divendres, 29 de juny de 2012

Tothom pot ser periodista


Les noves tecnologies permeten que tothom pugui ser periodista per uns segons. El mòbil és una de les eines claus perquè en qualsevol moment i en qualsevol lloc, sempre que hi hagi cobertura, es pugui donar a conèixer a la societat una notícia més o menys important. Si la fotografia és potent amb un simple títol n’hi ha prou per commoure a la societat. Abans la gent es queixaven de la via pública, recollida de residus, equipaments. Ara no costa més que agafar una foto penjar-la a alguna de les xarxes socials i a esperar. A Calafell hi ha un grup de blocaires que estan en continua activitat i fins i té una forta influència en els manaires locals. Al Vendrell, com diu el refrany, cadascú va per ell i està a anys llum de l’ambient de Calafell en aquest aspecte, almenys. Aquest facilitat per ser un “una granota Gustavo” també passa amb altres professions com la música. Amb un ordinador i un software competent, et pots crear una cançó que et tregui temporalment d’una economia anodina. Només cal imaginació i una mica o molta sort, però les eines són ben senzilles i a l’abast de quasi tothom. Per altra banda, aquest periodisme en forma de butlletí oficial per necessitat o devoció té les hores comptades a part dels interessats en la matèria. La nostra comarca, com la majoria d’aquest país hem mort d’èxit. Aquesta nova situació real ha fet que cada dia la gent confií menys en els polítics i en els seus mitjans oficials de comunicació. Les noves xarxes socials aporten molta més informació contrastada i inèdita que els grans mitjans de comunicació que encara serveixen de referència, però el seu poder no assoleix nivells tan destacats com abans. Aquests mitjans clàssics s’han ubicat en aquest panorama com a punt de referència de les informacions que es poden trobar a la xarxa. Una mena de garantia informativa sobre la veracitat d’una notícia. Molts mitjans de comunicació local, per no dir la gran totalitat, en el moment que els polítics municipals no apareguin en la seva graella amb alguna excusa tenen les hores comptades i més amb aquesta crisi que no perdona. A finals de l’any passat vaig entrevistar al programa de ràdio Pas de Vianants de ràdio el Vendrell a una jove parella de músics. Ella era anglesa nascuda a Reading, una població de més de 250.000 habitants. Li va sorprendre que al Vendrell que no arribem als 40.000 declarats tinguessin ràdio i televisió quan al seu municipi no es podien permetre el luxe de tenir una ràdio municipal. Són coses que a nosaltres no ens sobten perquè localitats com Sant Jaume dels Domenys, Banyeres i Bellvei també tenen emissora municipal. Evidentment mal aprofitada perquè els polítics es pensen que posant una emissora ja està tot arreglat. Se n’obliden del manteniment de la infrastructura que acaba passant la major part de la seva emissió connectada a una gran cadena catalana. En aquesta comarca és molt difícil que els diferents municipis s’ajudin a realitzar programes conjunts. En algun cas s’han compartit programes, però encara estem en uns nivells molt baixos que el nostre localisme preocupant no ens deixa avançar més endavant. Un altre element és la immediatesa. Avui en dia vivim en una cultura microones. Tot funciona molt ràpid. Abans una cosa que tenia lloc el dilluns, divendres encara mereixia un esment amb fotografia en les pàgines d’algun setmanari, però avui en dia això la caducitat és més manifesta. D’un dia per l’altre et pot haver canviat moltes coses. Per això els diferents mitjans a banda del seu format clàssic en paper o a través de la ràdio o la televisió tenen la seva versió ràpida a través del twitter o del facebook entre d’altres plataformes emergents. Tots aquests canvis ens permeten que tothom pugui fer de periodista, ara només cal tenir clar cap on es decanta cadascun i saber interpretar tota la massa informativa que tenim al nostre abast. Aquesta és la nostra tasca: entendre el que ens diuen.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 29 de juny del 2012