Acostumats a gaudir dels avantatges dels avenços tecnològics que ens posen a les nostres mans multitud d’eines i instruments que ens permeten fer realitat els nostres somnis més profans: Parlar amb una persona que està ben lluny de nosaltres a través d’un aparell de dimensions força reduïdes, escoltar i veure les creacions musicals més recents a través d’un aparell de formes simètriques, lluitar virtualment contra tota una gran varietat d’éssers malvats que ens volen invadir o truncar la nostra més plàcida felicitat a través d’una pantalla, recórrer una distància considerable en un temps més que raonable i sense patir les inclemències meteorològiques mentre vigilem que els radars no ens localitzin. Tot això ja forma part de la nostra rutina. Cada dia som més els nois que portem bossa de mà. Vam començar amb les claus de casa, vam passar per la cartera amb el DNI i carnet de conduir. Ara ja tenim el mòbil i fins i tot el MP4 i l’IPOD perquè el nostre anar i venir sigui més lleuger. Tot això ja no hi cap a les butxaques dels pantalons i camisa i menys a l’estiu.
Aquest divendres passat vaig faltar a la meva cita setmanal amb els lectors però un motiu abstracte i fins i tot un xic absurd que se situa entre la ficció i la realitat: un virus informàtic. El meu ordinador no s’apagava correctament. El vaig portar al tècnic. Al final hi van trobar un element que tenia una pota a la realitat i l’altre ves a saber on. No era ni un microbi, ni una bactèria dolenta, ni tan sols fruit de la meva imaginació. Existia perquè el meu ordinador estava malalt i no actuava amb normalitat. Era víctima d’una enfermetat que només un programa especial per aquestes funcions podia descobrir i eliminar. Quan el vaig anar a buscar i em van estendre la factura em van fer saber que un virus informàtic s’havia instal·lat en aquesta part tan imprescindible de la meva vida virtual i necessària de la real. Vaig pagar. Em van donar l’aparell. Tot content ja he pogut reiniciar la meva altra vida, lluny del simple marc d’un país que es prepara per una etapa de sequera i accessible des de qualsevol part del món. Em pensava que em lliurarien el culpable en un paper d’alumini com a record d’una batalla guanyada o bé dins d’un flascó de plàstic, però res de res. Va venir per art de màgia i també va desaparèixer mercès a aquests programes informàtics que ja voldríem els humans per curar les nostres malalties.
Però he intentat aprofitar aquest temps dedicat, en principi, a toquetejar el teclat, que curiosament va coincidir amb la de Sant Jordi que és una de les dates més seductores del calendari a altres activitats prou interessants. Vaig anar a la presentació del llibre de la Roser Rovira “La Memòria del Vendrell” que analitza a traves de l’entrevista de cinc homes i quatre dones la societat del Vendrell del segle XX. Una lloable iniciativa del DIARI i de l’Ajuntament del Vendrell. Podem copsar en les seves pàgines a través dels records de primera mà, els principals fets històrics que els va tocar viure: les relacions socials en els primers anys de dictadura, com es divertien, com es guanyaven les garrofes, el fenomen de la religiositat dins la societat postfranquista i molts elements de caire social que crec prou interessants per a tothom, especialment per “als de tota la vida”. Aquest és un dels llibres que recomano perquè realment ho tenim molt a prop i és bo que a part de dedicar unes hores a Zafón, Follett, Buenafuente, Coll i Barbal també tinguem un temps per Rovira, Benito i Vidiella i altres de casa nostra.
Mentre et mous per aquí i allà. Surts de casa et trobes gent i t’explica coses. Aquest cop ha estat el torn d’una parella jove del Vendrell amb un nen de dos anys. Em va comentar que no tenia un lloc per portar-lo a l’estiu. La parella treballa. Els avis són de vacances. Les activitats per als més menuts comencen a partir dels tres anys. Doncs que poden fer? Pagar un cangur? Perquè una de les escoles bressol públiques no dóna aquest servei? Sembla ser que si que una llar d’infants privada que ho fa, però els seus preus no són gaire econòmics. Aquest són alguns dels fruits col·laterals d’aquesta setmana sense ordinador. També vaig anar a veure l’exposició sobre la Mare de Déu de Sant Salvador. Què us sembla la seva carona? En parlarem.
Aquest divendres passat vaig faltar a la meva cita setmanal amb els lectors però un motiu abstracte i fins i tot un xic absurd que se situa entre la ficció i la realitat: un virus informàtic. El meu ordinador no s’apagava correctament. El vaig portar al tècnic. Al final hi van trobar un element que tenia una pota a la realitat i l’altre ves a saber on. No era ni un microbi, ni una bactèria dolenta, ni tan sols fruit de la meva imaginació. Existia perquè el meu ordinador estava malalt i no actuava amb normalitat. Era víctima d’una enfermetat que només un programa especial per aquestes funcions podia descobrir i eliminar. Quan el vaig anar a buscar i em van estendre la factura em van fer saber que un virus informàtic s’havia instal·lat en aquesta part tan imprescindible de la meva vida virtual i necessària de la real. Vaig pagar. Em van donar l’aparell. Tot content ja he pogut reiniciar la meva altra vida, lluny del simple marc d’un país que es prepara per una etapa de sequera i accessible des de qualsevol part del món. Em pensava que em lliurarien el culpable en un paper d’alumini com a record d’una batalla guanyada o bé dins d’un flascó de plàstic, però res de res. Va venir per art de màgia i també va desaparèixer mercès a aquests programes informàtics que ja voldríem els humans per curar les nostres malalties.
Però he intentat aprofitar aquest temps dedicat, en principi, a toquetejar el teclat, que curiosament va coincidir amb la de Sant Jordi que és una de les dates més seductores del calendari a altres activitats prou interessants. Vaig anar a la presentació del llibre de la Roser Rovira “La Memòria del Vendrell” que analitza a traves de l’entrevista de cinc homes i quatre dones la societat del Vendrell del segle XX. Una lloable iniciativa del DIARI i de l’Ajuntament del Vendrell. Podem copsar en les seves pàgines a través dels records de primera mà, els principals fets històrics que els va tocar viure: les relacions socials en els primers anys de dictadura, com es divertien, com es guanyaven les garrofes, el fenomen de la religiositat dins la societat postfranquista i molts elements de caire social que crec prou interessants per a tothom, especialment per “als de tota la vida”. Aquest és un dels llibres que recomano perquè realment ho tenim molt a prop i és bo que a part de dedicar unes hores a Zafón, Follett, Buenafuente, Coll i Barbal també tinguem un temps per Rovira, Benito i Vidiella i altres de casa nostra.
Mentre et mous per aquí i allà. Surts de casa et trobes gent i t’explica coses. Aquest cop ha estat el torn d’una parella jove del Vendrell amb un nen de dos anys. Em va comentar que no tenia un lloc per portar-lo a l’estiu. La parella treballa. Els avis són de vacances. Les activitats per als més menuts comencen a partir dels tres anys. Doncs que poden fer? Pagar un cangur? Perquè una de les escoles bressol públiques no dóna aquest servei? Sembla ser que si que una llar d’infants privada que ho fa, però els seus preus no són gaire econòmics. Aquest són alguns dels fruits col·laterals d’aquesta setmana sense ordinador. També vaig anar a veure l’exposició sobre la Mare de Déu de Sant Salvador. Què us sembla la seva carona? En parlarem.
Publicat el 2 de maig de 2008 al Diari del Baix Penedès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada