte de l'espardenya

Entre la societat vendrellenca tomba una enquesta que no se sap ben be qui la fet, però les fonts coincideixen força. L'exposaré breument i haurem d'esperar a veure si les urnes ho corroboren. En principi aquest estudi és objectiu i sense cap mena d'interès partidista. El crec força convincent i moltes persones hi coincideixen d'alguna manera.
Aquesta enquesta diu que PSC obtindrà 9 regidors, CIU 8, PXC, 2 i PP i ERC otindria un regidor cadascun. LLavors el Benet pactaria amb PP (el PP segur que no pacte amb PSC) i ERC que ha tingut molt bona relació amb el Benet. Només cal donar una ullada al que ha passat aquesta legislatura al Consell Comarcal. CIU obtindria 10 regidors, un més que el PSC que quedaria en minoria. No cal dir que PXC quedaria a banda del poder pels dos partits principals. Els més agosarats, que no impossible, s'atreveixen inclús amb un pacte de tots els grups menys el PSC que quedaria en solitari a l'oposició, però això encara que si que ho veig possible en darrer terme portaria molts mal de caps a més d'un polític. A veure que passa. El que donarà l'alcaldia seran els pactes i jo veig que el PSC, a priori, no gaudeix del ventall de possibilitats que té CIU, a primera vista.

divendres, 20 d’abril de 2007

Els Dissidents, I part

Una de les notes curioses de l’actualitat comarcal venia el passat divendres en la portada de les principals publicacions que recullen l’actualitat comarcal. No és massa freqüent trobar grans titulars que amaguen notícies que trenquen aquest copiar i enganxar a què malauradament ens tenen acostumats els mitjans de comunicació. La gràcia d’un diari és oferir al lector alguna cosa diferent i que no recullin la resta de companys. També que sigui capaç de trencar amb la rutina cansina de les rodes de premsa i notes informatives que configuren la principal font d’inspiració dels nostres mitjans de comunicació. Encara que la notícia havia seguit aquests mecanismes oficials tenia un encapçalament diferent que podria correspondre perfectament al títol d’una pel·lícula americana en diferents lliuraments fins arribar a un producte residual i sense suc. Alguns dels 14 municipis del Baix Penedès tindran l’oportunitat de votar unes llistes electorals que acullen alguns dissidents dels principals partits de casa nostra com són PP, PSC i CiU. La política comarcal ens ha donat dissidents (o trànsfugues) prou destacables com el calafellenc Josep Parera que després de començar de la mà del socialista Jordi Sánchez va ajudar a crear una versió segurenca i adaptada a les circumstàncies de CiU a nivell local. Cunit fa dues legislatures també va donar corda a la roda del poder municipal entre Daniel Coll i Dolors Carreras per un presumpte trànsfuga que va portar de corcoll la classe política local i comarcal. Santa Oliva també va viure episodis similars a l’igual que El Vendrell que en anteriors legislatures semblava que la cosa s’animés, però no va passar del foc d’encenalls que no va transcendir en el repartiment de carteres. Armengol i Salvador és el nom d’una empresa que va aportar el seu granet d’arena en aquest món quan aquests dos personatges es dedicaven directament a la política local amb veu i vot. Eren altres temps.
El transfugisme és un dels pitjors mals de la política actual. Per això, molts partits prefereixen una persona que accepti fàcilment les propostes que aprova els òrgans de poder molt abans que aquests que sempre estan aportant idees noves amb propostes arriscades i que en algun moment poden arribar a produir esquerdes en el vaixell de la formació. No és un lloc per a creadors amb projectes innovadors. Abans triomfarà un amant pragmàtic del copiar i enganxar sense res més a dir.
Aquesta nova formació ens demostra que les incompatibilitats entre les diferents formacions és més aviat una tàctica de les direccions centrals del partit que una realitat palpable. En molts ajuntaments comarcals, en especial els petits, crec que seria coherent i factible un pacte global entre CiU i PSC que aportés una majoria estable que permetés treballar pel bé comú deixant a banda aquesta polèmica eterna entre partit en el poder i oposició que en molts cops no porta a enlloc i perjudica a tothom.
És el primer cop en la història de la comarca que un grup de dissidents de diferents formacions són capaços de proposar unes sigles pròpies en un àmbit comarcal. Fins ara, quan algú s’atrevia a una aventura en solitari en molts casos quedava absorbit per una altra formació o el silenci l’escombrava de l’escenari de la política i mai més se’n sabia res. Aquest cop tenen la capacitat per presentar llistes a tres o quatre municipis del Baix Penedès i rascar uns vots que amb un pacte de govern els permeti aconseguir alguna regidoria més o menys temptadora.
Les veus populars diuen que aquesta aventura no gaudirà de gaire fortuna a les urnes, però els vots tindran la paraula. Podrem arribar a fer una estimació superficial dels vots que anaven a una formació i els que una persona era capaç d’arrastrar encara que sigui dins una altre candidatura. Com més partits hi hagi en litigi, millor pels grans, però els resultats són imprevisibles i quan l’olla bull tothom pot sortir escaldat. Tindrem Els Dissidents, II part?.

Publicat el dia 20 d'abril del 2007 al Diari del Baix Penedès

dimarts, 17 d’abril de 2007

La Societat d'Albinyana fa 80 anys

Una de les poques entitats històriques d'Albinyana compleix 80 anys de vida. Els actes van començar el passat 25 de març amb un concert vermout, però el dia fort és el proper dia 29 d'abril. Els actes comencen a les 9 del matí amb els Grallers d'Albinyana. A dos de quarts d'onze del migdia Missa solemne commemorativa. Una hora després a la plaça Major Activitat lúdica per a petits i grans. Els actes acabaran amb un dinar popular amb la participació especial del Manel Bofarull. A tots els assistents se'ls lliurarà un obseguit. A la tarda per rematar-ho un ball amb l'orquestra Shirkan que animarà la festa fins que el cos aguanti. Una data històrica que servirà per retrobar tots aquells que un dia van deixar el poble per alguna motiu i es podran tornar a retrobar dins les parets d'aquesta històrica entitat local.

dilluns, 16 d’abril de 2007

Us proposo Montblanc

Si voleu viure aquest cap de setmana l'esperit de Sant Jordi. Apropeu-vos a la capital de la conca de Barberà. Jo possiblement ho faré. L'any passat va anar de primera perquè Sant Jordi era diumenge, però això de ser dilluns és una mica fotudet. Viurem la diada dins les possibilitats que ens dóna la geografia tarragonina. No ho oblideu. Penseu en Montblanc hi ha molta informació a la xarxa.

diumenge, 15 d’abril de 2007

La Gàbia Daurada

Lleida va acollir el passat cap de setmana tres representacions del muntatge de la "Gàbia Daurada". Una òpera per a nens creada i realitzada integrament a la capital de Ponent. L'auditori Enric Granados es va omplir en les tres posades en escena. Realment val la pena. Si algun dia torna a representar-se no us ho perdeu. Val la pena i és música 100% lleidatana. 100% feta a casa nostra.

Celebrem la República

Una de les dades històriques més importants de la història recent d'aquest país ha estat la proclamació de la segona república. El passat dissabte es va celebrar el 76è aniversari d'aquesta data. PSC i EUIA van commemorar aquest acte al cementiri del Vendrell per separat. És una llàstima que aquesta data no passes d'uns rams de flors al cementiri. Devem moltes coses a la República i al seu ideari. Llàstima que el sistema actual ens ha fet oblidar tot allò que aquest període va aconseguir per a tots nosaltres. Estem embaucats en aquesta partidocràcia que ens allunya dels drets que els nostrs progenitors van aconseguir en la seva lluita. Esperem que algun dia aconseguim la democràcia plena i no aquest sucedani que emmarca les nostres vides.

divendres, 13 d’abril de 2007

Quatre Pinzellades



Els mitjans de comunicació ens estan acostumats a les grans notícies protagonitzades per imponents caràcters gràfics que volen resumir en una frase una grapat d’idees, conceptes i maneres d’entendre la realitat quotidiana. Jo sóc un d’aquests que intenta assaborir els petits titulars que s’amaguen, en molts casos, em algun del costat dels grans fets. A vegades quan t’aixeques del llit tens ganes de protagonitzar grans gestes i girar el món, però quan ho traduïm a la realitat que ens marca el dia a dia veurem que aquest nou univers virtual es pot resumir en una trucada esperada en el moment oportú o, dins un altre àmbit. en un estacionament vacant encara que sigui a la zona blava. Avui parlarem d’aquestes petites coses que són les que realment donen sentit a la nostra felicitat.
Una de les millores del transport en autobús a la comarca es podria traduir en algun tipus d’abonament que permeti descomptes als usuaris habituals de les línies externes, especialment les que enllacen amb Tarragona. Per anar a Barcelona existeix el tren, però encara són força els han escollit la capital de la província per realitzar els seus estudis , segurament agrairien aquesta mesura popular que els estalviaria uns diners. Del transports que és un dels temes d’actualitat se n’ha parlat molt i segurament continuarà conservant el seu nivell de protagonisme en els mitjans comarcals. Però si anéssim a Lleida en tren o amb autobús veuríem que hi ha una mesura que ha tingut força acceptació entre la seva ciutadania. Una important cadena de supermercat, Plusfresc, ha posat a la venda per 0,03 euros unitat, unes bosses elaborades amb midó de patates i tintes sense metalls pesats per portar a terme la recollida de la secció orgànica. L’empresa afirma que ho comercialitza a preu de cost. La veritat que són moltes les persones que s’en beneficien a l’hora que posen el seu granet de sorra en la preservació del medi ambient. Si ens anem a un supermercat de la comarca veurem que un paquet de quinze bosses pot costar 2,60 euros. La diferència econòmica és força evident. Les dues parts en surten beneficiats. Per una banda, el consumidor pot aconseguir una bossa per reciclar els seus residus a un preu més que acceptable i l’establiment, per la seva banda, amb una bossa impresa amb la seva publicitat augmenta la seva promoció entre els consumidors en potència.
Un dels punts que poden portar a petits malentesos veïnals són els contenidors de les escombraries que estan escampats per carrers i places. Més d’un cop pots veure com automàticament es traslladen d’un lloc a un altre més o menys proper, són els veïns que prefereixen que estigui a la porta del costat. Aquests haurien de tenir un lloc fix i adequat perquè no entorpeixi el pas dels vianants i especialment el dels minusvàlids que molts cops han de fer trajectòries estranyes per sortejar alguna d’aquestes barreres de plàstic. Una altra mesura molt aconsellable consisteix en evitar que estiguessin plantats davant de bars, restaurants i botigues d’alimentació. Prendre un vermut en una taula vigilat, d’aprop, per algun d’aquests exemplars no és gens aconsellable, especialment en els mesos més càlids.
I la darrera pinzellada serà protagonitzada per la consciència i els bons hàbits que és la clau perquè la convivència sigui beneficiosa per a tothom. Un punt prou destacable és no donar menjar als coloms en llocs que pugui perjudicar als veïns. Aquestes aus s’hi van acostumant i els resultat dels seus excrements són prou coneguts per tothom. Per acabar apostaria per recuperar una vella tradició: escombrar i fregar tota la vorera del teu habitatge. Seria el nostre granet de sorra perquè les nostres vies públiques estiguessin més netes i els escombriaires es podrien dedicar més a la calçada central. Aquests apunts només han volgut ser quatre pinzellades per embellir aquest quadre on tots estem emmarcats mentre convivim des de la nostra perspectiva personal i segons les circumstàncies que ens defineixen...
Publicat al Diari del Baix Penedès el 13 d'abril del 2007

dilluns, 9 d’abril de 2007

Per què no fem una festa de l'aigua?

En els darrers dos dinars del mig any fester que organitza l’Associació de Moros i Cristians de Lleida he pogut sentir en boca de l’actual alcalde de Lleida, Àngel Ros, una proposta arriscada que llançava públicament al president d’aquesta entitat cultural, Jaume Aluja. La idea del paer consistia en organitzar una festa de l’aigua a la capital de Ponent com a homenatge a l’herència del passat islàmic en aquest bocí del territori català.
Al Himyari, un autor àrab del segle XIV ja ens descriu al seu diccionari geogràfic universal: “La ciutat de Lleida és fèrtil malgrat la sequedat (dels seus voltans) poseeix nombrosos jardins i abundosos fruits, i està especialitzada en el (conreu del) lli”.Un historiador àrab del segle XI, Al Bakri, en la seva obra “Dels itineraris i els regnes” afirma “hi ha mineral d’or al riu de Lleida, i se’n recull en quantitat”. L’aigua és un bé escàs i amb el canvi climàtic la seva vàlua ha augmentat notablement. Un dels punts claus per entendre la història de Lleida des dels temps més reculats és l’aigua. El riu Segre n’és la font principal, d’ell sorgeixen multitud de canalitzacions que reparteixen aquesta font de vida i riquesa arreu del territori. Sempre he trobat molt encertat unir la tradició actual de Moros i Cristians amb una festa al voltant de l’aigua com se celebra anualment a Almacelles encara que hauria de tenir un tarannà propi. Segurament seria una festa que podria incloure molts aspectes diferents amb un punt en comú, l’aigua, oberta a diferents entitats i col·lectius de la ciutat. Trobar or ja serà una qüestió més difícil, però potser d’aquí uns anys l’aigua serà tan preuada com l’or..

