Els Dissidents, I part

Una de les notes curioses de l’actualitat comarcal venia el passat divendres en la portada de les principals publicacions que recullen l’actualitat comarcal. No és massa freqüent trobar grans titulars que amaguen notícies que trenquen aquest copiar i enganxar a què malauradament ens tenen acostumats els mitjans de comunicació. La gràcia d’un diari és oferir al lector alguna cosa diferent i que no recullin la resta de companys. També que sigui capaç de trencar amb la rutina cansina de les rodes de premsa i notes informatives que configuren la principal font d’inspiració dels nostres mitjans de comunicació. Encara que la notícia havia seguit aquests mecanismes oficials tenia un encapçalament diferent que podria correspondre perfectament al títol d’una pel·lícula americana en diferents lliuraments fins arribar a un producte residual i sense suc. Alguns dels 14 municipis del Baix Penedès tindran l’oportunitat de votar unes llistes electorals que acullen alguns dissidents dels principals partits de casa nostra com són PP, PSC i CiU. La política comarcal ens ha donat dissidents (o trànsfugues) prou destacables com el calafellenc Josep Parera que després de començar de la mà del socialista Jordi Sánchez va ajudar a crear una versió segurenca i adaptada a les circumstàncies de CiU a nivell local. Cunit fa dues legislatures també va donar corda a la roda del poder municipal entre Daniel Coll i Dolors Carreras per un presumpte trànsfuga que va portar de corcoll la classe política local i comarcal. Santa Oliva també va viure episodis similars a l’igual que El Vendrell que en anteriors legislatures semblava que la cosa s’animés, però no va passar del foc d’encenalls que no va transcendir en el repartiment de carteres. Armengol i Salvador és el nom d’una empresa que va aportar el seu granet d’arena en aquest món quan aquests dos personatges es dedicaven directament a la política local amb veu i vot. Eren altres temps.
El transfugisme és un dels pitjors mals de la política actual. Per això, molts partits prefereixen una persona que accepti fàcilment les propostes que aprova els òrgans de poder molt abans que aquests que sempre estan aportant idees noves amb propostes arriscades i que en algun moment poden arribar a produir esquerdes en el vaixell de la formació. No és un lloc per a creadors amb projectes innovadors. Abans triomfarà un amant pragmàtic del copiar i enganxar sense res més a dir.
Aquesta nova formació ens demostra que les incompatibilitats entre les diferents formacions és més aviat una tàctica de les direccions centrals del partit que una realitat palpable. En molts ajuntaments comarcals, en especial els petits, crec que seria coherent i factible un pacte global entre CiU i PSC que aportés una majoria estable que permetés treballar pel bé comú deixant a banda aquesta polèmica eterna entre partit en el poder i oposició que en molts cops no porta a enlloc i perjudica a tothom.
És el primer cop en la història de la comarca que un grup de dissidents de diferents formacions són capaços de proposar unes sigles pròpies en un àmbit comarcal. Fins ara, quan algú s’atrevia a una aventura en solitari en molts casos quedava absorbit per una altra formació o el silenci l’escombrava de l’escenari de la política i mai més se’n sabia res. Aquest cop tenen la capacitat per presentar llistes a tres o quatre municipis del Baix Penedès i rascar uns vots que amb un pacte de govern els permeti aconseguir alguna regidoria més o menys temptadora.
Les veus populars diuen que aquesta aventura no gaudirà de gaire fortuna a les urnes, però els vots tindran la paraula. Podrem arribar a fer una estimació superficial dels vots que anaven a una formació i els que una persona era capaç d’arrastrar encara que sigui dins una altre candidatura. Com més partits hi hagi en litigi, millor pels grans, però els resultats són imprevisibles i quan l’olla bull tothom pot sortir escaldat. Tindrem Els Dissidents, II part?.

Publicat el dia 20 d'abril del 2007 al Diari del Baix Penedès