La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 31 de març de 2015

Focus, aspirava a alguna cosa més.

Una peli una mica diferent d'altres que ha fet on no saps mai si és veritat o mentida protagonitzat per un Willy Smith, un clàssic. Un joc que et porta fins el final de la trama. No és una gran peli, però té coses interessants. No es pot anomenar comèdia, perquè simplement es per passar l'estona, sense més pretensions. Focus, aspirava a alguna cosa més i es va quedar en una proposta mediocre i una mica més. 

Molt interessant un llibre de fotos d'Albinyana

L'altre dia em vaig assabentar de casualitat que presentaven un llibre de fotos del meu poble, Albinyana. Un llibre que ja fa uns 5 anys que s'ha anat fent de mica en mica fins que al final ha arribat a la llum. M'ha fet molta il.lusió que al final es fes realitat en un format més que elegant i amb fotografies dels dos nuclis històrics de la localitat. Es poden veure en més de 130 pàgines un bon grapat de fotos noves i velles on els protagonistes són els albinyanencs i el seu entorn. Molt interessant la veritat. Hi ha persones que encara ens acompanyen i altres ja fa anys que ja no hi són però formen part del nostre passat. Un llibre que tot albinyanenc ha de tenir a casa seva i ha de fullejar de tant en tant per recordar allò que hem estat i allò que soem. Un exercici molt saludable.

dilluns, 30 de març de 2015

A quan està el litre de llet?


Estem vivint una època de canvis dràstics en molts aspectes de la nostra societat. Elements claus com les xarxes socials, la crisis i la precarietat laboral estan obligant a realitzar una actualització d’aspectes bàsics de la nostra societat. No és una feina que es faci des dels despatxos, ni laboratoris sinó que la gent del carrer com sempre ha passat és la que imposa el ritme de la locomotora i el tren de la resta de la massa social va al darrere adaptant-se a les noves circunstàncies amb més o menys encert.
Començant pels partits polítics d’àmbit català que han de posicionar-se davant la independència d’una manera clara. Ja no només valen les paraules i els conceptes abstractes de bon regust social. Ara estem en una mena de rotonda i hem de triar irremediablment un  camí o un altre. Anar  camp a través ja no és una cosa que ens sigui viable, hem d’escollir. El que ha passat en els darrers mesos amb el PSC que ha sofert molts daltabaixos són conseqüències d’aquest posicioament real. Aquesta mena d’ITV sobre aquest qüestió també l’han de passar altres formacions com CDC, Unió i com no? IC-V.
Aquest necessitat no ha vingut creada des de dalt, sinó que el poble ha demanat als seus representants polítics que aclareixin aquesta qüestió. A veure com anirà evolucionant perquè sembla que aquest moviment va perdent pes específic dins la societat i es va desinflant. En un moment donat i arran d’algun contratemps polític o judicial es pot  tornar a a rearmar en un tres i no res gràcies a les xarxes socials.
En l’altra banda de la societat, l’altre dia passant per un carrer cèntric del Vendrell a les 20 i escaig de la tarda, vaig veure una cosa totalmente lògica i coherent devant d’un supermercat. El xicot que s’encarregava de llençar els productes caducats a les escombraries estava parlant un tres o quatre nois i els anava informant de que es podia aprofitar de les bosses que llençava a la brossa. Llavors ells agafaven el que necessitaven i deixaven la resta allí per quan passes  el camió de les escombraries. Els uns i els altres ja es coneixien.  Segurament no era ni el primer ni el darrer cop que ho feien. Aquesta és la solidaritat humana esporàdica fonamentada en uns principis bàsics no escrits entre persones per ajudar-se.
Aquests són dos casos en posicions oposades de la nostra societat, però si que hi ha una cosa que afecta a la majoria de gent.
Fa uns anys ningú pensava entrar en un pis buit que no era teu i fer-ne la teva llar com si aquí no passes res. Era una cosa sagrada. Evidentment que hi havien els pispes i lladres que feien de les seves aquí i allà, però arribar a la teva llar després d’uns mesos d’absència i trobar-te gent a casa era una cosa força impensable. Avui en dia està en plena vigencia i ja entra dins les notícies previsibles de l’actualitat. Clar s’ha de veure tot el procés que ha portat fins aquí on ni els uns ni els altres estan nets de responsabilitat, però el resultat final tothom el coneix. No cal anar gaire lluny per veure algun cas i sense complexes.
Aquests protagonistes els pots trobar ocupant alguna entitat bancària per demanar que s’aturi un desnonament i també la petició d’habitatges a preus socials. Això fa un temps era impensable. Avui ja forma part del dia a dia i de la nostra rutina. Sembla que sigui una cosa tolerada i només es tracta que els banquers facin cara de circumstància i esperar a què marxin. Després ja vindrà una empresa de neteja a treure les enganxines de la paret i la pintura dels vidres, però tot forma part de la nostra realitat..
Paraules com paga doble, hores extres, vacances, contracte indefinit, lot de Nadal cada dia tenen menys pes en les nostres converses rutinàries. A partir d’ara, contractes precaris, hores extraordinàries sense cobrar, contractes d’obra o servei i el mil·leurisme que afecta a la majoria dels nous salaris, joves formats que han d’emigrar per trobar feina.. Aquesta és la nostra història més recent.
La gent ja no llegeix els diaris ni mira la televisió. Prefereixen seguir l’actualitat a través del Twitter que és on quasi en temps real pots trobar de primera l’actualitat que ens envolta, però no aquella que presumptament ens afecta, sinó la que cadascú escull. Uns es decanten per esports, altres per informàtica i altres per música jove, però tu tries la teva realitat que t’importa No és com ara,  on els protagonistes de la història té’ls aporta el sistema gairebé innocentment, però amb una important intencionalitat darrera perquè ningú no surti de la camada.
Aquesta és la nostra història que va actualitzant-se minut a minut. No interessen les grans gestes ni volem herios morts per la patria, però volem saber quan val una barra de pa de mig  i un litre de llet. Article publicat al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari a partir del 25 de març del 2015


divendres, 27 de març de 2015

Botigues tancades al Vendrell

En el programa Pas de Vianants he tingut l'oportunitat d'entrevsitar a gent que per algun motiu ha hagut de tancar la seva botiga. Aquest és el cas de Matriona, el món del celíac i altres que de mica en mica han anat desapareixent de la nostra oferta. La culpa una mica tots plegats, des del lloguers, fins a la crisis, els impostos la seguretat social i molts altres. És una pena que persones emprenedores que han decidit tirar endavant aquest tipus de projectes personals amb gust i zel hagin hagut de tancar. Això vol dir moltes coses i esperem que la cosa canviï perquè aquest famós esperit emprenedor que ens volen encolomar sí o sí massa cops pot deixar a la gent fora de maniobra. Al meu poble, Albinyana, diuen que també tancarà el super que tenim. Només en tenim un. Ja hi va haver maniobres per fer-ho, però al final van baixar el lloguer i la cosa es va arreglar, però ara tornen a sentir-se rumors i el que és curiós en època de primavera. Espero que sigui mentida, però la veritat és que massa persianes pujades amb ganes i il·lusió s'han hagut de tancar per què la reaalitat s'ha menjat el somni de molts emprenedors.

Governar en minoria, vocació de suicida

La multiplicació de partits i atès que la llibertat i els cabdills en comptes d'unir esforços fan possible una nuclearització de partits i llavors per governar necessita que un partit s'ajunti amb un, dos o tres si fa falta. No passa res. Ja s'han acabat les majories absolutes del si buana, on un remenava les cireres. Ara s'imposen els pactes. Llavors després qui entri si el nou es molt nou, el vell el pot entabanar durant un parell o tres d'anys i quan vegi el patí ja estarem a tres quarts de legislatura. Això és el que passa. Votar en minoria sense pactes de sota mà és impossible perquè les polítics necessiten demostrar que són algú i per aquest sol fet ja voten en contra i quan s'abstenen alguna cosa possiblement tindran a canvi que molts cops ningú dira. Els tontos i innocents ja no es dediquen a la política. Si tu fas algo i tothom t'ho vota en contra ja està. Evidentment potser estem parlant de coses bones per tots, però en els punts claus com pot ser un pressupost té un preu perquè avui en dia tot es pot veure com interessa. La realitat és molt prostituible i les paraules i els números es poden pintar com vulguis i tothom tindrà raó si un vol. Per tant, estem en moments de pactes i millor fer-ho per sobre que per sota el mantel.

dimecres, 25 de març de 2015

Jo també penso igual, ara falta que els altres també ho facin

Jo sóc dels que creu que Som poble necessitava un cap de llista diferent. Jo crec que els que ho han fet ja ho han intentat 2 cops i aquesta tres i no estaria malament veure cares noves encara que aquests estessin dins. No dic que estigui malament el que han fet perquè han fet servir la democràcia i han arribat aquí per democràcia assembleària i com es digui i és totalment lícit i honest. Ara només falta que ho entengui la resta de la societat. Ara a les primers posicions hi ha gent nova també amb formació i amb ganes de fer coses. Esperem que la gent ho entengui tot i que els arbres ens permetin veure el bosc. Aquí hi ha feina a fer, però crec que la faran. Esperarem.

dimarts, 24 de març de 2015

Iniciatives amb poca resposta comarcal

L'altre dia l'Associació de Músics del Baix Penedès va celebrar la seva trobada anual a l'Arboç. Conferències concerts i altres propostes al voltant de la música. El més trist de tot plegat que no hi va gaire gent i molts pocs programadors musicals de la comarca de cara a festes majors i similars. Per què no promocionem el que tenim? Per què preferim el de fora en comptes del d'aquí? una cita gratuïta que passa per alt a molta gent. On està el problema? Si tenim escoles de música i després no promocionem els nostres artistes on hauran de tocar? Són coses curioses que suposo que passen aquí i més llocs, però que la veritat que no ens fa gens de bé a tots plegats.

L'Anselma i la Mariana a la recerca de cole al Vendrell

La Mariana viu al carrer Pagesia Catalana del Vendrell, enguany fa tres anys i ha d'anar al cole. Llavors té tres oportunitats: Les Monges, el Teresina Martorell i l'Angel Guimerà. Els seus papis la volen portar al darrer perquè és gratis i té certa por d'anar a un centre amb un 80% d'alumnes d'origen immigrant. No té punts per tenir cap germà al centre ni per ser família monoparental ni altres coses.  No té ganes de pagar i per altra banda tampoc li fa gràcia un cole de monges per la ideologia dels papis. On acabarà? L'Anselma viu a la zona del Tancat i podrà escollir entre l'Àngels Garriga, el Pau Casals i el Marta Mata. Els seus papers estan contents perquè tan li fa el centre on vagi, però els pares de la Mariana estan molt preocupats. A veure que passa? 

Un record pels quatre nens morts en l'incendi dels Pisos Planas

Demà dia 25 fa un any de la tragèdia dels Pisos Planas del Vendrell. Sembla que fos ahir quan quatre nens van morir en un incendi en la seva llar en una de les zones més degradades del Vendrell. Concentració de musulmans demanant responsabilitats, polítics visitant la mesquita del terme de Santa Oliva. Moment de ràbia, dolor i impotència. . Escenes inolvidables del drama d'un poble que plorava aquests joves morts. Sortíem als diaris, les principals cadenes ens visitaven. Un fet que va trasbalsar el Vendrell i poc a poc tot a tornat a la normalitat, però tot continua quasi igual: cases ocupades, situacions precàries, silencis, massa silencis. Esperem no torna a repetir moments tan tràgics ni aquí ni en un altre lloc. Un record per aquests joves i la seva família víctimes d'un seguit de realitats massa cops ignorades o tapades amb paraules boniques i molt bones intencions.