Publicat a la Mañana el 7 d'abril del 2007

dijous, 5 d’abril de 2007

Prefereixo el 16 de juny

Estem en n dia emboirat, sense gaire sol, i més aviat frescot de finals de març. En el calendari assenyala que estem a 27 de març; dos mesos justos abans de les properes eleccions municipals. A la tarda, quan arribo a casa em trobo a un racó de la porta amb la memòria de gestió de l’Ajuntament del Vendrell d’aquesta legislatura. El resultat de quatre anys en què que el PSC junt amb el PP han portat les regnes del poder municipal tot i que en les darreres setmanes els dos regidors del PPC s’han passat a una mena de grup mixt sense adscripció a cap formació política. Aquestes són les eleccions més esperades per la majoria de ciutadans perquè són les que tenen més a prop i en principi les que els afecten més en tots els sentits. Jo sóc dels que no esperen el dia 27 de maig sinó que em decanto clarament per la data del 16 de juny, dissabte en què molt possiblement es constituiran els nous plenaris municipals. Moment en què els pactes i tractes de les setmanes prèvies anteriors donaran la majoria que, en principi, donarà el poder al que tingui més vots per a una nova legislatura. En una època en que predomina l’abstenció com ha demostrat les darrers cites electorals de l’Estatut i les Eleccions al Parlament de Catalunya en què la participació comarcal no ha assolit ni el 50% aconsellable. Un temps en què les formacions clàssiques no passen pel millor moment en favor d’altres partits i formacions que en els darrers anys han agafat el seu protagonisme i des de la minoria han menat la dansa de la resta de plenari i de molts ciutadans afectats. Una època en què, com ha passat en aquesta legislatura i l’anterior a la Generalitat, no sempre mana la persona que té més vots sinó el candidat que obté més sufragis dels representants polítics que han estat escollits per la sobirania popular. Si clar aquesta és la democràcia que hem volgut al no tenir establert una segona volta com a França on els ciutadans si que poden escollir directament el seu president.
Dos municipis, Bonastre i Masllorenç, poden ser els únics municipis on el bipartidisme pot aparèixer a l’hora de dipositar el vot, però crec que aquesta dualitat juntament amb el creixement de la comarca i les ànsies dels partits per créixer en el territori té una clara tendència a desaparèixer.
El pactisme serà el gran esport i en aquestes tres setmanes entre les eleccions i la formació del consistori pot passar de tot, fins i tot el més inesperat. És llavors quan totes les formacions volen aprofitar el màxim els vots obtinguts i intentar entrar agafar alguna cartera aconseguint un bocí del pastís del poder. Cunit, Sant Jaume dels Domenys, Santa Oliva, Montmell, Bonastre, Masllorenç són alguns dels municipis que es pot produir la majoria absoluta, però a la resta, excepte algun fenomen gairebé sobrenatural, és molt difícil que una llista obtinguin la majoria de regidors i pugui fer i desfer sense comptar amb ningú. Alguns el preu del poder estarà per pactar amb aquests partits nous que han sorgit recentment amb unes idees, a priori, molt clares i que tothom sap, en un principi, quin preu calcen. El preu d’alguna alcaldia passarà per un pacte d’aquest tipus. Un preu que hauran de pagar si volen remenar les cireres durant quatres anys o el temps que duri l’invent. Si aquí és fes un pacte CIU-PSC en la majoria, per no dir totes, les localitats aconseguirien el poder, però sembla que sigui com barrejar whisky i conyac en un got. Aquesta manca de bones relacions entre les principals formacions polítiques dóna força al multipatidisme i a les combinacions de molts colors i dóna ales als més petits. Per tot això espero el dia 16 de juny mentre intento agafar la televisió del Vendrell que amb el canvi de sintonia no l’aconsegueixo atrapar.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 5 d'abril del 2007

diumenge, 1 d’abril de 2007

Bossa biodegradable i compostable a 0,03 €

Una de les millors maneres per promocionar la recollida selectiva de matèria orgànica és abaratir el preu de les bosses que s'utlitizen per fer aquest tipus de recollida. A la província de Lleida hi ha un supermercat, anomenat Plusfresc, que venen aquestes bosses fetes per ells a 0,03 € la unitat. Tota una ganga. Tenen forma com les bosses normals amb anses però elaborada amb midó de patata i impresa amb tintes lliures de metalls pesats. Aquí a un supermercat del Vendrell un paquet de 15 bosses d'aquest tipus de la marca "Saplex" costa 2,60 €. Valtres mateixos feu els càlculs. No seria millor que la resta de supermercats s'apuntessin a aquesta iniciativa solidària i al mateix temps promocionen aquest tipus de reciclatge que encara no està el suficienment estès a casa nostra.

