La veu del poble

La veu del poble

dijous, 7 d’octubre de 2010

La campanya electoral comença dins a casa

Estem en els temps de mítings, de campanyes, de taules amb propaganda, d’omplir sales de ball, de repartir cerveses, botifarres i coca enramada si la volem fer més nostra. La Tripartit de la Generalitat està en una situació un xic preocupant on pot passar de tot, però l’optimisme no és el punt fort. Tot això adobat per la crisi, la sentència de l’Estatut, la pujada de l’Iva, el IPC, el 29 S i l’atur amb xifres més que preocupants. Després de dues legislatures o millor dit vuit anys sense ocupar la Generalitat, l’Artur i els seus estan treballant a fons per fer fora el Montilla d’aquest palau que durant uns anys ja havíem confós amb la primera residència de Jordi Pujol que va estar allí durant més de dues dècades. La cosa està molt animada. Els uns tenen ganes de poder, els altres ara que hi estan doncs no volen marxar. Els altre es batussen entre ells per veure qui mana dintre d’ells i per veure si al final s’alien amb els uns o amb els altres. El centre dreta està allí, per veure que en poden treure.
Ara hi ha molta feina per fer i molts votants per convèncer que votin per una opció o una altra per aconseguir un bon resultat, encara que tots estan per la majoria absoluta que assegura una certa estabilitat a casa durant un temps.
El que molts d’aquests candidats no saben o no acaben d’entendre és que la campanya electoral no dura ni 15 dies ni un mes. Tot just comença quan ha estat escollit un nou president. Llavors ja s’ha de començar a treballar per la propera cita encara que sigui al cap de quatre anys.
Una de les coses que es comenta en una administració pública és que si un partit que mana, perd el poder és que realment ho ha fet molt malament perquè ho tenia tot a les seves mans. Té la facultat de distribuir els recursos com vulgui seguint uns mínims, té els mitjans de comunicació locals per vendre la moto que vulgui, té contactes, té informació, té coneixement de causa i de les diferents problemàtiques més concretes de cada espai o sector. El tercer aspecte que ha de tenir clar és que la campanya electoral comença amb els treballadors de l’entitat que tu governes. De moment, tots els vots són iguals. No hi ha uns vots que valguin més que altres, sinó tan valor tenen els rossos com els morenos, els catalans que ballen sardes a l’estiu, com els immigrants nacionalitzats que fan el ramadà. Si durant els anys que tu has governat, has tingut massa cura d’un petit grup de persones escollides a dit i has deixat de banda a la resta de persones, el més normal és que aquests treballadors i les seves famílies més properes et tornin el despropòsit amb la mateixa moneda que tu ho has fet amb ells. En la comunicació el més important no sempre són les paraules. Si que tindràs un petit grupet de gent que per compensar-te amb l’esforç i dedicació que tu has fet per ells et seguiran a tot arreu per no perdre cap dels privilegis atorgats per aquest déu amb corbata que presideix els cartells electorals.
Els polítics es llencen al carrer a propagar les seves propostes, cada dia menys, però encara n’hi ha algun, però el que han de fer és aprofitar els recursos humans de l’administració que regenten. La cosa no és gens difícil i tothom ho pot entendre amb certa facilitat. Hi ha una sèrie de normes generals , conductes i procediments que s’han d’aplicar a tothom per igual perquè també aquesta virtut és un dels eixos teòrics de l’administració. Els polítics obliden massa cops una cosa que moltes cases comercials ja fa anys que tenen ben present i ho posen en pràctica. El boca a orella és la millor promoció que poden fer. Si tots els treballadors d’una administració pública, petita o gran parlen més o menys bé d’una partit o d’una persona segurament pot aconseguir, segons el poble, els vots necessaris per revalidar el poder. Uns vots prou decissius per estar a un costat o altre de poder en molts punts de la comarca. Aquest és un petit detall que molts obvien, perquè es pensen que amb quatre gats que estiguin contents, tota la resta estaran igual de satisfets. Una gran mentida. Hauras perdut molt més del que es pensen. Al final com aquell conte infantil, el rei continuarà passejant despullat a la vista de la resta de mortals encara que els seus incondicionals diguin que va de vint-i-un botó.

Artticle publicat el 8 d'octubre del 2010 al Diari del Baix Penedès