dilluns, 23 de març de 2015

Adelaida Bonacosa, la secretària perfecta

Poc a poc podem anar a muntar una mica el pessebre per a les properes eleccions municipals, per a qualsevol candidat és necessari tenir una bona secretària que s’encarregui de portar-li l’agenda, mantenir vives les xarxes socials, gestionar totes les comunicacions amb el candidat quasi perfecte, entre altres moltes coses que no hi cabrien en aquest petit esbós de la seva biografia preelectoral. Tot i no ser un personatge mediàtic com el seu cap, si fa bé el seu paper es converteix en una eina clau en tot els procés electoral.
La persona que avui protagonitza aquest espai és diu Adelaida perquè si s’hagués dit Anna n’hi hauria una munió entre els seus convilatans, llavors va decidir optar per un toc diferencia que marques la seva diferència envers els seus veïns.  Li havia fet patxoca dir-se Adela, però la popular ranxera li havia fet avorrir el nom.
La nostra heroïna ha fet la clàssica i tradicional formació professional de segon grau en el ram administratiu. Aquí al Baix Penedès és una de les especialitats professionals amb més estudiants i que després han acabat a llocs més diversificats del panorama laboral. Alguns han acabat venen pisos al Vendrell amb vistes al mar i altres s’han decantat per portar la comptabilitat d’alguna empresa. La persona d’avui doncs a aquesta formació bàsica li ha afegit tot un reguitzell de cursos i cursets de curta durada que li han permès gaudir d’una gran carpeta farcida de diplomes, certificats i altres documents amb el segell d’alguna acadèmia o organisme oficial. Quan ho veus penses: òndia si aquí davant tinc una persona més formada que algú de la reialesa espanyola. Res important, fullaraca per omplir les parets del pis de casa. El marc més rellevant al seu despatx professional acull una fotografia al costat del líder del partit per a qui treballa, però marcant sempre la seva independència.
La nostra secretària pefecta evidentment no parla cap idioma que no sigui el seu català heretat directament de Guifré el Pilós a través del Pompeu Fabra amb la benedicció de la Norma que fa uns anys que ens feia parlar català a tots. Evidentment té moltes taules per parlar el castellà amb molts mots manllevats del seu idioma matern, però si no traspassa l’Ebre, se l’entén perfectament. Si mai agafa l’AVE cap Atocha ja ha de pensar una miqueta abans de demanar “maduixas amb nata”. Com la majoria dels polítics que tenim a casa nostra no parlen més idiomes que ella. Sempre ha tingut  molt clar que ja n’hi ha prou amb aquesta solida varietat idiomàtica per fer front a les exigències del seu càrrec.
Evidentment és una noia que segueix les darreres tendències de la moda. Compra per internet i gairebé diàriament es passeja pels aparadors més “fashion” de la seva localitat buscant ofertes compulsivament i utilitzant la targeta de crèdit quan els complements salarials no li permeten arribar als seus objectius bàsics i que la fan tan feliç.
Mentre no perd cap segon estudiant cap idioma forani la nostra fidel secretària anirà al gimnàs per estar en forma i poder comentar amb totes les companyes de la classe quines noves tendències de la moda s’estan imposant en la nostra societat. Si li sobra temps discutirà en petit comité què  és millor per als nens: futbol o flauta travessera?. Són tendències que no té gaire clares i que gràcies al bon rotllo que troba cada migdia al jacuzzi ho pot aclarir amb les seves amigues del “gym”. El seu home ja fa dies que no ni té res a dir en aquest camp, ni en molts altres tampoc.
 L’Adelaida no gaudeix de cap càrrec de cap entitat local ni comarcal. Ella ja té prou feina amb la canalla i les obligacions professionals, però si és una gran usuària del carnet d’alguna entitat esportiva i cultural de la localitat que li permeten fer vida social i estar en forma.

A l’Adelaida li esperen dies de molta feina i molta tensió, però ella està prou ben preparada per fer front a tot aquest cúmul de circumstàncies ja previstes. Ha contractat pacs per servir patates xips i olivetes en cada una de les trobades polítiques del seu líder amb els presumptes votants. Cada cinc pac d’olives una botifarrada a meitat de preu.  També té controlada la megafonia i reservats els locals per realitzar els principals actes de campanya. Després de tot això ella espera acabar de directora d’alguna empresa municipal. Només demana cobrar mig milió de pessetes al mes per compensar la seva ingent tasca d’aquests parell o tres de mesos que sembla que no s’acabin mai. Molta sort a la nostra protagonista. La podreu veure tombar al voltant del líder amb un parell o tres d’smartphones a les butxaques  per tenir actualitzats el seu centenar de seguidors incondicionals a les xarxes.

dissabte, 21 de març de 2015

El Vendrell i els seus nouvinguts també celebren el dia de la poesia.


La Biblioteca del Vendrell va acollir ahir un acte per commemorar el Dia Mundial de la Poesia que se celebra avui. Una dotzena d'alumnes de català van recitar un poema de Jaume Pont anoment Illa Escrita en les seves llengües. Es va poder escoltar, des del rus, fins el vasc passant per l'àrab i l'urdu. Un acte senzill on els alumnes van poder unir la seva identitat amb la poesia que va agradar molt a la gent. Va durar una horeta i va ser molt emotiu. Una molt bona iniciativa on tothom durant uns minuts actuava com a rapsoda i ambaixador de la seva llengua. Per tancar l'acte va participar la poetesa llorencenca Natí Soler que va explicar d'on li venia la seva passió per la poesia i va recitar alguns poemes seus. Molt bonic tot plegat i encertat. 

dijous, 19 de març de 2015

Tot segueix la normalitat electoral

Tot segueix la seva normalitat electoral. Ja sabem les caps de llista de CDC i algun més hereu de l'antic equip i sonen molts noms sobre la nova llista alguns que no estaven mai en la política i alguns que fa anys que hi viuen, però des del darrera. Els que no estan mai davant, però sempre te'ls trobes als pica picas de partit. Els altres de la coalició sembla que avui diran la llista quan fa dies que se suposen les  primeres posicions i unes setmanes el lider sona i ressona, però clar sembla que tot ha de seguir un protocol seriós. Els d'ERC ja tenen el seu candidat amb el lider català del partit, però ho tenen tot tan clar que s'han deixat el nom. Esperem que aviat ho arreglin a les properes setmanes perquè saber el nom del número 1 jo crec que és força important a l'hora de fer campanya. El PP ja va amb força i ja tenim slogan i tot. Eli Transforma. Que ho digui el PP queda una mica raru, però va baixar massa tard del vaixell de govern i es va veure massa el tema. A veure que passarà. Segurament l'acompanyarà un regidor de Banyeres que prefereix les terres baixes que no pas l'interior. Per altre costat C's també s'ho curra amb la Llum Ramírez que havia estat al PP, però fa uns mesoss que va deixar la formació i ara ha sortit la que sembla més propera. Mes Vendrell Los Verdes i Iniciativa estan treballant amb alguna cosa, però encara estan al taller a veure que surten i es presenten definitivament i salten a l'arena electoral. Ja toca. Cada dia són més les persones que confien amb Som poble i si ho fan bé poden entrar a l'Ajuntament i fer-ho amb dignitat. Ara toca escollir candidats i espero que surtin cares noves almenys en els dos o tres primers llocs perquè alguns ja fa més anys que alguns dels clàssics que repeteixen cap de llista i sense entrar. Donem pas al futur també s'ho han d'aplicar en les seves files. Els crec que guanyaran són els Armengolius i ara falta saber si sumaran la resta de partits per fer una majoria. Jo crec que CDC i PSC si sumaran. Sobre PP i C's no ho sé si entraran, depèn com quedi i no crec que Som Poble hi entri. No seria el més normal, però això ja es veurà. Primer a fer bona campanya i presentar gent amb cara i ulls i endavan o no perquè el que importa són els vots, la resta a vegades sembla que sigui secundari.

dimecres, 18 de març de 2015

Salvador Cardús a la Lira




Ahir unes 150 persones i jo varem anar a la Lira a veure un acte de l'ANC. En aquest cas parlava el Salvador Cardús sobre el procés sobiranista. Una xerrada que va durar fins quasi les 10 de la nit  entre una cosa i una altra. Sort que el moderador va tallar sinó encara estaríem allà amb preguntes més o menys interessants. En aquest tipus d'actes s'hauria de parlar com a molt una hora i després donar pas al debat que molts cops és on està la xixa de tot plegat. El ponent va estar molt bé, molt acurat, molt realista dins la filosofia de l'ANC. Jo no veig al Mas i al Junqueras proclama la república catalana ni molt menys. Poden seguir jugant a la Puta i la Ramoneta un bon temps més entre una cosa i l'altra. Sempre es va d'una fita a una altra i anar fent. Aquí seguirem igual, no crec ni que ens donin la gestió integra de l'Aeroport del Prat. 
Aquest moviment sobiranista sembla que ha perdut força o potser com deia el Salvador estar esperant després de les eleccions. Ja es veurà com acaba, però això de la independència ho veig una mica molt molt lluny. Evidentment hi ha d'haver una negociació, però perquè els altres accedeixin han de passar dècades encara. 
El que em sobta és la gent que hi ha. Es podien veure gent de CDC, ERC i altres partits i també força antics socialistes que s'han pujat al carro del sobiranisme mentre els patrons menen cap al federalisme. L'edat del públic està per sobre dels 50 llargs i la mitjana d'edat ronda per aquí. De gent jove, no n'hi havia gaire. No sé el motiu. Podria ser el futbol o que estàven en examens. Són interessants aquestes conferència perquè pots veure de primera mà com va la cosa. A veure com acabarà tot plegat, de moment anem endavant, propera estació 27 de setembre. Després ja veurem.

dimarts, 17 de març de 2015

Elogi de la raó efímera


Un dels pilars de la filosofia i del comportament humà està basada en la raó. Segons la Viquipèdia aquesta  “és una facultat que consisteix a aplicar normes i lògica al pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per establir inferències.
La paraula "raó" (ratio en llatí) és una traducció del grec "logos" que volia dir alhora pensament, raó i paraula, cosa que mostra fins a quin punt el llenguatge i el pensament estan lligats en l'ésser humà. La raó és estudiada per la piscologia i lafilosofia (sobretot la branca de l'epistemologia)”
Des dels principis dels temps tothom ha anat a cercar la raó. Evidentment quan aquesta havia de ser compartida amb altres persones a vegades la cosa no era tan nítida i clara. Llavors des del diàleg fins a les guerres han servit per donar la raó a uns i negar-la als altres. En èpoques de pau i treva tenim els jutges i altres intermediaris com poden ser els pares o les forces de seguretat que per llei tenen raó sinó el seu paper social podria ser molt cru.
La raó com tantes coses a la vida és pot comprar i vendre. Si una persona o entitat té poder pot omplir pàgines d’anuncis dient que el seu producte és el millor. Té raó? No sé sap, però si ho veiem moltes vegades al final la majoria acaba reconeixent que una mica si que en deu tenir, sinó no ho veuríem tantes vegades. Però pocs es plantegen que el que realment té són molts diners amb els quals es pot permetre el luxe de temptar a la raó. Si tu agafes una presumpta mentida i la repeteixes moltes vegades, arriba un punt que pot passar el punt d’inflexió i convertir-se en raó qüestionable. Encara que sempre hi haurà ments amb dubtes que faran més complicada i impossible una unanimitat global.
Moltes persones que han tingut raó no ho han vist reconegut fins al cap d’uns segles de la seva mort com Nicolau Copèrnic dels segles XV i XVI que va apostar perquè els planetes giren al voltant del sol, un teoria que ja sostenien alguns filòsofs grecs que no va ser ben acceptada del tot fins el segle XX. Ell tenia la raó, però en aquell moment no encaixava amb la visió del temps que el va acollir.
Altres persones des d’un bon principi han tingut raó. Per exemple aquell que creuant tranquil·lament per un pas de vianants ha vingut un cotxe i li ha pres la vida. Evidentment el nostre protagonista tenia tota la raó, potser els seus descendents van obtenir una bona quantitat de l’assegurança en el millor dels casos, però la persona que tenia raó  ja no està entre nosaltres. Una broma molt dolenta.
Són moltes les persones que han mort defensant la raó i altres han guanyat fama i fortuna lluitant amb la seva bandera. En el temps aquest terme va mutant. El que avui és raó demà pot estar molt allunyat dels seus principis bàsics.
També tenen la seva fortuna els que estan en móns paral·lels a la raó humana. La manca d’aquest cert ordre i concert en l’univers pot provocar el caos. Una eina que ajuda a crear a molts artistes i persones que intenten trobar lògica allà on presumptament no n’hi ha. És qüestió de tenir una mirada diferent i basar-se en altres conceptes de la realitat que no es envolta i que no són pas comuns a la resta de mortals.
Una frase també molt extesa en la nostra societat és donar raó als tontos. Realment quan una persona és molt pesada i no tens cap ganes de discutir el mètode més senzill és donar-li la raó i ja està. Evidentment la raó no la té ningú i la té tothom. La suma de les objectivitats poden acabar donant la raó i amb el temps es possible que es pugui afirmar amb certa seguretat qui tenia podia tenir raó. Hem de tenir en compte que els llibres d’història els escriuen els guanyadors i que segons de quina persona o partit vingui una afirmació potser que es vesteixi més o menys d’aquesta qualitat abstracta.
Tenir raó com ser bon nen és una cosa que té ben poc pes real  avui en dia. Un caramel per a tothom qui el demani amb insistència.  La nostra societat és molt rica en idees i filosofies, cadascú gairebé en té una  i la pot plasmar a través de les xarxes socials. Al cap d’un temps, es pot deduir quina és la més raonable quan més persones comparteixen una mateixa idea, però això només és qüestió de temps. Enguany amb els debats electorals la raó anirà amunt i avall i al final quan acabi tothom es pensarà que la té, però uns tindran el poder i els altres només la raó. Publicat a partir del 12 de març al Diari del Baix Penedès, al Baix Penedès Diari a l'Eix Diari, a 7 Accents


Estudiar xinès

La filla del Felip VI estudia xinès. Aquest és un idioma de futur. Cada dia estan més presents arreu i agafen poder. Les llengues funcionen si estan sostingudes per una economia i això és el que passa al xinès que amb 1.500 milions de persones que el parlen tenen un pes bestial. Això funciona així no hi ha molta més història. Ara per ara domina l'anglès, però amb el pas dels anys les noves generacions segurament cada dia tindran més clar que han d'estudiar xinès. Molt difícil. Molt complicat. Sort que alguns xinesos estudiaran anglès o altres idiomes, però en molts casos ens haurem de posar de genolls de la nova potència mundial. Temps al temps

dilluns, 16 de març de 2015

Aneu a veure Polònia, el musical. Fantàstic.

A les persones que us agrada veure la realitat d'una altra manera que no us creieu tot el que diu la TV· o la Vanguardia voleu conèixer els nostres polítics tal com són i no tal com volen semblar que són. Teniu ganes de riure durant quasi dues hores. Us voleu riure del sobiranisme català, de l'independentisme i de tot aquest món irreal que ens estan imposant per arreplegar quatre vots. Us aconsello que aneu a veure Polònia el Musical al Poliorama. Riureu una bona estona. Us semblarà curt i tot. Millor que a la tele, són cosins germans, ja ho veureu ja.

dissabte, 14 de març de 2015

Chappie, la lluita entre l'home i les màquines

Podran un dia les màquines superar els homes? doncs aquest és una mica el plantejament d'aquesta peli de Chapie que ens explica l'aventura d'un robot que pren consciència. Una peli d'unes dues hores que podria estar perfectament reduïda, però la veritat és que passa força bé. No és gaire més del que surt als trailers, però hi ha moments tendres quan la màquina se suposa que és un nadó i comença a parlar i conèixer coses. No hi falta ni el bons ni els dolents ni el de sempre, però té un punt tendre que no està gens malament

dijous, 12 de març de 2015

Aquesta és la meva primera porra per les municipals del Vendrell

Aquestes darreres setmanes he anat fent diferent sondejos aquí i allà a veure com respira la gent. Evidentment jo no sóc cap empresa d'enquestes ni ho pretenc, però he parlat amb gent que si que es basen amb enquestes professionals que alguns callen, però tothom té el seu dret a parlar o estar mutis. Les meves conclusions i el que m'ha arribat d'altres enquestes tancades amb pany i clau no estan tan lluny. Jo exposo la meva porra per les eleccions que evidentment pot canviar a mesura que vagi avançant tot el procés, però de moment ho deixo anar perquè quedi constància d'un fenomen que molts comenten però ningú acaba de reconèixer públicament.

Efectivament no sé sap res fins el gran dia, però aquí va la meva proposta a més de dos mesos dels resultats vàlids: PSC, 4; CDC, 4; PP 2, Ciutadans, 1, Som Poble, 2 i Plataforma 8.
No és que m'agradi, però crec que a hores d'ara aniria per aquí. A veure com evoluciona. Evidentment reconec que em puc equivocar, només faltaria. No sóc perfecte ni ho vull ser, ja n'hi ha massa de dons perfectes.

dimecres, 11 de març de 2015

És més que necessari una agenda baixpenedesenca

Ara que hi ha eleccions, jo només demano a veure si algú és capaç de fer una guia de les coses que fan al Baix Penedès, on dia i per dia i poble per poble puguis veure allò que tens a l'abast. El millor que jo he trobat fins ara és la Fura, però jo crec que encara li queden penjades alguna cosa. A veure si algú s'atreveix. És fan moltes coses, però més d'un cop i de dos un no se n'assabenta. A veure si algú té els mitjans i ho fa, segurament podria atraure propaganda. No cal que digui que ha de ser una cosa virtual. Vinga endavant

dimarts, 10 de març de 2015

Ero al pessebre


Enguany el Nadal ens vindrà amb retallades de tot tipus. La situació actual marcarà que moltes famílies les hauran de viure en realitats ben diferents a les dels darrers anys. Els funcionaris hauran comprovaran en viu i en directe com la paga doble ja ha passat a millor vida i tot que en els anys ens volen fer creure que ressuscitarà. De veritat que no crec en aquest miracle tal com està el panorama europeu vigent. El més preocupant de tot això és que en el nostre pessebre que lluita aferrissadament amb l’arbre de Nadal i el Pare Noel per ocupar el seu protagonisme mediàtic ha vist com perdia tres dels seus elements claus. El bou i la mula ja no formen part d’aquesta representació que ens apropa a la primera fotografia de Jesús ara fa dos mil anys i una mica més. Ells que sempre han estat al peu del canó al costat de la Sagrada Família només es poden conservar a la nostra memòria. El seu silenci els ha traït. L’ero global també els ha afectat. Ara estan tots dos buscant llar en alguna família acollidora que els vulgui cedir algun estable per viure amb uns mínims garantits. Les granges explotadores de la seva espècie ho deixen  com a segona opció.
Avui en dia que el món virtual és més important que el real i que ens movem en una dimensió llunyana de  les coses materials em resulta sorprenent que també desaparegui l’estrella nadalenca. Aquest símbol que serveix de guia als protagonistes del Pessebre també pateix els efectes de les retallades. Ella que representa una mica el vessant màgic d’aquest quadre tradicional també cau del seu lloc. Ara només ens queden els elements bàsics amb el caganer com a més nostrat que s’han anat incorporant amb el temps. ¿Qui serà la propera víctima d’aquesta escabetxina globalitzadora, el riuet, l’estable, els patges?

