El protagonista de la setmana passada no té res a veure amb el personatge que tractem avui encara que en alguna moment de les seves vides segurament s’han creuat. Aquest senyor viu actualment de lloguer en un pis de 35 metres quadrats a la zona de Mas d’en Gual. Un menjador, una cuina americana i una habitació que comparteix amb la seva parella i un fill de la seva xicota. El sofà del menjador està ocupat per un amic seu de joventut que va voler probar sort, però que ha vingut en un mal moment econòmic. Per tot això 500 euros mensuals. Tot un luxe. El senyor Y no gaudeix d’aigua calenta a casa seva. L’electricitat si que és necessària, però un font pública del voltant del seu piset li subministra tota l’aigua que necessita per a l’ús diari.
Fa sis anys que va arribar a casa nostra. Primer va anar a Tanger on amagat en la part baixa d’un autocar va arribar fins a Granada on va agafar el tren fins la nostra estimada vila. Les primers setmanes va compartir habitació amb altres amics, però de seguida va trobar feina i de mica en mica ha anat legalitzant le seva situació. Fa sis anys d’aquella aventura i encara no ha retornat a la seva casa nadiua. Fa un any i escaig que la feina no li es fugissera i no ha poput aconseguir la targeta de residència permanent. L’atur fruit d’aquesta crisit glogal també li ha barrat el pas per aconseguir que la seva incipient legalitat es mantingués vigent amb el pas del temps. Aquest desencert l’ha convertit en un a persona il·legal, que no pot treballar perquè no té papers, però encara intenta pagar les darrers lletres de dos cotxes que ja fa dies que estan al desguàs convertits en pura xatarra. Els únics ingressos que entren a la família provenen de l’ajuda familiar de la seva parella que quan vivia a Cornellà va arreglar i encara continua cobrant cada més els gairebé 500 euros que li proporciona la Generalitat. El pare del seu fill també contribueix mensualment en una petita quantitat pecuniària per mantenir el fruit de l’antiga relació que ara ja té 3 anys.
El senyor Y no existeix ni al padró municipal perquè al no aportar la targeta de residència vigent va desparèixer per art de màgia, però viu on vivia perquè té el lloguer al seu nom i al se seva actual parella. El banc tot i la seva absència legal també el té ben localitzat quan el pagament mensual de les lletres del cotxe es retrassa uns pocs dies.
Ara per anar no pot tornar al seu país perquè té molt clar que no pot tornar cap aquí. Però pitjor ho té aquest amic de joventut que no ha existit mai en la paperessa oficial d’aquest país. Un turista que un dia va decidir fer una visita a l’altra banda de l’Estret. Però aquesta teoria ningú se la va creure, però tampoc es podia demostrar el contrari. Ara també ha quedat atrapat a aquesta banda del mar.
Tots ells esperen les poques ajudes familiars que reben. No tenen més aspiracions. Estan atrapats aquí encara que oficialment no existeixen entre nosaltres.
Els dies passen esperant que la situació millori. La targeta del mòbil ja fa dies que no té saldo, però ell amb una cabina un cop a la setmana truca als seus pares que viuen al costat del desert. Ells creuen que el seu fill ha tingut sort entre nosaltres i les condicions de la seva vida han millorat molt, però la realitat és la que tots ens podem imaginar després de llegir aquestes quatre ratlles. El dia que torni ho haurà de fer en un cotxe nou i amb una targeta lligada a uns quants euros. No pot tornar així. La llegenda del fill pròdic no s’haurà complert i la seva joventut no haura estat recompensada lluny de la seva terra.
Televisió, cartes, dominó són algunes de les coses que els ajuda a passar el temps d’un forma més lleugera, però aquesta situacio cada dia costa més d’aguantar. No hi ha una sortida amb un mínim d’optimisme. El telèfon sempre el té obert, per si sona alguna trucada esperançadora que li permeti trobar una feina i a partir d’aquí tornar a treure el cap per la legalitat i potser votar en unes municipals. Però per això encara han de passar molts anys encara. Encara que els polítics de tant en tant ho rememen saben molt bé que no els interessa pas.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 24 d'octubre del 2008
Fa sis anys que va arribar a casa nostra. Primer va anar a Tanger on amagat en la part baixa d’un autocar va arribar fins a Granada on va agafar el tren fins la nostra estimada vila. Les primers setmanes va compartir habitació amb altres amics, però de seguida va trobar feina i de mica en mica ha anat legalitzant le seva situació. Fa sis anys d’aquella aventura i encara no ha retornat a la seva casa nadiua. Fa un any i escaig que la feina no li es fugissera i no ha poput aconseguir la targeta de residència permanent. L’atur fruit d’aquesta crisit glogal també li ha barrat el pas per aconseguir que la seva incipient legalitat es mantingués vigent amb el pas del temps. Aquest desencert l’ha convertit en un a persona il·legal, que no pot treballar perquè no té papers, però encara intenta pagar les darrers lletres de dos cotxes que ja fa dies que estan al desguàs convertits en pura xatarra. Els únics ingressos que entren a la família provenen de l’ajuda familiar de la seva parella que quan vivia a Cornellà va arreglar i encara continua cobrant cada més els gairebé 500 euros que li proporciona la Generalitat. El pare del seu fill també contribueix mensualment en una petita quantitat pecuniària per mantenir el fruit de l’antiga relació que ara ja té 3 anys.
El senyor Y no existeix ni al padró municipal perquè al no aportar la targeta de residència vigent va desparèixer per art de màgia, però viu on vivia perquè té el lloguer al seu nom i al se seva actual parella. El banc tot i la seva absència legal també el té ben localitzat quan el pagament mensual de les lletres del cotxe es retrassa uns pocs dies.
Ara per anar no pot tornar al seu país perquè té molt clar que no pot tornar cap aquí. Però pitjor ho té aquest amic de joventut que no ha existit mai en la paperessa oficial d’aquest país. Un turista que un dia va decidir fer una visita a l’altra banda de l’Estret. Però aquesta teoria ningú se la va creure, però tampoc es podia demostrar el contrari. Ara també ha quedat atrapat a aquesta banda del mar.
Tots ells esperen les poques ajudes familiars que reben. No tenen més aspiracions. Estan atrapats aquí encara que oficialment no existeixen entre nosaltres.
Els dies passen esperant que la situació millori. La targeta del mòbil ja fa dies que no té saldo, però ell amb una cabina un cop a la setmana truca als seus pares que viuen al costat del desert. Ells creuen que el seu fill ha tingut sort entre nosaltres i les condicions de la seva vida han millorat molt, però la realitat és la que tots ens podem imaginar després de llegir aquestes quatre ratlles. El dia que torni ho haurà de fer en un cotxe nou i amb una targeta lligada a uns quants euros. No pot tornar així. La llegenda del fill pròdic no s’haurà complert i la seva joventut no haura estat recompensada lluny de la seva terra.
Televisió, cartes, dominó són algunes de les coses que els ajuda a passar el temps d’un forma més lleugera, però aquesta situacio cada dia costa més d’aguantar. No hi ha una sortida amb un mínim d’optimisme. El telèfon sempre el té obert, per si sona alguna trucada esperançadora que li permeti trobar una feina i a partir d’aquí tornar a treure el cap per la legalitat i potser votar en unes municipals. Però per això encara han de passar molts anys encara. Encara que els polítics de tant en tant ho rememen saben molt bé que no els interessa pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada