divendres, 4 de setembre de 2015

El final d'un destí marcat fa un parell de segles

Nosaltres els europeus, gent educada i formal ja fa uns anys que ens hem carregat quasi tot el continent africà, un tros d'Àsia i ja varem fer de les nostres amb Amèrica. Ara ens toca recollir tot el que  en els darrers anys hem anat sembrant sense voler. Tots aquests morts de gana i similars que volen posar un peu en les nostres costes no tenen res a perdre. Nosaltres som la seva única salvació. Ja no podem fer la política populista de donar un salari baix per tot la vida i anar fent perquè ja tenim prou feina amb els indígenes d'aquest país perquè ja ens estem quedant secs. Aquesta gent no tenen res, si els deixem aquí s'hauran de buscar la vida amb feines mal pagades o posar-se amb el top manta. Aquí el més fàcil es obrir un número de compte corrent i  un lloc on recollir menjar i altres elements de primera necessitat per anar tapant el tema fins que ja ningú se'n recordi. Els més valents cediran o acolliran algú a casa durant un temps, però tornar allà no és una qüestió de setmanes i de mesos, sinó d'anys. Encara que se solucioni més d'un es voldrà quedar aquí perquè allà no tindrà el mateix futur d'aquí. És molt trist tot això. Però darrera hi ha empreses d'armament i d'obres que els interessa i que segurament estan darrera perquè fan el seu agost i la resta del mediterrani ha d'acollir les víctimes d'aquest tragèdia humana que és un capítol més de l'expoli que hem practicat en els darrers dos segles. És molt trist. Aquests moviments fa anys que s'apuntaven i al final com els gots d'aigua el món tendeix a reequilibrar-se. A nosaltres presumptament ens ha tocat en la part menys pobre del món, però la vida dóna moltes voltes i potser d'aqui uns anys les pasteres van de nord a sud.