La veu del poble

La veu del poble

divendres, 12 d’agost de 2016

Ciclista, patinador, runner, vianant, qui té preferència?




Un dels problemes que tenen els ajuntaments amb passeig maritim o via molt concorreguda és que en un espai limitat han de conviure diferents mètodes de transport. Des de la persona que va a peu fins el ciclista, passant per la persona de mobilitat reduïda que ha d’anar amb cadira de rodes. El tema es complica quan en un mateix dia la cosa pot variar ràdicalment en qüestió d’hores. Penjar un cartell al passeig marítim per dir que de mig maig fins a mig setembre està prohibit anar en bicicleta per aquest espai es tan inútil com no posar-hi res. No té res a veure el trànsit que hi trobaràs un dilluns a qualsevol hora com el que pots trobar un cap de setmana en hores punta i no té res a veure amb un esportista que va a les 7 del matí en bicicleta com aquell que ho fa per anar a prendre el vermut. Evidentment  si apliquem la normativa igual, l’esportista de les 6 del matí i el de la una poden ser sancionats, però segurament en un cas hi podria haver una raó justificada i en altre evidentment no podríem trobar cap lògica a banda del que marca el senyal. A vegades les alternatives com pot ser la Palfuriana és inviable perquè hi ha moments que està massa saturada i no pot absorbir tot el trànsit de la zona.
Només ens faltaria si en aquest àmbit hi posem taules i cadires com passa a Calafell, llavors la situació en alguns moments ja podria ser dramàtica.
Per abordar aquesta situació només ens cal una mica de lògica. Penjar un senyal o no penjar-lo ens pot donar el mateix resultat perquè la situació canvia dràsticament en poc temps. S’hauria d’inventar un senyal que segurament  en algun lloc del món ja funciona que no permetés anar sobre rodes quan poses en perill la seguretat dels vianants. Estic segur que en algun lloc aquest senyal ja funciona. Ens ajudaria a posar ordre en aquest cas concret que es pot ampliar a altres vies quan els vehicles de dues i de quatre rodes i  estan obligats a compartir el mateix espai.
El mateix pot passar en el cas de les terrasses d’alguns bars i restaurants. Alguns cops si que guarden un passadís pel mig perquè la gent pugui passar tranquil·lament sense haver de modificar el seu itinerari, però hi ha moments o establiments que fan una ocupació global de l’espai que tenen assignat i les persones han de variar el seu itinerari. La cosa es complica en el cas dels carrets de nens i cadires de quatre rodes perquè a vegades aquesta ziga zaga és molt complicada.
Molts dels nostres pobles en la seva part més antiga han ubicat una illa de vianants que funciona molt bé per donar caliu a la localitat, però aquest espai no sempre es respectat pels conductors dels vehicles. En algunes localitats pots caminar força tranquil i en altres has de tenir un ull a l’aguait per si algú es despista.
Són aquests petits detalls que poden quedar en un simple ensurt, però depèn com es produeixi la coincidència algú pot acabar a urgències amb algun os trencat.
Nosaltres que estem acostumats a trucar a policia quan veiem algú que se salta la normativa hem de tenir en compte a vegades ja és massa tard i la policia arriba on arriba i quan arriba. Hem de reivindicar per tot plegat una mica el seny i la coherència de la nostra societat cada dia més necessitada d’ordenances per coses que molts no hem fet mai com escopir a terra sense ningú ens ho hagi dit mai, però hi ha gent que les normes bàsiques de convivència que no cal que estiguin escrites, però que tothom ha de conèixer com a membre de la nostra societat.
Hi ha un seguit de conductes que han passat de pares a fills i tots coneixem i no cal que ens les preguntin a l’hora de treure el carnet de conduir perquè tots tenim interioritzades prou bé.
En aquests mesos d’estiu és quan més trobem aquests petits conflictes per l’espai públic que cada dia tenim més reduït. Ara és quan els pobles de la costa s’omplen de gom a gom de segones residències i de turistes. La resta de municipis també veuran com carrers i places registren una afluència de gent una mica superior a la normal, però no és la pressió social en alguns moments al passeig marítim que conviden a tocar el dos o amagar-se durant una estona en algun bar esperant que passi el bullici central i la cosa es torni a normalitzar. Històries d’estiu que un cop més ens acompanyen. Per cert, aquest és un dels anys amb més afluència de gent a les nostres costes dels darrers anys.