Jo ho veig com tu

Mentre m’apropava al Vendrell conduint el meu cotxe estudiava la possibilitat de trobar un plaça d’estacionament per al meu vehicle en un lloc cèntric. Un esport d’agilitat mental gairebé obligat per a molts conductors, especialment en hores puntes. De cop i volta em va venir al cap el dibuix de la setmana passada de la secció del DIARI “Jo ho veig així” de l’Antoni Bassó. Unes pinzellades ben traçades que donaven solució al meu dilema. I em vaig plantar al carrer Indústria i allí al davant tenia La Rambla Miret que es va convertir, per un parell d’hores, en el lloc apropiat per estacionar el meu vehicle. Prop del centre del Vendrell. Sense cap esforç per la meva butxaca. Encara que es aconsellable que els diners estalviats s’hagin d’abonar, molts cops, a la màquina d’un túnel de rentat per treure el polsim que s’ha estes sobre la seva carrosseria i que, presumptament, el protegeix contra els efectes nocius dels raigs solars. No passaran gaires setmanes pel que avui és una zona d’estacionament improvisada és converteixi en una zona d’esbarjo amb el seus jardins, bancs, gronxadors i segurament tampoc hi faltarà una mena de bassal elevat d’aigua amb una funció bàsicament decorativa que a més d’un li vindrà a la memòria el que presidia el centre de la plaça Jaume I al bell mig del Vendrell. Els costums populars pràctics ens confirmen, un cop més, que qualsevol lloc amb unes mínimes condicions, pot servir per a estacionar el vehicle. La Rambla Miret no podia fugir d’aquesta tendència general que vetlla per ocupar amb vehicles tots els espais públics lliures que queden dins el teixit urbà i rodalies. En un municipi planificat des de fa dècades aquesta Rambla començaria a la carretera de Valls i enllaçaria directament amb el carrer Escorxador deixant sense urbanitzar tota la part de la riera del carrer Indústria. Aquesta seria una de les grans avingudes d’accés a la vila. Però al Vendrell, la planificació urbanística no és el seu fort i s’ha d’anar fent pam a pam i sense mirar gaire el futur, perquè hi ha el perill d’ensopegar i això és un risc que no es pot córrer.
Sóc dels que pensen que aquest espai cèntric s’hauria d’aprofitar principalment per a l’estacionament de vehicles perquè les 45 previstes crec que són insuficients. En casos puntuals podria acollir alguna fira o similar i no deixaria de ser un bon lloc per fer-hi concerts importants com els de festa major sense haver d’anar al Puig. El futur que li deparà està molt proper a la plaça de la Sardana o els jardins del costat del carrer Josep Tarradelles de la urbanització del Puig. Unes zones que són molt apropiades perquè els petits hi juguin, els grans puguin treure els gossos a passejar, però jo crec que la Rambla Miret, per les seves dimensions, se li podria adjudicar una altra finalitat molt útil per solucionar una dels problemes endèmics de la vila alhora que aconseguim un ràpid accés al centre comercial de la vila.
Un bon asfaltat, bon enllumenat i ben senyalitzades les places d’estacionament seria molt més útil i pràctic que el projecte actual. Al mateix temps, es podrien aprofitar les obres per arranjar la cruïlla entre els carrers Puig i Llagostera, Escorxador, i Indústria i millorar aquest canvi de direcció intentant fer més suau o inclòs eliminant aquella corba que tothom coneix per la manca de visibilitat del carril contrari.
S’ha perdut el pàrquing de ca l’Escori, i en aquesta zona hi falten zones d’estacionament excepte les voreres del vial on esta ubicat el centre educatiu EL Vendrell 1 que ha quedat també petit. S’ha de pensar en el futur i una gran manera de donar vida al comerç és crear zona d’estacionament gratuït. en llocs ben comunicats i de fàcil accés.

Publicat el 30 de març al Diari del Baix Penedès