El senyor x l’altre dia m’explicava la seva història personal assegut a l’ombrel·la d’un bar de la plaça Francesc Macià. Ell és jove no arriba ni als 30 anys. Fa molt poc temps que ha vingut a formar part del nostre cens. Ha vingut sencillament perquè aquí és aquí on ha trobat el pis més econòmic des de que ha sortit del seu Hospitalet on va néixer. No ha tingut mai una atracció especial cap al Vendrell, però la seva situació i les bones comunicacions han estat els altres dos factors juntament amb el preu de mercat que l’han portat a viure entre nosaltres. No coneix gaire El Vendrell. Només la Rambla, els bancs i algunes botigues de moda. Sap on està l’església perquè cada dia ve a esmorzar aquí al seu recer, però a part d’això ben poca cosa l’interessa. Abans que jo arribes estava fullejant en un diari de Barcelona les propostes d’oci de la seva ciutat nadiua. Aquesta nit quedaria amb els amics perquè cada divendres surt amb els seus amics de tota la vida. A vegades queden a Vilanova o a Vilafranca perquè al llarg d’aquests més de 60 quilòmetres alguns dels seus amics han fet el mateix pensament. No sap ni qui és Pau Casals, ni Àngel Guimerà. Parla el català que ha après a escola. És nota que és acadèmic fruit de la immersió lingüística del govern de Jordi Pujol que després molt encertadament han seguit les dues versions de Tripartit. A casa seva òbviament parla català a l’igual que ho fa amb els seus amics, però si algú li parla en català no té cap mania en respondre en aquest idioma és educat. A partir d’aquí no té problemes lingüístics. Coneix l’Eina i el servei català de col·locació on celosament guarden el seu currículum d’operari d’empresa automovilística. Ja li han dit que a la comarca és molt dificil que encaixi el seu perfil, però tant li fa el que li importa és pagar la hipoteca. Li havien dit a l’empresa on va comprar el seu pis de 40 metres quadrats que el trucarien per treballar a la construcció de manobra quan comencessin un nou edifici, però no fa molt lli van dir que ho hi penses perquè l’empresari ha fet fallida i té molta feina per abonar el que encara deu als seus treballadors.
Les compres les realitza al Mercadona de Vilanova i la Geltrú i més d’un cop em pregunta com és que aquí no en tenim cap d’aquesta cadena. Jo sempre li dic que El Vendrell es territori Dia i Caprabo. Ell segueix sent fidel a la seva marca blanca que compra un cop per setmana a la capital del Garraf. Practica esport en algunes de les seves moltes hores lliures al Patronat d’Esports i coneix prou bé els treballadors de la biblioteca perquè lloga pel·licules i llibres mentre espera una trucada amb una proposta laboral interessant.
Ha preguntat en algunes empreses que pengen el cartell de es necessita personal, però si accepta aquesta feina, cobrarà menys del que actualment cobra de l’atur. Ara no li sobren gaires diners amb la hipoteca que ha de satisfer per al seu pis petit del Pèlag. No té pressa. Però ha de saber el mínim que necessita per a tirar endavant.
No fuma. Només practica mínimament el botellon perquè els bars li resulten massa cars. Òbviament el cinema és un luxe que es permet en comptades ocasions i sempre el dia de l’espectador.
No es preocupa té la hipoteca tributs i despeses de la casa domiliciats a la Caixa. Ja sap que no li regalaran mai un rellotge per Nadal com a altres clients. Tampoc li agraden. No parla gairbé dels seus veíns que també vénen de la gran metròpoli. Però tant li fa ell com la resta de gent s’han de guanyar les garrofes i cadascú ha de viure la seva història. En les darrers eleccions municipals va votar uns colors perquè no es va ni preocupar perquè qui encarnava aquestes sigles. Tota la vida ha estat d’esquerres i té les idees molt clares. Ara busca nòvia al xat. Si valgués la pena marxaria a un altre lloc per un amor i per un habitatge més econòmic. No té cap lligam amb El Vendrell. Però avui està aquí amb mi darrera l’església del Vendrell prenent una pasta de xocolata i un cafè amb llet. Demà pot estar a un altre lloc. Potser parlarà amb tu.
Les compres les realitza al Mercadona de Vilanova i la Geltrú i més d’un cop em pregunta com és que aquí no en tenim cap d’aquesta cadena. Jo sempre li dic que El Vendrell es territori Dia i Caprabo. Ell segueix sent fidel a la seva marca blanca que compra un cop per setmana a la capital del Garraf. Practica esport en algunes de les seves moltes hores lliures al Patronat d’Esports i coneix prou bé els treballadors de la biblioteca perquè lloga pel·licules i llibres mentre espera una trucada amb una proposta laboral interessant.
Ha preguntat en algunes empreses que pengen el cartell de es necessita personal, però si accepta aquesta feina, cobrarà menys del que actualment cobra de l’atur. Ara no li sobren gaires diners amb la hipoteca que ha de satisfer per al seu pis petit del Pèlag. No té pressa. Però ha de saber el mínim que necessita per a tirar endavant.
No fuma. Només practica mínimament el botellon perquè els bars li resulten massa cars. Òbviament el cinema és un luxe que es permet en comptades ocasions i sempre el dia de l’espectador.
No es preocupa té la hipoteca tributs i despeses de la casa domiliciats a la Caixa. Ja sap que no li regalaran mai un rellotge per Nadal com a altres clients. Tampoc li agraden. No parla gairbé dels seus veíns que també vénen de la gran metròpoli. Però tant li fa ell com la resta de gent s’han de guanyar les garrofes i cadascú ha de viure la seva història. En les darrers eleccions municipals va votar uns colors perquè no es va ni preocupar perquè qui encarnava aquestes sigles. Tota la vida ha estat d’esquerres i té les idees molt clares. Ara busca nòvia al xat. Si valgués la pena marxaria a un altre lloc per un amor i per un habitatge més econòmic. No té cap lligam amb El Vendrell. Però avui està aquí amb mi darrera l’església del Vendrell prenent una pasta de xocolata i un cafè amb llet. Demà pot estar a un altre lloc. Potser parlarà amb tu.
Publicat el 17 d'octubre del 2008 al Diari del Baix Penedes
1 comentari:
Quina sort i quina pena, oi?
Publica un comentari a l'entrada