Aquest és un títol que li podria suggerir al Woody Allen fer una pel·lícula sobre el Vendrell. En aquest triangle amorós i cultural veurem com el Teatre Brisamar de Coma-ruga ja ha caigut en mans del poder públic. Un dels pocs, per no dir l’únic, equipament de la comarca en mans privades ja ha passat a les mans del capital públic. Allí continuarà estant mirant com els seus peus s’inunden de tant en tant. Poques persones notaran el canvi de propietaris perquè continuarà amb la seva activitat cultural combinant el cine amb algun espectacle dedicat a turistes i actes puntuals. La Lira, que tot i tenir menys socis que els Pastorets, viu en base a un conveni amb l’Ajuntament del Vendrell que els permet a tots dos fer projectes conjunts. Plenament afectat pel pla de Barris per la seva ubicació, el Casal Familiar està allí esperant que algú prengui l’iniciativa per donar una nova empenta a aquest local vinculat tradicionalment al clero. El seu futur, tard o aviat també haurà de passar, irremeiablement per l’Ajuntament del Vendrell o alguna entitat pública que hi aboqui, a canvi d’alguna cosa, un bon grapat de diners i se li apliqui un canvi radical. Mentrestant està allí al carrer Sant Magí esperant que els Pastorets del Vendrell li donin més gresca i multitud que la que acostuma a registrar durant l’any. Aquesta és la lectura moderna de tot plegat. No fa gaire anys ja hem vist convertir el Teatre Tívoli en la futura Escola de Música del Vendrell. No gaire lluny d’allí fa uns anys que el Teatre Casino Circo després de ser un gran bar s’ha integrat plenament al teixit comercial del Vendrell i s’ha convertit en un establiment més d’una flamant cadena de perfumeries.
Tot això ens indica que la cultura i l’esbarjo està vivint una mala època. Fa 40 anys ningú diria que el Tívoli tancaria per manca de clients quan allò era el rovell de l’ou de l’oci dels nostres pares i avis. Avui en obres i demà un centre educatiu musical.
Ara es dóna la nota curiosa, perquè El Vendrell, sempre ha estat un punt de contrastos, que tenim tres teatres i no en tenim cap en funcionament. Només queda esperar una mica. El Casal encara aguanta alguna obra infantil de diumenge al matí i poca cosa més. La Lira ja no serà el teatre de les 700 cadires i es convertirà en una sala d’unes 400. Els preus hauran de ser més car perquè l’aforament serà més reduït, però almenys tindrem un teatre digne a casa nostra. Jo sóc de les persones que pensen que Els Pastorets durant aquests dos anys segurs que no han tingut la Lira haurien d’haver donat llum verda a la creativitat i a l’originalitat. Portar gent de fora del Vendrell i comarca al Casal no és ni de bon tros una bona inversió turística. Quan la Lira torni estar en el seu punt doncs endavant. Però en aquests dos anys s’hagués tingut que apostar per una altra aventura que per una banda dones un aire nou a aquestes representacions i per l’altra banda, haguéssim donat una imatge a l’exterior més imaginativa i alternativa que portar als nostres visitants a aquesta sala de carrer Sant Magí, que fa el que pot, però les seves limitacions són prou conegudes per tothom.
Del teatre Brisamar val més no parlar i amb un cop d’ull exterior i una visita un es pot donar compte en seguida de la seva situació actual que aconsella també un canvi radical amb una molt forta injecció econòmica. Si realment creiem en això del turisme i aquestes coses tan boniques que fa dècades que volem vendre, primer hem de cuidar allò que tenim.
En aquestes quatre ratlles és pot veure l’evolució cultural del Vendrell. De quatre o cinc teatres passarem a un teatre més petit, però de qualitat. Haurem de seguir anant a Barcelona a veure grans obres perquè ni Tarragona ni Reus tampoc han apostat per grans teatres. Sempre resulta més econòmic muntar un autobús a Barcelona que dotar a la vila i comarca d’un teatre amb pretensions. Doncs aquest és un petit detall per llegir en aquests dies de Fira que com ja vaig dir unes poques setmanes també necessita un canvi radical. Esperem que no plogui.
Tot això ens indica que la cultura i l’esbarjo està vivint una mala època. Fa 40 anys ningú diria que el Tívoli tancaria per manca de clients quan allò era el rovell de l’ou de l’oci dels nostres pares i avis. Avui en obres i demà un centre educatiu musical.
Ara es dóna la nota curiosa, perquè El Vendrell, sempre ha estat un punt de contrastos, que tenim tres teatres i no en tenim cap en funcionament. Només queda esperar una mica. El Casal encara aguanta alguna obra infantil de diumenge al matí i poca cosa més. La Lira ja no serà el teatre de les 700 cadires i es convertirà en una sala d’unes 400. Els preus hauran de ser més car perquè l’aforament serà més reduït, però almenys tindrem un teatre digne a casa nostra. Jo sóc de les persones que pensen que Els Pastorets durant aquests dos anys segurs que no han tingut la Lira haurien d’haver donat llum verda a la creativitat i a l’originalitat. Portar gent de fora del Vendrell i comarca al Casal no és ni de bon tros una bona inversió turística. Quan la Lira torni estar en el seu punt doncs endavant. Però en aquests dos anys s’hagués tingut que apostar per una altra aventura que per una banda dones un aire nou a aquestes representacions i per l’altra banda, haguéssim donat una imatge a l’exterior més imaginativa i alternativa que portar als nostres visitants a aquesta sala de carrer Sant Magí, que fa el que pot, però les seves limitacions són prou conegudes per tothom.
Del teatre Brisamar val més no parlar i amb un cop d’ull exterior i una visita un es pot donar compte en seguida de la seva situació actual que aconsella també un canvi radical amb una molt forta injecció econòmica. Si realment creiem en això del turisme i aquestes coses tan boniques que fa dècades que volem vendre, primer hem de cuidar allò que tenim.
En aquestes quatre ratlles és pot veure l’evolució cultural del Vendrell. De quatre o cinc teatres passarem a un teatre més petit, però de qualitat. Haurem de seguir anant a Barcelona a veure grans obres perquè ni Tarragona ni Reus tampoc han apostat per grans teatres. Sempre resulta més econòmic muntar un autobús a Barcelona que dotar a la vila i comarca d’un teatre amb pretensions. Doncs aquest és un petit detall per llegir en aquests dies de Fira que com ja vaig dir unes poques setmanes també necessita un canvi radical. Esperem que no plogui.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 10 d'octubre del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada