La veu del poble

La veu del poble

divendres, 19 d’octubre de 2012

Una cafe massa senzill per a tots



Una de les causes de la situació crítica que estem vivint actualment en molts sentits ha vingut provocada una mica per aquest cafè senzill per a tots que durant aquests anys de bonança se’ns ha servit des de les diferents  entitats públiques i privades. Hem de reconèixer la diferència i hem apostat en excés per un model senzill i de baixa qualitat, sense buscar una cosa un xic més sostenible de cara al futur. Aquí a la comarca no hem tingut massa clar quin és el model que més ens convenia i òbviament com que no l’hem sabut o volgut definir ell mateix s’ha acabat imposant. El nostre perfil el podem trobar perfectament en alguns dels bars i restaurants ubicats a la part final del Passeig Marítim de Coma-ruga que toca a la plaça Germans Trillas. En aquest punt del nostre terme es poden veure quin és el resultat final de la nostra política i de la nostra oferta. Allí és fàcil veure com cambrers ens conviden, un al costat de l’altre, a entrar i consumir en els seus locals amb menús econòmics que acostumen a diferenciar-se de molt poc amb el del costat. Tots ells han acabat oferintquasi el mateix a uns preus similars. En comptes de buscar una especialitat i diversificar la seva oferta sembla que el que ha estat més rendible és el típic menú bàsic de turista de platja assequible a totes les variants de famílies.
Arran d’aquest client  d’estiu també ens costa molt eradicar el top manta que tenim amb més o menys intensitat en el nostre litoral. Tot i fer la vida impossible als venedors que arriben a Sant Vicenç quan baixen del tren, organitzar escorcolls per requisar material que després es destrueix i altres iniciatives similars per evitar que aquest comerç il·legal pugui fer de les seves, al final qui mana és la llei de l’oferta i la demanda. Si no munten la paradeta a Coma-ruga ho faran a Sant Salvador i sinó al límit del terme de Calafell. Avui en dia amb els pocs recursos que tenim és insostenible aguantar gaires dies un dispositiu policial per evitar aquest desplegament de manteros. A banda dels problemes legals de la normativa estatal que prohibeix l’actuació d’aquests cossos a la sorra. La gent compra que tot i els molts peròs que hi puguem trobar és el que hi ha i no hi ha més història. Encara que es facin campanyes de conscienciació, metros de tríptics en 25 idiomes. La gent compra.  Fins que no s’agafin un parell de contenidors del material que vénen totes les actuacions  fan pena. Per què la gent hi compra? Doncs per què portar una falsificació d’un bolso o una còpia d’un cd encara és una cosa que és socialment acceptable i queda bé. Si aquests morenassos venguessin faixes i cotilles com les de les nostres àvies segur que es moririen d’avorriment.
El nostre model també el tenim a altres llocs més interiors de la vila. Al Vendrell sempre són pocs els comerciants que han apostat per renovar-se i adaptar-se als nous temps. La gràcia de tot plegat ha estat en obrir una botiga petita que ha donat els suficients beneficis per arribar a cap de mes. Amb el pas del temps són moltes les persones que han optat per aquest model bàsic sense més pretensions. Al final ha resultat que tantes botigues petites han acabant perdent la competivitat arran de la força que les grans cadenes han imposat al mercat. Si el responsable era el seu propietari encara es podia fer alguna cosa, però en cas d’haver d’abonar un lloguer, llavors la cosa ja trontollava per acabar tancant per no fer diners per pagar al cap de mes el preu de l’arrendament. Són moltes les persones que en els darrers anys s’han aventurat a plantar el seu negoci. Algunes de les quals havien treballat en altres comerços i veient el moviment de la caixa han obert els ulls i s’han plantejat la possibilitat que ells també ho podien fer. Doncs s’han tirat a la piscina i allí s’han plantat. El resultat per força d’aquests nous emprenedors potser no ha estat l’esperat en un principi. No han tingut clar que un dels elements claus en el funcionament d’un negoci és el carisma o la gràcia del conjunt de l’establiment. Al final han hagut de competir tots ells per la part més baixa. Els menys afortunats han hagut de tancar les portes. Tot això unit a la clientela de les nostres contrades. Per una banda, la política de fer molts pisos petits per a gent amb menys recursos  i per l’altra de grans mansions a meitat de preu que altres municipis propers ens ha portat on estem perquè tot això ha resultat les parts més insostenibles del sistema. En comptes d’apostar per una ciutat amb uns mínims garantits hem volgut fer massa diners i amb poc temps i de qualsevol manera. Ara patim en excés els efectes d’aquest cafè per tots perquè tenim embargada per uns anys  la tassa, el platet i la cullereta per remenar els possos del cafè.
 Article publicat el 19 d'octubre al Diari del Baix Penedès