El mobil ens identifica



Som moltes les persones que amb alguna experiència vital han descobert que només són un número. Aquesta potser algunes de les conclusions que obtens després d’algun tràmit l’administració pública. El proper pas és quan descobrim que després del número nosaltres som el nostre mòbil. Moltes de les persones que vénen fins a nosaltres des d’altres continent només guarden en les seves pertinences un mòbil vell gairebé sense saldo o amb el mínim per trucar quan arribin a terra ferma.
El mòbil és el nostre futur que ens identifica. Ja no cal que preguntem que podem fer amb el mòbil sinó que és allò que no podem fer. L’altre dia en el programa de la televisió catalana “Caçadors de bolets” apareixia una aplicació que et permetia identificar cada espècie que trobaves pel bosc. Darrere això ja tenim moltes altres virtuts com saber on estem, si plourà, quants quilòmetres em recorregut, comprar productes i serveis i moltes altres coses. Aviat podrem obrir el nostre cotxe i la nostra llar amb una aplicació. Sense oblidar que amb un petit software podem controlar el menjador de casa mentre estem de vacances o millor dit buscant feina per Londres.
Si perds un DNI pots tenir alguna problema per demostrar qui ets, però si perds el mòbil en pots tenir molts més perquè has de refer moltes de les dades de la teva vida.
Aviat els ordinadors ja seran signes del passat i el nostre futur es basa en pantalles tàctils i telèfons mòbils que substituiran les seves tasques.
Ara per ara quan les despeses pugen i els ingressos baixen són persones que entre que li tallin l’aigua o li donin de baixa el rebut de telefonia mòbil opta per la primera possibilitat. Perquè l’aigua la pot aconseguir en una font pública, però la seva comunicació amb el seu entorn i la seva identitat per la resta de la societat és torna totalment ocult.  Entre tots ens hem creat el mòbil com a fidel company. Ara tots depenem d’ell per realitzar la nostra vida diària. Som els seus esclaus.  

L'Anna Garcia, la candidata quasi perfecta

Us vaig a presentar la candidata quasi perfecta que si es presentés a les eleccions municipals guanyaria de carrer, segurament, però llavors seria molt avorrit per manca de rivalitat. Les seves possibilitats d’emportar-se la majoria de regidors seria tan clar que la campanya electoral seria de pur tràmit.
La primera qualitat és que ella és dona. Principi bàsic perquè en la majoria d’ajuntaments de les nostres contrades qui presumptament porta la vara d’alcalde és un home, encara que a l’hora de la veritat en molts casos manen més les dones o la família del batlle que no pas el titular del poder. Aquí ja tenim un element prou poderós per aconseguir un percentatge més que elevat dels vots entre les femines del municipi per donar suport al seu bàndol en la suposada guerra de sexes.
L’altre punt a tenir en compte és que la nostra protagonista és rossa. Evidentment en una cultura on les morenes predominen aquest color pot atraure un bon grapat de persones que veuen en la candidata un referent destacat sobre la resta que queda en l’anonimat del color tipic català que tothom identifica amb la pubilla de Montserrat. Aquest petit, però important detall, en aquest cas, fruit del seu estilista de tota la vida, però això no importa. No crec que la imputin per enganyar al seu corpus de votants. Encara que tal com van les coses podria haver d’anar a declarar per manipulació de la imatge física o alguna altra burrada similar que darrerament l’oposició està molt creativa i manté molt bon rotllo amb la fiscalia. Aquesta mossa ja ronda els 60 anys amb IVA, per tant acumula una gran experiència a les seves espatlles que pot utilitzar per tirar endavant el carro de la candidatura. És una edat ideal al Baix Penedès per dedicar-se a la política perquè en alguns partits fins que no s’ajubilen alguns caps han de passar com a mínim 30 anys. La candidata quasi perfecta que no s’ha dedicat mai a aquest món d’arreglar els problemes dels altres amb els diners de tots ha decidit encetar la seva etapa per tenir una bona jubilació. Tal com estan les pensions actuals amb el que pot cobrar de la vellesa no arribaria ni als mil euros. Evidentment que li interessa arreglar la seva localitat, però la pensió és el que l’ha fet acabar decidir definitivament a donar aquest important pas. Altres també ho han fet i continuen dins per aquest simple motiu mai confessat. L'Anna Garcia no vol enganyar a ningú i ho reconeix públicament, encara que no vol que ningú l’hi esguerri el seu projecte fent un mal ús d’aquest tema pecuniari. Entre l’ajuntament de la seva localitat, el consell comarcal i la diputació no vol estar per sota dels 100.000 euros anuals i el que pugui anar caient. Si no passa del consistori, doncs mira mala sort, però el seu objectiu el té molt clar.
Per saber si l'Anna guanyarà o no, no necessitem ni fer enquestes amb resultats manipulats, ni fer botifarrades amb parlaments que aplaudeixen els de sempre i fan més nosa que altra cosa pels qui esperen el pa i la xixa en un plat de plàstic amb un tovalló de paper.
La ferma candidata es passeja tranquil·lament pels carrers del poble i tothom se li acosta i li demana consell i evidentment li dóna suport. Un suport sincer perquè ella sempre ha estat amb el poble i sempre ha compartit taula amb els descatalogats per ocupar els llocs privilegiats d’una societat. Mai ha tingut cap mena de ganes d’ocupar la presidència d’alguna entitat que organitzi rodes de premsa per sortir a la tele movent el serrell ros del seu cabell per deixar veure la seva carona feliç amb unes ulleres de plàstic la mar de bufones. Discretament ha estat, és i serà sent cap d’alguna entitat de la vila, però treballant en silenci, discretament, fent molt bona feina perquè tothom estigui content i on cadascú ocupi el seu lloc sense que hi hagi cap tipus de discriminació segons els cognoms que portes.

Aquesta és la candidata oficial perquè coneix el poble com ningú. Ha hagut de fer llargues cues a l’hospital del Vendrell perquè amb el seu pobre sou no és pot pagar una mútua. Coneix perfectament el transport urbà perquè fins fa quatre dies no s’ha pogut treure el carnet de conduir. Coneix les voreres i els fanals plantats al mig perquè ha hagut de passejar gent gran amb cadira de rodes pel municipi. Sap perfectament on s’acumula la merda en el seu barri sense que ningú mogui un dit per treure-la. No li parlis de sobirania, ni de sostenibilitat, ni d’estructures d’estat perquè mai ha cregut en tot això que per ella no va enlloc. Li pots preguntar a quin forn fan les millors coques enramades o en quina parada del mercat venen les paelles més bones i barates. Aquesta seria la candidata perfecta si es volgues presentar, però de moment prefereix seguir la seva vida discreta en un municipi amb massa crits per tot arreu i que està en un atzucac que no avança enlloc. La llista l’hagues elaborada amb gent competent sense cap imposició, ni compromisos polítics per donar un bon sou a gent sense ofici ni benefici. És una llàstima que no doni el pas, però ho deixo aquí pels als qui els agrada remenar la història local i comarcal. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari i Baix Penedès Diari a partir del 5 de març del 2015

dilluns, 9 de març de 2015

5 anys i un dia d'una data que molts recordarem



Ahir diumenge dia 8 de març es van celebrar 5 anys de la nevada al Baix Penedès. Jo de petit recordo alguna nevada poc intensa, però aquesta va agafar força per les muntanyes del litoral com Albinyana. Aquestes són dates que els humans tenim de referència quan no sabem encabir un moment al calendari. Aquí penjo unes fotos d'aquesta dada històrica amb més caràcter anecdòtic que una altra cosa. Les fotos són de la Montse Nin d'Albinyana.

Perdiendo el norte, molt recomenable

Us recomano efusivament que aneu al cinema a veure Perdiendo el norte. Dos joves espanyols els toca anar a Berlin a triomfar amb els seus estudis. Allí descobreixen la realitat de la seva titulitis. Un fart de riure. No crec que sigui tan bona com 8 Apellidos vascos, però passes molt bona estona rient de les situacions creades entre aquests joves trelladors d'un kebab turc. Molt recomanable, ja ho veureu.

dissabte, 7 de març de 2015

La igualtat de sexes, una utopia

Demà dia 8 és el dia de la dona. Moltes dones avui o demà aniran a dinar o sopar, assistiran a conferència, participaran en algun acte per reivindicar la igualtat de sexes en la nostra societat. Cada dia potser hi estem més propers, però ens queda molt per fer. Ja no només entre dones o homes sinó entre persones que porten un cognom o un altre, persones que tenen un carnet o un altre o no en tenen, persones que són amigues de o enemigues de. Això de la igualtat és una utopia i segurament el dia que la tinguem ja no serem humanitat. Hi ha desigualtat perquè empresaris prefereixen homes perquè potser no han d'estar tan per la canalla a casa o prefereixen dones perquè donen més bona presència. Això encara funciona i funcionarà per un temps. Però poc a poc s'anirà aconseguint aquesta igualtat o almenys es donarà un pas més cap a la seva finalitat.

divendres, 6 de març de 2015

Les xarxes socials i la política

Abans els entitats eren les canalitzadores del vot, però cada dia ho són més les xarxes socials. En una societat com el Vendrell amb moltes mini entitats, algunes quasi familiars, el poder està a les xarxes socials. Alguns partits ja ho entenen, però altres no ho acaben de veure clar i de tant en tant es troben atrapats i han de reaccionar tard i malament. Pot agradar o no, però aquesta és la realitat. 

dijous, 5 de març de 2015

Trens al Vendrell, un altre cas de la nostra idiosincràsia

Al Vendrell és un lloc on no aprofitem els recursos. Un altre exemple el tenim amb els trens. Aquí tenim una estació que passen tren cada hora i no cal pagar per pujar al tren a no sé que t'enxampin. La gent d'aquí ha d'anar a Sant Vicenç a agafar el tren, però molts anem a Calafell perquè és més econòmic i hi ha una zona menys i el pàrquing està molt millor que no pas el de Sant Vicenç. Això és el que passa al Vendrell, que de dues estacions acabem petant a Calafell. Coses rares d'aquesta vila avorrida.

Les rambles penedesenques

Una de les Rambles que admiro és la de Vilanova i la Geltrú. Allí sempre hi ha gent tant estiu com hivern. Evidentment a l'estiu més que no pas quan fa fred, però és un dels llocs amb més caliu del Penedès. A Vilafranca també hi ha una mica de caliu no tant com a la capital costanera i al Vendrell hem d'esperar l'estiu perquè la cosa s'animi. Al Vendrell on hi ha més caliu és al camí del colesterol, menys a la nit allí sempre hi ha gent amunt i avall fent esport a peu o en bici. Ara per ara és un dels espais més transitats del municipi. Ara el proper pas és posar-hi anuncis. 

dimarts, 3 de març de 2015

Ens sobren Quijotes i ens falten Sanchos


A aquestes alçades del calendari ja tenim el nom d’alguns candidats per a les properes municipals. A partir d’aquí s’hauran d’anar configurant les llistes fins el màxim permès. És el moment de trucades, reunions, cites, trobades, esmorzars, cafès i altres excuses on interven més d’una persona.
Evidentment ja fa anys que no es busca la persona més idònia per gestionar un departament o un consistori. La tasca és cercar persones que puguin atraure vots o almenys no rebaixar quota electorals. Fins fa quatre dies, els més cercats eren els responsables d’establiments, presidents d’entitats i similars. Gent que per la seva feina o aficions són capaces de captar vots entre clients, amics i socis. En cas que l’escollit fos membre d’una gran família ja era la repera perquè en aquest joc de sumes i restes també hi té molt de pes els lligams de sang.
Molts de les persones que hi prendran part ja fa anys que s’hi arrosseguen per aquest món de la política amb més o menys encert d’una forma directa o amagada. Sempre hi ha alguna cara nova i alguna que es retira i abandona en silenci aquest món. També podem trobar els oportunistes que van saltant de formació a formació segons bufa el vent.
En el món de la política s’hauria de fitxar algun tipus de topall perquè un candidat no pugues ser alcalde durant més de dues legislatures seguides. Seguint l’exemple americà aquesta simple mesura permetria una renovació en les llistes i no passaria el que podem veure avui en dia a casa nostra. Només cal donar un cop d’ull als afiliats de CDC i PSC de les localitats del Baix Penedès que són quatre i el caporal i ja estan més vistos que el Pont de França. La resta de partits encara estan pitjors però per excusa poden afirmar que no han gaudit del poder d’aquesta bipartidisme que viu la majoria de municipis catalans.
Per llei de vida, aquests formacions van reben nous militants amb més o menys pretensions de sortir a la palestra política, però al veure que la renovació es produeix cada mig segle a mig camí toquen el dos o opten per altres partits més nous i amb més renovació interna. Un altre problema apareix quan el candidat a l’alcaldia ve imposat per una força divina que apareix misteriosament com si algú tingués el poder suprem i llavors als afiliats no els pertoca altre remei que votar amb uns resultats que ens recorden les eleccions democràtiques dels països de l’Est en la seva època comunista.
Moments de pactes i enteses per lluitar contra l’atomització de colors i sigles. Donat que ningú és capaç d’unir forces amb el veí per anar configurant majories preelectorals, tothom es troba després dels comicis per veure que és pot salvar de tot plegat, però els principals guanyadors d’aquesta estratègia és l’oposició que es mostra ferma i no ha de patir aquest sagnia.
Carrers i places s’inundaran de propaganda electorals. Les xarxes socials es tornaran a activar després de la parada tècnica entre comicis i comicis. Els simpatitzants i amb carnet tornaran a donar vida als seus perfils virtuals per afavorir a uns i desmerèixer els altres. Els mestres del photoshop faran de les seves per treure arrugues i papades a les carones dels nostres candidats i recordar la imatge d’alguns quan varen complir amb la primera comunió.
La majoria de gent continuarà passant de tot una mica. No serem capaços d’omplir la mini Lira amb 400 i escaig places en l’acte central del candidat. Sort en tindrem dels veïns d’altres localitats de la comarca i de fora que durant aquest dies de campanya van omplint espais per dissimular l’apatia política general.
Llavors tindrem els elefants de sempre que no sabrem on posar. Sort en tenim de les empreses amigues on sempre hi tenen cabuda aquests senyors que presumptament ha fet un gran servei pel país i com no també ho han notat en les seves nòmines abundats que provenien de diferents deus d’alimentació. Els més vàlids poden recaure en un càrrec amb cert pes com un consell assessor i els menys aprofitables com a matèria recicable a qualsevol lloc i que no molestin gaire no sigui que esguerrin el panorama.
Potser en aquest moment 40 anys després de l’entrada de la partidocràcia en aquest país arribarà el punt que la gent optarà per una opció més humana i no tan divina com fins ara. Uns salvadors ens han venut miracles en còmodes terminis i solucions definitives i moltes de les caixes públiques estan exhaurides per tant d’amor i passió desenfrenada per la cosa pública a favor d’uns pocs.

Uns dies d’insomni per uns pocs i a la resta només els toca esperar a veure com respira la sobirania popular que tenim marcada en favor d’uns partits majoritaris que anat veient com els petits han anat agafant força fins a plantar cara als grans. Tocarem el cel? Tocarem la terra? Però al final sempre tot continua igual, però tothom està tan segur que algun dia alguna cosa canviarà? Article publicat a partir del 26 de febrer del 2015

Allò que no es pot quedar dins el programa electoral

Suposo que a part de ser més feliços i contents a la propera campanya vendrellenca algú parlarà de les cutre fires que tenim, del futur de l'andromina del presumpte casal d'Avis del Tancat de si hi ha intenció de privatitzar més serveis públics, de la zona blava si creixerà o disminuirà, dels fantasioso pàrquings del Camp de França i del Botafoc i com no, del CAP del Botafoc. De la promoció turística. De si som, Penedès, Penedès Marítim, Costa Daurada o ca les tapes de Braves. Si està molt bé la literatura, però també hem quants castells de focs tirarem a l'any.

Autopista gratis entre Tarragona i Sitges i adéu col·lapses

Ara els polítics de la zona s'han fet la foto oficial per demanar la fi del col·lapse de la N-340, però s'ha de reconìexer que no és pas una mesura electoralista, perquè ja fa anys que hi batallen, hi ara la cosa ha agafat embranzida electoralista. La solució és ben senzilla aconseguir que l'AP 7 des de Reus i Tarragona fins a Sitges sigui gratuïta. No calen grans inversions amb noves vies que la gent tampoc utilitzarà tant. Hem d'aprofitar el que tenim i que ens donin aquesta via gratuïta. No costa pas tant. Els mateixos partits que ara es queixen del col·lapse són els que durant anys i panys han manat aquí i allà. Ells o els de més enllà tenen molta culpa que els catalans siguem una tropa de pagar peatges quan a altres comunitats hi van gratis. A veure si aconseguim l'autopista gratis, no cal destruir vilment més jaciments com el de les Guàrdies del Vendrell o deixar uns restes ridícols com alguns de Cunit. Autopista gratis i en un parell de setmanetes tot arreglat. Però en aquest país mana el capital i els polítics encara que facin aquesta pinta reivindicativa altres del seu partit intenten treure el màxim profit als peatges. A més hem estat tan llestos de convertir la C-51 per Cunit i Calafell com una via urbana amb les limitacions que això comporta. Està molt bé la idea, però per on anirem si no volem pagar i fer-nos un fart de fer rotondes?

dilluns, 2 de març de 2015

Samba, una manera de ser negre sense papers i sobreviure

Una peli diferent que fan en alguns cinemes que no té el favor de la crítica, però que és molt interessant com el seu precedent, Intocable. Aquesta és la història de Samba, un senegalès sense papers que s'ha de buscar la vida en els suburbis de París. Molt interessant perquè vas veient una mica la seva realitat i el joc que dóna la situació. Una peli entretinguda per conèixer una realitat que no sempre tenim l'oportunitat de veure en primera persona, però que segur tenim ben propera.