La veu del poble

La veu del poble

divendres, 22 de juny de 2012

Objectiu: Turismar

Una dels fenomens curiosos que vaig seguint darrerament és la guerra de preus entre diferents establiments similars. Aquest és un tema que des de sempre ha funcionat d’una manera més o menys declarada, però en les circumstàncies actuals tothom fa mans i mànigues per intentar atraure el màxim nombre de clients perquè facin la màxima despesa en els seus locals. Si fa quatre dies els anuncis ens venien millor cuina, plats elaborats i exquisits entre d’altres meravelles. Avui ens trobem que l’oferta va dirigida als descomptes en els preus dels menús. Aquesta minva en la despesa també queda palesa en el pressupost que els responsables del restaurant destinaran a l’adquisició de productes i com no, a pagar els seus treballadors. Tothom pateix els danys col·laterals de les rebaixes dins el funcionament intern de l’establiment. Aquest guerra pel menú més econòmic afavoreix directament aquells restauradors que han decidit mantenir la seva proposta alhora potencien la seva oferta i milloren la qualitat del seu servei. En una societat podem trobar tots els nivells socials. Evidentment que hi ha un percentatge més alt que apostarà per reduir costos, però sempre quedaran les persones que buscaran una qualitat garantida i prescindiran del seu cost perquè és un aspecte totalment tribal. En un municipi hi ha d’haver de tot una mica. Tots les opcions enriqueixen l’oferta local. És un greu error que tothom ara es dediqui a reduir costos per ser competitius. Has de saber situar-te dins l’oferta local i comarcal per saber fins on pots arribar per tenir garantits els teus clients i captar-ne de nous. Un restaurant que per pura competivitat redueix a la meitat la seva oferta molt possiblement està totalment perdut en el mercat actual. Té poc futur per patir la rivalitat actual en aquest àmbit. Si segueix aquest camí, ha de saber que mai podrà competir amb un restaurant que de bon principi ja et permetia dinar per 4 euros amb dos plats i postres amb beguda inclosa. Aquest és un dels mals endèmics del Vendrell que ara més que mai es nota en carrers i places. La gent no venia a viure al Vendrell perquè fes gal·la d’una gran oferta comercial, ni gaudis d’unes infrastructures fantàstiques. Venien perquè estava a prop de Barcelona, tenia platja i els preus que hi havia eren competitius. Segurament abans havien fet el tastet a Sitges, Vilanova i la Geltrú, però allí els hi resultava tot força més car que aquí al Vendrell, començant per l’adquisició de l’habitatge. Aquestes pretensions d’ofertes tot l’any ens ha portat que és difícil trobar establiments que hagin apostat per la qualitat sense preocupar-se gaire pel preu. Aquí hem fet aquesta política i ens hem trobat en un municipi que on sembla que el cavall guanyador són les propostes de baix cost, deixant molt obert el ventall destinat a aquelles propostes que apunten en una altra direcció. Això ha provocat que moltes d’aquestes persones amb un nivell adquisitiu mig i elevat han de marxar obligatòriament a altres municipis perquè en aquest panorama el ventall que poden trobar al Vendrell és ben minso. No és que de cop i volta haguem de canviar el nostre model i ens haguem de convertir en la versió costanera de Sant Cugat del Penedès, però hem de tenir clar tots plegats on volem anar i que tothom hi té el seu paper en una oferta global. Tornant a agafar el model dels restaurants, al centre del Vendrell tenen força empenta un parell o tres de restaurants que han sabut trobar el seu lloc en l’oferta gastronòmica de la vila. No han caigut en aquest parany que a la llarga ens perjudica a tots. Tot i tenir molts clients, el marge de benefici és ben minso si volem vendre una qualitat mínima. Molta feina per acabar amb els calaixos buits per un valoració totalment errònia entre la despesa invertida i els ingressos esperats guiats pel que fan els propis veïns. Aquí tenim algun hotel de cinc estrelles que ha de portar els seus clients a municipis costaners perquè l’oferta que tenim se situa per sota d’aquest nivell. Sempre hem buscat vendre menús de 7 euros. Abans hi posàvem el cartell de 10 euros i un petit benefici que teníem, Ara per la competitivitat ja hem posat el seu preu real, encara que hem trobat productes més econòmics i de no tan bona qualitat i ens atrevim a guanyar una mica menys per client. En nom de tot això també hem retallat el salari als nostres treballadors. La nostra imatge utòpica la podem veure en Turismar. Una mercat que no és fira, que no ens representa i que en poc beneficia a la resta de la vila a part d’alguns establiments colindants. No cal dir parlar de la imatge que dóna arreu. Un any més us convido a gaudir d’aquestes paradetes al costat del mar per veure la realitat dels nostres somnis comercials fets realitat. Article publicat el 22 de juny del 2012 al Diari del Baix Penedès